Ens espera a cada cantonada

Lluc 15, 1-3. 11-32

Aquest diumenge llegirem la paràbola del fill pròdig. Només per això hi hauria d’haver cues. És una història magnífica, mai no s’acaben de veure-hi coses, sempre podem adoptar la perspectiva de qualsevol dels personatges i no ens en sentirem defraudats. Aquesta paràbola parla de la nostra vida: un dia som el fill que dilapida l’herència; l’altre el germà, fill fidel que no entén la predilecció de pare pel fill perdut… I encara un altre dia ens sentirem identificats amb el pare. ¡Qui diu que l’Evangeli va d’angelets o de sermonets per fer bondat! Podria ser ben bé un argument de Netflix o, sense anar tan lluny, una història de desencontres entre pares i fills d’ara, o de tants i tants conflictes que hi ha al nostre voltant.

El teòleg Josep M. Rovira Belloso deia que Jesús parla amb paràboles perquè “del Déu infinit només se’n pot parlar amb paràboles”, és a dir, amb analogies de la nostra vida, “perquè desborda tots els conceptes humans”. Així que Jesús explica aquesta paràbola, amb unes quantes més, després que entre el seus grup de seguidors s’hi sumés gent de mala vida. Ara en diríem gent indesitjable, persones que ens fan fàstic, per entendre’ns. I no només un fàstic físic (com fer pudor o tenir tares) sinó també un fàstic moral. Els “fariseus i mestres de la llei”, com diu l’Evangeli, ho criticaven. I és aleshores quan Jesús els explica aquestes paràboles. La més complexa, la més rica, com deia, és la del fill pròdig. I té, si he de resumir-ho, dos grans eixos.

El primer: que el seu missatge no va de bons i dolents sinó dels que tenen i dels que no tenen, bàsicament. I sempre a favor dels que no tenen. Dels que no tenen diners, ni poder, esclar. Però també dels que no tenen dignitat, dels que estan lluny de tot, a sota de tot, dels que per no tenir no sembla ni que tinguin déu. No al costat dels bons, si és que se’n pot dir així. Per dir-ho d'una altra manera: Jesús ve al rescat de les víctimes, efectivament. I també ve al rescat dels culpables. Siguin víctimes o culpables bones persones o no. Al Déu de la nostra tradició, no sé si li interessa massa aquest cuento dels bons i els dolents.

El segon eix és el de l’amor incondicional. Si no és incondicional, és una transacció, com si estiguéssim en una oficina de la caixa o en un prostíbul. “Si me das yo también te doy”, com diu una cançó de l’Enrique Iglesias. Doncs bé, la proposta de Jesús és la d’alliberar-nos, també, de les transaccions i la d’obrir-nos a la donació gratuïta. Passar de la calculadora de les transaccions humanes a la festa de la vida. “Calia celebrar-ho i alegrar-se, perquè aquest germà teu era mort i ha tornat a la vida, estava perdut i l'hem retrobat”, diu el pare al seu fill gran. El fill gran a qui també li diu “tot el que és meu és teu”, i que recorda aquella altra frase a l’Evangeli de Joan: “el Pare estima el Fill i ho ha posat tot a les seves mans”. Aquest amor incondicional, doncs, té el mitjà insubstituïble del Fill: l’alteritat i la humanitat, doncs. “Tot allò que feu als més petits m’ho feu a mi”, dirà encara en un altre lloc.

Fa poc, el filòsof Joan-Carles Mèlich, que és agnòstic, ens deia a uns uns quants cristians que “el més important del cristianisme és que treu a Déu del temple i l’identifica amb aquell que pateix, amb els més vulnerables” (és a dir, amb els més humans) de nosaltres.

He estat quatre setmanes explicant què em semblen, a mi, les lectures d’aquests quatre primers diumenges de Quaresma. Espero que us hagi estat útil, encara que sigui una mica. Si és així, ho celebro. I si no hi esteu d’acord, també ho celebro: l’Església és aquest conjunt de persones diferents com diferents ens vol Déu, contra la pretensió de la torre de Babel. Però feu-me cas, el més interessant de tot plegat és encara per descobrir en aquestes lectures, en aquesta Paraula que ens espera, almenys, cada diumenge. Fins a la Pasqua, la de veritat, que també ens espera a cada cantonada.

Locutat per al programa "Creure avui", de TV Mataró, i emès divendres passat. Últim dels quatre comentaris de les quatre primeres lectures de missa de la Quaresma. Foto: El fill pròdig, de Josep Llimona (1879, MNAC)