M'he begut a glop les set-centes trepidants pàgines de Testimoni de càrrec. Vint anys al servei de Catalunya (1993-2012) de Quim Nadal (Ed. Proa, Barcelona, 2014), construït a partir dels seus dietaris ordenats per blocs temàtics i temporals amb introduccions de context i amanits amb cartes o converses significatives del temps relatat en primera persona per un dels seus protagonistes. La Laia Bonet, a la presentació, proposava diverses formes de llegir el llibre. En Manuel Mas, a mitja lectura, apuntava dues característiques en les que se sentia identificat (a favor o en contra); una, la sensació d'outsider enmig de la política "barcelonina" i, dues, l'obsessió pels mitjans que presideix el dia a dia de l'activitat política. Mireu l'entrevista de Sies.TV que us poso a sobre i veureu el que dic, alhora que, amb una exacta precisió, s'aborda el punt on som de l'actualitat política amb la capacitat d'anàlisi i comporomís que Nadal ha exhibit des del principi de la seva activitat política.
El llibre, no sé si ho heu notat, m'ha entusiasmat. Potser perquè la meva activitat política activa es concentra, sobretot, en aquest mateix període. O perquè el meu referent és, sincerament, els polítics amb capacitat de ser "més que polítics", cultes, capaços de parlar clar, interessats en moltes més coses que no pas la política. O perquè posa paraules on només hi vèiem fets, i encara, seguint amb el fatídic eslògan de la campanya del PSC el 2010. Paraules a vegades molt precises i sagnants, a vegades tendres i humaníssimes. Paraules que ens situen.Potser m'ha agradat perquè es desprèn força bé el frenesí que significa l'activitat política, plena de feines, de diumenges, de reunions, de dinars a quarts de quinze, de complicacions, de petites felicitats, de fira de vanitats barrejada amb exemplars dedicacions, de cinisme i de tendresa. O per com et vénen ganes de treballar, veient-lo com ho fa. O per com degrana els objectius dels governs d'esquerres, tan desdibuixats sovint, i tan ambiciosos quant a planificació, canvis de model i obra feta de primer ordre. O per com narra les crisis i, especialment, com bullen per dins de cadascú (penso en el Carmel). O els conflictes ja estructurals que afecten la societat catalana (i més concretament el PSC) que ara es revelen fins al seu clímax. O que, si ho mirem en positiu, contenen algunes claus sobre com redreçar el futur (penso en les reticències de fons que expressen alguns membres de CiU, que si són certes dono gràcies a Déu, davant la contundència del "procés"). I potser m'ha entusiasmat, també, per les brevíssimes reflexions, per tan atinades, que van situant-se al lalrg del relat, tancat mig amargament pel lamentable espectacle del seu cessament com a president del grup socialista al Parlament.
El llibre és salpebrat de sucoses anècdotes i d'agudes descripcions, sense pietat en alguns casos, però sense perdre ni un bri d'elegància. No en poso cap exemple perquè me'n deixaria, però us asseguro que són brillants. Des dels presidents de la Generalitat fins a ministres passant per tots els personatges de la cort catalana del suquet. Brillant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada