No hi ha "allà dalt", sinó "aquí baix"

 Lluc 9, 28b-36

A l’Evangeli de diumenge que ve s’hi explica la Transfiguració, un relat ple de símbols, no sempre fàcils d’interpretar per als homes i dones d’avui. I també ric en matisos. Fem bé de llegir-lo i rellegir-lo, si podem, i anar-los descobrint. L’espectacularitat del relat també ha donat algunes obres d’art rellevants, com la de Rafael que hi ha al Vaticà.

Si llegim els versets que precedeixen el relat, potser n’entendrem millor el context. Jesús acaba de dir als seus deixebles, que estaven entusiasmats amb ell, que això acabarà malament, és a dir, els anuncia la Passió. Els fa baixar del núvol i els hi explica sense embuts que aquest camí que ell proposa, el de la llibertat i la joia, no és, ni de bon tros, un camí de roses. En fi, que hi ha raons molt poderoses que el món sigui com és, i que la nostra vida mandregi davant el repte d’alliberament que els anuncia. Que no n’hi ha prou amb les bones intencions, o amb les bones idees, amb els finals feliços. I això els desconcerta, com desconcertats i espantats estaran quan això vagi en sèrio i pengin Jesús al Gòlgota. Així, doncs, la Transfiguració sovint és interpretada com un anunci de la Resurrecció, ara en diríem “una demo”. Una mena de descobriment, un cop passats els dies i païda la notícia, que, malgrat tot, la cosa val la pena. 

O que, precisament per això és que val la pena. Precisament perquè el món va com va, i nosaltres amb ell, que cal fer el possible per canviar-lo, quan el canvi sembla impossible. Per això, la lògica reacció de Pere de “quedar-se allà”, en la celebració de l’impossible, és, com diu el narrador, que no ha entès res. No hi ha paradís possible, venen a dir-nos aquestes imatges, que no passi per l’assumpció de la pròpia vida i els seus límits. No hi ha Nadal possible que no sorgeixi que l’extrema vulnerabilitat d’un infant com el que adoràvem encara no fa un parell de mesos. No hi ha felicitat possible que no sorgeixi dels camps erms de felicitat, ni cap món que no comenci pels expulsats del món. Però Nadal, la Pasqua, la felicitat i el “món millor” (depèn de com ho formulis) són possibles, malgrat tot: la possibilitat és el que ens anuncia simbòlicament aquest relat de la Transfiguració.

I encara hi ha un tercer element que insisteix en aquest anunci, que és la figura de Jesús, el Crist, és a dir “Déu-fet-home”. Tots els profetes i símbols divins l’assenyalen: és ell i només ell “el Camí, la Veritat i la Vida”, com dirà més endavant. És a dir, Déu no és possible sense la realitat humana. 

Ara, la idea de Déu al nostre món és absolutament llunyana i segurament incomprensible. Ves a saber si també pels cristians, que no deixem de ser persones que vivim al segle XXI i que, per tant, compartim una determinada cultura en la qual la idea de Déu (compte, no Déu) és “un estrany a casa”, com deia Lluís Duch. Per això, com a molts de vosaltres, que vivim envoltats de tanta gent que la idea li és llunyana, si no hostil, acostumo a posar un exemple amb el qual em penso que ens entendrem una mica més. Si enlloc de “Déu” diem “justícia plena” o “llibertat plena” o “amor ple” (al cap i a la fi, Déu és com els creients anomenem a tot això, precisament perquè és inefable), la idea se’ns il·lumina (se’ns “transfigura”) una mica més, em sembla. Doncs sí, no hi ha justícia abstracta, ni possible, si no és a partir dels actes justos dels homes. Ni cap llibertat plena que inclogui la mínima submissió d’una persona a una altra. Ni cap amor platònic, és a dir, que no passi per la carn estimada (i imperfecta). I en la Transfiguració, és a dir, en la vivència d’aquestes plenituds, el que se’ns revela “des de dalt” és aquest poderós missatge: No hi ha “allà dalt”, sinó “aquí baix”. I ja pujarem.

Locutat per al programa "Creure avui", de TV Mataró, i emès divendres passat. Il·lustració: Rafaello Sanzio, La transfiguració (c. 1520), Museus Vaticans.