Catalunya, l'han ben armada

Amb la proposta de la "Sectorial de Defensa" de l'ANC de creació d'una força naval catalana com a embrió del futur exèrcit del nou estat independent que, pel que sembla, és a la cantonada ple de regals, ha passat el que havia de passar. Quan rasques una mica, quan es plantegen les coses en termes de faves comptades enlloc de pastanagues èpiques, això de la independència es torna ridícul. 

Fa pocs anys recordo haver llegit un article de Josep-Lluís Carod Rovira que ara em penedeixo de no conservar (tampoc l'he trobat a la xarxa) en què l'home, amb una claredat que ara enyoro, enumerava fil per randa tots els passos que calia fer per fer efectiva la independència. Els fàcils eren els primers. Eren més o menys el que passa ara i ja veieu si en són, de fàcils. Però, a continuació, Carod entrava en matèria i llistava tots els temes dels quals una comissió mixta estat/estat, si no recordo malament, avaluava els traspassos i hi posava calendari. El deute, la seguretat social, els béns de l'estat, etc.... I l'exèrcit. Aquí la cosa es complicava, a parer meu. I moltíssim. Recodo que vaig pensar dues coses. Una, que quina mandra obrir tants melons sobretot si el principal, el de la independència, s'ha fet contra el meloner. Dues, que -amb independència o sense- ja teníem greuge nacionalista, coartada, per vint anys més. A totes dues bandes, clar. I anar fent. Per més difícil que sigui, que ho és, em sembla que el federalisme és bastant més senzill.

Porteu la calculadora

De manera que trobo que obrir el debat independentista de veres, plantejar-nos amb calculadora (com a Escòcia) què ens convé més, aterrar en les polítiques concretes, és enormement convenient perquè, fins ara, detractors i partidaris, s'aferren a dues qüestions que ho amaguen. L'una, si hi tenim dret, confonent legitimitat (¿divina?) amb legalitat. L'altra, amb proclames abstractes que apel·len a la llibertat o la sobirania ignorant que aquestes dues coses depenen de molts més factors que la capacitat de traçar fronteres. Si fugim d'això i parlem de coses clares, concretes, comptables, veurem que, per exemple, potser Catalunya serà més forta si té bones relacions de veïnatge i si comparteix costos d'escala. ¿Que això no és el que passa, amb l'Espanya que tenim? Evidentment. Però passarà encara menys amb la independència express que ens hem comprat per estrenar de seguida.

Tornem al tema militar (del que ja en vaig parlar aquí i aquí). Òbviament, trobo ridícul que hi hagi qui perdi el temps dissenyant una futura Armada catalana i, qui sap, si somniant algun almirallat. Com trobaria ridícul "recuperar" les competències transferides a la UE. El món de l'economia, la política i la defensa es juga a una lliga que necessita agents grans i forts. Més forts que Espanya, clar, i més forts que l'actual Europa. Tant per competir amb els altres pols mundials (la Xina, els EUA, Índia, Brasil, Golf Pèrsic, Rússia, països emergents provinents del subdesenvolupament...) com per enfrontar-nos a desafiaments globals, dels que rebem les conseqüències de forma localíssima: la immigració, la deslocalització, etc. Per això ho trobo ridícul. Però no entenc de cap manera que un independentista com cal, que té ho té clar, se'n rigui. ¿Què pretenen, una Catalunya sense defensa militar? ¿Ens hem begut l'enteniment?

Defensa catalana

Em sembla que sí. La Federació Catalana d'ONG, per exemple, creu que no cal cap exèrcit i que "les principals amenaces reals a la seguretat dels catalans i les catalanes són la injustícia social, la pobresa i les desigualtats globals, i que són aquestes les qüestions que s'han d'abordar en els seves vessants local i internacional". D'això n'estic ben segur. Crec que -com deia- no és tan sols la defensa militar la que hem d'abordar a nivell europeu (per costos, estratègia i eficàcia) sinó també la política i l'economia, els instruments que poden fer front a les amenaces que descriuen les entitats esmentades.

Però el món és una mica més complicat, em temo. Les potències que he esmentat tenen exèrcits preparats, grans i ben dotats, amb armes sofisticades. Enmig d'elles, i molt implicadament, hi conviuen mortífers conflictes armats de tota mena, amb milers de cadàvers i milions de desplaçats cada any. Si volem dir alguna cosa al món, haurem d'entendre que aquest, de moment, funciona així. I que potser caldrà fer ús de la força, encara que sigui dissuassòriament, per enfrontar-nos als autors de tanta mort, fam i exili si la diplomàcia no en té prou. Dir el contrari és enganyar-se. A mi, que hi hagi qui visqui enganyat m'importa més aviat poc, perquè és una manera de ser feliç. Però a mi que no m'hi impliqui. Ni tampoc al meu país. Perquè jo vull que ell continuï vivint, enganyat o no.

Un exemple

Un exemple. El nou Califat Islàmic, com havia fet Al-Qaeda, de qui s'ha escindit, fa pocs anys, ha fet públic el mapa del macro-estat que vol fer. Si us hi fixeu, inclou Catalunya, reivindicant el passat musulmà del país i no precisament com a atractiu turístic. "Arrels musulmanes de Catalunya", deuen dir els imams en plena eufòria pel "dret a decidir". Fora bromes, i veient com van les coses a l'Iraq i a Síria, ¿no creieu que això és una amenaça en tota regla? Una Catalunya independent sense exèrcit (i presumiblement fora de l'Otan), amb ports i aeroports internacionals, amb precedents de cèdules islamistes, amb centrals nuclears, amb seu de grans companyies... no us sembla un objectiu atractiu? Davant un atac ¿respondrem fent una cadena humana amb autobusos pagats per l'Òmnium Cultural? ¿Recitarem Espriu? 

No vull fer por a ningú, no sóc Fernández Díaz. Només vull fer notar que el tema s'ha de plantejar i, si pot ser, amb seriositat. Una Europa unida, federal, amb forces armades pròpies altament qualificades, amb una única política exterior, és, de fet, l'únic camí que té Catalunya. I Espanya, sigui dit de pas. Ah, precisament la primera parada d'aquest camí es diu Espanya, ens agradi o no. A mi doneu-me referèndums per això i ho voto; feu-me vies catalanes per ser un gran estat del món, i em poso la samarreta. Europa, nois. Europa. ¿Recordeu el joc dels escacs? Doncs això, millor l'obertura que la defensa catalana..