dimecres, de gener 06, 2021

Política: raons i emocions

 


Sempre arrufo el nas quan algú, especialment de la meva corda política, demana que, davant els conflictes polítics, se separin els sentiments (tot i que seria millor parlar d'emocions) de les raons, amb el benentès que l'asèpsia i fredor de les dades permeti calibrar millor els elements d'una possible negociació i, si s'escau, un acord. Valgui això pel famós procés o per qualsevol altre tema, de fet. 

Els més perspicaços veuran aquí una reminiscència del debat, per resumir, entre materialisme i espiritualitat, entre el pragmatisme i l'idealisme, o com en vulgueu dir. Duch diria que aquesta dicotomia és falsa i que es tracta de dos fenòmens coimplicats. Jo, ho reconec, en política, tendeixo a l'anàlisi diguem-ne materialista i a la praxi pragmàtica, valgui la redundància. Ho faig no només perquè em surt així, que també, sinó perquè sovint els temes a analitzar i els conflictes dels quals se'n deriven acostumen a ser presentats exactament al contrari, amb una dosi excessiva d'emocions. Però si em paro a pensar, en el fons, les meves anàlisis també estan empeltades d'emocions o, més aviat, d'un apriori on s'hi inclouen les emocions.

Els neuròlegs diuen que primer sempre hi ha l'emoció i després la racionalitzem, fins i tot en decisions senzilles. També en política, em temo. En realitat, no som d'esquerres o de dretes (ni del Barça, ni de missa, ni santeros -els de Mataró-, ni amants de l'art contemporani o lectors de Proust...) després de fer una seriosa reflexió, amb dades, sobre quina de les tendències és millor (millor respecte a què, seria la primera pregunta que la raó tampoc pot respondre). A l'origen d'aquestes afiliacions hi ha sempre una emoció, i hi és també després, fins i tot entortolligada amb la seva racionalització. No hi ha mai prou distància per a raonar bé, ni raonaríem bé si no tinguéssim en compte el pes del lligam emocional.

Sospito, doncs, que per enfrontar un diàleg, o una negociació, precisament són les emocions el que cal tenir més en compte. En primer lloc, perquè el final d'aquests processos és sempre l'inici d'un relat, arribi o no a un acord; relat pel qual el grup al que representes jutjarà aquest resultat, i que haurà d'incloure el seu correlat emocional. No compta tant una dècima més o menys de percentatge sinó si hem avançat o no en la direcció de fons, del fons amb el qual et relaciones emocionalment (i simbòlicament, diguem-ho de passada). Sigui aquest fons "Catalunya" i la seva identitat, la "classe obrera" i la seva dignitat, la "prosperitat" o la "solidaritat". Tots aquests valors no són mesurables en termes estrictament racionals.

Si un vol, doncs, que el procés negociador "acabi bé", haurà de proveir-se d'arguments més poderosos que partides pressupostàries o traspassos de competències, haurà de satisfer emocions, les dels dos bàndols de la taula (dos o els que siguin), que sovint les han propugnat com a contradictòries, quan el conflicte ha estat més present (per a la qual cosa tot procés negociador necessita rebaixar el to del conflicte). És un error deixar-les de banda, o suposar que només l'altre respon a les emocions (i tu a la raó). No és cert. Reconèixer, així, les pròpies emocions i alhora les raons alienes, així com sovint es fa amb els punts forts i febles de les dues bandes, és el primer que haurà de fer qui pretengui un procés negociador a la política. Ja dic que això val tant pel procés, un mort que hem d'enterrar entre tots ben aviat, com per tot lo altre.

7 comentaris:

Jordi Morrós Ribera ha dit...

Això que escrius al final son raons o emocions: "el procés, un mort que hem d'enterrar entre tots ben aviat"? Te n'ha anat només d'un dia de coincidir amb aquesta altra notícia que vés a saber oi si va també de raons o emocions?:

https://elmon.cat/politica/belgica-rebutja-de-nou-extradir-el-conseller-puig-197583/

Ramon Bassas ha dit...

Jordi, com sostinc més amunt, hi deu haver les dues coses. Em sembla que tothom que té dos dits de front reconeix (tot i que molts en privat) que el procés és mort, que ja no dona per més. Insistir-hi bé és un error (si ha sortit malament així, per què s'ha de repetir igual?) o bé un (nou) engany dels que l'han liderat.

Però és un mort que cal enterrar, per dir-ho d'alguna manera. I cap de les bandes en pot sortir pensant que hi ha perdut, excepte que vulguem enquistar el conflicte una dècada més, amb els resultats pèssims per a la nostra societat, la nostra economia i les nostres relacions personals.

Per mi, aquest és el repte. I aviso, humilment, que per pensar que ningú ha perdut la batalla, o no del tot, cal tenir en compte el factor emocional, relacionat sobretot amb el dolor. El de la banda independentista, expressat amb signes com el llacet groc (ho menciono perquè el veig a la teva foto) et altri. El de la banda no independentista, sovint no tan explícitament expressat (més reprimit), però igualment fort. Sense obviar el que jo en dic "raons" entre les quals, de fet, em sembla que ens podem posar d'acord bastant més ràpid.

Jordi Morrós Ribera ha dit...

Copio frase textual: "ningú ha perdut la batalla, o no del tot, ". (això podries anar a Lledoners, a Bèlgica o a Suïssa i explicar-ho allà).

Això d'enterrar el procés potser és una necessitat peremptòria sobre tot dels qui mai no han volgut reconèixer el fons polític del problema, i només han estat capaços de protegir el seus interesos sota les togues i la pura i dura repressió. Ah, i el llacet groc que t'agrada destacar recorda que el porto des del dia que un amic explícitament no independentista va venir a sopar a casa, i ell el duia. Cadascú té l'obertura de la ment que la seva trajectòria humana i política li ajuda a tenir. I posar-se d'acord seria tan senzill com fer el que altres països democràtics han fet, i reflexiona Ramon per què en aquesta dura i intransigent Espanya això costa tant de fer.

Per tant la història de fons és molt més pregona que marejar la perdiu sobre si el procés català és viu, moribund o enterrat i sepultat com a tu i a molts polítics espanyols i d'aquí sens dubte els agradaria.

Des de la discrepància, però amb tot el repecte del que sóc capaç.

Ramon Bassas ha dit...

Jordi,

precisament per això o dic. Per mi, ja s'hi poden quedar, però per resoldre (o encaminar) "lo nostre", haurem de trobar entre tots una sortida mínimament digna. Penso.

Dic lo d'enterrar el procés, senzillament perquè és una via morta. No va enlloc. Ja s'ha provat i ha fracassat. I ha fracassat per les mateixes raons que molts avisàvem (no calia ser massa llest). Entre elles, que amaga el problema de fons, com tu dius, rera un "tot o res" que, a més de ser mentida, ens ha perjudicat. A tots. A veure si a partir del febrer ens podem dedicar a coses més útils.

Sí, posar-se d'acord vol dir el que va fer Catalunya i el conjunt d'Espanya (i el conjunt de països democràtics, com recordes) el seu dia: projectar un lloc en el qual viure gent que fins fa 80 anys ens matàvem. Una solució de consens que ens permeti viure a tots els catalans en un país que ens inclou, no que exclou la meitat, com el que els independentistes van intentar imposar el 2017 sense tenir ni la legitimitat ni el suport que deien que tenien, cosa que tampoc s'obtindrà ni a mig ni a curt termini i que, per tant, certifica la defunció d'aquest maleït decenni de pèrdues en tots els sentits, degradació institucional i esquinçament nacional. Aquest atzucac s'ha d'acabar perquè no anem enlloc, així. Mira el mandat que Quim Torra.

El que sostinc és que aquest camí que caldrà emprendre a partir del dia 14, ha d'incloure restablir les ferides emocionals. Les meves i les teves, per exemple.

Ramon Bassas ha dit...

*Ho

Jordi Morrós Ribera ha dit...

Tu i jo ens posaríem fàcilment d'acord però reconeix que en el teu raonament ja dónes per implícit que els catalans hem de continuar dins d'Espanya, i aquesta decisió de si hem de continuar-hi o no és precisament el nus de la qüestió que mai no es vol plantejar ni raonar com es podria solucionar des d'un punt de vista polític i no només legal o jurídic, i que d'una manera o altra sempre passa per no reconèixer a Catalunya com un subjecte polític amb capacitat de decisió.

Excloure la meitat dels catalans no és només convocar un referèndum sobre la independència de Catalunya sinó també no plantejar altres camins per determinar com es pot prendre una decisió com aquesta, que jo de veritat no en conec gaire més que no sigui un referèndum en el qual prèviament es pugui debatre lliurement els pros i els contres tan de la independència com els pros i contres de mantenir l'actual "status quo" (i en aquest cas amb l'avantatge de 40 anys d'autonomia que per a molts catalans que pensen que han donat pel que han donat) i amb tota la història de suposades reformes i/o millores que tots sabem com han acabat, i aquesta és una part que fàcilment sovint s'oblida des de l'altra banda.

Per tant, després del 14-F jo penso que tot continuarà si fa o no fa com ara, un 50% d'una banda i un altre 50% de l'altra i ja hi tornarem a ser independentment de qui finalment s'assegui a la cadira presencial i pugui formar un govern sens dubte de coalició. Per tant, atzucac mantingut mentre no es vulgui anar al fons del problema.

Ramon Bassas ha dit...

Jordi,

si la qüestió sobre sobre la independència ens ha portat a la divisió nacional, a més d'altres problemes, em sembla a mi que un bon defensor de la nació catalana l'hauria de descartar, almenys en aquestes circumstàncies històriques. Si, a més, les causes que pretesament fonamenten aquest desig (el fons del problema, que no és el que dius) són perfectament abordables sense necessitat de cap ruptura, ja em diràs per què coi perdem el temps. I, finalment, si no podem recórrer al dret internacional per fer el que tu dius sobre Catalunya com a subjecte polític, també millor que busquem una altra estratègia. Especialment si la d'ara acabem de veure-la fracassar, sense cap resultat tangible i amb gent a la presó.

Ara, tot això que dic pertany al camp de la raó, de les "raons". I aquí caldrà encaixar-hi les emocions, o destacar-les, si volem sortir-nos-en sense la fatalitat d'un país partit pel mig que, a causa d'aquest atzucac, no va enlloc i cau en la més absurda de les decadències.