Iceta en paper - Llibres en campanya - i II

Ja vaig dir fa uns dies que recomanaria alguns llibres més, en aquesta campanya. El segon bloc l'he volgut dedicar a Miquel Iceta, la persona que votaré a les eleccions del dia 21 com a candidat a la presidència de la Generalitat, convençudíssim, proposant-vos la lectura d'un de recent, de caràcter biogràfic, i l'altre, de caràcter més programàtic.

El primer (Iceta. El estratega del Partido Socialista, Ediciones B, Barcelona, 2017), ha estat escrit pel periodista Raúl Montilla, que fa anys que el segueix professionalment des de La Vanguardia. No sé què li té preparat el futur, a Iceta, jo espero que la seva figura sigui determinant per resoldre l'actual atzucac. No només perquè és dels meus, sinó, sobretot, perquè sincerament em sembla que és l'únic que està en disposició política i intel·lectual per fer-ho. Sigui com sigui, algunes de les claus de les seves capacitats, i errors, es desgranen en aquest text i són el seu principal focus d'interès, a banda de repassar la nostra història més recent.

Una de les coses que s'hi diu, i que a mi m'interessa ressaltar, és com parla de la seva herència cristiana i de l'important que ha estat després per ell (a casa seva són una típica família catòlica conciliar). "Yo me hice socialista por una cierta idea de justicia social", diu a la pàg. 114, "seguramente tenía una relación con la educación católica que recibí y con la doctrina social de la Iglesia". Un dia caldrà recuperar aquest fil en sèrio i em consta que Iceta, amb qui ens coneixem de temps immemorials, també ho pensa...

Començo per aquí per recomanar vivament el segon dels llibres, escrit per ell mateix (La Tercera Vía, Ed. Catarata, Madrid, 2017). Molt al principi, hi diu que "existe un consenso básico sobre los cuatro problemas que han dificultado el progreso de la España contemporánea: la controversia religiosa, el papel del ejército, la cuestión social y la tensión territorial. La Segunda República fue, desgraciadamente, un intento fallido de dar respuesta a estos pleitos (...) Pero sí merece la pena recordar el periodo de la democracia recuperada en 1977, en el que no cabe duda de que se han resuelto dos de los cuatro problemas antes citados: el religioso y el militar. En cambio, tanto en la cuestión territorial como en la social, aunque se han producido avances relevantes desde 1977" (pp. 21-22). Si començo per aquí és per ressaltar com, Iceta, de fet, reconeix que el problema religiós que es vivia en plena República, a Espanya, està resolt. I per anunciar que el llibre del que parlem és agosarat, substanciós i recomanable.

Sovint s'acusa els federalistes de dues coses. Una, que és una via fracassada quan, en realitat, no s'ha ni estrenat. Dues, que no és una proposta concreta. Home, molt no ho pot ser si ha de ser el resultat, com pensem molts, d'un diàleg entre mons avui aparentment irreconciliables, a banda dels sectors més moderats (i silenciats en aquest orgue de gats dels patriotisme) del catalanisme. Però el llibre inclou unes quantes propostes, desgrana un conjunt de possibles solucions, i indica un possible camí de sortida al laberint ara ja irrespirable del procés (i els seus aliments "exteriors"). A banda, esclar, d'advertir de les portes tancades i enganyoses de sortides "fàcils" del laberint. Hi ha una tercera acusació que es fa al federalisme: que és difícil. I tenen raó. L'alternativa als impossibles són les coses difícils. Tot i així, l'esforç per condensar, justificar i proposar sortides en aquesta complexitat és el que atorga més valor al llibre que, encara que sigui per criticar-lo, anirà bé de llegir. Almenys tindrem crítiques instruïdes. Jo, almenys, n'he après moltíssim.

Cultura

Del vagit d'un infant ha nascut el llenguatge, com de la fulla de parra el vestit francès de gala.

Georg Christoph Lichtenberg, Quaderns de notes, (ed. i trad. Amadeu Viana) Ed. de l'Ela Geminada, Girona 2012, p. 157.

Il·lusió, irresponsables i robots - Llibres en campanya - I

A risc de quedar com un pedant (un dels meus pecats que pugna pel primer lloc), aprofitaré que som en campanya per recomanar tres llibres que he llegit últimament. Tots tres són de fàcil lectura, tots tres tenen vinculacó amb el periodisme (dos són periodistes i un un historiador que escriu als diaris), i dos d'ells arriben a penes a les cent pàgines, de manera que no hi ha massa excuses per seguir la meva recomanació, si us escau. I si us quedeu amb més ganes de llibres, un dia d'aquests en comentaré un parell més, però ja per un públic més restringit.

La il·lusió

El primer, i vaig per ordre de lectura, és una molt personal i excel·lent crònica del "procés", amb una introducció històrica molt pertinent, i escrit amb la ironia típica de Guillem Martínez (La gran ilusión, Ed. Debate, Barcelona, 2016). Vaig anar a la seva presentació, a Buc de Llibres, pocs dies abans de l'ú d'octubre, farcida dels amics de la clandestina ICV, i s'hi respirava un ambient fatalista. Sembla que hagi passat una eternitat i fa tot just dos mesos i escaig. 

El to del llibre no és exactament aquest i la tesi ve a defensar que l'apropiació i eixamplament del moviment independentista rebrotat a partir de 2010 pels partits nacionalistes, especialment CiU, construeix una monumental i efectiva il·lusió òptica de conseqüències inimaginables. L'objectiu d'aquesta construcció és, òbviament, continuar al poder. Per aquesta missió, diu Martínez "el marco comunicativo del Procés sería éste: el Govern defiende la independencia —algo dudoso y no verificable—, la independencia supone bienestar —algo dudoso también—, por lo que el Procés es la defensa de la democracia. Estar contra el Procés es estar contra la democracia y el bienestar. Es decir, contra el Procés. Este marco fue —es— inapel·lable en grandes sectores y regiones de Catalunya" (p. 170). 

Tot i el desvetllament de la il·lusió, afegiria jo referint-me a l'endemà de la pressumpta proclamació institucional d'una nova República (en despertar-se, Espanya continuava allà), tinc la impressió de la majoria del bloc electoral mobilitzat a partir d'ella continua amb el mateix marc mental. És a vegades més dur reconèixer que t'han enredat que no descobrir que t'enreden, com saben tants matrimonis de conveniència.

Els irresponsables

Jordi Amat, que ha demostrat amb els seus llibres una capacitat d'anàlisi extraordinària, especialment per reconstruir els avatars del catalanisme més recent i per fer-nos notar la seva influència al món on vivim, s'ha atrevit amb un pamflet, com diu ell, que repassa amb una prosa àgil i punyent, quan cal, els fets d'un procés, el que molts n'ha dit "de la independència" ...quan els resultats són a la vista. Amat, que és una persona amable i mesurada, no deixa gairebé ningú fora de La confabulació dels irresponsables (Ed. Anagrama, Barcelona, 2017, també en castellà), i representa, per tant, una veritable "esmena a la totalitat" al nostre sistema polític. Sense caure en l'anti-sistema, que seria l'altre còmode sofà des del qual mirar-s'ho tot. La nuesa dels fets és tan interpel·ladora, que el text serviria pera una impossible però necessària catarsi de la societat catalana, preguntant-se què caram hem fet i, sobretot, com ens en sortim. Com que hi ha faves de tots els gustos, hi pot haver lectors de totes les tendències, no patiu.

Amat veu els últims fets d'aquest penós episodi de la nostra història, els que van desafiar tan clarament les lleis (desafiament que té un correlat judicial insalvable, diguin el que diguin), advertint-nos que "la qüestió és si, a banda de la majoria, hi havia força per resistir. Perquè fora de la llei, que és on s'havia de situar el Parlament, només hi havia força" (p. 86). Força; exactament el mateix que hem anat preguntant tants i tants que vèiem a venir el desastre: ¿com forçareu l'Estat a replegar-se a Catalunya? Ell mateix sembla respondre-ho quan diu "com ha succeït  al llarg de bona part del procés sobiranista (...) quedava de nou desmentida la convicció ingènua que la fixació d'un desig en un text legal té una capacitat perfomativa automàtica" (p. 97). Exacte. Excel·lent. Ara, a veure com seguim, tan empantanegats com hem quedat.

Els robots

Un altre dels analistes més perspicaços del nostre país, el periodista Enric Juliana, va publicar unes magnífiques declaracions el maig passat (Esperant els robots, entrevista de Roger Palà, Icària, Barcelona 2017; un fragment, aquí). Si dos mesos ja semblen una eternitat, imagineu-vos-en set. Però, a banda del més conjuntural, les reflexions del director adjunt de La Vanguardia, i delegat d'aquest diari a Madrid des de fa més de deu anys, són d'una lucidesa que molts agraïm. La situació catalana i espanyola ocupa dos dels capítols (en té tres), i val mot la pena de llegir per complementar les visions des dos anteriors, però la més rellevant, crec, és la primera, d'on extreu el títol. Els canvis tecnològics fruit de la digitalització tot just estan desplegant les seves possibilitats davant un món que segurament es presenta tan diferent com el que coneixem (a tots els nivells: econòmic, polític, personal, cultural) com inquietant. La convulsions polítiques actuals (les guerres, els populismes, la regressió de la democràcia a canvi de protecció, etc.) tot just en són les actuals expressions del temor d'aquests canvis, que Juliana cristal·litza recordant el famós poema de Kavafis sobre els bàrbars (aquí, els bàrbars són els robots, els nostres "competidors" i els seus "aliats").

Potser, per allò d'observar com són els processos de producció per conèixer on som cadascú de nosaltres i quin valor tenim, caldrà retornar a Marx. Però "el que Marx no va poder imaginar és que les màquines pensessin pel seu compte. Això és el que està a punt de passar. (...) Ara, el que es planteja a l'horitzó és el qüestionament de la centralitat humana. Si la producció i una part important de les feines les poden fer màquines intel·ligents, la producció queda en mans d'una minoria humana i de les màquines (...) que pot excloure o deixar en zones d'ombra la resta de la població. Què en farem, amb tota aquesta gent que ja no farà falta?" (pp. 34-35). Abans que la resposta la doni un twitt de Trump, no trobeu que ens la podríem començar a fer ja ara, aquí mateix? No trobeu que és més important, útil i urgent que el procés? En fi, la campanya també serveix per fer-se aquestes preguntes.

H&C

En las casas antiguas de esta ciudad
las llaves del agua
tienen un orden diferente.
Los fontaneros que instalaron los grifos
    hechos en Norteamérica
diaron a C de cold el valor de caliente.
La H de hot les sugirió agua helada.

(...)

Y de otro modo cómo
todo acto es traducción:
    Sin este código
se escaldará quien busque
    bajo C el agua fría.
Los años pasarán sin que se entibie
    la que mana de H.

José Emilio Pacheco. Fragment del poema "H&C", a Alta traición. Antología poética, Alianza Ed., Madrid 1985, pp. 75- 76.

No ens veuen

L'home posseeix una irresistible tirada a creure que no és vist quan ell no hi veu. Com els xiquets, que tanquen els ulls perquè no els vegin.

Georg Christoph Lichtenberg, Quaderns de notes, (ed. i trad. Amadeu Viana) Ed. de l'Ela Geminada, Girona 2012, p. 156.

Sor Juana

es la llama trémula
en la noche de piedra
del virreinato.

José Emilio Pacheco. Poema "Sor Juana", a Antología poética, Alianza Ed., Madrid 1985, p. 55.

Fer anys

Després de dir, desdir.
Després d'incloure, excloure.
Després d'anotar, oblidar.
Després de sumar, restar.
Després de fer, desfer.
Despres d'estimar.
Després.
Què.

Gemma Gorga, poema "Autobiografia", a Mur, Ed. Meteora, Barcelona, 2015, p. 41.

Els altres

Estic convençut que no només ens estimem nosaltres mateixos en altres, sinó que també ens odiem nosaltres mateixos en altres.

Georg Christoph Lichtenberg, Quaderns de notes, (ed. i trad. Amadeu Viana) Ed. de l'Ela Geminada, Girona 2012, p. 155.
Foto: Javier Amigo: Mi reflejo (2013)

Escriure

Escribir
es vivir
en cierto modo.
Y sin embargo, todo
en su pena infinita
nos conduce a intuir
que la vida jamás estará escrita.

José Emilio Pacheco. Poema "Garabato", a Antología poética, Alianza Ed., Madrid 1985, p. 55.

Ocupar un càrrec

Diem "ocupar un càrrec", quan en realitat és el càrrec el que ens ocupa a nosaltres.

Georg Christoph Lichtenberg, Quaderns de notes, (ed. i trad. Amadeu Viana) Ed. de l'Ela Geminada, Girona 2012, p. 153.

El gat

Ven, acércate más,
eres mi oportunidad
de acariciar al tigre
--y de citar a Baudelarie.


José Emilio Pacheco. Poema "Gato", a Antología poética, Alianza Ed., Madrid 1985, p. 54.

La nova frontera de Catalunya

Un informe del mes de gener d’enguany de l’Ajuntament de Barcelona sobre la renda familiar disponible per càpita alertava que, dels deu barris amb menys renda familiar dels 73 de tota la ciutat, sis havien perdut punts respecte 2016. El barri més pobre, que passa de 39,2 a 34,5 punts, contrasta amb els més rics, set vegades per sobre. La renda mitja havia pujat gairebé un 3%. Al mig, entre el 73 i 115 punts, se situen força barris. Les dades d’atur registrat (tinc a mà les de febrer), sempre més baix que a l’EPA,, presenten un rànquing similar. Si la mitjana de la ciutat és el 7,6%, els barris més pobres la doblen i els més rics són a la meitat, és a dir pràcticament plena ocupació. Alguns que es dediquen a buscar determinats professionals qualificats expressen el seu estupor perquè les noves demandes s’estan quedant sense omplir, mentre l’atur i la precarietat s’abonen en sectors menys qualificats. Aquest és el panorama, a Barcelona, de la “sortida de la crisi”, després de tres anys de fase expansiva del PIB, i que, segurament, es deu repetir a la majoria de ciutats catalanes, almenys de l’àrea metropolitana. És obvi que en podem treure moltes lliçons i que tenim, com a societat, força deures a fer.

Però no em volia quedar aquí sinó, com alertava en un moment del meu article anterior, en comparar aquestes dades amb els resultats electorals de l’últim cicle, marcat per crisis polítiques (aparició de nous actors, un any amb govern en funcions, el procés independentista…). Tornen a coincidir els comportaments, amb algunes característiques: els partits que guanyen clarament en uns districtes se situen en un lloc molt modest en un altre, i viceversa. L’aparició, com dèiem, de nous actors, situa els antics partits transversals, baixant, al seu feu, i denota que les noves opcions creixen també desigualment segons el barri. Anem on vull anar. Una enquesta del CEO revelava que, a Catalunya, les rendes més altes i mitjanes votaven partits independentistes i que les rendes més baixes ho feien a partits no independentistes.

No sabem com acabarà la important i delicada crisi actual a Catalunya. Només volia deixar constància, per si el canvi de paisatge d’estelades d’un barri a un altre no ens ho havia fet adonar, que l’enorme i intensa mobilització de les classes mitjanes a la recerca d’un “país nou” que s’ajusti a les seves expectatives, contrasta amb la desmobilització i “desempoderament” dels sectors socials més malmesos, que viuen en altres llocs, que tenen altres problemes i que voten altres partits, quan voten (amb més vots i menys escons). Potser la frontera a combatre serà aquesta.

Article a la revista Valors, octubre 2017

Benet, president.

La figura de Josep Benet (1920-2008) ha gaudit últimament d'una certa reivindicació arran de la publicació de la biografia que d'ell n'ha fet Jordi Amat (Com una pàtria, Ed. 62, Barcelona, 2017). Un dels episodis més interessants de la vida de Benet, tot i que n'hi ha molts, és que acceptés encapçalar les llistes del PSUC com a candidat a la Presidència de la Generalitat. Tot i que tres anys abans havia estat el senador més votat al front d'una Entesa dels Catalans, i tot i les tortuoses relacions que sovint va tenir amb Coll i Alentorn, podríem dir que les seves conviccions catòliques, segurament conservadores i profundament catalanistes van romandre intactes, així com la fidelitat als principis de la seva Unió Democràtica de Catalunya. 

¿Per què, doncs, Benet accepta la proposta i, també, com és que el PSUC li fa? Resumint (i no sé si gaire bé), del text d'Amat se n'extreuen tres causes. La primera, per la seva vinculació indirecta a aquest partit des que acceptés defensar Joan Comorera davant els tribunals franquistes, en el que fou la seva primera activitat com a advocat, i que en endavant defensés altres comunistes i altres lluitadors antifranquistes. La segona, més personal, després d'una certa decepció en què "l'ungit" a la presidència provisional de la Generalitat recaigués en Tarradellas, tot i que Benet hagués obtingut el suport electoral més rotund de la història, aquest faria seva un cop més una actitud que descriu molt bé el poema de Palau i Fabre: "Jo em donaria a qui em volgués".

Un d'Unió, candidat del PSUC

I la tercera causa que apunta Amat és, per mi, la més rellevant, als ulls d'avui. Benet, marcat per l'experiència de la guerra, on hi va perdre tota Catalunya, segons ell, i alertat pels riscos de divisió nacional que portava la societat franquista i postfranquista (entre classes, entre parlants, entre sentiments de pertinença nacional...), tenia -ja des de la postguerra- el prurit de fer el que fos per evitar la ruptura de la unitat civil del poble. Que Catalunya, com a país per fer i refer després de la devastació, només podia sortir-ne vencedora incorporant-hi la classe treballadora i també els immigrants, una allau que en pocs lustres va fer doblar el nombre d'habitants a Catalunya. Calia bastir ponts, pensava, i que les organitzacions de "l'altra banda" del que era el seu món adoptessin la tasca de la reconstrucció nacional com a pròpia. Els uns i l'altre, el PSUC i Benet, van entendre que, el 1980, en l'inici de la Generalitat recuperada amb democràcia i vida parlamentària, calia reforçar aquesta aposta. Els resultats electorals no van ser els esperats. Pujol guanyà les eleccions al front de CiU (aquesta U, també d'Unió), segurament amb un programa no tan explícit però similar, en aquest aspecte, tot i que adreçat a àmplies capes de població despolititzada i amb el clar propòsit de desbancar l'esquerra al front de la Generalitat, empresa assolida amb èxit els vint-i-tres anys posteriors. Bastir ponts i refer el país, però, eren valors en alça.

Per això, podríem dir que el PSUC, un partit comunista sui-generis presitigiat per la seva organització antifranquista, va adoptar com a candidat propi un democristià vinculat a la UDC. I alhora podríem dir que -en aquella etapa- UDC també estava dividida. El partit històric, en coalició amb Pujol, els centristes de Canyelles, amb la UCD de Suárez, i algun dels personatges que s'hi podrien sentir vinculats, com Benet, per lliure i fent de candidat ni més ni menys que a la presidència de la Generalitat pel PSUC. Els sona?

L'acord PSC-UpA

Sí, tota aquesta llarga entrada ha estat per parlar de l'acord electoral pel 21 de desembre entre el PSC i Units per Avançar, un dels dos partits que es considera hereu de l'antiga UDC i que recolzen els principals dirigents que foren d'aquesta última, després de fracassar al marge de la coalicó CiU quan CDC va abraçar a cegues la causa independentista (per cert, l'altre dels partits, el que optà pel bàndol independentista del conflicte, Demòcrates, ha firmat un altre acord electoral amb ERC). És per fer notar que, en alguns altres moments de gran crisi política, la democràcia cristiana s'ha alitat amb la socialdemocràcia o l'esquerra per assolir objectius comuns, sempre al marge de solucions radicals, d'enfrontaments o de divisions irreconciliables. Ha passat a Europa, amb la creació de l'actual Unió Europea, per exemple, als anys cinquanta. Va passar a Itàlia, amb el compromesso storico entre la DC d'Aldo Moro i el PCI de Berlinguer als anys setanta. 

A ningú se li escapa que Catalunya viu un escenari, doncs, propici als pactes entre diferents, entre els diferents que, diguem-ho tot, sempre han estat proclius a l'acord i reacis a les divisions profundes entre els pobles, talment com Benet temia per Catalunya... i que ara retornen en forma de risc. Com van dir els dirigents de les dues formacions signants, Miquel Iceta i Oriol Molins, no és una fusió, ningú renuncia a la seva autonomia i a les seves idees (moltes de les quals els separen), i segurament en el futur competiran enlloc de romandre aliades. És, doncs, un compromís històric, una unió per l'excepcionalitat del país, un embrió dels acords amplíssims i heterogenis que Catalunya ha de fer amb urgència si vol sortir del forat on està. Un forat que només farem més gran i inabordable si ens mantenim en la política de fronts i de retrets sense fi entre els propis catalans.

Aquest pacte, i altres incorporacions a la llista del PSC que reforcen aquesta idea d'heterogeneïtat per a uns objectius claríssims i comuns, em sembla una de les raons més atractives per l'opció socialista a les properes eleccions al Parlament. 

¿Tot està per fer?

Una desconfiança verdadera i natural davant les capacitats humanes en tots els àmbits és el signe més segur de fortalesa d'esperit.

Georg Christoph Lichtenberg, Quaderns de notes, (ed. i trad. Amadeu Viana) Ed. de l'Ela Geminada, Girona 2012, p. 151.

El que anomenem vida

Mi único tema es lo que ya no está.
Y mi obsesión se llama lo perdido.
Mi punzante estribillo es nunca más.
Y sin embargo amo este cambio perpetuo,
este variar segundo tras segundo,
porque sin és lo que llamamos vida
sería de piedra.

José Emilio Pacheco. Poema "Antielegía", a Antología poética, Alianza Ed., Madrid 1985, p. 51.

Queer

Si no poguéssim distingir el sexe pels vestits, sinó que fos necessari endevinar-lo, naixeria tot un nou món per l'amor. Això mereixeria tractar-se en una novel·la, amb saviesa i coneixement del món.

Georg Christoph Lichtenberg, Quaderns de notes, (ed. i trad. Amadeu Viana) Ed. de l'Ela Geminada, Girona 2012, p. 150.

Consolar

Porque he extraviado aquí todas las claves
para salvar al mundo y ya no puedo
consolar, consolarte, consolarme.

José Emilio Pacheco. Fragments del poema "(Don de Heráclito)" a Antología poética, Alianza Ed., Madrid 1985, p. 30.
Il·lustració: Federico de Madrazo: Las tres Marías ante el sepulcro vacío de Cristo (1829). Museo del Prado, Madrid.

El guió de Maquiavel

Aquests últims dies, en llocs públics, no a les xarxes socials, on sembla que "tot és possible" en la deshumanització de les relacions humanes, alguns hem estat increpats per la nostra filiació política. El pitjor del procés és això, l'assenyalament de culpables entre els propis ciutadans. La irrupció de la moral (l'exvicepresident Junqueras va demanar ahir que en les properes eleccions el bé venci el mal, com si representés els Pastorets o un autosacramental medieval) on hi hauria d'haver política, la moral inquisitorial, esclar. La categoria de traïdor o enemic a tot aquell qui gosi discrepar de la línia oficial i dura dels que han portat aquest país al desastre (que li preguntin a l'exconseller Vila), com un revival ferotge de les idees de Carl Schmitt.

El Partit de la Lepra

Quan em vaig apuntar al PSC, abans -adolescent- a la JSC, jo ja sabia que m'apuntava al Partit de la Lepra. L'episodi més semblant al que estem vivint és l'agressió als diputats socialistes a les portes del Parlament per una multitud convocada pels seguidors de l'aleshores president Pujol, el 1984. Conec bé l'entorn que el fertilitzava i el que ho fa ara. Ja sabia, doncs, que les acusacions de botifler cap amunt i, quan convingués, l'oprobi públic, era el preu a pagar pels que hem fet l'opció del socialisme democràtic i federalista, a Catalunya. De manera que no em ve de nou ni em treu massa el son. Fins i tot estic preparat perquè les agressions fins ara verbals pugin un grau més. El Partit de la Lepra, el d'aquells que s'ha d'evitar i combatre tant a les institucions com al carrer si volem un país decent, és avui el blanc davant qualsevol fet que l'independentisme intepreti com una agressió.

L'última ha estat la interlocutòria, ahir, d'una jutgessa de l'Audiència Nacional, que decreta l'ingrés a presó preventiva dels nou exconsellers del Govern de la Generalitat que, malgrat els múltiples avisos tant dels tribunals com dels seus propis assessors jurídics, han perpetrat una segregació d'una part del territori de l'Estat que, en realitat, ningú ha tingut els nassos de complir. També ha decretat la recerca i ingrés a presó de la resta del Govern cessat, inclòs el president, que va fugar-se a Bèlgica i va incomplir l'ordre de comparèixer davant el tribunal, fet que, tant per ell com per vostè o jo mateix, implica una desobediència i és objecte de detenció.

A qui beneficia?

No entraré, perquè sóc incapaç, en analitzar aquesta interlocutòria, ni cauré en la temptació de demanar actituds polítiques a un jutge, tot i que, des de la meva ignorància, penso que una mica de sentit comú hauria evitat el quadre romàntic de màrtirs que ara tenim pintat, i potser tanta mala llet. O sigui que no m'agrada gens. Però això no treu que en puguem fer una lectura política, esclar. To té conseqüències polítiques, fins i tot la pluja. Bé, com diu l'Andreu Claret, hi ha una prova que mai falla per poder analitzar un esdeveniment, més enllà dels escarafalls, el soroll o les vísceres, consisteix en preguntar-se a qui beneficia políticalment. És una pregunta senzilla, de resposta sovint també senzilla (excepte que la política té moltes caramboles i conseqüències imprevistes), des de la qual poder enfrontar-se a la complexitat. Claret afirma això en una cita -llarga, disculpeu- que passo a copiar:

Favorece a quienes no quieren una solución política al conflicto. A quienes buscan la polarización. A quienes aborrecen los grises y todo lo quieren en blanco y negro porque piensan que en una batalla a cara de perro, la victoria siempre será suya. Hablo de los políticos y los creadores de opinión que hoy jalean la decisión judicial. Aquellos que se frotan las manos ante el clima de tensión extrema con el que llegaremos al 21-D. Los que defienden el cuanto peor, mejor. Yo mismo he criticado a sectores del independentismo por utilizar esta estrategia. Por haber tensado la cuerda más de la cuenta. Por haber ido demasiado lejos, con la DUI. Por no haber sabido pillar la oportunidad de del repliegue ordenado que hubiesen supuesto unas elecciones convocadas por Puigdemont. Cuando veo cómo algunos aplauden la entrada en prisión de Junqueras y otros consejeros de la Generalitat, pienso que, desde el otro lado del conflicto, también hay quien quiere llevar esto más lejos. Quien empuja la sociedad catalana hacia el abismo. Son personas, partidos, poderes, periodistas, a quienes no les basta con vencer. A quienes no les importa convencer. Quieren arrasar. Humillar al independentismo. Sin darse cuenta -¿o sí se dan cuenta?- de qué esta humillación será vivida por muchos catalanes como una ignominia colectiva. Incluso por muchos que no son independentistas. El encarcelamiento llega en el peor momento. Cuando empezaban a brotar iniciativas destinadas a romper la polarización. Y a evitar que, después del 21-D, estuviéramos igual. O peor.

Hi estic bastant d'acord tot i que, a curt termini, és a dir, de cara a les eleccions del 21 de desembre (a les quals ningú ara vol renunciar, i fan bé), afavoreix només al relat independentista que, en temps iconofílics com els que vivim, viu d'extremar la imatge d'un David just davant un Goliat repressor. Lliçó que vam aprendre perfectament el dia 1 d'octubre. Aquest marc mental també dissol la política i ens situa, com deia, en la moral. El bé contra el mal. Recordem-ho: aquests escenaris morals són els previs a la justificació totalitària dels processos revolucionaris, o reaccionaris, que han dividit Europa els últims cent anys. I ara els vivim a casa.

Tres tasses

Aniria més enllà, com a bon lector de Maquiavel (que no maquiavèl·lic). L'alte mètode per analitzar políticament un fet és rellegir el florentí. Aquest fet no tan sols beneficia l'independentisme sinó que ha estat volgudament buscat, descartada (crec que des del principi) la lògica resistència contra l'Estat que hauria emprès tot revolucionari deixant de comparèixer, per exemple, a tribunals que no reconeix. No. Per no anar massa lluny, recordem la crisi de Govern viscuda just abans de vacances d'estiu, on l'únic criteri per romandre-hi era si s'estava o no disposat a carregar amb les conseqüències penals. Ergo es preveia cometre actes que en comportaven, com reiteradament se'ls havia avisat. Per aquest únic motiu van saltar quatre consellers. Fa just una setmana, l'aleshores president Puigdemont va tenir l'oportunitat, amb l'aval de negociadors influents, d'aturar l'escalada convocant eleccions ell mateix, aquestes que fa una setmana eren una traïció i ara són un gol a l'Estat, que som molt astuts. Però preferí, insisteixo, fidel als seus objectius polítics (perquè creia -doncs- que li convenia més), cedir a les pressions dels hooligans i perpetrar l'última, fins ara, de les seves il·legalitats. Tot és al guió i no hi ha cap sorpresa. La foto dels consellers, i del president, entre barrots, exactament com la de Companys el 1934, és la foto de campanya per intentar la majoria absoluta, retenir el poder (que és del que es tracta), i anar fent, que aquest conflicte és una bicoca de vots. No voleu Sis d'Octubre? Tres tasses! ¿Realment val tant la pena aquesta ambició pel preu que estem, i estan, pagant?

Per què? ¿Per què, deia, el PSC és el Partit de la Lepra que, si poden, explulsaran de tots els governs locals aquesta setmana? Perquè és just el contrari. Compte, no dic que sigui el partit naïf o que receli de Maquiavel, o que no busqui vots, no. En realitat, com és evident, aquest conflicte li'n resta i això també és un motor que el posa en la recerca de solucions pactades. Aquesta no és una lluita de bons o dolents (si ho fos, segurament jo tampoc seria dels bons). Les solucions pactades, doncs, serien un escenari més favorable i li donarien més oportunitats de vot, aquí el primer recel. El segon correspon als sectors socials que mobilitzen els uns i els altres que, com veuran els bons lectors de Marx, haberlos haylos. I n'hi ha un que no vol perdre l'hegemonia i els beneficis de tenir-la. Ara bé, sincerament, ¿el nostre país pot viure gaire més temps en aquesta angoixa? ¿Algú creu que en treurem res, d'atiar encara més el conflicte? ¿No cansa, la irrupció de tant d'odi entre nosaltres? ¿No recordeu episodis exactes entre ciutadans en la recentíssima Guerra dels Balcans? Bé, doncs denostar el PSC i increpar els que hi militem, en sigueu o no partidaris, ens hi aboca indefectiblement. No hi ha cap sortida, cap ni una, que no passi per la reconciliació, com deia avui Duran i Lleida. El Partit de la Lepra és el del Pont de Mostar.

L'home ha creat la mort

Ni esperança ni por no afecten
un animal que mor;
l'home espera al final
tement-ho i esperant-ho tot;
ha mort moltes vegades
i ha reiscut molts cops.
Un gran home orgullós,
quen s'enfronta a assassins,
se'n riu amb menyspreança
si l'alè és abolit;
coneix la mort a fons:
l'home ha creat la mort.

W.B. Yeats,  poema "La mort", a Irlanda indòmita (trad. Josep M. Jaumà). Ed. 1984. Barcelona, 2015, p. 293.
Il·lustració: Modest Urgell, Barques a la platja. Col·lecció Carmen Thyssen.

Jo ja ho deia

En totes les ocasions que he pogut, en persona o al Facebook, on sigui, almenys des de les eleccions al Parlament de 2015 fins avui, he requerit a tots els interlocutors independentistes amb els quals m'he topat només una resposta. Fins i tot ho he escrit amb certa reiteració en aquest irrisori blog*. Volia saber com ens ho faríem, l'endemà de la proclamació d'una nova república, per substituir la legalitat espanyola per la catalana i, sobretot, com ho faríem efectiu davant la presumible resistència de l'administració de l'Estat desplegada a Catalunya. Crec que aquest era el punt més greu, el més susceptible de conflicte violent, i em creia en el dret, com a ciutadà, de tenir una resposta.

Per exemple, els preguntava, ¿com farem que deixin d'actuar els funcionaris de l'administració perifèrica de l'estat, inclosos els policies, guàrdies civils i l'exèrcit, que van armats? ¿Com obligarem els jutges a obeir la nova llei? ¿Com posarem els Mossos d'Esquadra a les ordres de la nova autoritat quan tots els seus membres han promès defensar la Constitució? (bé, d'això últim hi ha hagut un conat) ¿Com direm als bancs que no actuïn embargant incompliments fiscals a les ordres de l'Agència Tributaria espanyola amb el risc de perdre el crèdit del BCE i la cèdula per operar a la UE? Ja sé que sóc pesat, però he repetit els exemples fins a la sacietat senzillament perquè, com deia, la clau de tot plegat, que ni tan sols resolia la nonata llei de transitorietat, era aquest delicadíssim pas. 

Els meus interlocutors, com és obvi, no m'han respost mai. Només em deien que, segurament, el Govern ja ho tenia previst però que, per seguretat i per a l'èxit de l'operació, o per astúcia, no ho podien desvelar. Jo em queixava, esclar. Mirin: si hem de patir un delicat moment amb alt risc de violència (per exemple, amb uns escamots pacífics d'Arran enfrontant-se a una caserna militar), era un greu error no informar-nos-en. Tot i així, i coneixent el tarannà dels dirigents d'aquest procés, de tortell els diumenges i no prenguem mal, també sospitava que no era això el que farien, malgrat les ganes d'alguns dels seus aliats, segur. 

Sospitava, i així els ho deia, que, en realitat, no hi havia res previst. Que, com ha passat fins avui, es confiava estrictament en la força sentimental del milió/dos milions d'ànimes que any rera any han fet agafar de les mans, de la cintura, dels colzes i de tot arreu com qui fa una dansa de la pluja esperant que algú (Déu, Europa, els russos, Trump, els excessos o la inoperància de Rajoy) ens ho arreglés. Fa pocs dies, parlant amb una amiga meva, quan li feia veure que cap país del món ens reconeixerà com a nou estat, em responia que el conseller Romeva ho tenia tot molt ben preparat i que a partir del dia ú d'octubre començaria la pluja de reconeixements. En fi, ja ho heu vist. Ni un.

Un gran estafa

En fi, no m'agrada dir-ho i sé que queda molt malament, però jo ja havia avisat. Jo ja ho deia. Em sap greu, sincerament, per tothom qui s'ho havia cregut, perquè el país ha dedicat recursos econòmics, intel·lectuals, sentimentals, polítics i humans com mai havia fet a una causa els inductors de la qual no s'havien preparat per fer-la. Ara ho reconeixen obertament sense que els caigui la cara de vergonya. I m'angoixa pensar el buit depressiu on pot caure tanta energia desaprofitada.

Efectivament, després de la declaració d'independència de la setmana pasada al Parlament, tot i l'amenaça de cessament del Govern en aplicació de l'article 155 de la Constitució, inevitable, i amb les sospites més que fundades que no hi havia res preparat per fer-la efectiva l'endemà, l'expresident Puigdemont i el seu equip van tirar endavant. Totes les piruetes que facin a partir d'ara crec que seran vols de mosca al costat d'aquest immens fracàs, d'aquesta gran estafa política i sentimental. Vols de mosca com presentar-se a Brussel·les com a "govern legítim" alhora que s'accepten unes eleccions convocades pel Govern de l'Estat i fins a l'últim moment denostades. I més que en veurem, perquè ara, amb les eleccions el dia 21 de desembre, creuen que és l'oportunitat de donar un cop més a la pilota, portar-la un mica més endavant, fer veure que el procés respira. I mirar de no perdre el poder, que és l'únic objectiu que va portar, el 2012, al gir estratègic del també expresident Mas, aleshores aliat amb el PP, abraçant l'independentisme. L'obsessió pel poder te'l fa perdre. I aquest és, en realitat, el risc més gran dels inductors del procés. Sobretot si els processen a ells, com també inevitablement passarà. Això també ho dèiem, molts. Ara, que no plorin.

Bé, que tingueu una bona castanyada.

* Per exemple: La gallineta, Segueu arran, La guitarra de Trapero, Gràcies, jutge Vidal, Berga: la Cup té raó, Diumenge de ruta, La llista conjunta de Ponç Pilat.

El pèl

No veig per què algunes parts del cos estan cobertes de pèl, si no és que així, durant el bany, l'aigua hi resta més temps i amb la frescor cada part es refresca i es tonifica, ja que són les que més necessitat en tenen.

Georg Christoph Lichtenberg, Quaderns de notes, (ed. i trad. Amadeu Viana) Ed. de l'Ela Geminada, Girona 2012, p. 149.

Foto: Robert Davies, Mugró - 1 (1992)

Foc

Fuego es el mundo que se extingue y prende
para durar (fue siempre) eternamente.

Todo lo ayer disperso hoy se reúne.
Todo lo unido se ha apartado ahora.

(...)

Si se extiende la luz
toma la forma
de lo que está inventado la mirada.


José Emilio Pacheco. Fragments del poema "(Don de Heráclito)" a Antología poética, Alianza Ed., Madrid 1985, pp. 25-26.

Les dues ànimes

Una única ànima era massa poc per al seu cos; ell hauria pogut donar feina a dues.

Georg Christoph Lichtenberg, Quaderns de notes, (ed. i trad. Amadeu Viana) Ed. de l'Ela Geminada, Girona 2012, p. 147.
Foto: Míting de la Llibertat (PSC, 1976); Arxiu Fundació Rafael Campalans.

Empremta

Y no habrá más historia
para ocupar la vida
que tu huella sin sombra ni medida.

José Emilio Pacheco. Fragment del poema "La enredadera" a Antología poética, Alianza Ed., Madrid 1985, p. 21.

¿Hi ha espais transversals?

Molta gent de la meva edat, per exemple, vam conèixer persones que no eren dels nostres barris gràcies a l’Església. I des d’aleshores, amb alguns, hem conservat l’amistat. Bé perquè les respectives parròquies organitzaven trobades conjuntes de catequesi, bé, perquè ens vam trobar als mateixos moviments. Una entitat mataronina amb l’adjectiu “catòlic” és, per mi, el millor exemple vivent de convivència intergeneracional: des de ben petits a ben grans tenen possibilitats molt atractives al seu abast, especialment la teatral. Abans, quan hi havia pocs centres de secundària, em sembla la barreja de procedències també era a l’ordre del dia, fenomen que també passa, m’han dit, en alguns clubs de futbol de base.

En la generació anterior, coincidint amb l’arribada de milers de persones per atendre l’increment de la producció industrial “desarrollista” a la meva ciutat, i també segons com, hi havia treballadors autòctons i immigrats a les fàbriques. I Caritas, per exemple, fundada aleshores, era una resposta que també unia els uns i els altres per atendre les noves bosses de pobresa i precarietat que també hi havia. No sense problemes, esclar.

En l’àmbit de la política, també per exemple, entre els anys vuitanta i deu, el partit que treia més vots en uns districtes era immediatament el segon en els que perdia, i viceversa. El multipartidisme actual revela, en canvi, que els partits que guanyen en uns districtes són reduïts a la mínima expressió on en guanya un altre, i viceversa. És aquesta última dada la que em va fer preguntar, fa poc, si la crisi de les institucions “d’acollida” (Duch) o “de mediació” (Bauman), i molt especialment l’Església, no estaria -entre d’altres coses- deixant sense espais transversals, de coneixement i interacció mútua, els diferents “estrats” que conviuen a les nostres ciutats, al nostre país.

Contra el que molts pensaven, l’increment de les xarxes socials sembla que potenciï les endogàmies. Només faig amics entre els que pensen com jo, o tenen la meva edat, amb la qual cosa tendirem a radicalitzar les nostres posicions. La polarització de l’anomenat “procés” independentista posa de manifest, em sembla, la feblesa o la inexistència dels espais comuns, transversals, que tot país necessita. Darrere les expressions polítiques i darrere dels districtes, o barris, molt sovint amagades com a “cultura”, hi ha situacions socials molt marcades. L’absència de canals de relació entre elles, doncs, tendirà al seu aïllament, al nul relat comú. Segurament se’m respondrà que sempre ha estat així, que la societat es basa en el conflicte. Però la democràcia, en canvi, es basa en “emparaular” (de nou Duch) el conflicte i, per tant, necessita de llenguatges comuns, compartits. I, afegiria, entre ells, llenguatges d’institucions compartides que em temo que ja no tenim. O sí?

Article a la revista Valors (setembre 2017), també publicat avui a Catalunya Religió.

La veritat en un llibre

Quan han trobat la veritat en la natura, l'amaneixen de seguida dins d'un llibre, on encara es conserva pitjor.

