Eleccions al març? Un nou escenari

Si CDC no cedeix a última hora i canvien de candidat, el Parlament haurà esgotat totes les possibilitats per a l'elecció del President de la Generalitat i, per tant, com marca la Llei, caldrà convocar noves eleccions. Aquest inaudit escenari, tragicòmic, la conveniència partidària del qual ja va ser analitzada fa pocs dies per Oriol Bartomeus a El Periódico, ¿realment pot resoldre alguna cosa de l'atzucac on ens han ficat els partits que van pactar per convocar les eleccions del passat 27 de setembre, convertir-les en un plebiscit, i perdre'l? Potser sí o potser no.

Si tots anem a votar exactament el mateix que vam votar el dia 27 de setembre (potser hi ha qui ja ni se'n recorda) i els partits no canvien ni una coma de la seva oferta, òbviament no avançarem gens i serem on érem. És evident que no serà així. En aquests mesos hi ha hagut altres eleccions d'àmbit general (de resultat també molt incert, inexplicablement desaprofitat pels partidaris de canvis), algunes modificacions (el més recent, la dimissió del cap de llista de la Cup) i una opinió pública entre decebuda, astorada o directament divertida.

Si algú comet l'error, però, de considerar-les de nou plebiscitàries, de repetir "el vot de la teva vida", i de creure's la fantasia de crear una República Independent com a resultes de la victòria dels aliats de l'actual president, i donat que els blocs imaginaris del sí i del no van empatar (amb més vots pel no, però, cal recordar-ho tot i que fos un plebiscit de broma), la incertesa és quin dels dos blocs té l'electorat més mobilitzat, menys "decebut". I, de retruc, quin partit liderarà cadascun dels bàndols. Podem fer moltes hipòtesis, però jo no ho tinc tant clar. Ara, totes elles són d'altíssim risc pels que, com deia, van decidir (per segona vegada) no acabar la legislatura i convocar-nos a les urnes per perdre una dotzena d'escons a cada bugada.

¿I si canviem d'escenari?

Ara bé, hi ha un tercer escenari possible, en la línia del que apuntava ahir Antoni Puigverd a La Vanguardia. Llegiu-lo a ell perquè té raó. Però jo em permeto de formular-ho així, amb un excurs inicial que voldria que disculpéssiu.

1. Com bé deia diumenge passat Joan-Carles Mèlich a El Punt Avui, la característica de la democràcia és que no podem apel·lar a cap déu per saber què és legítim davant el que és legal i que atorgar-se la legitimitat (fer com els déus) és un error. Ell citava una sentència del TC que rebutja la declaració paper-mullat sobre la independència que el nou Parlament sí que ha tingut temps de fer. Però la crida a la indepèndència es fa, també, sobre legitimitats més o menys etèries, en qualevol cas més que no una carta magna escrita i aprovada. Ara, ¿en què es fonamenta la llei, sigui quina sigui? Té raó el TC quan diu que en la Constitució, aquesta imperfecta i gens divina eina, i té raó quan diu que no li compet a ell canviar-la, si s'escau.

2. La independència, doncs, que pot ser perfectament vàlida com a argument polític (com ho pot ser per un altre el socialisme) no està prevista per aquesta Constitució ni per cap altra. Està previst que els programes màxims d'uns i altres es puguin defensar però els hi impedeix de realitzar-los. Un socialista sap que mai hi haurà socialisme amb aquesta Constitició i no per això renuncia ni al socialisme ni a les reformes que la seva ideologia impulsa en aquest marc compartit. Perquè el més important de la Constitució no és el text sinó el consens. En la història d'una Espanya partida per la meitat almenys els últims dos o tres segles, amb el colofó sagnant d'una guerra civil i d'una dictadura llarguíssima, el denostat consens té un valor incalculable que qui no veu o bé és cec o bé és un cínic. Aquest valor és en què es basa la Llei fonamental espanyola i les seves subsidiàries.

3. Catalunya va participar d'aquest consens. Arreu d'Espanya, i de forma molt especial a casa nostra amb la mobilització independentista, ha entrat en crisi per diferents motius. I potser ja toca que sigui així, no n'hem de fer escarafalls. L'aportació de Catalunya, deia, a aquest consens va ser determinant. Primer, per la col·laboració conjunta de les forces democràtiques (vegi's Assemblea de Catalunya) i, després, per la decisiva aportació de diversos ponents constitucionals (Miquel Roca o Jordi Solé Tura) a l'entreixinat final.

4. ¿En quina legitimitat es basarà el que podem fer a partir d'ara? Seguint l'article de Mèlich, en cap. Però seguint-lo també a ell, la base podria ser la "mala consciència" d'una llei limitada i sempre provisional que no culmini les nostres expectatives però que ens permeti un nou marc ampli de convivència per a les properes generacions, com va fer la dels nostres pares. Un consens només pot ser bescanviat per un nou consens. Una proposta que paretixi per la meitat el país i que deixi a demòcrates a una o altra banda no és cap consens. És una partida de guanyadors i perdedors. Qui s'estimi veritablement la nació que diu defensar... la vol així?

5. L'escenari nou que proposo, que ja veig dormint massa aviat el somni dels justos, consisteix en fer, veritablement, un "procés constituent", però exactament al contrari de com es planteja fins avui. Enlloc d'un procés "de baix a dalt" (del desig a la seva provisió, com si anéssim de compres al súper amb els quartos del dèficit fiscal), en proposo un de costat a costat, conscient dels límits, conscient d ela pluralitat del país, conscient que la vida és i serà sempre imperfecció. O no serà vida. Els partits catalans, aquest esmicolament potserior a una matança de Texas que les ha deixat tallats per la meitat i amb la sang empastifada per tot arreu menys a les venes, hauran de fer l'esforç de veure què els pot unir enlloc de què els pot diferenciar, sense renunciar a les diferències, esclar.

6. I això ¿com es fa? No ho sé, però proposo que els partits plentegin en aquestes previsibles eleccions de març quina podria ser la seva aportació al Nou Consens de Catalunya, les seves prioritats bàsiques (que no concretin gaire que si no després serà més difícil). Si no hi renuncien ara, perquè queda una mica lleig, els partits independentistes ho podrien portar com a pla B, tant en cas d'un nou atzucac com aquest (anècdota: ¿a que no sabeu com es diu el bar que freqüenten els líders de la Cup, a Mataró?), com en cas que tinguin més llibertat per elegir uns socis una mica més fiables i madurs. Amb un consens ampli, en una Espanya amb problemes similars, tot plegat farà una altra cara. Oi?

(Aquest post té el precedent d'un altre escrit meu, dos dies abans de les eleccions de setembre, que podeu llegir aquí).

Fotos: Junqueras, Baños i mas (Reuters) / Antígona davant el cadàver de Polinices (Nikiforos Lytras, 1865) / Solé Tura, Suárez i Roca (ABC), 

Vuit pinzellades

I

De les eleccions ja fa força dies i no n'he dit res perquè veig que no tinc massa res a dir del que amb molt de seny han apuntat alguns analistes aquests dies. Només vull fer algunes breus consideracions.

Primer. Ja sé que tot es pot llegir de moltes maneres, però qualsevol anàlisi ha de tenir en compte els resultats, que s'han de mirar i remirar abans d'emetre (pre)judicis. Us passo aquest senzill full de Gesop amb les principals dades dels resultats, aquí.

Segon. Ara no em vull fer el mestre tites, però el divendres abans de les eleccions un servidor (no calia ser massa intel·ligent) ja preveia que abans que la independència i el (per mi) ignot camí per assolir-la el primer problema seria més pràctic: la tria de president. Que el candidat a la presidència de la Generalitatd de la formació guanyadora (amb un escó menys que la resta de partits, excepte la Cup), anés de número 4, ja era tot una declaració d'impotència. La (falsa) modèstia del "per tirar endavant el procés jo estic disposat a retirar-me" ara passa factura, de nou.

Tercer. A banda d'altres consideracions, potser més importants, la lluita interna dels partits pro-independència ha estat pel lideratge del "procés", ja des de 2012, quan el president Mas dubtava si assumir o no les tesis del moviment que aleshores prenia una gran força. El resultat, recordem-ho, va saldar-se aleshores amb menys diputats per CiU i, avui, amb menys diputats dels dos partits que integren Junts pel Sí respecte el 2012. El "rum-rum" de la pugna d'ERC i CiU pel lideratge, sumada avui amb els imprescindibles (?) 10 diputats de la Cup, perfectament lògic, d'altra banda, és ja avui una de les principals amenaces del "procés".

Quart. Per mi, el millor titular de la jornada el va donar José Antonio Donaire en un twit: "Un resultat prou ampli com per a no fer res. Un resultat prou estret com per a fer-ho tot". Efectivament, els partits que tenen com a objectiu la proclamació relativament ràpida d ela independència de Catalunya van assolir la majoria al Parlament, de manera prou clara com perquè el tema esdevingui central a l'agenda espanyola i hi hagi moviments, no necessàriament en la mateixa direcció que aquesta majoria, que pretenguin resoldre l'atzucac. Però també és cert que el nombre de vots (fins i tot en el cas psicològic que s'hagués superat el 50%, que no ha estat així) no avala cap proposta de ruptura a curt termini, de manera que la necessitat de "moure fitxa" sigui també un tema central a la política catalana.

Cinquè. Ens trobem, doncs, en un cas típic d'enrocament. De confrontació. Els partits partidaris del diàleg i de les reformes estructurals a nivell espanyol han baixat la seva representació al Parlament, tot i que, almenys així ho espero, estan cridats a fer un bon paper. L'enrocament, a l'espera que un dels dos blocs faci callar l'altre per sempre, és el millor aliat del manteniment de l'statu quo. Qui s'ho juga tot, qui va "a totes", és possible que es quedi sense res ja que, en política, amb prou feines s'obté una part del que es desitja. Sé que hi ha molta gent que ha opta per les opcions independentistes indignat pel comportament del Govern espanyol i amb la pretensió de donar "trumfos" al Govern català per negociar amb més força una posició que acabi, senzillament, amb més respecte pel país. Les posicions negociadores, en temps de confrontació, són preses com a febles. Ara, però, és l'únic que ens pot salvar. Tot i que potser haguem d'esperar més enllà de Nadal.

Sisè. Diuen que demà dijous els dirigents de la Cup explicaran quina és la seva posició respecte a la investidura, conscients que són l'únic grup que la pot fer possible, ara per ara. Jo ja sé que aquests xicots generen molta simpatia, i alguna condescendència. I ja se sap que en tinc una opinió no gaire bona, per dir-ho suaument, que esbiaixa la meva percepció. Però vull advertir que tant l'estratègia que han presentat per assolir la independència, amb crides a la desobediència, a la resistència i a la ruptura, com el pressumpte programa que pretenen portar a terme en cas que mai governin, que semblen les normes d'una casa ocupa manada per soviètics, són una amenaça important per al nostre país. Tothom em diu que res, que "ja es moderaran ara que sabran el pa que s'hi dóna", però jo no les tinc totes. Ho dic perquè l'endemà de l'elecció del president, el Govern haurà de prendre decisions. I no em refereixo a les històriques o èpiques, sinó a les normals, a les de "governar el dia a dia", com diu sovint amb menyspreu l'actual titular. Aquest, per si no en teníem prou, és un altre dels problemes grossos que ens està caient al damunt.

Setè. No estic massa d'acord en què els resultats electorals mostrin una fragmentació del país que, sobretot, passa per una mena de falla entre els partidaris del sí i del no, perfectament perfilables els uns dels altres (per barris, per llengües, per consum televisiu...). Senyors, qui ara descobreixi que la nostra societat és plural, amb interessos diversos i dinàmiques molt diferents és que no ha entès de què va, exactament, aixó de la "nació". I que es pot ser perfectament "un sol poble" amb aquest trencadís tan gaudinià. A mi, el que em preocupa (i ho vaig dir també de les últimes eleccions municipals) és que pràcticament no hi hagi partits transversals. Cosa que em fa pensar si hi ha o no projectes comuns per a tot el país o, almenys, amb presència més o meys regular en vàries de les "caselles" teòricament incompatibles de l'electorat català. El procés d'endogàmia de les relacions humanes (no tan sols a Catalunya i incrementat gràcies a la xarxa) i de la cultura em sembla també un dels advertiments seriosos que caldria començar a abordar.

Vuitè. No vull acabar sense dir que a mi, Miquel Iceta, em va agradar a la campanya i espero que faci un bon paper a partir d'ara. Els resultats, molt per damunt de les enquestes, però, són encara baixant a la tendència del PSC, que no pot ajornar més saber què vol ser quan sigui gran. Per tornar a ser gran, ja m'enteneu. Aprofitem-ho.

I aquí ho deixo. He dit que seria breu i m'he enrotllat com una persiana. Semblo un polític.

Diumenge de ruta

A tenor de les enquestes que es van publicar fa uns dies, faig aquestes hipòtesis.

Si guanyen els independentistes de Junts pel Sí amb majoria absoluta, aconseguint que els indecisos els facin costat a l'últim moment, previsiblement caldrà aplicar dos documents. Un, que és secret, el pacte entre CDC, ERC, Òmnium i l'ANC que sembla que proposa designar el seu número 4 com a candidat a la presidència de la Generalitat. D'acord. Es vota i es forma Govern (sembla que també hi és, al pacte que han amagat a l'opinió pública). L'altre document és el famós full de ruta cap a la independència que en 18 mesos ha de fer que siguem un nou estat. 

Bé, totes i cadascuna de les fases d'aquest últim programa són impugnables, per il·legals, i qualsevol tribunal les tomba. Aleshores,el Govern què farà? Governar? Ja seria hora. No, no. Si tu l'estires fort per aquí, aleshores jo l'estiro fort per allà. Farem moltes manifestacions, però el procés no avançarà. Els partidaris del diàleg, com que hauran estat marginats (en aquesta hipòtesi), tot i sabent que és l'única solució política a tot aquest enrenou, veuran astorats com les posicions s'enquisten encara més. Però quin seria aleshores el camí del Govern? Dimitir?

Hi ha una altra possibilitat. No fer cas als tribunals i declarar vàlids tots els acords del Parlament, creant una inseguretat jurídica inèdita que, probablement, els mercats agrairan com cal. Així, haurem de pagar els nostres impostos a l'Agència Catalana i les nostres contribucions a la Seguretat Social Catalana, per exemple (això deuen ser les estructures d'estat a crear, oi?). Si em nego, en virtut de la llei que m'assisteix (llei que estarà en un llimb), quedarà per veure amb quina força m'obligaran a complir els dictats il·legals del Parlament. D'això se'n diu conflicte i, com que els tribunals hauran estat burlats, ara estem parlant només de força. M'agradaria sabr com ho resoldran.

Previsiblement, l'Estat haurà fet ús de les seves atribucions per obligar-me a complir la llei vigent i no la que s'imposa per la voluntat il·lícita d'un Parlament que no és competent. Esclar, conec perfectament amb quina força l'Estat em pot obligar. El que no conec és amb quina ho pot fer la Generalitat.

¿Aleshores, què farem?

Més que si ens fan fora o no de la UE, m'inquieta això. I si algun babau diu que tot plegat és per fer por, que primer faci l'esforç de respondre a aquest pobre ignorant.

Més hipòtesis

Bé, segona hipòtesi. Si guanyen els independentistes, però han de sumar la Cup, si fem cas de les declaracions del seu cap de llista, el primer problema del nou Parlament no serà la independència sinó triar president. Tema que, si no es desbloqueja, ens aboca a unes noves eleccions.

Si es desbloqueja (posant-ne un altre o empassant-se el gripau, que és el que s'acostuma a fer en la política democràtica), tornem a la hipòtesi anterior, però amb la variable de la insubmissió legal elevada al cub. Al cub de la Cup. Coneixent-los les amistats, sé perfectament amb quina força -aleshores- actuaria la majoria parlamentària per imposar els seus dictats il·legals. Ja ens han amenaçat: el regidor de la Cup de Mataró ja va assenyalar fa poc un amic meu que havia qüestionat que una fundació pública tingués una estelada a la façana dient que el vol fora de la ciutat. ¿És aquesta la ruptura que volen? En fi. Insisteixo, si hi ha cap altra via, expliqui'ns-la.

I tercera hipòtesi. Si l'independentisme no guanya la majoria absoluta dels escons, em temo que hi haurà noves eleccions, perquè no veig cap majoria alternativa viable. Contra el que diuen, no hi ha front del "no". Ara, com que "no ens deixen votar", ens ha agafat diarrea i no parem de fer eleccions. I així fins ves a saber quan.

Només podria passar que, en aquest últim cas, un gruix transversal de diputats i partits fes un cop de cap i dibuixés un altre full de ruta. El de la negociació i l'acord. El que sempre ha fet forta Catalunya i l'únic possible per desfer l'atzucac ...que dóna tantes rendibilitats electorals.

Veurem què passa. 

El plebiscit de la 'Civitas fracta'

El pàmpol que tinc al món sobiranista em diu que està molt mobilitzat, molt engrescat i poc dat a discutir res, sobretot als riscos evidents d’un procés de ruptura com el que desitgen. Tot són facècies i ens en fotem amb el mateix somriure de la nostra particular revolució cumbaià. El pàmpol que tinc al món no sobiranista em diu que hi ha de tot, encara que la fredor (o la contenció, o la perplexitat, o l’escepcitisme, no ho sé) sembla predominar-hi. Si això són unes plebiscitàries, com demanen els primers, aquest és el meu subjectivíssim diagnòstic dels dos bàndols. El relat independentista amb què Catalunya pensa sortir de la profunda crisi política, econòmica i, potser, moral que hem descobert els darrers anys, que té totes les característiques per esdevenir relat únic, no penetra més enllà del topall que ja ha mobilitzat en cada “esdeveniment històric” de l’últim lustre: manifestacions, consultes, recitals i focs de camp.

Però el topall és alt i, com dic, es troba al davant un grup heterogeni, no exactament un “no”, i que no se sent al·ludit per cap plebiscit. Maquiavel diria que el que falta és un relat alternatiu, un projecte que “sembli” tan viable i fàcil, i segurament tan maniqueu, com l’independentista. Els arguments plens de raons que esgrimim els que veiem que ens n’anem pel camí del pedregar són clarament insuficients. La raó sense emoció, sense una mica de “mentida”, d’aquelles “mentides” que fan dir la veritat, vull dir, és esquifida com els previsibles resultats dels racionalistes el proper dia 27.

Campanya de to baix

Però d’això ja en parlarem un altre dia. A Mataró, que és del que m’han demanat que parli, els meus pàmpols repartits a banda i banda de la Civitas fracta diuen el que diuen. No m’estranya, doncs, que el to general de la campanya sigui baix, reconeguem-ho. Un increment de vot, diuen les enquestes, pot allunyar Artur Mas i els seus aliats de la cobejada majoria absoluta que s’està plebiscitant. No és cap qüestió menor fer les eleccions en un pont a l’àrea metropolitana i començar la campanya amb la manifestació de la Diada. No, no em dóna la sensació d’estar davant unes eleccions “per fer història” com les de Felipe del 1982, les de Pujol al 1984, les d’Aznar al 1996 o les (frustrades) de Maragall el 1999. És com si l’enorme “bossa” de vots moderats, de centre-esquerra, sense massa sensibilitat a l’eix nacional, que és la que fa canviar la truita, estigués en stand by. Pels que es jugen el plebiscit, millor, clar.

Les preguntes que no es fan

Tant és així que, mentre escric aquestes línies, només hi ha anunciada la visita només de dos candidats a la presidència de la Generalitat a la nostra ciutat per fer-hi un míting (o a ballar, no ho sé), Miquel Iceta i Antonio Baños. Tan sols conec l’organització d’un sol debat (el que organitzen la televisió i ràdio locals conjuntament) i no he vist enlloc que ningú es pregunti per temes locals que afectin a les competències autonòmiques que ja tenim al cove. Sí, d’aquestes que fan manifestacions tan sorolloses a La Riera 48. Per exemple: ¿Ja no és un problema l’autopista de peatge? ¿On han anat a parar els diners finalistes que l’estat ens va atorgar pels accessos a la C32 i que amb el projecte actual no s’utilitzaran? ¿Els ajuntaments hauran d’anar fent invents o finalment hi haurà una normativa de la Generalitat que no empari els macroprostíbuls com l’actual? ¿Per què un dels dos partits de la coalició Junts pel Sí té les dues seus de Mataró embargades? ¿El nou Govern Mas continuarà retallant l’atenció sanitària a la nostra ciutat, en cas de ser reelegit? ¿Com pensen resoldre el dèficit de places d’educació secundària l’any que ve?¿Flexibilitzaran les normes perquè a Mataró s’hi pugui instal·lar una universitat privada? Si volen segueixo. Segur que tots tenen moltes preguntes a fer i els puja la mosca al nas quan totes les respostes acaben amb la independència, com una medecina universal infal·lible. Doncs seria ara l’hora de fer-les. La campanya electoral, de fet, és això, és on cal plantejar aquestes preguntes, comparar les respostes i triar. No sobre contes de la lletera que, per més inri, amaguen els costos econòmics, polítics i humans d’una secessió unilateral com pregonen. Per cert, tampoc s’ha plantejat cap debat plebiscitari, a Mataró, amb pros i contres del procés. Curiós plebiscit.

Article per al blog La Riera 48Foto: Debat electoral de 2011 (El Tot Mataró)