Els pagesos de Josep Pla

Cites del llibre de Josep Pla Els pagesos, Obra Completa VIII, Ed. Destino, Barcelona, 1975 (2) 

El pagès i el seu món

¿Hi pot haver res més característic del temps que vivim, tan perillós i incert, emanació directa d'uns milers de cretins que viatgen sense veure res? (p. 13).

El nombre d’idealistes cada dia augmenta. Cada dia és més gran el contingent de persones que somnien l’impossible i que per aconseguir-ho passen per sobre de tot el que se’ls presenta. Les persones que s’acontentem amb el que simplement tenen, amb la matèria del nostre pa de cada dia, els materialistes, som considerats uns perfectes infeliços. Però —cosa curiosa!— en la premsa, en les conferències, en els llibres, els materialistes som objecte d’una crítica ferotge, àcida i destemperada, i si es perd algun cop de garrot cau sobre les nostres espatlles indefectiblement. Som presentats com els causants de tots els mals, de les més perilloses calamitats de l’època. S’han de tenir grans ideals —diuen—, o sia cotxes de vuitanta-mil duros... S’ha de tenir l’esperit esvelt i alterós, etcètera (pp 27-28).

Per aprendre alguna cosa s'ha de saber escoltar. Jo desconfio de les persones que no saben escoltar: solen ésser fanàtiques, grotescament dogmàtiques (p. 31).

En els pobles rurals considerats d'una certa importància -encara que es tracti d'una mínima expressió de la importància- hi ha sempre dos cafès —el cafè i l'altre cafè— per la mateixa raó que hi ha sepre dos grups humans o faccions irreconciliables (p. 56).

No he posat la paraula entre cometes perquè estic una mica tip de paraules posades entre cometes i de tenir el cervell entre cometes: la paraula de referència és perfectament clara i perfectament comprensible (p. 73).

Joguinejar mentalment, fer, en el cap i en el diàleg, el gat i la rata, els pagesos ho feren sempre. La seva taujaneria mental és tan incoherent com el llenguatge que la manifesta. Quan se senten saturats econòmicament, la seva taujaneria augmenta a simple vista. La seva il·lusió llavors és fer el mofeta, prendre el pèl. Prendre el pèl és una de les coses que agraden més als pagesos. Quan prenen el pèl a una persona, tenen l'agradable sensació que fan el viu; sentir-se que són vius els fascina. Sovint us prenen el pèl i ni us n'adoneu. No us adoneu de res. Així és perfectament possible de tenir una llarga conversació amb un pagès —una conversació innòcua, grisa, àdhuc pesada i ensopida— i després resultar que us han pres el pèl d'una manera absoluta i definitiva. (p. 83)

En situacions així, els pagesos es tornen, a més a més, obvis; utilitzen refranys i frases fetes; es dediquen a formular la prudència, el seny i el bon sentit. L'anomenada saviesa popular és la filosofia de les persones considerades intel·ligents perquè guanyen diners. Quan els pagesos guanyen diners, la saviesa popular traspua del seu cos a simple vista —la suen, per dir-ho francament. Us amollen frases com aquestes: «Qui fa un cove fa un cistell. La navegació vol vocació. On hi ha la mort, no hi ha bona sort. Peresa, clau de pobresa. Qui primer arriba primer mol, si el moliner vol. Qui talla mai no s'enganya. El bou perquè llauri i la dona perquè guardi. No es pot dir blat que no sigui al sac i ben lligat...». (p. 86) 

Les persones que no estan habituades a tenir-ne, per pocs que en tinguin, de seguida vessen. En les ciutats, tot s'esdevé en les zones profundes, o sia més enllà del menjador. En els pobles rurals, tot succeeix a la carretera. (p. 87)

[Els pagesos] Són conservadors perquè creuen que la naturalesa humana no pot canviar i que en tota postulació de canvis s'amaga una trampa En tots els ordres de la vida, la humanitat d'avui creu que es poden tenir duros a quatre pessetes. Els pagesos no ho han cregut mai, perquè el seu fons psicològic és fet d'una granítica obvietat. En contrast amb la concepció d’avui, la seva concepció no és miraculista; el que no pot ésser no pot ésser! Aquesta és la seva veritat. (p. 135-136)

La meva idea és, doncs, aquesta; tota persona que viu en un medi caòtic, sistemàticament desgavellat, dominat per imponderables, es converteix, instintivament, en un conservador. Tota persona que viu en un medi d'inseguretat es converteix, aspira a ésser un home prudent. [...] Per fortuna, el conservadorisme excessiu és un pecat que es porta la penitència. De vegades de tan fort no conserva res i és, no sols inservible, sinó contraproduent. (p. 137)

Mentre els pobles es desconeixen, tenen el candor i l'aptitud per a entendre's; quan, a través dels contactes i de les mútues relacions, es coneixen, dialoguen, s'observen i es tracten, la comprensió es fa cada dia més difícil i l'odi apareix indefectible. En les relacions humanes, el coneixement no ha estat mai l'origen de l'amor. Sovint és el principi de l'odi. Entre els homes i les dones —generalment parlant— l'amor dura mentre es manté cec. (p. 147)

Hi ha persones que, pel fet de passar a ocupar un determinat càrrec, de poder posar les anques sobre una determinada cadira, esdevenen automàticament uns pretensiosos i uns imbècils. Persones que el dia abans de la seva —diguem-ne— ascensió eren tingudes Per normals, intel•ligents, enraonades i pacients, esdevenen, l'endemà mateix, uns enravenats i uns bufanúvols imponents. La reacció és immediata; de seguida que la gent veu que hi ha algú que seu en una cadira que no és habitualment la seva, la mira amb recel, la vigila, l'estreny amb la mirada i el pensament. [...] En el nostre país, tota persona que fa alguna cosa, que va endavant, que es mou, que té una o altra il·lusió, és envejada, odiada, sotmesa a un procés clandestí o públic de tendència implacable, terrible. [...] A tot arreu, l'acceptació d'un valor personal autèntic, d'una capacitat per a l'acció, d'una vitalitat poderosa en un o altre aspecte, crea una aura d'admiració. Ací és al contrari. Només la mediocritat és socialment plausible (p. 148-149) 

Els pagesos no creuen que la mort sigui una llei universal. En la naturalesa no hi ha res que mori totalment; en la naturalesa tot reviu, tot torna a brotar i a florir. Així, doncs, la mort és un problema personal, una cosa que ineluctablement s'ha de fer, però que interessa l'interessat d'una manera exclusiva. Se'n va sense pena ni glòria, sense alegria ni tristesa, amb la seguretat, però, que vagi allà on vagi trobarà una altra terra per cultivar i tenir. La mort, potser, en definitiva, no és més que un canvi de terra— una altra masoveria. Per això els cementiris els agraden poc, per no dir poquíssim. (p. 157)

—No us agraden els cementiris? 

—Home! Si, dels cementiris, se'n pogués sortir de tant en tant, em sembla que serien més bonics. S'hi ha d'estar massa estona, i això els fa perdre una mica. (p. 157)

Existeix, flotant, el record de la Mancomunitat. És un record que s'ha de qualificar objectivament de gloriós. Representa un moment fugaç de la nostra història moderna; l'únic en què es treballà seriosament per valorar la nostra riquesa agrícola, forestal i ramadera. (p. 188)

No he cregut mai que les persones, espontàniament, instintivament, tinguem gust, com no he cregut mai que tinguem intel·ligència. El gust és una cosa de molt poques persones, comptadíssimes, com la intel·ligència és també una cosa excepcional. Generalment parlant, el nostre gust és el dels altres, en cada moment. Quan el que podríem anomenar els dirigents —que generalment són els rics, en tant que compradors d'idees o de formes suggerides per intel·lectuals o artistes— encerten el to, la multitud s'hi afegeix i el bon gust, per mimetisme, és general. Si no s'encerta el to, el gust general és pèssim. Formen, doncs, una massa amorfa, sobre la qual incideixen formes i tendències alienes.  (p. 201) 

L'emigració arrenca de la misèria; però la misèria és un problema social, espiritual. Les condicions materials de la vida transformen la mentalitat humana. (p. 211)

Pel mer fet que uns s'inclinin cap a un cantó, apareixen de seguida uns altres que es mouen cap al cantó oposat. Gràcies a l'esperit de contradicció, la unanimitat és pràcticament impossible que es produeixi. Això és un bé. En les curtes temporades en què la unanimitat es manifesta —les curtes temporades en què la reacció es concreta— és com viure en un agregat de llunàtics i de folls. És una cosa difícil de descriure les abrivades d'entusiasme, la passió per la novetat; la fascinació del no-res arriba a graus elevadíssims. I de la mateixa manera que la tensió s'eleva l'interès es desinfla per raons indiscernibles. (p. 216)

El dia de la boda, les mares contemplen les seves filles amb satisfacció, com una obra acabada i llesta —exactament igual com les miraren el dia que descobriren que sabien donar menjar a les gallines. (p. 222)

El diner només s'estima quan es coneix el gust que té. Llavors es converteix en una disciplina que aclareix el cap i tranquil•litza els sentits. El diner s'estima en proporció del que es posseeix. Com més se'n té més s'estima i menys se'n gasta. Per això els rics solen ésser cada dia més rics i els pobres cada dia —indefectiblement— més pobres.  (p. 232)

Alguns creuen que la tendència a l'avarícia d'alguns pagesos és una arrel de l'antiga i continuada misèria. Més aviat em sembla que l'avidesa de seguretat que provoca l'avarícia només es pot sentir quan s'ha sortit de la misèria. Però en aquest punt hi ha una confusió produïda pel fet que la misèria i l'avarícia produeixen els mateixos efectes. El que s'assembla més a un pobre és un avariciós, perquè l'avariciós no és més que l'home que representa el paper de pobre. El pobre-pobre és generalment —dintre de les seves possibilitats— pròdig i malforadat. És per això que precisament és pobre. Per a ésser un avariciós autèntic, la primera condició és tenir algun quartet.  (p. 233) 

El campanaret

Fa anys, decennis, segles, que el ploricó es produeix en aquest país, no pas quan les desgràcies es podrien evitar, sinó després, quan no hi ha res a fer. És un país bonic —extraordinari. (p. 293)

Com que tenia una bona cama, alta i fina —potser la millor cama de la parròquia—, era francament partidària de discretament exhibir-la, cosa que produïa com un miratge d'oasi enmig de la inapetència genèsica que la feminitat rural creava. (p. 298) 

Els animals adaptats a la vida de l'home presenten algunes curiositats i resisteixen el dolor sense fer cap mena d'escarafall, s'abalteixen, s'ajoquen, es moren sense dir res, en un estat d'absoluta, aclaparada passivitat. És en el procés d'esmorteïment dels ulls que es pot seguir l'agonia dels animals. Ara, proveu de deixar de donar-los menjar a les hores habituals i constatareu el guirigall que es forma a les quadres de les vaques, dels animals de peu rodó, dels porcs, als cortals del bestiar de llana, als galliners, als conillars. Tota la ménagerie protesta utilitzant tots els seus mitjans de manifestar-se, sense compliments, llançant el crit al cel de la manera més destrempada. (p. 329)

—Potser la trobarà massa espessa... —li digué un dia la Carmeta en presentar-li un tupí de sopa de menta. 

—No, Carmeta, no. En lo espès, Déu hi és; en lo clar, encara hi ha d'anar. (p. 335)

No senyor. Les bones notícies no són pas cosa dels diaris. Són cosa de la gent, i la gent se les guarda. Fa com amb les cartes. Jo no he rebut mai cap carta per donar-me una bona notícia. Les que m'envien són per comunicar-me una desgràcia o altra. I es comprèn. A qui vol que li passi pel cap de donar una bona notícia? Si mai n'he tinguda cap, penso; els altres que es fotin! I me la guardo. (p. 339)

Aquest país, que té, en el seu passat, l'íntima meravella vigorosa del temple romànic, arribà en la seva despersonalització a la intranscendent badoqueria del barroc buit, superficial i eloqüent. És com passar de la sensualitat sana a l'onanisme. (p. 362)

L'avi Verdera creu en tot. Com que no té confiança en res concret, ha de creure en tot —per si un cas!  (p. 409)

Hi ha moments que fer el senyor consisteix a ser un imbècil; ara consisteix a ser un bandarra. La vida és ondulant. (p. 413)

El règim de solteria és dolent a l'hivern. Més de quatre pagesos s'han casat perquè el matrimoni és un element positiu important contra el fred.  (p. 419) 

El carrer estret

Com més buida és l'existència més soroll necessita. (p. 513)

Si cada nit, en el moment d'anar a dormir, tinguéssim la força i la gosadia de recordar el que hem dit durant el dia, quedaríem espantats de constatar la quantitat d'estupideses inútils, gratuïtes, generalment malèvoles, i àdhuc sovint malignes, que durant les últimes hores hem produït. (p. 525)

—Què vol que li digui? No sé com explicar-li-ho, francament. Massaguer, el rellotger, és un animalàs fred, i com a home, ¿comprèn?, més que petit és mínim. La seva senyora, la Caterina, que és molt bona persona, va una mica curta, com li ho diré?, d'amor, de tendresa, de melindro...

 —Vaja! Li falta calor de niu, com diuen a les comèdies... 

—Perdoni! Això no és cap comèdia! Dir que això és una comèdia és fer un tort a la senyora Caterina.

 —Però jo no dic pas que això sigui una comèdia! Continuï, Francisqueta... 

—Doncs sí. El que li deia. Li falta alguna cosa. Li falta alguna cosa i no la poden treure d'aquí. Massaguer és un banau aturat i distret. No és pas que salti, com les llagostes de rostoll el mes d'agost de rega en rega. Ni això! Massaguer és dels del plat únic... però és una nevera! Cada nit, la pobra Caterina s'arregla i s'empolaina com si fos la primera vegada. Si veiés quines camises, quins jocs de camises i quins flascons d'aigua de colònia i d'olor més capritxosos i fins no té! En té una de color lila, amb unes puntes de color torrat, que li arriba fins al genoll, pobreta, comprada a la Boqueria, que és una preciositat. Quan se la posa, sembla, pobra infeliç, una princesa... I total per a què? Total per a res! Massaguer dorm que dorm, com un enze...

 —És ben trist, realment... 

—Diu que és trist? Jo no sé per què han de casar-se aquests palets de riera. Clama al Cel! Si complissin com Déu mana l'epístola de sant Pau...  (pp. 596-597)

Quin nom —Dolors— de posar a una persona, Déu meu! La seva amenitat és realment escassa. Penso: si, a aquesta senyoreta, li haguessin posat desgraciada —i en aquest cas s'hauria anomenat Desgraciada Martí —, potser li haurien fet favor. (p. 610)

En el nostre país són rares les persones que quan no saben una cosa tenen la discreció de confessar-ho explícitament. La gent es pensa que prendre aquesta determinació implica una minva de la categoria social i de la pública consideració. En definitiva hom està convençut que la discreció fa perdre diners i que la barra és el principi de tota possible categoria. Així hom es considera obligat a fer el viu, és a dir, a simular, permanentment, una universalitat de coneixements. Des de la més tendra infància hom aprèn de fer el viu. Tothom fa el viu. Tothom ho sap tot en tot moment. En una societat així, el diàleg, és clar, esdevé impossible. ¿De què poden humanament parlar les persones que a priori ho saben tot? No poden parlar de res. Per això gairebé tota la nostra vida social consisteix a fer-nos mútuament l'ullet.  (p. 618)

De monògams pràctics n'hi ha molts en el país, perquè no hi ha més remei. En teoria n'hi ha poquíssims. (p. 624)

—També s'hi vol casar, vostè, Enriquet? 

—Sí senyora. Després de tot, un mal moment, tothom el pot tenir...  (p. 647)

A la gent grisa, opaca, corrent, que pobla la superfície de la terra, no li esdevé mai res de particular, res de nou, res d'important. La vida comença, la vida continua, la vida s'acaba en circumstàncies més o menys semblants, disposant de més o menys diners, amb més o menys sensibilitat, amb més o menys lucidesa. En realitat no passa res més. Les novel·les...? On són les novel·les? Les novel·les no es troben més que en la imaginació dels novel·listes, els seus personatges són pures il·lusions del seu esperit, que els lectors confonen, per esperit de modèstia, amb ells mateixos. Un món actiu, actuant —de quina manera!—, però que no pot expressar-se, es troba explicat en les novel·les. Però l'acció de les novel·les és el secret dels qui les llegeixen. (p. 669) 

Quan una relació humana arriba a equilibrar l'afecte i la ironia, la cordialitat i la reticència, assoleix un punt de maduresa que la fan importantíssima. (p. 670)

Podeu trobar el text sencer aquí.