Aquest mes de desembre farà quaranta anys del referèndum de la Constitució espanyola. S’escau en un escenari de crisi global de la democràcia que, al nostre país, es tradueix, entre d’altres coses, en una revisió crítica del pacte constitucional al qual s’al·ludeix amb tota la intenció com a “règim del 78”. Si d’una banda li cauen les crítiques per haver perpetuat una certa continuïtat amb el franquisme (monarquia, judicatura, elits econòmiques, centralisme), també n’hi ha que creuen que s’ha anat massa lluny (excés d’administracions i de despesa o centrifugació). I totes dues bandes miren sospitosament els que fan un balanç més ponderat que, sense retreure cap de les crítiques, posa l’èmfasi en les transformacions positives que hi ha hagut en tots els àmbits i en la fortalesa dels seus pilars.
Els avenços en la universalització de l’estat del benestar, la transformació de l’exèrcit (que es veia a si mateix com a corrector de les desviacions democràtiques els últims 200 anys), el reconeixement dels drets de les minories, la incorporació massiva de dones al mercat laboral, l’absorció de milions d’immigrants, l’adaptació de la nostra economia al mercat global i el disseny gairebé federal de l’administració dels serveis públics, per exemple, en son una mostra. Si s’ha pogut fer tot això, diuen aquestes veus més ponderades, ¿per què no podem afrontar els evidents reptes (o resoldre les mancances) que tenim al davant?
A parer meu, el principal obstacle no és exactament aquest o aquest altre límit del text constitucional, o el fatalisme amb el qual es justifiquen les posicions contràries (“amb aquests no hi ha res a fer”), sinó l’absència de l’imperatiu de consens que sí que tenien les formacions polítiques de 1978. Tampoc és propi d’Espanya, això. La ruptura dels consensos amb els quals el món posterior a la II Guerra Mundial va fer passos de gegant té ja els seus avisos amb l’onada conservadora Reagan-Thatcher-Wojtila als anys vuitanta. Per una sèrie de circumstàncies, sembla que l’opinió pública actual torna a ser seduïda pel “tirar pel dret” (si ho desitges, ho tens… ja ho diu la publicitat), enlloc de la lenta i poc glamourosa (però més efectiva) entesa amb l’altre.
El més important de la Constitució és que no ens agradi del tot, és a dir, que recollís bé l’imperatiu de consens com a antídot contra la història fraticida d’Espanya. Monarquia (constitucional) i salut pública per tothom, propietat privada i estat social, nació i nacionalitats, tradició i secularització. Amb una mala salut de ferro, ha estat el text constitucional més durador que hem tingut. ¿No creieu que valdria la pena que algú digués que el que cal ara és tenir -de nou- una actitud així?
Article a la revista Valors (desembre 2018)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada