dijous, de desembre 12, 2013

Xammar va veure la serp

Aprofitant el quarantè aniversari de la mort d'Eugeni Xammar (i que, pe tant, s'hi faran algunes activitats en la seva memòria, una d'elles una exposició comissariada pel mataroní Joan Safont), he tret la pols de L'ou de la serp (Ed. Quaderns Crema, Barcelona, 1998) i me l'he llegit en un parell o tres de nits. El tenia pendent i he trobat, doncs, una excusa.

El primer que fa esfereir dels magnífics articles aplegats de la seva etapa de corresponsal a Berlín a principis dels anys 20 del segle XX (alguns d'ells, amb Josep Pla) és l'aguda precisió en què retrata, per exemple, Hitler i, amb ella, la capacitat adminitòria del periodista. O que, efectivament, com suggereix el títol del llibre, el període de Hitler i la II Guerra Mundial s'estaven escrivint fil per randa a l'Alemanya deprimida, humiliada i bullent d'entre-guerres. Hitler hi surt sovint, inclosa una entrevista i la descripció d'un discurs en què el futur dictador alemany confessa la seva simpatia per l'aliança amb els comunistes, tot i ser "germànics impurs" (p. 204) i explica com s'ha de "resoldre" el problema jueu, força anys abans de l'Holocaust (pp. 197 i ss). Vegeu aquests passatges, que poso sense punts i a part per veure l'efecte que fan:

Jo no he vist d'ell més que aquest retrat i sembla que el conec de tota la vida (p. 162). Hiter (...) promet als obrers la lluna en un cove per amansir-los i mentrestant organitza una força armada il·legal per a enderrocar la República (p. 163). A Baviera tot l'any és Dijous Sant. La canalla no porta xerrac, però els homes grans porten vits de bou i els jueus tenen el dret de parar l'esquena si se'ls hi convida. Ara més que mai. (p. 158) El general [Luddendorf], cepat i satisfet, estiava el braç amb el puny clos, com agafant una paella invisible dinte de la qual Europa, feta una truita, donava la mitja volta definitiva (p. 186). Hitler [és] el ximple més substanciós que, des que som al món, hem tingut el gust de conèixer. Un ximple carregat d'empenta, de vitalitat, d'energia; un ximple sense mesura ni aturador. Un ximple monumental, mangífic i destinat a fer una carrera brillantíssima. (D'això darrer ell n'està encara més convençut que nosaltres mateixos). (p. 107). El Partit "Racial", que és el partit de Hitler i Ludendorff (...), és important perquè compta amb molta gent disposada a oprganitzar assassinats, cops d'estat i tota mena de bestieses (p. 226). Dir eliminació vol dir assassinat. D'assassinar, els "racials" alemanys en diuen eliminar. (p. 244)

La segona impressió del llibre és la gràcia amb què Xammar combina la seva capacitat d'anàlisi política i econòmica, amb una erudició considerable que dissol pedagògicament, amb dosis d'humor i de crítica sense embuts (tot i la censura) al que li sembli, temes d'Espanya inclosos. I tot, amb un estil periodístic de primer ordre, que reté l'atenció del lector en una estructura i llenguatge molt atratctius. Xammar fa de periodista, és a dir, ens explica el món en un resum. I el món que explica, com deia, és precís, claríssim, mancat de política davant els problemes immensos que havia d'abordar, amb incipients règims autoritaris per tot arreu (amb el centre a Alemanya) ...advertiment que, pel que sembla, fou inútil. Per cert, no trobeu que encara ho és força d'inútil? No seria potser aquesta la gran lliçó de xammar als homes d'avui?

En aquest llibre hi ha altres perles magnífiques i perfectament actuals, molt convenients a l'hora de fer política a casa nostra, per exemple. Com les que diuen
¿Dificultats tècniques i financeres? Totes les que vulgueu. Però en el fons, per als pobles, tots els problemes són problemes de política. I no hi ha política mereixedora d'aquest nom sense iniciativa" (p. 58)
Els tècnics! Un dia en parlarem amb calma, dels tècnics. Avui diem que els tècnics són l'instrument preferit de què es valen els polítics per ajornar les decisions (p. 216).
No us el perdeu. Algunes claus, tant del que passà aleshores com -també- del que passa ara, se'ns hi presenten inquietantment.