La Quaresma, el camí cap a la llibertat

 

Lluc 4, 1-13

Aquest mes de març tindré el goig de reflexionar a Creure Avui* amb tots vosaltres a partir de les lectures que es llegiran a missa els quatre diumenges que inclou. Coincideix, ves per on, amb els quatre primers diumenges de Quaresma. Encara que, fora de tallar la pota a la Vella Quaresma, pràcticament han desaparegut tots els signes de la nostra cultura que ho indiquin, es tracta d’un període (en teoria) molt important per als cristians. Un temps de preparació, tant física com mental, o espiritual, si voleu, que acaba amb la joia de la Pasqua. En teoria, també, doncs, un canvi que acaba amb la joia de viure la vida amb el Crist ressuscitat, que és com dir amb l’esperança feta possible a la nostra vida. 

Però no fem Pasqua abans de Rams. Bàsicament el que pretén la Quaresma és una mirada a fons a la nostra vida, que les rutines i la mandra, o els milers d’impactes que rebem, sovint ens ho fan difícil. La nostra vida, en general, tant la “de dins”, com si diguessim, com la “de fora”. La nostra vida i la nostra circumstància, que diria Ortega.

De manera que l’Evangeli amb el qual comença aquesta aventura, aquest diumenge, parla del final dels quaranta dies que Jesús passa “al desert”, és a dir, a la seva particular Quaresma. En aquest passatge, Jesús parla amb el diable, són els famoses “temptacions”. A mi sempre m’ha sorprès que Jesús, enlloc de “lluitar” contra el diable, com si fóssim en una pel·lícula d’herois de Marvel, hi parli. És a dir, se situï al mateix pla. De vegades, fins i tot en faig un acudit. Quan algú diu “com és que et parles amb aquest, si és un indesitjable, o quan critiquen que un govern parli amb terroristes, sempre dic “mira, si Nostre Senyor va parlar amb el diable, a veure si jo, pobre de mi, no puc parlar amb aquests desgraciats”. 

També em sembla un exercici proper a la psicoanàlisi, aquesta tècnica per extreure del més fons de nosaltres els nostres dimonis, les coses que no hem resolt, les espines que tenim clavades o fins i tot les nostres tendències diguem-ne malèvoles. De reconèixer la “naturalitat del mal”, per entendre’ns. No hem de fer escarafalls a descobrir-nos, com fa Jesús, que també som capaços de fer mal, que també allotgem el que critiquem dels altres (més aviat el problema és que ens veiem al mirall impol·lutament, com a ciutadans exemplars o bons cristians: acostuma a ser un miratge). I no ens ha de fer por situar tot aquest aspecte més aviat fosc de nosaltres mateixos a l’alçada de la persona que som, sense amagar-ho ni reprimir-ho. Només així, cara a cara, podem fer que tot això no ens governi ni ens tingui lligat curt, el primer pas per la llibertat plena amb la qual Jesús ens proposa viure.

Sí, el camí que proposa Jesús en aquesta Quaresma, el camí de l’Evangeli, és un camí de llibertat, un camí de reconèixer els obstacles que ens impedeixen viure, a nosaltres i als altres, amb més dignitat i joia, i anar-los posant al seu lloc. Un lloc que no sigui el centre de la nostra vida. 

Com que la idea que la caricatura de la Quaresma, i a la que de vegades s’aferra l’Església, és exactament la contrària (un temps de prohibicions, de foscor, o d’entotsolament), em sembla que caldrà insistir en això. I sí, potser ens haurem de privar de coses, sobretot les que no ens permeten viure a fons, com deia, aquesta joia d’existir, aquesta celebració de sentir-nos vius, més enllà de tots els mals i totes les desgràcies, interiors i exteriors, que ens volen amargar la festa.

*Programa de TV Mataró emès el 4 de març de 2022. Aquest és el text de la meva intervenció.

Foto: Ary Scheffer, La temptació de Crist (1874), Walker Art Gallery. Liverpool.