El juliol de 1996, ara farà vint anys, gairebé recent estrenat del càrrec després de la primera victòria del PP, l'aleshores ministre de l'Interior, Jaime Mayor Oreja, va ordenar que 103 inmigrants irregulars confinats a Melilla fossin retornats a l'Àfrica en cinc avions militars. Se'ls va drogar amb haloperidol, se'ls van aplicar unes manilles de plàstic i els hi van tapar els ulls. Tal i com sant Pere canta, el Malí, el Camerún, Senegal i Guinea Bissau van rebre el carregament amb molt de gust. Més endavant, quan se li va recriminar al Govern, és quan el president d'aleshores, José María Aznar, va pronunciar la frase més exacta per descriure la política: "Teníem un problema i l'hem solucionat".
Hi ha gent que es pregunta com és possible que hi hagi qui voti el PP, o que, com ha passat a les eleccions de diumenge, creixi en nombre de vots. L'allau de casos de corrupció, la sensació d'immobilitat absoluta davant tots els temes importants o casos vergonyants com els que descriuen les cintes publicades de converses de l'actual titular d'Interior i el cap de l'Oficina Antifrau, designat pel Parlament de Catalunya, són posats d'exemple flagrant. Altres diuen que "Espanya és irreformable", com si una fatalitat històrica caigués en una mena de sub-espècie amb la qual tenim la desgràcia de conviure els catalans. Unes variables d'aquesta apreciació suprematista són les de considerar que el poble és tonto. Reconec el símptoma perquè molta gent d'esquerres ens quedàvem amb sensacions similars quan Jordi Pujol, al segle passat, encadenava victòries. I era igualment injusta.
La política no és moral.
Per mi, l'error de fons d'aquesta visió consisteix en pensar que, per votar, cal fer servir criteris morals, com vaig dir fa poc aquí. Una visió, per cert, més estesa a l'esquerra que a la dreta, d'aquí que els casos com els Gal o la corrupció castiguin amb més força el PSOE. És molt dur sentir això, potser, però el "mercat" de la política consisteix, en realitat, en proposar solucions un cop acotat el problema, analitzat i estudiat les possibles alternatives a la triada, amb més o menys gràcia. Després pot passar que, efectivament, aquesta no sigui la solució. De fet, el propi Mayor Oreja va haver de reconèixer que aquest "no era el model a seguir" i, en realitat, s'inicià aleshores un increment de la immigració il·legal que va multiplicar per tres el nombre de "problemes", mentre s'entestaven en buscar les causes a l'"efecte crida" d'ajuntaments d'esquerres que donaven carros de menjar i roba, i cases, i feina, als immigrants, essent, com sap tothom, una molt eficaç mentida. Un negoci rodó que alguns recordem perfectament. Però en la ment va quedar la frase gens innocent de l'astut Aznar: "Teníem un problema i l'hem solucionat". Amb aquesta manera d'anar pel món va assolir la majoria absoluta el 2000 i precisament per haver-la perdut de vista, creant-ne de nous, el PP va perdre quatre anys més tard.
¿Això vol dir que l'acció inhumana aplicada a més de cent persones és tolerable? ¿Vol dir que hem de passar per alt qualsevol immoralitat senzillament perquè ens convingui? Òbviament, no. Ara bé, en termes polítics, els que el tracte vexatori a les persones ens sembla greu, immoral i tot el que vulgueu, si no som capaços de donar una sortida creïble al problema existent, la sortida que hauran pres els aznars serà l'única possible, a banda, esclar, de mantenir el problema. ¿Són immorals, aleshores, els que voten el PP? És possible que ells mateixos ens retreiessin, amb raó, que més immoral és no tenir alternativa. I que la política mai tria entre moral i immoral, entre el bé o el mal, sinó entres dues o més alternatives cap de les quals és satisfactòria del tot (ni a nivell d'eficàcia ni a nivell moral), però que no fer-hi res (rentar-e'n les mans encara que sigui "en solidaritat" amb les víctimes) és molt pitjor. Millor una mala política que l'absència de política.
Davant dues pressions, el gat salta.
No pretenc pas posar-me al cap ni a la pell dels votants del PP, entre els quals hi compto persones admirables i d'altres just al contrari, però crec que cal fer l'esforç d'entendre les raons que, més enllà dels prejudicis, porten a ciutadans com vostè o jo a votar el PP. I que ho facin amb més força que fa sis mesos davant dues circumstàncies molt clares. La primera és el clima anti-PP, segurament guanyat a pols, de la resta de candidatures i que les enquestes, amb previsions a la baixa, s'encarregaven de certificar. Exactament com va passar després de la participació d'Espanya a la guerra d'Iraq i, sobretot, de les manifestacions multitudinàries en contra, l'electorat del PP era "a l'armari", en silenci contenció, esperant el moment de fer l'únic que havia de fer: votar. Cal anar amb molt de compte amb els pretesos frames, sobretot si són sustentats sobre pressupòsits morals. Inhibeix l'exhibició pública de dissonàncies que acaben sortint quan han de sortir.
La segona circumstància és que uns i altres han participat, potser sense massa consciència, en l'únic vector possible per a la salvació de Rajoy: o jo o el caos. No és nou i ja ha estat utilitzat per dirigents d'un i altre signe, sobretot quan veu perillar la seva majoria i té, com és el cas, un gresol d'adversaris entre els quals no vol que ningú sobresurti. Era una opció fàcil i era difícil, per part de tots els altres, oposar-s'hi. El caos al que apel·laven era evident i alguns adversaris l'han engrandit. El risc de recessió. El risc dels invents creatius com el Brexit. El risc de ruptura d'Espanya. El risc de polítiques populistes a tots els nivells. El risc de la inestabilitat política per les tensions d'un govern de coalició (inèdit). Els últims missatges del PSOE de Pedro Sánchez, distanciant-se al màxim de Podem (qui catalitzaria la majoria d'aquests riscos), crec que pugnaven per sortir d'aquest marc i deixar els d'Iglesias i Grazón sols com, de fet, l'electorat ha sentenciat amb la pèrdua de més d'un milió de vots, contra totes les enquestes. El problema ha estat, però, que l'electorat segurament creia insuficient la posició del PSOE (per totes les raons que vulgueu, però sobretot per l'expecativa electoral) per fer d'alternativa segura tant al caos com al PP. El votant del PP ho ha tingut clar: davant aquest panorama (per exemple: ¿la promesa d'un referèndum per a l'autodeterminació per part d'un dels socis de govern incrementa o apaivaga la sensació de caos?), opto per l'ordre. Davant l'absència de polítiques alternatives quallades, tot i que potser més bones en teoria, opto per "solucionar el problema". Com un gat, acorralat davant aquestes dues pressions, ha saltat i ha esgarrapat.
La cosa no queda aquí, esclar. Primer, perquè, tot i això, el PP ni té majoria absoluta ni té, ara per ara, possibilitats fermes d'assolir-la fàcilment. Segon, perquè les "solucions" de Rajoy, conservadores en el sentit literal de la paraula, passen pel "wait and see", que a vegades va bé i a vegades no. I quan no va bé, els problemes es van fent grossos. En aquest sentit, faig una última reflexió que mereixeria més comentaris (però potser ara ja prou): aquest tram que li falta a Rajoy per assolir la majoria absoluta, si és que aconsegueix passar-lo, ¿servirà per iniciar algunes de les reformes que tots sabem que s'han de fer, tot i que la promesa de no fer-les hagi permès ara guanyar al PP?
Fotos: L. Mangino (El Mundo), diari Ara.
