Política: raons i emocions

 

Sempre arrufo el nas quan algú, especialment de la meva corda política, demana que, davant els conflictes polítics, se separin els sentiments (tot i que seria millor parlar d'emocions) de les raons, amb el benentès que l'asèpsia i fredor de les dades permeti calibrar millor els elements d'una possible negociació i, si s'escau, un acord. Valgui això pel famós procés o per qualsevol altre tema, de fet. 

Els més perspicaços veuran aquí una reminiscència del debat, per resumir, entre materialisme i espiritualitat, entre el pragmatisme i l'idealisme, o com en vulgueu dir. Duch diria que aquesta dicotomia és falsa i que es tracta de dos fenòmens coimplicats. Jo, ho reconec, en política, tendeixo a l'anàlisi diguem-ne materialista i a la praxi pragmàtica, valgui la redundància. Ho faig no només perquè em surt així, que també, sinó perquè sovint els temes a analitzar i els conflictes dels quals se'n deriven acostumen a ser presentats exactament al contrari, amb una dosi excessiva d'emocions. Però si em paro a pensar, en el fons, les meves anàlisis també estan empeltades d'emocions o, més aviat, d'un apriori on s'hi inclouen les emocions.

Els neuròlegs diuen que primer sempre hi ha l'emoció i després la racionalitzem, fins i tot en decisions senzilles. També en política, em temo. En realitat, no som d'esquerres o de dretes (ni del Barça, ni de missa, ni santeros -els de Mataró-, ni amants de l'art contemporani o lectors de Proust...) després de fer una seriosa reflexió, amb dades, sobre quina de les tendències és millor (millor respecte a què, seria la primera pregunta que la raó tampoc pot respondre). A l'origen d'aquestes afiliacions hi ha sempre una emoció, i hi és també després, fins i tot entortolligada amb la seva racionalització. No hi ha mai prou distància per a raonar bé, ni raonaríem bé si no tinguéssim en compte el pes del lligam emocional.

Sospito, doncs, que per enfrontar un diàleg, o una negociació, precisament són les emocions el que cal tenir més en compte. En primer lloc, perquè el final d'aquests processos és sempre l'inici d'un relat, arribi o no a un acord; relat pel qual el grup al que representes jutjarà aquest resultat, i que haurà d'incloure el seu correlat emocional. No compta tant una dècima més o menys de percentatge sinó si hem avançat o no en la direcció de fons, del fons amb el qual et relaciones emocionalment (i simbòlicament, diguem-ho de passada). Sigui aquest fons "Catalunya" i la seva identitat, la "classe obrera" i la seva dignitat, la "prosperitat" o la "solidaritat". Tots aquests valors no són mesurables en termes estrictament racionals.

Si un vol, doncs, que el procés negociador "acabi bé", haurà de proveir-se d'arguments més poderosos que partides pressupostàries o traspassos de competències, haurà de satisfer emocions, les dels dos bàndols de la taula (dos o els que siguin), que sovint les han propugnat com a contradictòries, quan el conflicte ha estat més present (per a la qual cosa tot procés negociador necessita rebaixar el to del conflicte). És un error deixar-les de banda, o suposar que només l'altre respon a les emocions (i tu a la raó). No és cert. Reconèixer, així, les pròpies emocions i alhora les raons alienes, així com sovint es fa amb els punts forts i febles de les dues bandes, és el primer que haurà de fer qui pretengui un procés negociador a la política. Ja dic que això val tant pel procés, un mort que hem d'enterrar entre tots ben aviat, com per tot lo altre.