El pàmpol que tinc al món sobiranista em diu que està molt mobilitzat, molt engrescat i poc dat a discutir res, sobretot als riscos evidents d’un procés de ruptura com el que desitgen. Tot són facècies i ens en fotem amb el mateix somriure de la nostra particular revolució cumbaià. El pàmpol que tinc al món no sobiranista em diu que hi ha de tot, encara que la fredor (o la contenció, o la perplexitat, o l’escepcitisme, no ho sé) sembla predominar-hi. Si això són unes plebiscitàries, com demanen els primers, aquest és el meu subjectivíssim diagnòstic dels dos bàndols. El relat independentista amb què Catalunya pensa sortir de la profunda crisi política, econòmica i, potser, moral que hem descobert els darrers anys, que té totes les característiques per esdevenir relat únic, no penetra més enllà del topall que ja ha mobilitzat en cada “esdeveniment històric” de l’últim lustre: manifestacions, consultes, recitals i focs de camp.
Però el topall és alt i, com dic, es troba al davant un grup heterogeni, no exactament un “no”, i que no se sent al·ludit per cap plebiscit. Maquiavel diria que el que falta és un relat alternatiu, un projecte que “sembli” tan viable i fàcil, i segurament tan maniqueu, com l’independentista. Els arguments plens de raons que esgrimim els que veiem que ens n’anem pel camí del pedregar són clarament insuficients. La raó sense emoció, sense una mica de “mentida”, d’aquelles “mentides” que fan dir la veritat, vull dir, és esquifida com els previsibles resultats dels racionalistes el proper dia 27.
Campanya de to baix
Però d’això ja en parlarem un altre dia. A Mataró, que és del que m’han demanat que parli, els meus pàmpols repartits a banda i banda de la Civitas fracta diuen el que diuen. No m’estranya, doncs, que el to general de la campanya sigui baix, reconeguem-ho. Un increment de vot, diuen les enquestes, pot allunyar Artur Mas i els seus aliats de la cobejada majoria absoluta que s’està plebiscitant. No és cap qüestió menor fer les eleccions en un pont a l’àrea metropolitana i començar la campanya amb la manifestació de la Diada. No, no em dóna la sensació d’estar davant unes eleccions “per fer història” com les de Felipe del 1982, les de Pujol al 1984, les d’Aznar al 1996 o les (frustrades) de Maragall el 1999. És com si l’enorme “bossa” de vots moderats, de centre-esquerra, sense massa sensibilitat a l’eix nacional, que és la que fa canviar la truita, estigués en stand by. Pels que es jugen el plebiscit, millor, clar.
Les preguntes que no es fan
Tant és així que, mentre escric aquestes línies, només hi ha anunciada la visita només de dos candidats a la presidència de la Generalitat a la nostra ciutat per fer-hi un míting (o a ballar, no ho sé), Miquel Iceta i Antonio Baños. Tan sols conec l’organització d’un sol debat (el que organitzen la televisió i ràdio locals conjuntament) i no he vist enlloc que ningú es pregunti per temes locals que afectin a les competències autonòmiques que ja tenim al cove. Sí, d’aquestes que fan manifestacions tan sorolloses a La Riera 48. Per exemple: ¿Ja no és un problema l’autopista de peatge? ¿On han anat a parar els diners finalistes que l’estat ens va atorgar pels accessos a la C32 i que amb el projecte actual no s’utilitzaran? ¿Els ajuntaments hauran d’anar fent invents o finalment hi haurà una normativa de la Generalitat que no empari els macroprostíbuls com l’actual? ¿Per què un dels dos partits de la coalició Junts pel Sí té les dues seus de Mataró embargades? ¿El nou Govern Mas continuarà retallant l’atenció sanitària a la nostra ciutat, en cas de ser reelegit? ¿Com pensen resoldre el dèficit de places d’educació secundària l’any que ve?¿Flexibilitzaran les normes perquè a Mataró s’hi pugui instal·lar una universitat privada? Si volen segueixo. Segur que tots tenen moltes preguntes a fer i els puja la mosca al nas quan totes les respostes acaben amb la independència, com una medecina universal infal·lible. Doncs seria ara l’hora de fer-les. La campanya electoral, de fet, és això, és on cal plantejar aquestes preguntes, comparar les respostes i triar. No sobre contes de la lletera que, per més inri, amaguen els costos econòmics, polítics i humans d’una secessió unilateral com pregonen. Per cert, tampoc s’ha plantejat cap debat plebiscitari, a Mataró, amb pros i contres del procés. Curiós plebiscit.
Article per al blog La Riera 48Foto: Debat electoral de 2011 (El Tot Mataró)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada