Fa un any es va admetre a tràmit a les Corts una proposició per debatre la legalització de la gestació subrogada (els seus detractors en diuen “ventres de lloguer”) presentada pel grup de Ciutadans. Un dia o un altre, doncs, aquesta qüestió arribarà a debatre’s tot i que sembla que, almenys tal i com està redactada, no compta amb l’aval de la resta de grups majoritaris. Al marge del debat que cal fer, que em sembla important, em va cridar l’atenció dues posicions prèvies antagonistes de col·lectius fins ara, aparentment, no massa discordants: associacions de gais i grups feministes. Les primeres, perquè pot normalitzar el dret a la paternitat dels homosexuals i els segons pel risc de mercantilització del cos femení.
La creixent segmentació de les ofertes polítiques a les societats occidentals, talment com el màrqueting comercial, amb un fort protagonisme davant l’actual eclosió del big data per fins lucratius -i també polítics- té, com a conseqüències secundàries, aquesta mena de dificultats per aquells que volen adreçar-se simultàniament a grups o interessos que, de sobte, s’enfronten. Hi hem d’afegir dues coses més. Una, que l’agenda d’aquest enfrontament sembla més pendent de les modes que de les necessitats objectives d’aquell moment (també com al comerç). I, dues, que vivim alhora en una eclosió de l’ideal postmodern del fragment (i de l’emoció) com a resposta a la crisi dels grans relats que impera al món occidental post-68. Segurament una de les causes de la derrota demòcrata a les eleccions presidencials nord-americanes sigui la dificultat de mantenir un discurs global (o nacional) davant la suma il·legible d’ofertes adreçades a grups concrets; les minories, per exemple.
Una altra de les conseqüències no volgudes d’aquesta segmentació, tant en la política com en l’oferta capitalista, consisteix en la primacia del desig sobre el deure. El primer, amb molt bona premsa. Literalment: mireu els suplements dominicals dels diaris de gran difusió. El segon, tot el contrari. Se l’associa amb l’autoritarisme (ara que ens diem fatxes amb tanta alegria) i a la repressió. No cal ser budista per comprendre que el desig pot fer-nos encara més esclaus que el deure, i que cal dominar-lo per no sotmetre’ns-hi. I que acaba confonent del tot el paper de la política, que consisteix bàsicament en saber què ens convé, fins i tot per sobre del que desitgem. No fos que al final desitgem el que no ens convé.
No tinc cap solució, però sí, disculpeu-me, un petit consell: desconfieu de les propostes que colmin desigs enlloc de reconèixer la complexitat dels problemes i la valentia d’enfrontar-s’hi sense solucions fàcils. Són evasius. Després del somni, el monstre continuarà allà.
Article publicat a la revista Valors (juny 2018)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada