La Missa de Les Santes i una copa.

Em sembla que, de la Missa de Les Santes, ja ho he dit tot. Tot el que en puc dir, jo, modestament. O més o menys. No m'ho acabaria. Els mataronins tenim una sort immensa en tenir, al bell mig de la nostra festa major (el nostre símbol cívic per excel·lència, tot i que té corcs), una peça musical bellíssima inserida enmig de la missa solemne de les nostres patrones. Una joia efímera que, com aquell sol que entra a Abu Simbel il·luminant la testa de Ramsès II -tot i que allà ho fa als dos equinoccis- t'has d'esperar a la conjunció astronòmica per poder repetir. O com la llum de la nova escultura d'homenatge a Joan Peiró, també a Mataró, de Martí Anson. La conjunció: la música culta i popular, el desig de festa, la buida església plena, la coral que representa el poble, les autoritats engalanades i la història que travessa guerres, generacions, entusiasmes diversos, famílies, amors i desamors fins arribar, almenys, al moment en el qual Mossèn Blanch la va estrenar. En ple romanticisme, aquell moviment que, per bé i per mal, encara ens influeix tant.

La meva Missa

Així de predisposat hi vaig cada any (amb poques interrupcions), i tot això em passa pel cap i moltes coses més, com si féssim un ràpid repàs anual a la nostra vida i la nostra circumstància, per deixar-nos endur un cop més per aquest artifici tan ben fet a l'hora d'aflorar el que no és tan artificial.

A tall d'inventari voldria afegir dues coses i prou, poques hores abans d'anar-hi (demà divendres 17 a les 10h del matí a la Basílica de Santa Maria, entreu-hi amb temps). La primera és que, com totes les coses belles de veres, a la Missa s'hi ha d'anar entrant. Diria que és una cosa d'adults, i no només perquè les misses no siguin precisament la passió de la joventut actual. La meva experiència, perdoneu, és exactament així. Hi havia anat algunes vegades de ben petit, acompanyant no sé si el meu avi o el meu pare, cosa que em va permetre saber de què parlaven quan parlaven d'aquest acte. Hi vaig tornar alguna vegada d'adolescent, però el cap va per un altre cantó. De més jove, bé d'usuari o bé de voluntari, els horaris estaven canviats i tot just me n'anava a dormir quan començava. Com sabreu alguns, vaig entrar de regidor a l'Ajuntament molt jove, als 23 anys, i m'hi vaig estar vint anys més. Als primers anys em costava vèncer la son (la Missa dura unes quatre hores i aquesta dada és letal per qualsevol atractiu previ)... però multipliqueu quatre per vint i veureu quanta energia pot fer anar un cap en vuitanta hores, quantes coses pot arribar a processar. Ara ja en sóc un fan. Però cal temps, predisposició. Potser edat.

La segona cosa que vull dir és que, siguem sincers, hem minusvalorat tots plegats el rol de les santes Juliana i Semproniana. D'una banda, per la secularització brutal que hi ha hagut a aquest país. Són una dada, com a molt, estètica. De l'altra, per l'abús imaginatiu de l'hagiografia popular basada en uns personatges que, empíricament, no devien pas existir. I, també, a la banda catòlica, per la mandra que fan les virtuts d'unes pobres noies verges i màrtirs com a catequesi contra "els mals del món actual". Ens n'hauria de fer menys, segur. Hi ajudaria si entre aquests mals no hi hagués els tòpics de sempre, però també és cert que el mal és avorridament tòpic.

Adorar la distància

Hi ha, però, un aspecte que me'l va fer pensar el recent arranjament i restitució d'una escultura de Jaume Arenas que representen les dues santes i que són al mar, on la tradició diu que van ser llançades per morir (veieu com encara som romàntics?). Com que també sóc fan de Jaume Arenas (a la casa del qual anava a dibuixar i pintar), m'hi vaig fixar. Em refereixo a la pèrdua. A conviure amb l'absència, amb la distància "imposada". El relat de dues patrícies romanes sacrificades, a banda del seu exemple, en remet també als milers i milers de relats de pèrdues que atresorem avui els mataronins. Les més evidents, les dels finats. Però n'hi ha de no tan evidents, de no tan notòries.

“Estimar és senzillament acceptar la distància, és adorar la distància entre jo i el que jo estimo”, deia Simone Weil (segons ens recordava fa uns dies en Josep Cobo). A mi això encara em sembla encara més complicat que seguir les virtuts decents que els sermons de Les Santes acostumen a recomanar. Però intueixo que també això funciona com la bellesa amagada, de mica en mica. ¿Com es pot adorar la distància del dol, de la pèrdua, del desassossec? ¿No ens n'havíem d'alliberar, del dolor?

Sovint, d'aquesta actitud se n'ha desprès un deix sadomassoquista (com aplicar-se el silici). Hi ha dues referències recents que, per acabar, voldria proposar com a resposta. La primera la vaig descobrir fa poc. És el tema més famós de la cantant LP, "Lost on you" (aquí), una mena de carta a la seva exnòvia en la que la convida a celebrar totes les coses que "he perdut en tu", en un tu tan distant com estimat. Resulta que l'amor no era un guany sinó una pèrdua. La segona referència escombra cap a casa. A l'últim llibre publicat en català (i castellà) de Marie Balmary, El sacrifici prohibit (Fragmenta, 2018), la psicoanalista defensa el valor terapèutic del dol, de la distància, de la ferida, fins i tot de l'ira, com a forma d'expressió de la paraula alliberadora, del canvi, contra la tendència anestèsica d'amagar el dolor, operació que ens esclavitza a la seva causa, de fet.

¿I això ha d'estar al centre de la festa major? Doncs sí. La festa no consisteix en "passar-s'ho bé", exactament, sinó en celebrar, com les copes dels amants que ja no ho són, com la Missa a la memòria dels que el mar, real o figurat, se'ns ha endut. Celebrar que el temps passa, però no en va, sinó per retrobar-nos cada any i, qui sap, fins un dia que ja serà tot festa. De moment, això és el que es cantarà demà en el dia més important dels mataronins. Glòria a Les Santes!

Foto: Capgròs.