Georg Christoph Lichtenberg, Quaderns de notes, (ed. i trad. Amadeu Viana) Ed. de l'Ela Geminada, Girona 2012, p. 131.

Demà és Santa Teresa de Jesús

Vas titllar de postisses les autoritats
masculines que anaven de fosca el teu temps
i vas dir perseguida ben clar que l'infern
és un lloc pestilent on ningú no s'estima.


Ponç Pons, Fragment del poema "Tres Tereses", a Camp de bard, Ed. Proa, Barcelona, 2015, p. 110.

Un parell d'opinions

Res, que aquests dies m'han demanat que opini, aquests dies, amb motiu de la situació política que vivim. Divendres passat, dia 6, arran del recent anunci dels regidors de CiU de Mataró, em van convidar a una agradable tertúlia emesa conjuntament per Mataró Ràdio i Mataró Televisió (a partir del minut 39 del vídeo que encapçala aquest escrit), moderada per la Cristina Salat, i amb els amics Miquel Canal i Josep Mañach.

Avui he fet un breu comentari de l'actualitat, a Ràdio Estel, on he parlat del temps d'espera que vivim esperant la resposta del president Puigdemont a la carta tramesa pel president Rajoy, i un breu apunt sobre què em sembla que hauria de fer l'Església en aquest complicat procés; aquí ho teniu.

Omella

Pocs dies després dels atemptats terroristes d’aquest estiu, el cardenal Joan Josep Omella va presidir una missa per les víctimes a la Sagrada Família davant els Reis i totes les autoritats catalanes. Aprofitant la seva presència i la d’altres dirigents de la societat civil, l’arquebisbe va encomanar-los a treballar units per “la pau, el respecte, la convivència fraterna, l’amor solidari”. I va afegir “la unió ens fa forts, la divisió ens corroeix i ens destrueix”. Com que l’ambient polític a Catalunya ja era el que era, alguns van interpretar-lo de discurs unionista, oblidant quin era l’objecte de la cerimònia.

Després, amb motiu de l’Onze de Setembre, Omella referint-se ara ja sí a la situació política, animava “a tots a avançar pel camí del diàleg i l’entesa, del respecte i la no confrontació, ajudant a fer de la nostra societat un espai de fraternitat, de justícia, de llibertat i de pau”, conscient que “l’Església vol estar al servei d’aquest poble i ser, dins d’ell, ferment de justícia, fraternitat i comunió”.

¿És que el missatge dels pastors catòlics catalans pot ser cap altre? Els bisbes de la Conferència Tarraconense van insistir el fatídic 20 de setembre el mateix missatge. En els últims anys , ha combinat el seu compromís amb les “aspiracions legítimes” dels catalans, sense dir per quina d’elles cal optar, esclar, amb la crida insistent al diàleg i la concòrdia.

Davant la devastada realitat política que viu Catalunya ¿vostès creuen que el rol de l’Església ha de ser cap altre? Segur que caldrà oferir el seu “hospital de campanya” als nombrosos ferits per les rancúnies generades, pels odis a l’altre, per la manca de tacte i d’entesa, sigui d’on sigui d’on han vingut, siguin quines siguin les seves víctimes, tinguin o no raó. I també bastir, des de l’enorme capil·laritat territorial i social que encara té l’Església catalana, espais comuns, “ferment” d’un país de “justícia, fraternitat i comunió”. Molt bé, cardenal. No hi ha cap altre camí.

Article publicat a la revista Foc Nou (octubre 2017). Foto: Els cardenals Omella, Pujol i Vives en una recent reunió.

Patriam fugimus

El seu propi personatge l'escarneix.

(...)

Per amor al seu país escriuen coses que després serviran per escarnir el nostre estimat país.

(...)

Hi ha gent que creu que tot allò que es fa amb un posat seriós és assenyat.

(...)

El caràcter dels alemanys en dues paraules: patriam fugimus, de Virgili*.

Georg Christoph Lichtenberg, Quaderns de notes, (ed. i trad. Amadeu Viana) Ed. de la Ela Geminada, Girona 2012, pp. 120, 124, 131, 133.
* Fugim de la pàtria; Virgili, Bucòliques, Ègloga I

Al centre de la nit

Al centro de la noche todo acaba
y todo recomienza.

José Emilio Pacheco. Fragment del poema "Árbol entre dos muros" a Antología poética, Alianza Ed., Madrid 1985, p. 20.

Evitar la fractura

PREGUNTA.- ¿Y ahora qué?

RESPUESTA.- Todo el mundo sensato (que no todo el mundo) sabe que el principal problema al que se enfrenta España, sin duda, solo puede solucionarse con un acuerdo. Y, a pesar que sean los moderados los que lo suplican, deberá ser rubricado por los duros si queremos que sirva. Con haber cometido flagrantes delitos a raíz del referéndum, los unos, y con la lógica respuesta del estado de derecho, de proporciones bestiales e inútiles, los otros, la cosa se presenta aún más difícil, si cabe. Murphy gobierna “el procés”.

P.- ¿Qué papel deben jugar en este escenario la Iglesia y los cristianos de Cataluña?

R.-A los obispos se les llama pontífices, del latín, y que significa “el que hace puentes”. Sin duda, este debe ser el papel de la Iglesia (capilar en el país) y, por tanto, de los cristianos que nos veamos concernidos ante este desastre descomunal que puede avecinarse. Empezando por nosotros mismos, empozoñados de él como toda la sociedad. Porque la frontera a la que temer, y la fractura a evitar, no es la de Cataluña con España (y el mundo), sólo, lo es sobretodo entre los catalanes.

Entrevista breu publicada a la revista Vida Nueva el 6-10-2017.

Reencantament

Hi ha una gran diferència entre creure encara una cosa i tornar-hi a creure. Creure encara que la lluna té influència sobre les plantes pertany a la nestiesa i a la superstició, però tornar-hi a creure és una mostra de filosofia i reflexió.

Georg Christoph Lichtenberg, Quaderns de notes, (ed. i trad. Amadeu Viana) Ed. de la Ela Geminada, Girona 2012, pp. 117-118.