L'endemà de la voluntat d'un poble, tres impressions

1. A Mataró no podem comptar

Els dilluns de l'endemà d'unes eleccions, amb el cap i el cos encara enterbolits, emergeixen multiud d'anàlisis (tan interessades com les del dia anterior) i n'hi ha que remenen força l'excel amb ganes de trobar explicacions menys evidents que les que el ritme apressat imposa. M'he estat molts anys dedicant-me a això per tenir, ben aviat a la tarda, algunes conclusions i prendre les primeres decisions. Ara espero que algú ho faci perquè trobo que no s'hi dedica massa temps, als partits, a comptar, comparar, etc... amb la pressa que hi ha per pontificar. Enguany, endemés, l'Ajuntament de Mataró, per porimer avegada, no va oferir el recompte d'ahir on-line amb la mateixa profusió de dades amb què ho fèiem al govern anterior. Per exemple: els recomptes per barris o seccions. Afegit a aquesta ocultació d'informació, hi ha el fet que no s'hagi distribuït (almenys a l'hora d'escriure això) el llibre-resum que s'editava la mateixa nit electoral en pdf i que s'oferia al conjunt dels ciutadans via internet. Amb l'alcalde Mora hi ha més ocultació i desinformació.

2. Obvietats

No faré, doncs, cap anàlisi apressada, perquè no aportaria cap valor afegit, crec, al que ja s'ha dit. I que són obvietats. Una, que avançar les eleccions, respecte la governabilitat anmenys (i potser fins i tot respecte a aquesta transició nacional tan citada), ha estat un greu error estratègic d'Artur Mas. Dues, que aquest no ha complert amb aprofitament els seus objectius electorals (però compte: sí en part). Tres, que la "descomposició" del mapa polític fora de CiU és un fet, amb conseqüències que no auguro gaire positives. I quart, que el PSC ha perdut les eleccions, amb el pitjor resultat de la seva història. I que, malgrat que aquesta darrera és una gran obvietat, hi ha el risc que (de nou) s'actuï en clau conservadora pel fet que les expectatives elecorals eren encara pitjors.

3. Reflexions

N'hi ha moltes  i potser de millors que les que us proposaré llegir, però aquí van. Un article d'Albert Aixalà, director de la Fundació Campalans, que apunta ja alguna proposta valenta de reconstrucció de l'esquerra, i un altre de l'Oriol Bartomeus, clar i breu sobre els resultats de cada partit, qui, per cert, aquest djous serà en un ineressant acte on es parlarà de tot això. Us deixo el text que l'anuncia:

L'Institut de Ciències Polítiques i Socials (ICPS) i el Col·legi de Politòlegs i Sociòlegs organitzen la taula rodona "Eleccions al Parlament de Catalunya 2012. Anàlisi de resultats", per valorar els comicis del 25 de novembre.
Hi intervindran:
Jordi Argelaguet, professor titular de Ciència Política a la Universitat Autònoma de Barcelona i director del Centre d'Estudis d'Opinió  
Oriol Bartomeus, professor de Ciència Política a la Universitat Autònoma de Barcelona i a la Universitat de Barcelona 
Joan Botella, catedràtic de Ciència Política a la Universitat Autònoma de Barcelona 
Ricard Fernández Deu, periodista i advocat  
Presentarà i moderarà la sessió Joan Marcet, director de l'Institut de Ciències Polítiques i Socials i professor titular de Dret Constitucional a la UAB

Per a inscriure-us, podeu accedir aquí. 

Dijous, 29 de novembre18:30hEspai Francesca Bonnemaison, La SalaSant Pere més baix, 7, de Barcelona 

El somni de la independència. Voilà!

- Policia: Pesa molt, això... ¿de què està fet?
- Sam Spade: Del material amb què es fabriquen els somnis.

(De l'escena filal d'El falcó maltès, de John Huston, EUA, 1941)

Cadena

Sentia que la vida se m'havia tornat lletja de tant viure-la. Aquesta cadena que no s'acaba mai d'homes i de dones que s'ajunten i de fills que neixen sense parar... la meva mare havia estat bonica i un dia sense saber què havia passat ja havia estat lletja.

Mercè Rodoreda, La mort i la primavera (Club Editor, Barcelona, 1986 -3ª ed.-), p. 132.

Foto: D'aquest web.

La campanya de Clack

Foto: Eloi Aymerich enregistrant a Terrassa (Georgina Altarriba)

En tota campanya, una mica perquè si no no sabem com prendre'ns-la, proliferen les contra-cròniques, o les 'perles', o les visions diferents i originals. També destaquen entrevistes 'personals'. Com a mostra de feina ben feta, aquí teniu els enllaços de les peces que els de Clack han fet pel diari El Periódico, aquests dies, com a contrarònica de campanya, amb vídeo inclòs. Crec que reflecteixen molt bé com és una campanya "per dins" i per això us ho recomano. 

• #campanyaoff #25n per 'El Periódico': PP..
• #campanyaoff #25n per 'El Periódico': ICV...
• #campanyaoff #25n per 'El Periódico': ERC...
• #campanyaoff #25n per 'El Periódico': CiU ...
• #campanyaoff #25n per 'El Periódico': PSC...

El bou, la mula i el papa

El papa Benet XVI, un eminent i temut teòleg germànic vestit de blanc, ha trobat el temps que li deixen els maldecaps de la Cúria per enllestir la seva trilogia sobre Jesús. No sé quan es publicarà a Espanya (perdó, a Catalunya), però estic convençut del gruix i de l'interès intel·lectual de la proposta, més enllà de l'anècdota que ha il·lustrat la notícia, segons la qual "els evangelis de Jesús (sic) són interpretacions" (El Periódico), de manera que "el bou i la mula no van existir" (El País) però que "el dogma de la virginitat de Maria sí que és cert" (també El País) fins i tot revistant sant Agustí (ABC). 

Malgrat tot, i a l'espera de llegir-lo, la manera de narrar la notícia és molt significativa del moment de la religió catòlica a casa nostra. Primer, i això no és nou, per les dificultats de trobar en les redaccions especialistes ja no en temes eclesials sinó també en aspectes teològics que permetin fer una lectura pròpia i crítica. Segon, perquè resumeix la qüestió religiosa en una gramàtica: ¿com n'hem de dir de les coses? ¿com destriem la narració (que identifiquem amb la mentida) de la dada històrica (que és la Veritat)? ¿si hi ha parts del relat que no van existir és que ens han explicat una mentida? ¿fins quan s'entestaran els líders religiosos a defensar dogmes, entesos avui -erròniament- com a veritats inapel·lables? ¿i per què caram hi ha fidels que perden el temps creient aquestes coses? ¿en què ajuda això a la vida real?

I tercer element significatiu d'aquesta anècdota periodística. Malgrat totes aquestes preguntes, el relat ens interpel·la, ens emociona, ens diu coses. L'esforç lloable de la teologia, fins i tot del propi papa, de desencantament del relat, per poder-no fixar amb l'essencial, ens deixa encara un bon regust. De fet, a l'essencial només ens hi podem aproximar una mica i generalment a través del relat i no pas pels conceptes. I potser es tracta d'això. Un cop al pessebre, després de l'atracció del relat, potser caldrà desmuntar-lo: primer el bou i la mula, després l'estrella i els reis; encabat els rierols, els pastors i els àngels i, si voleu, la cova i la família que hi habita. El muntarem els propers dies per desmuntar-lo. Fins que arriba Jesús, Déu fet home. L'essencial. 

Perdó

Me da la impresión que ustedes sólo perdonan los pecados que no consideran pecaminosos. Sólo perdonan a los criminales cuando cometen algo que no consideran crímenes (...) Déjennos con quienes cometen crímenes verdaderamente viles y repugnantes, tan viles como el de san Pedro cuando cantó el gallo y aún así amaneció.

G.K. Chesterton, Los relatos del Padre Brown, trad. M. Temprano, Ed. Acantilado, Barcelona, 2008, p. 904.

Al desert, entre Moisès i Gramsci

El concepte d'hegemonia política ha estat, des de Gramsci, una idea desenvolupada per l'esquerra i el seu afany regenerador, de canvi, d'alternativa ideològica (de valors diríem ara) a la base que ha articulat l'statu quo, més enllà de la tradicional concepció de la primacia de la classe obrera. El partits europeus d'arrel marxista, especialment la tradició eurocomunista, va prendre's aquesta idea amb força. La revolució, vindria a dir, s'ha de basar sempre en un canvi en els valors col·lectius, s'ha d'emmarcar dins el joc democràtic i ha d'atraure la majoria. En aquest sentit, el partit més gramscià de casa nostra fou el PSUC de la clandestinitat i la transició. I la prova, el símptoma, era l'adhesió d'una bona colla d'intel·lectuals al seu projecte.

Tinc la mania que el segon gran partit gramscià és CiU, sobretot en aquests moments. Els anys de l'hegemonia política de CiU amb Pujol al capdavant, la formació nacionalista va saber trabar una bona coalició heterogènia al voltant d'un relat de construcció nacional. Aleshores, i el propi Pujol se'n queixava alhora que s'ennorgullia una mica, el símptoma intel·lectual no funcionava. Potser no li calia per guanyar eleccions (el propi president titllava l'aleshores cap de l'oposició, Raimon Obiols, de llegir massa llibres, cosa que no deixa de ser una ironia venint de Pujol, lector compulsiu). Però el declivi d'aquella època i la irrupció de Maragall té a veure, en part, en aquest dèficit.

El tripartit, els tripartits, no van saber articular un projecte propi i, sobretot, van iniciar un desencís, un desencontre que jo ara veig bastant profund, entre el món intel·lectual i els tres actors, sobretot el PSC. Quan dic intel·lectual no parlo tan sols dels escriptors, els cantants i tota mena de patums, sinó també d'una cada vegada més potent capa de persones que pensen en el país, que són capaces d'articular discursos crítics i que, en bona part, es nodreixen de noves generacions que no van conèixer pràcticament l'etapa Pujol. El discurs hegemònic de CiU és impressionant en aquest sector. Ho és més enllà, segur (si no les enquestes no serien tan favorables), però la clau de volta, crec, o el principal símptoma de la força, és aquí. No tinc temps ara per analitzar tant les coses que alguns no hem fet prou bé com les que CiU sí que ha fet bé, en aquest camp, però són moltes. Algunes d'elles, en la travessia del desert del Moisès Mas. I el fruit, després d'alguns cops de sort i no sempre gràcies a la pròpia CiU, es veu en aquests moments.

Els que pensem d'una altra manera, com és obvi, no en podem estar gens satisfets. Em preocupa, i molt, que en aquest nou discurs hegemònic, on -d'altra banda- tot és tan simple, els valors de l'esquerra siguin ridículament bandejats. La solidaritat o la fraternitat (una bona manera d'explicar el federalisme) avui són presentats com a febleses davant l'enemic espanyol, per exemple. Les diferències mundials de renda són presentades com a pròpies d'una agenda outsider i poc nostrada. Qualsevol conflicte social a Catalunya, especialment els que es viuen a les cases per la duríssima crisi econòmica, té una fàcil resposta, una massa fàcil resposta, que no serveix de res. 

Davant d'això caldrà fer, opino modestament, algunes coses (la més important seria treure un millor resultat que el que es vaticina al PSC aquest diumenge. Ens hi juguem molt més que el propi PSC, com a país). Primer, tenir clar que la lluita, doncs, és sobretot cultural (o de valors, si voleu). Segon, que la mirada no pot ser enrera (back to basics), com encara veig que alguns fan defensant la república o el laïcisme dels anys trenta com quelcom a exportar.  La mirada ha de ser cap endavant, no hem d'exportar sinó de projectar, no hem de ser nostàlgics sinó aquells que fan néixer de nou, en aquest món i no en un altre, una esperança que ve de lluny. Tercer, que cal comptar amb aquesta complexa capa de gent que opina, que pensa, que innova, que té esperit crític i que troba que els partits que haurien de fer el mateix són caducs. Quart, que no és contra l'actual hegemonia que cal lluitar, sinó que és fent-ho millor: alguna de les coses d el'actual frame hi són per quedar-s'hi. I cinquè, que això ha de venir de sota, d'escoltar, de fer partícips els que ho vulguin. Encara que haguem de passar una dura travessia del desert. Ja ho sabeu: Moisès no hi va arribar, al final.

Article publicat a L'Hora.

Per començar a llegir el 25-N: sis articles

Foto: 324.cat

Ara que falten pocs dies per les eleccions, us proposo fer un repàs alguns articles que he llegit avui de persones que aprecio i que conec personalment i que poden ser del vostre interès, prometent-vos que cap d'ells respon a la necessitat d'alimentar la campanya partidista sinó, més aviat, d'aportar algun punt de vista complementari.

En primer lloc, us recomano una carta al candidat sobiranista que ha escrit l'amic Cinto Amat [aquí], advocat mataroní, amb el to mesurat que el caracteritza i, a parer meu, amb una bona fe com una casa de pagès. Però val la pena llegir-lo. Des de la seva posició inèdita de no participar a la campanya electoral com a candidat, Joaquim Nadal escriu pel diari El Punt Avui unes perles de campanya brevíssimes però també molt clares, molt encertades i amb la llibertat que sempre l'ha caracteritzat (no ho fa "ara que pot"). La darrera parla de la necessitat d'un nou pacte després de l'esgotament de l'actual acord catalanista de la transició [aquí]. Per cert, demà fa trenta-set anys de la mort de Franco.

Recomano també llegir l'apunt al bloc del filòsof Gregorio Luri sobre les eleccions, que el trobo absolutament imprescindible [aquí]. No sap massa cap on anem els catalans, diu, però el que sí que sap és que no li agradaria anar a Navarra -la seva terra natal- com a estranger.

En clau més socialista, he trobat molt ponderat el post de l'amic Francesc Trillas [aquí] sobre un tema molt mal portat (en què ens mirem més els cops de brotxa maldestres d'El Mundo que els casos ben reals oberts als jutjats catalans), com és el de la corrupció de l'entorn de CiU. Un tema que podria haver estat clau en la decisió d'avançar eleccions i que sembla com si fes nosa a l'impecable camí cap a Ítaca. Compte: una de les propostes de CiU és eliminar l'Oficina Antifrau.

I pels que aneu seguint l'evolució demoscòpica de les expectatives de vot, l'amic Oriol Bartomeus, politòleg, fa al seu bloc [aquí] una breu però molt ajustada i amena interpretació de l'evolució de les diferents opcions, ara que queda menys d'una setmana per anar a votar. La sensació és que potser per aquest viatge del president Artur Mas no li calien tantes alforges. Potser només podrà acomplir un objectiu: enfonsar i dividir la seva alternativa però en un país més dividit que mai.

Per últim, deixeu-me que us parli de la notícia que avui signem conjuntament en David Casals i jo mateix a CatalunyaReligio.cat (tot i que el major mèrit és d'ell) en què resumim la part del programa dels partits amb representació parlamentària relativa al fet religiós [aquí]. En general, poques idees o poc concretes, malgrat que n'hi ha alguna d'interessant. Curiosament, pel PP i Ciutadans aquest tema no forma part del programa, ni de passada. I per ICV, la religió sembla un problema greu que cal combatre. A mi això em preocupa.

Vestir-nos

"Ocultaba en su centro la fina bestia blanca que, por estar bien escondida, se tornaba terriblemente deseable [diu Robert Musil, L'home sense atributs]". (...) 

Desnudar a una persona a la que no se ama o se admira es, en principio, una humillación .(...)

Aparte de la función primaria de abrigar, vestirse sirve precisamente para esto: para que un puñado de muchachas bien formadas pero irrelevantes se transformen en diosas. (...) Un conjunto de hombres y mujeres desnudos, si están pálidos y en fila, me recuerda irremediablemente a Auschwitz.

Óscar Tusquets Blanca, Contra la desnudez, Ed. Anagrama, Barcelona, 2007, pp. 15 i 19.

Fotos: Fotograma de La Duquesa, de Saul Dibb (UK, 2008) i Mèxic, de Spencer Tunick (2007).

Sigui com sigui

Les cares de tots eren de gent que voldria coses sense saber ben bé quines són les coses que voldria, però que en vol sigui com sigui.

Mercè Rodoreda, La mort i la primavera (Club Editor, Barcelona, 1986 -3ª ed.-), p. 131.

Foto: Andy Warhol, Ethel Scull 36 times, 1963, Whitney Museum of American Art / Metropolitan Museum of Art, New York

L'esperit no és màgia

Él se enorgullece mucho de tener eso que se llama poderes espirituales. Pero cuando dice espiritual no se refiere a eso que nosotros llamamos moral. Significa más bien mental; el poder de la mente sobre la materia, el mago controlando los elementos. Nosotros no somos así, ni cuando somos mejores ni cuando somos peores. 

G.K. Chesterton, Los relatos del Padre Brown, trad. M. Temprano, Ed. Acantilado, Barcelona, 2008, p. 878.
Foto: Pierre&Gilles.

La prostitució no existeix

A finals de 2010 vaig escriure un post amb aquest títol [vegeu-ho aquí]. I les coses no han canviat gens, a nivell programàtic (sí a nivell efectiu: hi ha més persecució contra les prostitutes). Pel partit d'Artur Mas, la prostitució no existeix al seu programa. No en dedica ni una sola línia, excepte aquesta críptica al·lusió a "impulsarem el Protocol de lluita contra el tràfic d’éssers humans amb finalitat d’explotació laboral i sexual de Catalunya" [vegeu-lo aquí, p. 92]. El principal partit de l'oposició, el PSC, hi dedica un bon tros més [vegeu-lo aquí, p. 71] i s'hi inclouen mesures coercitives cap els clients en l'espai públic, legislatives i d'acompanyament per afavorir la transició de les dones que s'hi dediquen.

Amb els escarafalls que ens hem sentit a Mataró [vegeu aquest post meu], on el seu actual alcalde semblava el paladí de la Lliga del Bon Nom, tots ens pensàvem que a CiU haurien pensat una mica sobre quina és la realitat amb què viuen moltes dones del nostre país i mirarien d'ajudar-hi una mica, a banda d'impulsar protocols (¿els impulsaran cap a la paperera?) i perseguir-les a base de multes (tan maques que estarien a Eurovegas, mecatxis). Es veu que tenien uns assessors magnífics. Però no, és molt millor ignorar el problema, reduir-lo a una qüestió menor d'ordre públic i dedicar-se a les estructures d'estat, que això sí que fa patxoca i que al programa se'n parla a bastament (sense aclarir-ho massa, tot sigui dit). Es veu que hi ha dependències que seguiran igual. O pitjor.

Fotos: Monedes romanes (font: http://www.hubbll.com/ancient-roman-sex-currency)

En pilotes

Fa unes setmanes llegia la notícia que les autoritats d’un museu vienès havien decretat que es tapessin els penis exposats als diferents cartells públics de la ciutat que anunciaven una exposició que recorria la història del nu masculí en l’art des del segle XIX ençà. El cartell censurat reproduïa l’obra 'Vive la France', de Pierre&Gilles, en què tres jugadors de futbol, de diferents races, amb mitjons i pilotes amb els mateixos colors de la bandera francesa, exposaven el seu cos sense cap altre element tèxtil, frontalment. Al bressol de Freud i Klimt, l’endemà, uns operaris preservaven els penis del contacte visual “pels infants”, segons les moltíssimes trucades que deien haver rebut. No cal dir que l’anècdota, com passa sempre, deu haver contribuït al ressò de la mostra, si és que li calia.

El nu, en qualsevol cas, no és un tema nou, en l’art. Tampoc el nu masculí. Des de la seva representació ancestral i, sobretot, des del classicisme, el cos nu, lliure de “revestiments”, remet a la idealització (encara que Òscar Tusquets defensa justament el contrari: una sabata de taló, diu, és el pedestal d’una deessa). La bellesa natural, la rectitud apol·línia, la proporció del nou centre del món, la mesura de totes les coses. I la seva “desproporció” (el joc de malucs, per exemple), almenys també des del classicisme però de manera més evident en el Barroc, remet al seu parió dionisíac: el festiu, el sensual. A parer meu, el segle XX introdueix dues perspectives més, almenys: la psicoanalítica (de nou Viena) i la de la cultura de masses fruit de la societat de consum post-industrial. D’una banda, descobrim en l’art la sublimació sexual i, de l’altra, convertim el cos representat en matèria comercial. Una naturalitat, doncs, en sospita. 

Hi ha encara una tercera perspectiva actual. La del canvi de rol masculí en les societats avançades i l’aparició de la “cultura” gai. L’home, un pèl despistat, juga a ser objecte i es “feminitza”, des del seu punt de vista: es cuida, es maquilla, es perfuma, modifica la roba interior i es despulla per fer anuncis, encara que -despullat- és quant més clara és la diferència amb les dones. I la “sortida de l’armari” de la “cultura” gai ha estat una excel·lent plataforma perquè els homes -ara ja en general- disposin de recursos per resituar-se. De tot això va aquesta exposició, que mereix una escapada d’hivern a Viena.

Article per a la revista Valors (novembre 2012)

L'exposició Homes nus, des de 1800 fins ara serà oberta fins el 28 de gener de 2013 al Leopold Museum, MuseumsQuartier, Museumsplatz 1, 1070 Viena, Àustria:

Fotos: Alexander Klein - APF i Pierre&Gilles.

Catalunya lliure

Cada vegada que un independentista passa el rosari em sorprèn amb quina alegria parla de la futura llibertat que Catalunya ara no té. Tocats per la moda de no parlar d'independència quan més se'n parla, alguns ja diuen directament "llibertat". Així, Catalunya no aspiraria exactament a la seva independència, o a les "estructures d'estat" (quin eufemisme tan lleig), o a l'estat propi, sinó a una idea que ho engloba tot que es diu llibertat.

Ara m'imagnio la cara d'un xinès, o d'un cubà, o d'un represaliat per Franco, o la del propi president Companys i el seu govern (si ens poguessin veure) presos després del Sis d'Octubre quan algú diu una bajanada com aquesta. "Si els catalans no sou lliures, pensaria, ¿jo què sóc?".

La inconsciència amb les coses que es diuen aquests dies, que és increïble, arriba a refregar per terra totes les conquestes de llibertat que ha assolit el poble de Catalunya almenys des de la mort del dictador ençà i a menystenir aquells que sí que viuen sense llibertat.

Catalunya serà tan lliure si decideix formar part d'Espanya o decideix anar-se'n. I, alhora, tindrà tantes resistències per "ser ella mateixa" o per la "plenitud nacional" si es queda com si se'n va. Seran un pèl diferents, però que ningú es pensi que un estat independent és més lliure que un país federat. Primer, perquè els seus membres poden viure amb més o menys llibertat (el candidat López Tena diu que s'estima més viure en una Catalunya dictatorial que en u¡na Espanya democràtica, toma ya). Segon, perquè l'experiència ens diu que hi ha estats que poden no governar gens bé els problemes globals amb què s'enfronten (a la pròpia UE sense anar més lluny) i territoris federals que ho fan de primera (a Alemanya o als Estats Units). I, tercer, perquè el que atempta la llibertat de les persones, i de Catalunya com a nació, és molt més fort i subtil que això que se'n diu "Espanya" amb el deix despectiu. La inacció, l'explotació humana, la pobresa, la guerra, la cobdícia. I alliberar-nos-en, de veres, és el que ens cal d'una vegada.

Política folla

Aquest diumenge, John Carlin donava testimoni d'un llibre recent, A first rate madness (Bogeria de primera), de Nassir Ghaemi, en el qual se sosté que, en política, un cert desequilibri mental és bàsic per mantenir postures lúcides davant la màxima adversitat, emntre que una ment excessivament equilibrada esdevé paralitzadora. Ho fa a través dels quadres psiquiàtrics d'uns quants líders històrics. La mania, diu, els fa més realistes i empàtics. Posa aquest exemple: 

Churchill fue el primer político británico en entender la amenaza que representaba el nazismo, el que alertó de la guerra que se avecinaba mientras la mayoría parlamentaria insistía en creer que la paz era posible. Ghaemi compara a Churchill con su antecesor como primer ministro, Neville Chamberlain. Chamberlain era una persona normal, sin ningún historial psiquiátrico. Como tal, su impulso plenamente cuerdo y racional fue, con el apoyo de la mayoría de los también “normales” ciudadanos británicos, intentar llegar a un acuerdo pacífico, negociado con Alemania. Churchill poseyó las armas mentales para saber cómo responder. La depresión le dotó del realismo y de la empatía necesaria para entender el carácter y las intenciones de Adolf Hitler, otro maniático depresivo; la manía le dio la clarividencia y la ilógica valentía indispensable para convencerse a sí mismo y a sus compatriotas de que la guerra se podía ganar cuando el consenso entre los demás políticos fue, especialmente a mediados del año 1940, que todo estaba perdido.

També exemplifica amb Roosevelt, un home hiperactiu, la prova de com es construeix el New deal després d'una forta crisi i de la determinació presidencial. Diu Carlin, murri, que els líders actuals, en canvi, estan molt poc bojos.

Sovint penso que té molta raó el quei creu que dedicar-se a la política té una mica de bogeria, i que la presa de decissions té un punt de neurosi, així com que, sobretot, una dosi de genialitat (sortir del marc) és sovint garantia d'èxit. I, al revés, que la seva pràctica genera nous transtorns psíquics.

L'article ens diu, també, una altra gran lliçó: la relativització de l'estigma de la malaltia mental, una de les coses que apartem del nostre paisatge amb massa alegria 'sensata'.. 

Natural, no!

Pues no señor (...). Dios no las trajo al mundo de esta guisa, ni mucho menos, vinieron al mundo arrugaditas, ensagrentadas, ciegas, sin apenas pelo en la cabeza y sin ninguno en el pubis, sin tetas, sin cintura y con un culo nada atractivo; sin atisbo de vergüenza pero, a la vez, sin atisbo de exhibicionismo. (...) Vendría más tarde la cultura que nos provoca la vergüenza y el deseo de transgredirla, es la cultura la que crea el erotismo. El nudismo nació (...) como enemigo frontal del erotismo. (...) Lo pretendidamente natural es enemigo de lo cultural, mejor dicho, la cultura nace como intento de poner orden al cruel caos de lo natural. 

Óscar Tusquets Blanca, Contra la desnudez, Ed. Anagrama, Barcelona, 2007, p. 13.
Foto: Un bar nudista australià (d'aquest bloc).

Amb menys vida

Perquè quan va néixer, en comptes d'estimar-la no l'havia estimada... la vaig trobar estranya quan la meva dona me la va ensenyar i era com si m'haguessin ficat una nosa a casa i em van venir ganes de fugir per no veure allò que es veu que jo havia fet... perquè viure és trist... perquè néixer és trist... i no podia mirar-la perquè tot se'm feia amarg i amb menys vida...

Mercè Rodoreda, La mort i la primavera (Club Editor, Barcelona, 1986 -3ª ed.-), p. 124.

Artur Mas i Moisès

El que em preocupa més de la campanya d'aquestes eleccions no és exactament el messianisme que, avui, la xarxa s'atrevia a denunciar mitjançant la proliferació d'imatges com aquesta, en les que es compara la figura del candidat Mas al cartell electoral de CiU amb l'arquetip de "salvador" (el Moisès de Heston, però també el Crist Salvador de Rio de Janeiro). Ho trobo tan ridícul, tan proper a l'esperpent, tan idèntic a la caricatura de "Polònia"... si voleu, tan blasfem, que dubto molt que tingui cap efecte positiu aquesta imatge electoral de CiU. La gent no és tan burra.

La idolatria que em preocupa més és la de la independència, el veritable frame de l'actualitat política, cosa que farà recaure més que mai en l'eix nacional el debat electoral (i post-electoral) i, per tant, pot fer rebaixar encara més la quota electoral del PSC, com indiquen les enquestes. No és aquest l'únic motiu, però hi juga de manera determinant. En aquest joc, qui defuig el frame (bé a favor o bé en contra) pot quedar fora de joc per més que, com penso de veres, la seva proposta electoral sigui la més sensata de totes. Encara més: el federalisme serà el lloc de trobada (amb estat propi o sense) perquè no n'hi ha cap altre. I hi ha d'haver trobada.

Però no era això, del que volia parlar, sinó del caràcter idolàtric, gairebé màgic, de la idea de la independència, que ens salvarà de tots els problemes, segons diuen. Crec que aquest és el principal problema que té la proposta. Com que qualsevol dubte, a més, és interpretat com a "espanyolitzador" i contrari als interessos del "poble" o de la seva "llibertat", no hi ha debat possible. Per això, deia, les majors expectatives electorals se situen en el cantó independentista i l'anti-independentista, en menor grau. 

La idolatria és confondre un mitjà (un símbol, per exemple) amb un objectiu o, també, l'eliminació de tot tret negatiu a una persona, una idea o una institució. Sí que l'hàbil lideratge del president Mas s'està tractant d'aquesta manera: el desig de "puresa" sobre la política (que per definició és "impura") és tan gran que tampoc no m'estranya. Però el més greu és que obviem que el camí cap a la independència (o el que sigui que volen) té entrebancs i costos i que no tots són atribuïbles a "Espanya". 

Quan una idea es converteix en idolàtrica, en pura, és quan ens deshumanitzem. Semblava que al segle XX ja havíem après aquesta lliçó. Però en el món de les idees, senyors, em sembla que no hi ha progrés i tot retorna. Jo, que sóc socialista, pertanyo més aviat a una tradició que no idolatra el socialisme, que prefereix construir-lo des de la contingència i no des de l'ideal, que assumeix com a pròpies troballes que no ho eren del tot seves en un origen (el mercat, la pròpia democràcia parlamentària, el propi federalisme, el respecte a les tradicions religioses...) i m'agradaria que les altres opcions tinguessin la mateixa humilitat ideològica. Però ja dic que tot retorna.

De fet, Moisès -que no va arribar a la terra promesa- també és conegut com aquell líder que va lluitar contra la idolatria del seu poble, que, impacient ("tenim pressa"), aprofitava els seus silencis per adorar un vedell d'or i que sovint es malfiava del seu profeta. Les ganes d'idolatrar, de concretar l'anhel (que quan es concreta desapareix), de sotmetre's (sortirem d'un estat per sotmetre'ns a una idea d'estat) són tan fortes, que es fa molt difícil combatre-les. Moisès ho feu amb la Llei (no fora d'ella) i amb la imatge evanescent d'un déu anti-ídol: un esbarzer que crema. Per messianisme, doncs, em quedo amb el de Moisès.

Obama i lliçons per l'esquerra

A propòsit de les eleccions presidencials nord-americanes, us recomano l'article signat per Lluís Bassets que publica avui El País [aquí] i que compara la crisi de la dreta americana, clara perdedora de les eleccions, amb la de l'esquerra socialdemòcrata europea, que també acumula fracassos electorals durant aquesta ja llarga crisi econòmica, si bé amb alguna excepció notable. Les dificultats per entendre els canvis demogràfics, d'una banda, i per articular un programa propi que no soni a "déja vu", en serien les dues característiques més rellevants. L'electorat nord-americà, segons el periodista, avala les polítiques d'estímul d'Obama (quina diferència amb Merkel!) i identifica com a causant de la crisi (increment del deute) a les polítiques d'ingressos (rebaixa d'impostos pels més rics) i de despesa (escalada militar) de l'administració Bush jr. Alhora, se sent identificat amb un discurs global que integra (no tan sols suma) els missatges parcials adreçats als diferents col·lectius que el van votar.

La prova més evident d'aquest discurs és l'al·locució que el propi Obama féu en anunciar i agrair la seva victòria, a Chicago, en conèixer-se la seva reelecció. Tota una lliçó de grandesa política, de reivindicació dl propi paper de la política, que em va alegrar el dimecres al matí, quan la vaig veure en directe tot esmorzant. Us la poso com a inici del post.

Ara, tornant a la comparació que fa Bassets, la reflexió de l'esquerra europea hauria de ser bastant evident. Conèixer bé els canvis que hi ha hagut a la societat (demogràfics, en el treball, etc...), saber fer una bona opferta als col·lectius més dinàmics (i urbans) i resoldre un discurs global que ho integri, que elevi els objectius i que demostri el vigor que pot tenir davant les inèrcies i la falta d'iniciativa de les dretes europees.

Religions - II

Lady Mounteagle dice que todas las religiones son la misma. ¡Le puedo asegurar que no es así! Que son tan diferentes que el mejor hombre de un credo puede ser cruel mientras que el peor de otro puede ser una persona sensible.

G.K. Chesterton, Los relatos del Padre Brown, trad. M. Temprano, Ed. Acantilado, Barcelona, 2008, p. 877.

Borriquito como tú #elconvidat

Mireu si sóc bleda que estic enganxat al programa "El Convidat", sobretot ara que fa fred i el temps s'hi presta. No cal que us digui que em va encantar el de l'altre dilluns, dedicat a la Gna. Viqui Molins, la vida de la qual no pot competir amb plenitud amb cap de les altres, em temo. I que aquest episodi s'hauria de passar a tots els seminaris, facultats de teologia, lògies maçòniques i consells d'administració. Però avui volia parlar del que van emetre ahir, dedicat al cantant de rumba Peret.

No pas pel contingut, però, que -potser el més interessant- ofereix una possibilitat de reflexió sobre el món gitano que trenqui no tan sols els estereotips sinó, sobretot, el deix paternalista de 'bon salvatge' com sovint se'n parla. O per l'espontani elogi a l'educació: "Aquestes nenes han anat a estudi i ja se sap... pensen diferent".

No per això, deia, sinó pel paisatge. En Peret és de Mataró, on va néixer i on viu, orgullós, nòmada (gitano) entre un lloc i un altre, sempre envoltat de gent i sempre amb la impressió d'ésser solitari, paradoxalment. Sóc tan i tan bleda que m'emociona veure imatges de la meva ciutat a la caixa tonta i que no siguin perquè hi ha hagut un assassinat, un accident o un incendi, que és quan sortim les ciutats mitjanes. Per exemple, del serial "La Riera", que no segueixo, a vegades me'l miro només per veure'n els exteriors, o per xafardejar quin veí ha fet d'extra. O, quan vaig pel món (a Barcelona mateix), no trigo mai més de cinc minuts en informar la concurrència que sóc de Mataró. I, òbviament, "mataronitzo" qualsevol visió del món: detecto artistes mataronins en alguns menjadors, m'enrotllo sobre Puig i Cadafalch, poso sempre exemples de casa, etc... Tant, que sospito que els meus interlocutors em veuen com el Martínez Soria a "La ciudad no es para mi". Bleda, bleda, bleda.

Ahir, en aquest capítol, feia força goig el nostre passeig martítim, ens feia venir gana veure'ls entaular-se a Can Dimas o Can Bruguera (de més avall a més amunt), divisar el cotxe d'en Peret entre els canyissars de les Cinc Sénies cap a Can Quirze, o sentir parlar dels Corrals, la ubicació fixa d'uns nòmades, de la mateixa manera que me'n parla el meu pare, aquest lloc que ara és el pati d'una escola. De fugir dels estudis a tenir-los a casa. També va ser-me molt familiar la manera de relacionar-se i, sobretot, de parlar, aquell català farcit de castellanismes ("bisnéts", "hasienda", "Rusita") que avui és gairebé impossible. Em recorda força gent, tots ells ja molt grans o traspassats, curiosament de prop dels Corrals, dels que em sorprenia la combinació entre aquests barbarismes i altres paraules correctíssimes que, en canvi, tampoc eren al meu vocabulari. I els gitanos grans de Mataró, encara que no només ells, parlen així.

Sóc una bleda integral. Bleda. O, com diu en Peret, "borriquito como tú".

Masculí i neutre

El aparente masculino (...) no es en realidad más que un neutro, que comparte, eso sí, género gramatical con el masculino, con lo que es precisamente el femenino el único que dispone de género gramatical exclusivo. (...) Las lenguas neolatinas comparten el plural genérico.

Óscar Tusquets Blanca, Contra la desnudez, Ed. Anagrama, Barcelona, 2007, p. 9.

De Can Fàbregas a Rússia

Una nova sentència ens dóna la raó. Com explicava molt bé La Vanguardia [aquí] es rebat de forma contundent un dels arguments que el seu dia féu servir la Cup i una associació de propietaris segons la qual el trasllat de la nau catalogada del solar que avui ja és en disposició del Corte Inglés (sense el qual El Corte Inglés no hagués vingut, a veure si ho tenim clar) contravenia el Pla Especial del Patrimoni Arquitectònic de Mataró (PEPA). Us estalvio el que vaig haver de sentir-me dir per defensar la posició que el tribunal avui avala, com dic, de forma contundent, tot reconeixent les garanties que el Govern d'aleshores va prendre per a la preservació del patrimoni. 

Els que haurien desitjat que enderroquéssim la nau (no sé encara amb quins vots), que ens criticaven l'excés de zel, potser entendran avui per què hi havia de ser així. Els que no volien que la retiréssim avui queden ben retratats. Un d'ells, l'alcalde Joan Mora, el primer a ser a la manifestació que s'oposava al trasllat i a la instal·lació d'un Corte Inglés en aquella zona i que, després, coherentment, va votar contra totes i cada una de les resolucions municipals que fessin possible l'arribada del centrre comercial. Això sí, quan va quedar primer a les eleccions, la coherència va desaparèixer per art de màgia.

El més fort d'aquesta resolució és que el recurs que tomba fou signat per la mateixa persona que avui és regidora d'Urbanisme (i ara de viatge a Rússia, ai). Un fracàs més. Però, aquest, dels grossos. Primer, perquè ella -aleshores- i el seu grup polític van avalar les tesis dels recorrents, inclosos els radicals de la Cup. Segon, perquè ara tant ella com CiU tenen la responsabilitat de tirar endavant acords municipals ...i les sentències judicials en les que no creuen. No vull pas que ens demanin perdó, no cal. Només els demano que n'assumeixin la responsabilitat. 

Ah, i que d'una vegada facin el que s'ha de fer per reconstruir la nau de Can Fàbregas i de Caralt (el jutge admet que és un trasllat i no una demolició), aquella meravella del patrimoni que el nostre alcalde actual lloava tot trencant-se les vestidures per la colla d'atacs a l'ètica i d'il·legalitats que havíem fet. De moment, ni una simple irregularitat administrativa. I El Corte Inglés ja s'està fent. A veure ara l'ètica del govern de Convergència a quant va al pes.

Imatge:  solar de l'antiga fàbrica de Can Fàbregas i de Caralt a Mataró | arxiu acn

La por del desig se'ls menja

...perquè el desig fa viure i per això els fa por. La por del desig se'ls menja. I és per no pensar en el desig que volen patir i de petit ja t'esguerren i et claven la por darrera el cap... perquè el desig fa viure ja te'l maten mentre vas creixent... el desig de totes les coses... i si quan ets  gran...

Mercè Rodoreda, La mort i la primavera (Club Editor, Barcelona, 1986 -3ª ed.-), p. 93.

Il·lustració: Fotograma d'Un tramvia anomenat desig, d'Elia Kazan (EUA, 1951).

La pena de mort és cara

El proper dimarts dia 6 de novembre, els ciutadans de l'estat de Califòrnia, als EUA, a més de votar les eleccions presidencials, faran un referèndum per veure si s'elimina la pena de mort o no. Segons informava avui El País, resulta que el principal argument dels abolicionistes, amb el que han guanyat punts a unes enquestes que encara no els són prou favorables, però, són els quartos. Resulta que, contra el que tothom pensa, mantenir i abonar els costosos processos pels que passen els condemnats (uns set-cents amb previsió de doblar la població en els propers 35 anys) és una despesa que en cas d'eliminar-se produïria un estalvi d'uns 130 milions de dòlars anuals.

Resulta que els arguments morals els addueixen els partidaris de la pena de mort. Per ells, hi ha crims que només poden redimir-se treient la vida dels seus autors: la principal pena dels principals crims, amb l'objectiu de no deixar-los immunes. Ressona aquí la vella recepta bíblica de l'ull per ull (en el seu dia, un avenç: ningú podia penar per sobre del mal que s'havia comès), però que ja rebutgen els propis evangelis. Al germà no se l'ha de perdonar "set vegades" sinó "setanta vegades set" (Mt 18, 21-35) com deia Jesús, un altre condemnat a mort.

No m'estranya que les raons més convincents (especialment per atraure indecisos en un referèndum) siguin de caràcter econòmic, fins i tot en casos com aquest. Fins ara els arguments econòmics eren arguïts per les tesis més conservadores que, de sobte, prenen la torxa de les raons morals. Si bé entenc perfectament els abolicionistes, em preocupa aquest canvi de torxa. No m'estranya, deia, perquè acostuma a ser gairebé l'únic argument universal que plana -sobretot en temps de crisi econòmica- pertot. Perquè després diguin dels catalans.

Parlant de catalans. El debat obert sobre la independència, diuen, guanya adeptes entre els indecisos precisament pel relat econòmic (jo, per exemple, crec que la independència ens sortirà cara, però ningú no em creu), en detriment del relat moral: que si ens ho mereixem o no, que si som una nació ocupada, que si no sé quantes coses que no feien tombar la balança fins que la balança fou fiscal. Jo no estic del tot d'acord amb això i crec que hi ha altres motius, alguns de més estructurals, que justifiquen l'auge del relat independentista. Però som allà mateix: és molt probable que la torxa de la moral la prenguin els col·lectius que no són independentistes, si les tesis contràries resulten excessivament economicistes. O que es tirin contra el projecte nacional si, com em temo, no respon a les seves expectatives.

Jo crec que les tesis economicistes han d'anar acompanyades sempre de tesis morals. No és cert que la política estigui exclosa de la moral, ni viceversa, o que la moral s'hagi de limitar a la forma d'exercir la política. O que la moral sigui "una cosa de cadascú" (quan l'arrel llatina mor-is vol dir "casa" i, per tant, els preceptes morals vinculen tots els d'una comunitat). Les tesis economicistes aclareixen algunes coses sí, però les morals parlen de la capacitat que tenim per posar-nos d'acord amb el més bàsic. I trobo que sovint, els moviments de canvi, se n'obliden, tàcticament, per esgarrapar vots amb el llenguatge del contrari. Que ho facin, sí (jo també sé el què és anar a buscar vots), sense oblidar però el més fonamental, però: la mena de ciutadans que volem ser.

El taüt i l'alcova

La Débauche et la Mort sont deux aimables filles,
Prodigues de baisers et riches de santé,
Dont le flanc toujours vierge et drapé de guenilles
Sous l'éternel labeur n'a jamais enfanté.

Au poète sinistre, ennemi des familles,
Favori de l'enfer, courtisan mal renté,
Tombeaux et lupanars montrent sous leurs charmilles
Un lit que le remords n'a jamais fréquenté.

Et la bière et l'alcôve en blasphèmes fécondes
Nous offrent tour à tour, comme deux bonnes soeurs,
De terribles plaisirs et d'affreuses douceurs.

Quand veux-tu m'enterrer, Débauche aux bras immondes?
O Mort, quand viendras-tu, sa rivale en attraits,
Sur ses myrtes infects enter tes noirs cyprès?
_________________

El desenfrè i la mort són dues bones noies
pròdigues dels seus besos i riques en salut;
el seu flanc sempre verge i cobert de filagarses,
amb l'eterna labor mai no infantada.

Al poeta sinistre, enemic de les famílies,
favorit de l'infern, cortesà sense ofici ni benefici,
tombes i bordells li ensenyen darrere le tanques
un llit que el remordiment mai no freqüenta.

I el taüt i l'alcova amb fecundes blasfèmies
t'ofereixen per torns com a bones germanes
terribles plaers i delits horribles.

¿Quan em vols enterrar, Vici de braços immunds?
Oh, Mort, tu que ets la seva rival en atractius, ¿quan vindràs
a plantar els teus negres xiprers sobre les seves fètides murtres?

Charles Baudelaire, "Les Deux Bonnes Soeurs" [Les dues bones germanes].a Les fleurs du mal (1857)

Il·lustració: Escola de Fontainebleau, Retrat de Gabrielle d’Estrées i de la seva germana la duquesa de Villars (c. 1594). Museu del louvre. París.

El Halloween també és català

Tal dia com avui, fa un any, vaig penjar aquest post [aquí i aquí] i encara penso exactament el mateix. Veig que no vaig tenir cap èxit (tampoc ho pretenia) perquè veig que creixen les embestides anti-halloween vestides d'anti-imperialistes i ara, amb el furor que hi ha, revestides de catalanisme avant-la-lettre. Allà hi deia que tant forània és la castanyada com la ditxosa festa de la carabassa, que cap de les dues són incompatibles i que el problema de fons és el de les dificutats per ritualitzar les nostres relacions amb la mort. I reivindicava Tots Sants, que trobo una festivitat simbòlicament més rellevant. 

La qüestió és que s'ha publicat avui un article de Manel Carrera i Escudé [aquí] al seu meravellós bloc de cultura popular El Tirabou en què desmunta totes les prevencions cap aquesta festa, la compara i insereix en el nostre costum -plenament català- dels dies de culte als morts que van des d'avui fins el dia 2 i conclou amb aquest contundent argument:

"El que és més curiós de tot és que la mateixa gent que rebutja el “Halloween” per ser una festa importada defensi, sense cap mena d’escrúpols, que l’origen dels panellets és àrab o que la festa de Tots Sants prové dels celtes. Ho tenen davant dels nassos i no ho volen veure. Aclariu-vos si us plau, però no rebutgeu les poques pràctiques culturals vives -no folkloritzades- que ens queden d’aquesta festa, encara que a casa vostra no sigui tradició celebrar-les o per molt estrangeres que us semblin"

Oriol Sabé

El divendres dia 9 de novembre, a les 9 de la nit, se celebrarà a la Basílica del Pi de Barcelona el concert "Veus per a la Nova Evangelització", on s'hi presentarà un CD amb l'actuació dels seus protagonistes, potser els millors músics i compositors cristians que hi ha actualment a Catalunya entre ells l'amic Xavier Morlans, ànima del projecte, la germana Glenda i l'Oriol Sabé. Vaig anar immediatament a Youtube a veure qui caram era aquest tal Oriol Sabé i em va impressionar. El seu canal té més de 200 subscriptors i acumula més de 230.000 descàrregues amb una bona colla de vídeos amateurs on hi ha tot el repertori de cançons de missa que vulgueu,a més d'algunes altres. El noi, acompanyat de la seva guitarra, té una veu molt envejable. La meva xafarderia és tal que vaig preguntar de seguida a mossèn Joan Sabé, el jove rector de la parròquia de l'Esperança de Mataró, si era parent seu i, efectivament, així és. És fill d'un cosí germà seu, que viu a sant Esteve de Palautordera i que el divendres debuta davant l'escenari.

Sóc dels que pensa que, des d'un punt de vista litúrgic, no és massa positiva la substitució massiva de cants per d'altres propers a la música pop, a missa. Crec que ens hem carregat (o l'hem condemnat a pur esteticisme, als concerts laics i als museus) un ingent patrimoni musical que, potser com cap altre, capta la profunditat que la litúrgia persegueix. Alhora, molts dels cants que es feren populars després del Concili, i que van seguir més tard amb un bon nombre de cançons de Kairoi, tenen el risc de passar de moda ben d'hora i sovint els trobo excessivament mel·liflus, happies i hippies. Dit això, però, tampoc no veig gens contradictori que el cant religiós, el cant catòlic concretament, s'ajusti als canvis musicals, inclosa la música pop, tant en versions originals com en adaptacions. Com també trobo positiu que s'hi incorporin nous llenguatges als que tenim "acumulats" però, almenys per mi, sense perdre el que té un valor incalculable, sense oblidar -així- que el catolicisme és una religió "de sentits". I el que més m'agrada de tot plegat és que avui, a missa, és l'únic lloc públic, fora del karaoke o d'un concert, on pots cantar; sobretot si no en saps gaire. Crec que aquest és l'altre element a tenir en compte: el cant litúrgic és el clam del poble (el gemec a què es referia Marx). Precisament per això agraïm que hi hagi que ho faci tan bé.

Tornem a l'Oriol, que és de qui parlàvem. Us deixo, però, una cançó seva, en un vídeo-clip que hi he trobat.

Déu, el mal i la taronja mecànica

Sí senyor. Un article fins ara inèdit d'Anthony Burgess que publicava el suplement "Babelia" d'El País de dissabte passat [vegeu aquí] em dóna algunes claus d'una fonda intuïció que em persegueix. L'escrit data de 1972 i l'autor de La taronja mecànica (A Clockwork Orange), escrita deu anys abans es veu obligat a explicar-ne el seu significat donat que, tot i l'èxit del libre i -sobretot- de la magnífica adaptació de Kubrik, la gent no feia més que demanar-li. Ara, amb motiu del cinquantenari de la novel·la original, s'ha rescatat aquest article.

Hi ha dues línies argumentals -entrellaçades- que són descrites de forma brillant. La primera, una crítica catòlica al puritanisme protestant. La segona, una reivindicació de la llibertat fins al punt de defensar la possibilitat del mal ja que, sense ella, no hi ha llibertat. Els dos arguments m'entusiasmen. I trobo que avui són tan contra-corrent que deu ser un acte de militància posar-se a defensar-los.

"El catolicismo" -hi diu Burgess- "rechaza una doctrina que parece enviar a algunos hombres con arbitrariedad al cielo y otros -también con arbitrariedad- al infierno. Nuestro destino futuro, dice la teología católica, está en nuestras manos. No hay nada que nos impida pecar; pero tampoco hay nada que nos impida emprender las vías de la gracia divina que nos garantizarán la salvación". Hi oposa els corrents calvinistes pels quals "uno de los rasgos de depravación católica era precisamente que se dejara que cada hombre se labrase su destino. De ahí que se cerraran burdeles (al contrario que en los países católicos), se prohibieran frivolidades como las obras de teatro y la literatura de calidad y se instaurase la pena de muerte por adulterio".

L'escriptor anglès ho compara amb 1984 d'Orwell, de qui diu que va demostrar que la docilitat submisa que els estats desitgen s'obté millor amb mètodes no aversius, o amb la seva estada a l'exèrcit: "Tras seis años de aquella vida, puedo simpatizar con el civil que está harto de tomar sus propias decisiones: dónde comer, a quien votar, qué ropa vestir. es más fácil que a uno le digan lo que debe hacer". I diu més endavant (perdoneu que m'allargui en les cites) que "necesitamos términos absolutos como bien y mal. Nuestra actitud hacia el bien incluye una falta de compromiso, de convicción: estamos más acostumbrados a que nos digan que no hagamos el mal que a que nos animen a hacer el bien".

Burgess, així, va construir un personatge que, reeducat amb mètodes conductistes per reprimir els seus instints malèvols i violents, acaba sentint nàusees de totes les experiències que associava al mal (la música, el sexe, qualsevol relació...), de manera que "com que els homes no som màquines", estudia formes més elaborades d'agressió. "Lo que yo trataba de decir" -explica Burgess- "era que es mejor ser malo por decisión propia que ser bueno por un lavado de cerebro científico". 

La meva intuïció és justament aquesta: no és possible la bondat per decret, la felicitat imposada, el control maquinal dels individus "pel seu bé". Que és inhumana la negació del mal, la repressió dels instints violents, la uniformitat. I això no ho volem reconèixer. 

Un dels exemples el citava de Burgess més amunt: la prostitució i aquesta mania legalista per prohibir-la que ens ve d'aquest nord enllà "on diuen que la gent és neta / i noble, culta, rica, lliure, / desvetllada i feliç" com entusiasmava Espriu. En el camp polític (ho dic per experiència) ens resulta insuportable que no es controli cap resort, ni cap espai, de la ciutat: tot ha de ser previst, previngut, controlat, governat, il·luminat. En el camp educatiu (i lúdic) també triomfen de tant en tant les teories que reclamen el joc no competitiu, ignorants que la cooperació n'és germana, de la competició, i no enemiga. I en el camp simbòlic és on més es nota, crec jo, aquesta nova invectiva "bonista": n'he parlat en aquest bloc a propòsit de les emissions televisives de boxa  [aquí] o dels toros [aquí].

De la mateixa manera, s'exclou tota possibilitat de tristesa i d'infelicitat, com si fossin patologies a curar, enlloc d'incentius o conseqüències de la nostra condició humana, que crea i destrueix. "El hombre es, casi por definición, una criatura inquieta, creativa, destructiva, dada a la euforia y el dolor. El joven salvaje exige lo que el mundo perfecto no puede darle -la infelicidad- y se suicida", descriu. No hi ha mons perfectes. Ni ganes.

El propi Burgess ens dóna encara una altra clau, la de la pròpia creació divina, que té com a objecte (i subjecte, després) aquest ésser imperfecte que som, aquest ésser fill de Déu que ho és gràcies al límit (del més ençà i del més enllà, com ha teoritzat a casa nostra Eugenio Trías), no pas a l'omnipotència. "Un Dios omnisciente y omnipotente, como gesto de amor hacia el hombre, limita Su propio poder y Su propio conocimiento".

He de dir que m'inquieta molt més una novel·la, o un film, o una cançó, fetes de sucre que no pas amb alguna bona dosi de mal. I de mal ambigu, com ho és el que ens trobem habitualment al nostre entorn i el que, segurament, fem nosaltres mateixos. Si l'hem de combatre, l'hem de conèixer. Si l'hem de dominar, l'hem d'emparaular, l'hem de domar, l'hem de veure, hem de compensar el seu desig destructiu, l'hem de descriure,  hem de reconèixer-lo com a possibilitat si volem ser lliures, li hem de veure la cara (davallant als inferns)... amb la dificultat que tenen totes les coses que no veiem nítidament. Com el bé. I si ho obviem se'ns acabarà menjant per dins, ens desbordarà, com a l'Àlex de La taronja mecànica.

La ruta d"Incerta glòria" a Google Maps

Perquè vegeu si n'és de gran la meva ignorància, resulta que el passat 31 d'agost demanava humilment des d'aquest bloc que "Algú hauria de fer un mapa (i una ruta literària-turística) pels pobles reals (amb els seus esdeveniments reals) que la novel·la pren com a teló de fons, a les comarques del sud de Terol" referint-me a Incerta glòria, de Joan Sales. Bé, doncs ahir, tot escoltant la professora Laura Borràs en una conferència que també vaig recomanar aquí, vaig assabentar-me que a la web commemorativa dels centenaris de Joan Sales, Tísner i Pere Calders hi ha -entre d'altres- ja aquest mapa, aquí. I cada senyal explica força bé la vinculació del lloc amb el passatge de la novel·la. Com que el mapa està molt bé, com que he de rectificar (per sort) i com que trobo molt bé tant les activitats, com la idea i com la web que us comento, només us dic que ja podeu córrer a visitar-la. Ja feu tard.