dimarts, d’octubre 09, 2018

Ni oblit ni perdó



Encara que sembli un joc de paraules, em temo que el problema del debat polític a Catalunya, ara mateix, és la seva despolitització. Entre els que pensen que això només es resol judicialment (de fet, judicialment només es resolen -i encara- els ets pressumptament il·legals) i els que pensen que som davant un dilema entre el Bé i el Mal (Junqueras dixit), hi ha cada vegada menys espai per a la política la qual, això sí, tothom diu que és l'únic lloc possible per a la solució del conflicte polític que vivim. La recent crisi esperpèntica (i absolutament incomprensible pels mortals) viscuda en seu parlamentària entre els dos socis de Govern n'és una conseqüència. Així que apareix la necessitat de prendre decisions concretes entre el mal i el pitjor (la política és aquesta elecció, ni més ni menys), qui basa tota la seva estratègia amb les capacitats innates del Bé i en quatre generalitats, s'estavella de morros. Una imitació grotesca Leibniz emborratxant-se de ratafia amb Rosseau abans de conduir a 200 km/h.

Un altre símptoma del que dic és l'èxit del nou lema independentista, corejat aquests últims dies de deriva violenta dels anomenats CDR (el nom i la tàctica, copiades del règim cubà): Ni oblit ni perdó.

El lema es va fer famós, com em recordava fa poc la Rosa Isabel Garí, arran del "terror de la dictadura argentina, amb els milers de desapareguts, torturats, nens robats. Era lògic que no es volgués oblidar o torturar els culpables", em diu, alhora que li produeix vergonya aliena la utilització que se'n fa, ara per ara, per parlar de l'actuació policial de l'ú d'octubre de l'any passat. La  que va incloure càrregues a la població que impedia el compliment de l'ordre judicial contra el simulacre de referèndum que es celebrava, alentat i emparat per un Govern i la seva majoria,que havia aprovat unes lleis absolutament impresentables, democràticament parlant, al Parlament de Catalunya tres setmanes abans. No, no em sembla gens bé aquella actuació... ara, ¿és comparable als assassinats de la dictadura argentina? ¿No estarem banalitzant-los? Si fos així, les càrregues policials que els Mossos van protagonitzar el 2011, proporcionalment més dures, serien l'Apocalipsi.

La mort i la donzella

A banda d'aquesta desproporció, amb conseqüències -com dic- blanquejadores dels assassins argentins, la pregunta que em feia és si el lema "ni oblit ni perdó", que és un lema moral, ens el podem permetre. Precisament sobre el perdó i els crims a l'Argentina hi ha una magnífica pel·lícula de Roman Polanski, La mort i la donzella, de 1994, basada en una obra d'Ariel Dorfman. La protagonista ni oblida ni perdona i, casualment, té a les seves mans la possibilitat de venjar-se del seu antic torturador. Polanski, que en això és un mestre, gairebé ens fa simpatitzar amb la víctima que ha canviat el paper. "Sí, torna-te'n. No oblidis ni perdonis aquest ésser execrable, al qual ningú encara no ha pogut condemnar". Malgrat això, el film mostra que el mateix espiral d'odi que et "davalla als inferns", l'experiència del mal viscuda ara des de tots dos cantons, és el mateix que li obre una nova perspectiva i canvia la seva direcció. De fet, la salva de l'enganyosa "comoditat" de viure amb principis morals rígids, legitimats per la teva condició de víctima i verificats per la maldat del teu Adversari.

Sense anar tan lluny, però, aquest mateix esquema, en aquest cas per buscar el suport incondicional a les tesis de l'independentisme i dels grups al poder a Catalunya, s'ha instal·lat a l'avantguarda del moviment. Si no estàs amb mi és que formes part del mal, de la repressió, etc. La comoditat de la moral, el mapa de bons i dolents que tots voldríem davant la irresistible ambigüitat de la nostra condició humana.

Òbviament, quan diem que la solució al conflicte català és, sobretot, política, doncs, caldrà fer un esforç per rebaixar el to moral dels uns i dels altres, incrementar el dels raonaments, fer l'esforç de pensar en termes de negociació (és a dir, què estic disposat a perdre) i avançar. No hi ha cap altra solució (política) possible. Ara bé, quedarà per fer el més difícil: "desdimonitzar" l'altre, dotar-lo de capacitat reparadora, comprendre que sense ell (sense "els dolents", els "estranys" o "els estrangers") no hi ha país possible, ni món possible. Fer entrar el perdó, doncs. Aquesta "traïció" que els que treuen rèdit polític (o existencial) del conflicte no estan disposats a permetre. "Apreteu, nois, apreteu".