És la vida el més valuós que tenim? Hi ha coses o persones per les quals la sacrificaríeu o la posaríeu en risc? Aquí, al confortable Occident, aquestes preguntes són de saló, o d’acadèmia o, tirant llarg, de llibres d’autoajuda. Només se’ns plantegen seriosament quan hi ha una amenaça real. Una malaltia terminal amb alguna remota possibilitat de ser curada. Un avortament. De vegades, poques, davant una mort practicant esport de risc. Bé, ara, amb la pandèmia, a cavall entre les dues situacions (és a dir, sempre en el pla teòric, però tenint al davant xifres diàries de morts per la covid-19), és un debat viu. Com a mínim, entre algunes persones properes a mi molt crítiques amb les mesures obligatòries de confinament i protecció de les autoritats sanitàries.
Cal dir d’entrada que un servidor —amb tota la humilitat que és possible de practicar— compleix escrupolosament aquestes mesures, és incapaç de refutar o defensar cap pla específic de contingència epidemiològica i, alhora, respecta que hi hagi qui les critica, només faltaria. Però sí que m’atreveixo a posar en dubte els arguments que esgrimeixen: que la vida, sense poder ser exercida amb llibertat, sense poder tocar-nos o respirar junts, o el que sigui per mesures que consideren absurdes o abusives, no val la pena, no és vida. O que l’obediència col·lectiva a les normes sanitàries pressuposa una obediència a qualsevol altre caprici de l’Estat. O que tot plegat no és més que una excessiva por a la mort en una societat que tendeix a fer-nos-la oblidar, excepte els milers de suïcides anuals, en nombre creixent, per cert.
Tot i aquests riscos, que la publicitat i llibertat d’expressió dels seus discursos ja desactiven una mica, aixeco el dit per dir, només, que sense la vida no hi ha res possible. Fins i tot quan aquesta vida és miserable, desesperançada o mediocre. Diria més, és quan és tot això que encara fa més possible una vida plena que no una vida aparentment satisfeta (moralment, espiritualment, emocionalment, econòmicament…). Els que demanen no tenir por a la mort —tot i que ho subscric en el fons—, de tant en tant haurien de mirar de no semblar-se als cínics predicadors que justifiquen la impossibilitat de canviar res en aquesta vida amb la coartada d’una altra vida fora d’ella. Els impacients que s’abracen o abaixen la mascareta per fer petons, perquè “amb tu no puc tenir distància”, o fins i tot “perquè per estar amb tu no em fa res contaminar-me”, potser haurien de ser una mica més conscients que la pròpia infecció, també quan un no n’està conscient, és un agent contaminant de tercers, als quals hauran de renunciar a relacionar-s’hi, doncs.
De nou, en un món acostumat a tenir-ho tot a l’abast i a menysprear els límits, començant per la mort —és cert—, mesures dràstiques i col·lectives, i coercitives, de contenció ens incomoden, com és natural. Segurament menys als que han fet de la contenció, del límit, una línia coneguda, un marge, un bonic claustre fronterer des del qual contemplar el jardí. Però fora de la vida no hi ha vida, ni tan sols la Vida Eterna, per qui hi cregui. Fora de respirar, menjar i reproduir-se no hi ha cultura possible, ni moral possible, ni goig possible, ni ànima possible. I és exactament per això que ara se’ns demana preservar-la. La nostra i la dels altres, que —de fet, com sempre—, van juntes.
Publicat a la web de la revista Valors.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada