La novel·la de Louise Penny, Un bello misterio (Ed. Salamandra, Barcelona, 2018), exemplifica perfectament dos fenòmens. D’una banda, la novel·la negra com a metàfora de l’aproximació a la veritat, sempre “a través de l’altre”. De l’altra, el deteriorament de la cultura religiosa en societats com la canadenca francòfona, com podria ser ben bé la nostra.
Josep M. Ballarín quan li preguntaven sobre la pregària, deia que Simenon feia comissari Maigret “s’impregnés de realitat”. Loiuse Penny insta ara el comissari Armand Gamache a tenir els ulls oberts “per veure l’inesperat”; tant “de fora” com dedins, com es veu després. Lluís Duch --també fan de les policíaques-- insistia sobre la diferència entre la incògnita (que es resol, al final) i el misteri. No compta tant qui ha comès el crim, sinó el llarg, fecund i sempre inacabat camí del misteri humà. “Entre les escletxes, a les ranures i en les coves. On viuen els éssers obscurs”, descriu Penny.
La novel·la se situa en un monestir apartat, especialitzat en el cant gregorià, on cau com una llosa el verset de Mateu 10:36: “Els enemics de l’home seran els de la teva pròpia casa”. Efectivament, hi ha un assassinat i un dels monjos n’és el causant. L’actitud dels dos policies, Garmand i el seu ajudant Jean-Guy Beauvoir, d’una generació posterior, davant la religió són reveladores. Tant de la incapacitat lingüística per interpretar el llegat del cristianisme de les noves generacions, com de la incapacitat de l’Església per fer-hi front.
I al final, però, la necessitat de donar resposta al buit existencial, en la figura de Beauvoir, la solitud de l’home incapaç de fer el salt de les seves dependències i pors, emergeix com el gran interrogant que ni dos mil anys de cristianisme han erradicat i que, en canvi, exactament per respondre-hi, és aquí.
Article a la revista Foc Nou (octubre 2018)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada