La Transfiguració

Sis dies després, Jesús va prendre amb ell Pere, Jaume i Joan, el germà de Jaume, se'ls endugué a part dalt d'una muntanya alta i es transfigurà davant d'ells; la seva cara es tornà resplendent com el sol, i els seus vestits, blancs com la llum. Llavors se'ls van aparèixer Moisès i Elies, que conversaven amb Jesús. Pere digué a Jesús:--Senyor, és bo que estiguem aquí dalt. Si vols, hi faré tres cabanes: una per a tu, una per a Moisès i una altra per a Elies.Encara parlava, quan els cobrí un núvol lluminós, i una veu digué des del núvol:--Aquest és el meu Fill, el meu estimat, en qui m'he complagut; escolteu-lo.Els deixebles, en sentir-ho, es van prosternar amb el front fins a terra, plens de gran temor. 7 Jesús s'acostà, els tocà i els digué:--Aixequeu-vos, no tingueu por.Ells van alçar els ulls i no veieren ningú més que Jesús tot sol.Mentre baixaven de la muntanya, Jesús els va donar aquesta ordre:--No digueu res a ningú d'aquesta visió fins que el Fill de l'home hagi ressuscitat d'entre els morts.

Mt 17, 1-9 

Si la setmana passada vèiem la rotunda humanitat de Déu amb les temptacions de Jesús al desert, en l’episodi de la Transfiguració que llegirem aquest diumenge podem dir que “es tasta” la Ressurrecció i la Glòria. L’evangelista narra, d’una banda, un complex sistema simbòlic (Moisès i Elies, la llum, les túniques...) i, de l’altra, una mena d’excitació i desconcert dels pocs deixebles que acompanyen Jesús. Amb Jesús, sembla que diguin aquests deixebles anys més tard de la mort del seu amic, i amb llenguatge d’ara, vam tastar directament la plenitud dels nostres anhels més profunds, el veritable sentit de la vida. Sí, aquell que van matar i del que ens avergonyíem, aquell que va penjar d’un pal com la despulla d’un gos, aquell que de barrejar-se amb la púrria en deia “banquet”... va arribar al més fons que tenim i és com si tot, de cop, d’il·luminés. Es transfigurés.

Però encara hi ha més. Aquesta escena ens assenyala que aquella experiència no és tan sols un memorial, un recordatori, una commemoració o, encara menys, una nostàlgia de l’amic perdut. En assenyalar els profetes “del passat” i en anticipar el “futur”, Jesús se situa al mig del temps. Jesús no és tan sols l’esperança que la humanitat és capaç de Déu sinó que la seva interpel·lació s’adreça a cadascú de nosaltres al temps i el lloc on vivim. Contra el que demana l’apòstol Pere, clarament entusiasmat, de construir “una cabana” per cadascun dels profetes i pel propi mestre, el “lloc” de Jesús és la nostra realitat prosaica i quotidiana, la nostra vida a vegades tan mediocre.

Una de les reflexions que podem fer, avui, a l’Església i fora de l’Església, correspon a la nostra relació amb la tradició. En dos sentits. En primer lloc, si estem disposats a prescindir de l’enorme cabal teològic, moral, cultural, artístic i tot el que vulgueu -els nostres “Moisès i Elias”- en la nostra vida actual, tan secularitzada com, perdoneu-me, inculta tantes vegades. L’oblit d’aquest bagatge és un luxe que no ens podem permetre. 

Però, en segon lloc, encara que sembli contradictori, poter també cal reflexionar sobre les “cabanes” que a vegades construïm sobre aquest llegat, com si el món no hagués canviat, com si Déu fos una cosa “antiga”, un ordre que cal recuperar. Algú, en definitiva, que no sembla pas encarnat a la realitat que vivim. Sigui per una litúrgia de guitarres hippies o d’ultramontans, sigui per una moral massa sovint de manual i extraterrestre o sigui per mirar-nos excessivament el melic. No, no. No farem cap cabana i deixarem fer el camí a Jesús amb nosaltres. De fet, això és la Quaresma.

Comentari llegit avui al programa Creure Avui, del canal m1tv, per l'Evangeli d'aquest diumenge.Il·lustració: Teòfanes el Grec (atribuït) "la Transfiguració del Salvador", icona aproximadament del segle XV a la Galeria Tretyakov, Moscou