Otegi és 'gafe'

Uns dies després que Arnaldo Otegi, secretari general de Sortu després de militar a Eta pm, i que acaba de complir una condemna per pertànyer a una banda armada, fos rebut amb tots els honors per la presidenta del Parlament de Catalunya, el país ha viscut episodis dignes de kale borroka al barri barceloní de Gràcia, arran del desallotjament d'un local ocupat il·legalment. El líder independentista basc va visitar el Parlament de la mà de la Cup, partit on militen regidors que donen suport actiu a les protestes citades i on s'hi vincula l'organització juvenil Arran, que va justificar la violència que s'hi exerceix. Otegi també va participar en un acte públic la participació del qual és calculada pels seus organitzadors en 1.500 persones, on hi van intervenir dirigents, diputats o representants de la Cup, d'ERC i de Junts pel Sí (la coalició d'ERC i CDC a la cambra catalana). Aquest fet no va impedir que, pocs dies més tard -també coincidint amb els aldarulls de Gràcia, el president de la Generalitat, diputat també de Junts pel Sí, assistís a la commemoració institucional pel vint-i-cinquè aniversari de l'atemptat de Vic, perpetrat per Eta, on hi van morir vuit persones i que va causar nombrosos ferits. Mentre l'ocpació violenta del carrer era pròpia del totalitarisme més perillós, els polítics discutien sobre si s'havia de tirar a terra o no un monument d'origen franquista a Tortosa. Com si aquest còctel no fos suficient, el context polític hi afegeix tensió. En primer lloc, perquè el Govern de la Generalitat (que depèn dels vots de la Cup), ha presentat uns pressupostos pels quals no té majoria. En segon lloc, perquè s'ha sabut que l'exalcalde Trias (de CDC) ordenà el pagament del lloguer al propietari del local ocupat per assegurar "la pau social". En tercer lloc, perquè s'observa certa inacció i ambivalència del govern municipal de Barcelona, presidit per Ada Colau (Barcelona en Comú), pocs dies després d'un acord amb el PSC i pendents, també, del sí o no de la Cup als pressupostos municipals. En quart lloc, perquè estem pràcticament en campanya on les enquestes donen al partit de Colau un clar avantatge a Catalunya i on les forces sobiranistes baixen, especialment CDC, que podria assolir tan sols tres diputats.

Per parlar una mica de Mataró (i per veure que això pot anar en sèrio), sembla que la Cup i Podem serien al darrere del boicot que va patir el dirigent del PP Xavier Garcia Albiol en un acte públic en el qual va haver de ser escortat per la policia.

Cinc reflexions

Una mica llarg, però aquest és el mapa que m'agradaria comentar breument amb algunes pinzellades en forma de reflexió.

1. La violència ha fet acte de presència a Catalunya. Certament, en aquest país s'han viscut episodis molt pitjors. Però el fenomen ha aparegut, té suport explícit d'una força política influent i, llevat de l'acció dels professionals de l'ordre públic, sembla que les institucions no sàpiguen com posar-s'hi. La prova del nou d'un govern, també d'un govern radicalment democràtic, és un conflicte d'ordre públic en el qual els ciutadans han de comprovar que els seus representants els poden protegir. Per cert, fem memòria i mirem qui hi ha perdut sempre que hi ha hagut violència a Catalunya. Doncs això, ja sabem per qui treballen.

2. Les gràcies a Otegi, les contemporanitzacions amb el món radical basc i el seu cinisme vers les víctimes, no són gratuïtes. Donen ales als socis més radicalitzats del "procés" i, sobretot, doten de sentit a totes les proclames rupturistes. Així, el combat, la lluita, la resistència, la desconnexió de les lleis i el seu incompliment, deixen de ser metàfores i són llegides als ulls del comunicat d'Arran. Banalitzen, normalitzen, el totalitarisme que hi ha al darrere, atien l'odi i ens menen a una societat més enfrontada, més incapaç de conviure.

3. El fenomen de l'ocupació és bastant complex, no és uniforme i respon a múltiples causes. No es pot despatxar de seguida. Sovint, a més, es justifica en un dèficit que no resol ni de bon tros (habitatge, creació cultural...) i acull connivències delictives, conscient o no. En tot cas, sóc dels que pensa que l'administració ha d'actuar, negociant el que calgui, si cal, però restablint l'ordre quan no hi ha res a negociar, en col·laboració amb el conjunt de forces de seguretat i els jutges. A Mataró quan ho hem fet així ens n'hem sortit. Dic més: si l'esquerra no ho fa l'únic que aconsegueix és donar ales a la dreta, sovint a la més extrema. També em temo que aquí, de nou, els extrems es necessiten. La crisi d'autoritat acaba sempre amb autortarisme.

4. A mi no m'agrada el PP i molt menys el Sr. Garcia Albiol. Però el país pel que lluito i lluitaré és on persones com Garcia Albiol puguin fer mítings sense extorsions, se'ls pugui votar, puguin governar i pugui treure'ls democràticament. No m'agrada la dreta, i procuraré que no governi, però sense dreta, per més espanyolista o incorrecta que sigui, no hi ha democràcia. El "país nou" a vegades sembla que es faci contra alguns de dins que fan nosa, que no s'ajusten al model de català ideal que s'han imaginat. Ara toca els del PP. Molt sovint també ha passat al PSC. Un dia passarà als que parlen en castellà. Un altre als que se senten espanyols. Potser es pensa que no passa res si vostè no entra dins d'aquests grups... però un dia, com en el poema de Niemöller atribuït a Brecht, vindran a buscar-lo a vostè i ja no quedarà ningú per defensar-lo.

5. La Cup. Alguns ja vam avisar. El patriotisme, avui, seria deixar-los al marge de tot condicionament de govern. O no quedarà pàtria per salvar.

Article per Capgròs, que avui estrena nou format de web. Foto: Ara.