No, no us atabalaré amb el meu sermonet sobre Jordi Pujol, a qui mai no he votat, ni molt menys idealitzat, les polítiques del qual he volgut canviar i que, a més, ha tractat amb rebuig els qui ho fèiem, enviant-nos (això sí, de dos en dos) a la merda. Podria ser l'ocasió de la revenja, ara que ell mateix ha reconegut uns fets delicitius del fisc que ha mantingut en secret durant més de trenta anys. Quan vaig entrar al PSC, encara supuraven les ferides del cas Banca Catalana (que descriu tan reveladorament Raimon Obiols, uns anys més tard, aquí) i, poc temps després, vam viure a Mataró esdeveniments propis de l'època, molt relacionats amb l'aleshores president. Per últim, tampoc és fàcil d'oblidar l'actitud de CiU cap a la meva humil persona davant una imputació que va desfer-se com el sucre en comparació a coses bastant més greus que els cauen al damunt, i no parlo ara del cas de Pujol. De manera que seria molt lògic fer el posat de "jo ja ho deia", trencar-se una mica les vestidures i quedar-se tan ample com si fos en Manelic que ha matat el llop.
Més aviat, al costat d'aquesta lògica sensació, que vehiculo amb una mica d'humor i que la justícia i la hisenda pública aconduiran millor, espero, també he de dir que odio l'acarnissament públic de Pujol, com de qui sigui. Em sembla igualment condemnable. No hem de ser com els que, a les portes del Parlament, insultaven Obiols, per exemple («Mateu-lo! Mateu-lo!»). Precisament la Catalunya millor que volíem construir amb l'alternativa a Pujol passava, entre d'altres coses, pel respecte a la integritat física i moral de tothom, fins i tot dels pressumptes delinqüents, de coll blanc inclosos («El Govern de Convergència hauria d'anar a la presó ...per veure en quines condicions està» dèiem en una tanca una mica naïf i premonitòria). I confiar en la seva rehabilitació, no en enviar ningú a l'infern. Portem-nos amb la dignitat dels que mai engegarien l'adversari a la merda, ni de dos en dos. I que reconeixem, com hem fet alguna vegada, la seva aportació política i intel·lectual, que roman inatlerable, errors inclosos.
Dic que no faria sermonet i ja m'ha sortit. De fet, no hi volia entrar, sinó fer dues coses. Una, una proposta i, dues, recomanar-vos anàlisis d'alguns blogaires que ho fan molt millor que no pas jo.
La proposta que faig té a veure amb un fet molt secundari. Una de les millors coses que ha fet Pujol, un cop "enretirat" (com diu ell), és activar un centre d'estudis molt actiu i interessant, amb bones aportacions als debats de fons que ens interessen, com a país. Ignoro si el tancament de la seva oficina i el seu "enclaustrament", com em temo que passarà, afectaran a la Fundació, tot i que crec que sí. La proposta que faig des d'aqust blog insignificant i remot és que es mantingui, que se li canviï el nom i que s'hi vinculi tots els presidents de la Generalitat vius, com un veritable think thank transversal que aprofita el coneixement acumulat de les nostres primeres autoritats.
Quant als enllaços, aquí van
- Toni Sala: Actualització ocasional.
- Francesc Trillas: Jo no estic sorprès per les revelacions del Sr. Pujol
- Cinto Amat: Des d'aquesta banda del riu
- Antoni Gutiérrez-Rubí, De "Molt Honorable" a señor
- Jordi Llisterri: Jordi Pujol, la gran decepció
- Joan Safont: El mirall de la mesquinesa
- Oriol Bartomeus: L'"affaire Pujol" i nosaltres,
http://oriolbartomeus.blogspot.com.es/2014/07/laffaire-pujol-i-nosaltres.html?m=1
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada