Empès per la impressió que em causà la seva última obra, El Regne, i seguint amb un tema que, si bé no tan tràgicament, per sort, tracta l'últim llibre de Javier Cercas, El impostor, vaig decidir-me a llegir un altre dels llibres d'Emmanuel Carrère, L'adversari (Ed. Anagrama / Ed. Empúries, Barcelona, 2000). Em temo que tinc un altre autor dels que vull llegir-m'ho tot.
El cas que s'hi explica, real, correspon al crim comès per Jean-Claude Romand als anys noranta en una petita localitat fronterera francesa, a tocar de Ginebra, darrere el qual s'hi amagava una extraordinària filigrana de vida paral·lela, farcida d'enganys des que un dia no va presentar-se a un examen i no ho va dir a ningú. L'home es feia passar per un reconegut metge, investigador a l'OMS i, gràcies a estafes, portava una vida acomodada i tranquil·la junt amb la seva esposa i els seus dos fills, absolutament inconscients de la realitat, com els pares. Tots cinc van ser assassinats.
L'obra de Carrère hi narra tant la història com la seva experiència en construir-la, amb cartes i contacte amb l'assassí inclosos, així com l'assistència al judici. La trama, així, ha estat portada al cinema, amb Daniel Auteuil com a actor principal, però no he vist el film. Sobre aquest escrit teniu el tràiler. El tema, però, ha donat per altres films basats en casos similars. En realitat, la construcció d'una realitat paral·lela per impressionar, o per amagar, és més corrent del que ens sembla. Al llibre de Cercas citat, la conclusió no deixa de ser un mirall de nosaltres mateixos, una hipèrbole de les petites mentides amb que ens pensem que fem més suportable la vida. En alguns casos, dic, aquesta exageració ha anat creixent fins a fer-se insostenible.
Aquest llibre, però, crec que planteja dues grans qüestions, més enllà del fons psicològic que porta a la gent a construir-se una vida a mida paral·lela a una real que abomina i que mira de silenciar, tema que ja donaria per molt.
Dues grans preguntes
En primer lloc, Carrère vol conèixer el que en diríem "la naturalesa del mal". "L'adversari" és el significat, en hebreu, de la paraula Satanàs (שָּׂטָן), a qui l'Apocalipsi (12,9) descriu com "el qui enganya el món sencer". L'engany, doncs, com a base del mal absolut i la seva conseqüència en la mort d'innocents. ¿Què ho fa, això? Si fóssim en una cultura premoderna parlaríem de possessions i cridaríem un exorcista. Cert, n'hi ha que hi viuen, en aquesta cultura, però l'home modern, o postmodern, es pregunta inevitablement pel misteri del mal i per la seva tendència a "enganyar tothom" i a "disfressar-se" de persones correctes. "Mai no hauria dit, tan bona persona, que fos capaç de fer això" sentim dir reiteradament a veïns davant les càmeres quan la policia deté un assassí. La incomprensió davant del mal, i la impossibilitat cultural de recórrer al mite per explicar-lo (si no vols que et prenguin per boig), crec que és en l'arrel de bona part de la passió nihilista que rebrota a l'Occident descregut, com deia Glucksmann. El nihilisme, deia, és la negació del mal.
La segona gran qüestió d'aquest magnífic llibre apareix a les últimes pàgines i és un correlat de l'anterior, molt semblant al que passa a El Regne. Carrère entra en contacte amb un grup de catòlics a través d'una assistenta pastoral que visita Romand a la presó. En contraposició a la majoria d'opinions assenyades que Carrère rep del cas, que abominen del crim i del criminal amb el mateix fàstig, el grup de catòlics, algun amb una trajectòria irreprotxable en camps de concentració, pretenen el "rescat" de la persona. Llauren el terreny pel perdó, per dir-ho d'alguna manera. Davant l'astorament de tothom i de la lògica de la justícia, davant el "pensament correcte", hi ha una colla de "sonats" que perden el temps en el que troben que és més lluny de tot, el més abominable, el més execrable. Si hi ha dos llocs, i un és el del bé i l'altre és el del mal, trien el del mal podent viure la mar de bé a l'imperi del bé, que és d'on vénen. Davallen a l'infern, a casa de Satanàs, tacada de sang innocent i enganyosa fins a l'últim anhel. Aquest xoc sí que és contracultural, inexplicable, gairebé pornogràfic. I perillós de relativitzar el mal, esclar. El bé, així, busca entre les escombraries del mal, tacant-se, donar un sentit ple a la vida que vivim. Vist així, sí, és bastant incomprensible. Un misteri.
Aquest llibre, però, crec que planteja dues grans qüestions, més enllà del fons psicològic que porta a la gent a construir-se una vida a mida paral·lela a una real que abomina i que mira de silenciar, tema que ja donaria per molt.
Dues grans preguntes
La segona gran qüestió d'aquest magnífic llibre apareix a les últimes pàgines i és un correlat de l'anterior, molt semblant al que passa a El Regne. Carrère entra en contacte amb un grup de catòlics a través d'una assistenta pastoral que visita Romand a la presó. En contraposició a la majoria d'opinions assenyades que Carrère rep del cas, que abominen del crim i del criminal amb el mateix fàstig, el grup de catòlics, algun amb una trajectòria irreprotxable en camps de concentració, pretenen el "rescat" de la persona. Llauren el terreny pel perdó, per dir-ho d'alguna manera. Davant l'astorament de tothom i de la lògica de la justícia, davant el "pensament correcte", hi ha una colla de "sonats" que perden el temps en el que troben que és més lluny de tot, el més abominable, el més execrable. Si hi ha dos llocs, i un és el del bé i l'altre és el del mal, trien el del mal podent viure la mar de bé a l'imperi del bé, que és d'on vénen. Davallen a l'infern, a casa de Satanàs, tacada de sang innocent i enganyosa fins a l'últim anhel. Aquest xoc sí que és contracultural, inexplicable, gairebé pornogràfic. I perillós de relativitzar el mal, esclar. El bé, així, busca entre les escombraries del mal, tacant-se, donar un sentit ple a la vida que vivim. Vist així, sí, és bastant incomprensible. Un misteri.
Il·lustració: Satanàs, de William Blake.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada