En un exercici d’un curs que vaig fer ens proposaven argumentar sobre si és bo o no que existeixi l’estat del Vaticà. Fora dels indiferents, la majoria de la gent que conec opina que és una anacronia, una font d’escàndols i absolutament aliè a l’evangeli. Si “el meu regne no és d’aquest món”, ¿què hi fa un “regne” catòlic en aquest món? Com que em persegueix un esperit contradictori, i com que l’assignatura era de relacions internacionals i no de res de l’Església, vaig respondre que sí, que és bo. No recordo fil per randa els arguments però sí la sensació estranya de descobrir que pensava una cosa ben diferent a la dels meus amics.
Si l’exercici l’hagués fet aquest desembre, potser la cosa hauria quedat més clara. La iniciativa decisiva del papa Francesc en el desbloqueig de les relacions entre els EUA i Cuba, tan elogiada per tothom, hauria estat impossible sense l’existència d’un estat al darrere, amb una de les diplomàcies més fines, abundants, informades i antigues de les que existeix. Una diplomàcia amb tentacles a cada barri, sense necessitat d’espies, que, si juga a favor de la pau mundial, ja els hi perdono uns quants pecats. El president Obama deia que comptava amb Francesc per altres conflictes actuals. Compte. Poques setmanes després d’una agosarada pregària del papa amb màxims dirigents israelians i palestins va obrir-se l’enèssima escalada de violència arran de la mort de tres estudiants jueus segrestats. És una molt bona diplomàcia i, com hem vist, tenim un papa decidit i tossut… però no és infal·lible (tot i el dogma).
Però... ¿és bo que existeixi l’estat del Vaticà? Potser pels catòlics, no gaire. No ajuda a l’exemple de senzillesa evangèlica, per dir-ho suau. Ara, pel món, per les relacions internacionals, pels conflictes, per compensar les prioritats de la diplomàcia… és absolutament imprescindible.
Publicat a la revista Foc Nou (desembre 2014) i reproduït a CatalunyaReligió.cat en català i en castellà.
Foto: Periodista Digital.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada