La infecció dels ultracossos

Quan em van dir que deixés de donar la mà i tocar ningú per no ser receptor o transmissor del coronavirus, em va venir al cap de seguida “La invasión de los ultracuerpos” (Philip Kaufman, EUA, 1978), una pel·li (en realitat un remake) protagonitzada per Donald Sutherland que el seu dia em va angoixar força. En ella, uns microorganismes extraterrestres s’apoderen dels cossos de ciutadans i transmeten aquesta possessió tan sols pel tacte. Per això m’hi va fer pensar.

Tant les pel·lícules d’extraterrestres com, de fet, les de zombis (en aquest cas seria una mena d’intersecció), han estat assenyalades sovint com una al·legoria cultural de la concepció de l’alteritat de la societat postindustrial. També en això s’assembla aquest moment. El principal risc de contagi és la vida social i, per això, s’han establert mesures de confinament. Així, paradoxalment, la millor manera d’ajudar els altres és allunyar-se’n. 

No som res sense els altres

D’entrada, i també contra el que sovint es diu de l’individualisme actual, una de les coses que queda despullada és el nostre alt grau d’interdependències. En el fons, no som res sense els altres, i potser cada vegada menys. Sense gent amb poder (o temps) de compra, la nostra economia s'enfonsa en un instant (cosa que potser ens farà ara a tots keynesians de cop). Que el virus hagi viatjat de la Xina a la punta més occidental d’Europa amb certa rapidesa diu molt del món cada vegada més petit. Les recomanacions a tort ia dret per no sentir-se estrany a casa (o per no acabar assassinant els que viuen amb tu) també diuen força coses: sobre la nostra sobreexposició, sobre el mite de la confortabilitat domèstica, sobre les dimensions dels habitatges i el microurbanisme, sobre l’horror vacui en el qual vivim…

Tot i així, els homes i dones del segle XXI que cada dia obren un interruptor i funciona, que obren una aixeta i cau aigua, que no poden passar les vacances sense fugir, que recorren a les classes de ioga i al menjar km. 0 per “trobar-se bé”... sembla que tenen un problema amb l’alteritat, que el subconscient cultural reprodueix en films com els que us deia. L’alteritat, vull dir, que passa per davant nostre, no la de les notícies, amb la qual sí que som hipermegasolidaris. Sempre volem acollir els refugiats de la tele. L’alteritat que fa pudor, que pixa fora de test, que destorba el nostre karma, que porta el coronavirus, o la que en fem culpable, un dia els xinesos, l’altre dia el polítics (mai els nostres, esclar), i així anar fent per no haver-se de mirar al mirall mai. No fos cas que ens trobéssim símptomes d’impuresa.

Els altres, aquells sense els quals no som res, també fan nosa. On hi ha alteritat hi ha conflicte. La vida plàcida a la que (legítimament) aspirem i volem conservar s’estima més enganyar-se de positivitat abans de reconèixer la negativitat intrínseca de tota relació, que un dia o un altre treu el cap. I em temo que és aquí on haurien de recaure els nostres plans educatius, els cursos prematrimonials (si encara se’n fan), els nostres recursos culturals, els nostres debats polítics. ¿Com ens ho podem fer per viure si no som res amb els altres si inexorablement els altres són un destorb, zombi o extraterrestre, tard o d’hora? 

La vacuna.

Potser el primer que ens ve al cap, per exemple, és del dret a l’autodeterminació o el divorci, és a dir, matar els extraterrestres. És una opció que no sempre surt bé (no vull fer spoiler). Per les ànimes més càndides, hi ha l’opció, també inútil, d’apel·lar a la positivitat, és a dir, a negar la humanitat complexa que inclou, per exemple, riscos de contagi.

Jo en proposo una tercera que consisteix en preparar-nos per quan vinguin mal dades. Com que els sermons tampoc funcionen, la humanitat va inventar el llenguatge analògic, ja a les coves rupestres. L’art que mostra batalles, per exemple. Les novel·les d’aventures amb dolents, crims i venjances. Els relats religiosos i els seus sacrificis. L’esport competitiu, la boxa o les curses de toros. Les festes de moros i cristians. La competició política. Els striptease. Els vídeojocs de guerres, de curses o del que sigui. D’això, si no fos per l’ocultació de la negativitat i dels riscos que sembla pretendre el corrent majoritari dels benpensants de les nostres escoles i parlaments (on hem delegat la moral, ara que els capellans van de sotana caiguda), en diríem cultura. O, en temps com els que vivim, vacuna. 

Vacuna, ja ho sabeu. Una dosi de mal al desert per generar prou anticossos quan vingui el Mal de debò al Calvari. O sigui que passeu com pugueu aquesta Quaresma/quarentena i que arribi aviat la Pasqua.

Article publicat a la web de la revista Valors.

Aquest any, la processó anirà per dins

Molt probablement aquest any no podrem celebrar la Setmana Santa, ni la Pasqua, en comunitat. A mitja Quaresma també s'han hagut de suprimir misses i estan cancel·lant-se les processons, les passions, les benediccions de palmes, les pasqües dels moviments... Tot.

No, no parlaré del coronavirus i, molt menys, faré cap aproximació a la gestió de la crisi com, amb tanta insconsciència i alegria, fins i tot amb bona fe, n'emergeixen tantes com un rau-rau incomprensible, aprofitant el bullir constant de les xarxes sota les quals estem enganxats. Enganxats i presos. També presos dels nostres prejudicis i desconfiances estructurals, com qualsevol cunyat. Hauríem d'aplanar també aquesta corba.

Res d'això. Avui m'agradaria parar l'atenció en el repte que aquesta contingència significa pels cristians. Hi ha reptes des del punt de vista personal. És a dir com ho vivim, on queda l'altre quan la millor manera de respectar-lo és allunyar-se'n físicament, què passa amb els més desvalguts, quin acompanyament podem fer als malalts del virus, com recauen les mesures de confinament en la nostra vida familiar... o en la nostra solitud. Però també des del punt de vista més col·lectiu, o exterior. La Setmana Santa i la Pasqua són les festes més visibles del cristianisme explícitament cultural, tot i que el que no són processons o passions no resulta avui per avui tan evident.

A Catalunya Religió ja podem veure algunes experiències. Per exemple, parlant de com ho viuen els catòlics italians, un article recent de la Glòria Barrete recull una entrevista amb Marc Carroggio. Diu que aquesta situació és "una manera també de descobrir la dimensió més personal de la fe i de valorar més la perspectiva comunitària que ara no podem tenir" i recomana continuar utilitzant "el sentit comú, no culpabilitzar ningú amb les decisions, i recordar que no és tan dur el que se'ns demana, uns dies d'aïllament per poder estar junts una altra vegada". A mi em sembla encertadíssim. Plantejo, només a tall d'exemple, dues idees més.

La primera idea que em ve al cap és que, en realitat, la situació que vivim sembla una Quaresma a l'engròs o, com deia la periodista Conxa Parramon, el Divendres Sant de la seva infantesa. Pujats com estem al dona-me'n-dona-me'n, i amb el risc de la forta crisi econòmica que pot portar prescindir-ne, tot s'ha de dir, una aturada en sec és un atzucac contracultural pel qual, ai las, el cristianisme té relat. El del desert i tot el que significa, diàleg amb Satanàs inclòs. Diguem-lo, oferim-lo. Practiquem-lo.

I la segona idea consisteix en resoldre la dissociació que hi ha entre les pràctiques comunitàries que hi ha a la nostra estimada Església i les pràctiques comunicatives que estan canviant radicalment la nostra manera de relacionar-nos personalment i socialment, la nostra economia i la política mundial. De cop, hem redescobert les misses a la tele i a la ràdio. Ara imagineu-vos que les descobrim a Facebook Live o a Instagram, amb comentaris a l'Evangeli, o a l'homilia, amb likes (amens) i links a l'Soptify dels cants del dia, per exemple, precedits per privats que actuïn com a confessió. Ara imagineu-vos que, com fa el pastor protestant Ignacio Simal a Twitter, anunciem el tema, o amb un verset-tuit, de la prèdica dominical, com si cada missa fos un esdeveniment diferent. Per no parlar de pregàries comunitàries, de streamings de totes les conferències quaresmals, de l'evangeli del dia en fils de Twitter. Jo què sé. Al cap i a la fi, Evangeli vol dir "bona notícia" i, avui, aquesta notícia no arriba pels mitjans on arriben les notícies.

Hi ha una última cosa per a la qual (encara) no se m'acut res. ¿És possible viure la fe de les processons més enllà de presencialment?, em pregunto. I més enllà de compartir els milions de vídeos que corren cada any, esclar. És un bon repte que potser hauria de plantejar-se al congrés de germandats de Setmana Santa que es fa periòdicament. No és un tema menor. Afecta, de fet, tota la cultura popular (no m'imagino un any sense Les Santes, a Mataró), i concretament, al poder combinat de la imatge, l'esforç, el camí, el relat, la música, la pregària, la companyia i, també, esclar, l'espectacle. En fi, mentre duri el confinament, i per treure's la immensa tristesa dels confrares i de tants i tans fidels, potser valdria la pena reflexionar-hi. Aquest any, la processó sí que anirà per dins.

Foto: La Processó de Besalú (Nació Digital)

A favor de la caritat

Estic una mica fart d’un tòpic que també és meu. Com tots els tòpics, la seva repetició acrítica el converteix en fals. Sento una entrevista de fa uns anys un gurú sobrevalorat de casa nostra dient “la caritat és humiliant perquè s'exerceix de dalt a baix. La solidaritat és horitzontal”. Oriol Ponsatí-Murlà, a la seva recent L’avarícia (Fragmenta, 2019), confronta dues definicions de diccionari de “solidaritat”. En una és una “adhesió circumstancial a la causa o empresa d’altri” i en l’altra una “entera comunitat d’interessos i responsabilitats”, de manera que en la primera els altres són fora de la comunitat i el l’altra, almenys en teoria, ja són dins, ja són “dels nostres”. Certament, vist així, és preferible l’accés universal als serveis i als recursos que dependre de la bona voluntat dels qui els atresoren. Més encara, és immoral que els atresorin mentre hi ha qui no hi té accés. Fins aquí, d’acord.

El problema és quan baixem a la realitat. El primer problema és el nosaltres, els contorns de la comunitat, no sempre homogenis (culturalment, nacionalment, ètnicament…). El segon és que no estem sols; el que passa més enllà d’aquests contorns ens concerneix. I el tercer és que “fins i tot en la societat més justa”, com deia el Papa Benet XVI a Deus caritas est (Claret, 2006), “sempre hi haurà sofriment que necessiti consol i ajuda. Sempre hi haurà solitud” i la comunitat (o l’Estat) mai pot proveir el que aleshores més necessita qualsevol ésser humà, “una entranyable atenció personal” aquí i ara

L’alteritat és la condició essencial dels éssers humans, fins i tot quan esdevenim un nosaltres. Dins i fora d’aquesta categoria hi ha vida humana, i vida humana que ens concerneix, com deia. La solidaritat entesa com a “entera comunitat d’interessos i responsabilitats” no arriba a l’alteritat que no els inclou, o de qui els qüestiona, o de qui n’és expulsat, o de qui no hi entra.  Aleshores necesistem l’“adhesió circumstancial a la causa o empresa d’altri”, anar del nostre “dalt” al seu “baix”. Encara que sigui per interrompre la pau teòrica (i errònia) de les societats perfectes on només compta el “nosaltres”, encara que ens diguem “república”.

• Publicat a la revista Foc Nou (gen-març 2020)
• Il·lustració: Adolphe Bouguereau, La Caritat, (1878), Smith College Museum of Art, Northampton, Massachusetts (EUA).

La vida aèria

"He tornat a la fe perquè sóc un racionalista de tarannà escèptic" (p. 37)

"L'heterodox ortodox és aquell que ha transformat la transgressió que implica tota forma d'heterodóxia en un dogma rígid, en pura ortodòxia. Avui l'esfera de l'heterodóxia ortodoxa està inequívocament representada per la correcció política " (p. 102)

"L'autoestima és l'erotisme trist i narcisista d'aquells a qui no vol ningú i es veuen obligats a estimar-se a si mateixos" (p. 139)

"Actuar amb rectitud o bé actuar bondadosament. Les dues coses solen ser incompatibles." (p. 188)

"La dessacralització i la secularització, la destrucció dels grans ídols, no ha portat un alliberament de la humanitat sinó, justament, a una renovació i revitalització d'ídols insignificants i molt més perillosos. Hem abandonat la catedral per entrar a la secta." (p. 199)

"Quan som petits estem malalts, i la convalescència sol ser agradable pel que té de ruptura de la rutina. De grans, en canvi, som malalts. (p. 273)

"La vida pública té un altíssim component erosiu. Sense un cert caràcter, la possibilitat de transformar-se en un petulant imbècil vanitós, o en una espècie de caricatura d'un mateix que repeteix d'un mateix allò que els altres esperen que sigui un mateix, és altíssima" (p. 279)

"Per 'tradició [alguns] noentenen el conjunt de sediments civilitzatoris que al llarg dels mil·lenis van possibbilitar que els homínids es transformessin en persones, sinó un conjunt de fets ultraconjunturals —i sovint banals— triats arbitràriament." (p. 288)

"La gran literatura fa veure que explica coses però, en realitat, es limita a sonar d'una determinada manera." (p. 326)

Ferran Sàez Mateu, La vida aèria, Barcelona, Pòrtic Ed., 2019.

Vint-i-tres

En ti me convertiré en ceniza
y tu vida nueva verá
la caída de todas las cosas
que me hirieron.

Manuel Vilas, fragment del poema "Daniel", a Ordesa. Ed. Alfaguara, Madrid, 2029 (14), p. 381.

La despenalització de l'eutanàsia

El 2004 van coincidir a les pantalles dues pel·lícules que, a parer meu, afrontaven de dues maneres molt diferents la manera de posar-nos davant l'eutanàsia. Una era "Mar adentro", d'Alejandro Amenábar, i l'altra "Million dollar, baby", de Clint Eastwood, totes dues basades en casos reals. Tot i que tothom me'n parlava bé, la primera la vaig trobar tramposa. En general, les pel·lícules (o les obres de teatre o de narrativa) que pressuposen un marc mental de bo i dolent, de manera que el dubte sobre el que es considera bo et fa dolent (o carca, en aquest cas), cada vegada m'emprenyen més, fins i tot en el supòsit que, com em passava a mi, estigui predisposat a "anar amb els bons". No m'agrada que em prenguin per imbècil, sobretot si pago. Ja arribaré jo solet a les meves conclusions, si vull. O, si em calen sermons, ja aniré a missa, no al cine. No, el debat sobre l'eutanàsia no va de bons i dolents.

En canvi, en la pel·li de Clint Eastwood el plantejament moral em va semblar molt més honest. El seu personatge més aviat està en contra de l'eutanàsia, però encara hi ha una cosa que el pot més, que el desarma: l'amor incondicional a la noia a la qual entrenava, paralitzada i sense cap més expectativa vital que romandre així. I la noia li demana que l'ajudi a morir. El procés per respondre-li, el discerniment, és dels moments més interessants. ¿Què preval, èticament: la resposta a la demanda de l'altre o la moral? ¿I, si al damunt, la resposta que demana l'altre no és pas la que tu prendries per tu ni per ningú? 

I aquests dies que les Corts espanyoles han acordat debatre la despenalització de l'eutanàsia, amb els vots en contra tan sols del PP i Vox, a banda de la moral i l'ètica, s'hi suma una pregunta política: ¿ha de continuar penalitzant-se?

Els catòlics i l'eutanàsia

En el món catòlic, i no només en ell (el Partit Comunista portuguès, per exemple, ha votat contra una llei similar), hi ha una predisposició contrària a la despenalització. Si fugim del debat maniqueu, com demanava al principi, i si prescindim de les enquestes (àmpliament favorables), crec que ens hauríem de prendre seriosament les crítiques. Qualsevol tema relatiu a la interrupció de la vida és seriós i, lògicament, sigui quina sigui la decisió política i final, sempre tindràs la sensació de no haver-ho fet prou bé. "Un estat democràtic només és democràtic si té mala consciència", diu sempre en Joan-Carles Mèlich.

Però també en el món catòlic hi ha hagut les reflexions més interessants sobre aquest tema, no sense problemes episcopals, tot sigui dit. Parlo de les reflexions del P. Francesc Abel, EPD, al capdavant de l'Institut Borja de Bioètica, especialment del manifest que ell mateix va promoure, junt amb altres eminents investigadors i pensadors, ara fa quinze anys. Allà s'hi demanava, en cas d'una possible despenalització, que es complissin una sèrie de requisits, incidint, precisament en la dignitat humana que els partidaris de la legalització de l'eutanàsia al·leguen de forma preferent. Perquè seria indigne, també, qualsevol ús abusiu d'aquesta extrema mesura.

Aquest diumenge llegíem a missa aquest text: "Si tu vols, guardaràs els manaments: ets tu qui has de decidir si et mantindràs fidel. Tens al davant foc i aigua: pren el que tu vulguis. L’home té al davant la vida i la mort: li donaran allò que voldrà" (Sir 15, 15-17). Pensava que, de fet, la invitació de Déu a seguir-lo, es basa inexorablement en la llibertat individual. En el cas que una persona estimada decideixi, davant l'única expectativa de la mort, de situacions insuportables i irreversibles, que ha arribat l'hora de morir, i ens demana d'ajudar-la, ¿li privarem, preses totes les precaucions, de fer un acte lliure que no fa mal a ningú més en nom de la nostra fidelitat al Déu de la creació i de la vida? ¿No era Jesús mateix qui va dir-nos que posar-se al servei dels més febles, incondicionalment, és la manera de conèixer el Pare? ¿Que potser ens pensem que arribarem al Judici sense cap remordiment?

Per tot això, i si recull totes les garanties possibles, sobretot el compromís d'acompanyar de totes totes les persones que es troben clarament en la fase final de la seva vida, humilment em sembla bé recolzar aquesta iniciativa parlamentària.

[Publicat avui a Catalunya Religió]

L'extrema Greta

L'altre dia el comissari d'Afers Estrangers de la Comissió Europea, el català Josep Borrell, va haver de rectificar unes declaracions crítiques sobre la síndrome Greta. Es preguntava que si tots els que es manifesten i aplaudeixen l'activisme contra el canvi climàtic estan disposats a rebaixar el seu nivell de vida per compensar, per exemple, els miners polonesos que poden quedar sense feina. Entre els que li tenen ganes per altres coses, els abanderats del políticament correcte i tota la corrua de polítics que acostumen a no dir el que pensen, va haver d'elogiar la joventut i tal i qual. La reflexió, però, em sembla absolutament pertinent. Per vàries raons.

La primera, perquè em sembla una rucada pròpia de papanates pensar que tot el que té joves al darrere, absolutament tot, s'ha d'acceptar com a bo acríticament. Precisament per això hi ha adults, i gent gran (que en determinades tribus són els que aconsellen). No tan sols per envejar-los pel tros de vida tendre, sinó també per advertir el que, gràcies a la tendresa, justament, no poden veure. Vivim en una mena de novolatria que ja va bé que algú s'atreveixi a trencar.

La segona, perquè el que diu és exactament així. Un dels problemes que té la lluita contra el canvi climàtic, com totes les bones intencions, és les víctimes que deixa pel camí. No em refereixo als poderosos propietaris de recursos naturals o de fàbriques de cotxes o jo què sé, sinó als treballadors del sector primari i secundari que poden quedar sense feina, als territoris de monocultiu productiu que poden quedar depauperats. Afegit a altres amenaces que viuen (robotització, globalització, immigració), és un còctel perfecte perquè s'hi aboni, per exemple, l'extrema dreta, o el Sinn Fein. La lluita contra els residus genera nous residus, els polítics. No atendre'ls amb el mateix ritme (i despesa) que les polítiques de prevenció del canvi climàtic és un greu error. I aquí, com en totes les coses maques i bones, ningú no parla mai de costos.

I la tercera raó és perquè necessitem polítics que parlin una mica més clar, amb menys corsés. Que se'ls permeti posar el focus on no ens agrada mirar, encara que ens incomodi. Que la seva assumpció de responsabilitats no ens faci irresponsables als altres. Certament, part del problema que té Borrell (i que comparteix amb força gent de la seva generació), com dedueixo de les vegades que l'he escoltat, és la seva aversió a les emocions, en política, que veu enganyoses i inútils, i que contraposa amb dosis de raó molt ben articulada. En l'auge de les emocions que, com un pèndul, viu la societat occidental del segle XXI, es deu trobar com un pop en un garatge. Sens dubte, per governar cal saber llegir què passa i com passa. Però, tot i així, tampoc pot ser que els polítics europeus vagin a toc d'enquesta (de "tendències"), segueixin camins de correcció amb la vigilància oprobiosa de tants corifeus disposats a fer el paper de guàrdia de la moral, aplaudeixin sempre el que queda bé aplaudir i mai no es facin preguntes en públic fora del guió. 

No són sempre els que diuen sí els que al final resolen el problema, contents amb la seva consciència, sinó els que potser han dit que no, com ens va explicar Mateu.

Què té de bo l’extrema dreta?

També hi ha residus polítics. Són els temes dels quals no parlem, els efectes colaterals de les decisions o les idees “bones”, les coses que no tenen gràcia, o glamour a les xarxes, el que no està de moda, el que no sabem com coi resoldre. Ens sembla que, en no ser a l’”agenda”, s’ho emportarà el vent. Però no. Els residus del nostre benestar, com van fer bé d’advertir els ecologistes fa anys, no desapareixen per art de màgia i la seva acumulació afecta un dia o un altre el benestar que volíem protegir. Uns altres que també fan servir el color verd, ara, es nodreixen, en bona part, d’aquests marges. I si una cosa té de bona l’extrema dreta, potser només aquesta, és que ens obliga a tractar-los. 

L’atur dels treballadors d’empreses contaminants. El xoc cultural de la immigració als nostres barris que reben els que no tenen quartos per fugir-ne. L’absurda absència de la figura paterna i els seus valors pertot. El que no encaixa en l’anivellament ideològic del políticament correcte. Els aficionats a la sarsuela o als toros o a la boxa. Els que mai van al Lliure o al Liceu o al TNC. Les pàtries ultratjades. La tradició que et connecta amb els teus orígens. Els lletjos, els grassos. Els que no tenen Netflix. Els que, com Josep Pla quan veu els Camps Elisis, diuen “i tot això, qui ho paga?”. La indignació per la barra dels que abusen dels serveis públics. Els que tenen prurit moral davant l’avortament o l’eutanàsia. A mi se m’acudeixen aquests “residus”, de tota mena, ja ho veieu, però n’hi ha més.

El primer que cal aprendre de la revifada de l’extrema dreta al món occidental, crec, és que mai no hi ha decisions del tot bones ni, molt menys, gratuïtes. Per més unànimement bones i gratuïtes que semblin. Que sempre es trepitgen ulls de poll, i no sempre de qui et penses. Fer una bona política no es deu tractar, doncs, de prendre les decisions més correctes, en el millor dels casos, sinó d’avançar-se, també, a atendre els seus efectes colaterals, a admetre’ls, a no llençar-los. A empatitzar amb les seves víctimes involuntàries. 

La segona lliçó que n’extrec és que, si bé l’aparició d’aquests fenòmens té causes de caràcter econòmic (crisis, increment de diferències de rendes, precarització, etc…), l’economia no ho és tot. Que la societat compti amb tu no és tan sols, que també, una qüestió del teu poder adquisitiu, ho és també de la identitat, per exemple, o dels processos de socialització cultural (la polèmica del pin parental).

I, per últim, com que les solucions que proposa l’extrema dreta no són acceptables (moralment, sobretot), val més que els que no en som ens espavilem a buscar-ne. Amb tota la humilitat que vulgueu (hi ha coses que segurament no tenen solució), però les polítiques “residuals” s’han d’abordar de tu a tu, sense superioritat moral, sense dir “fatxa” al qui gosi plantejar-los, com quan es deia que els ecologistes eren bruts, pesats i peluts. Si no ho fem, estarem engreixant la fera, el nou fantasma que recorre Europa, cada vegada més fort.

Article aparegut a la web de la revista Valors.

En Remi

Jo era molt, però molt, jove, un ganàpia, i en Remigi Herrero, que feia de regidor de Cultura a Mataró, em va demanar que atengués la banda de música de Gaianes, un poble del País Valencià, que durant molts anys va venir a tocar a Les Santes. M'havia vist en algunes mogudes i, no sé per què coi, em va fer bandido. Encara no era al PSC, jo. Una anys més tard, el 1989, ja al PSC, em va demanar que fos secretari d'Organització a Mataró, en una executiva que volia revitalitzar el Partit, fer-lo créixer, modernitzar-lo... Pels que em llegeixin que no siguin de cap partit, o no ho hagin sigut, no sabran de què parlo, però la secretaria d'Organització és clau. Jo era un txitxarel·lo i em va semblar que el que em demanava era excessiu. Però em va convèncer. Per bé i per mal, és un càrrec que vaig exercir fins el 2004, quan ja feia quatre anys que ell no era primer secretari, responsabilitat que vaig adquirir després. El 1991 vaig ser elegit regidor i hi vaig estar fins el 2011, amb algunes de les tasques que en Remigi havia exercit. Tot això ho dic no per fer-me l'important, o per parlar de mi quan l'objecte de l'obituari és un altre (cosa que és corrent i que trobo de molt mal gust), sinó per posar en context tant el que en Remigi Herrero ha estat per mi com per tanta i tanta gent. Ell, que era mestre, va ser un mestre sempre. Fins i tot per algú tan diferent a ell com jo, cosa que de vegades tant em fascinava com em treia de polleguera. No sé si vaig aprovar, però...

Les persones busquem ràpidament símbols quan notem una absència, un forat tan gran. Em miro el pati i hi trobo el llorer que en Remi hi va plantar quan vaig venir a viure aquí, un llorer on sovint hi fan niu unes tórtores. Hi ha tres coses que definien en Remigi. La primera que em ve al cap, ara, és l'obsessió pel detall. Tant a l'hora de fer política com de teixir una extensa capa d'amistats i coneixences per tota la ciutat, com si sembrés llavors. A tu un llorer, a l'altre una visita, a tothom ser-hi (ser-hi, més que ser, que diria en Mèlich). El detall en els textos, com explicava en Manuel Cuyàs fa uns anys. En les explicacions (de vegades, barroques). En totes les anàrquiques i nombroses peticions dels veïns més insospitats. En l'art de la prudència. En els símbols cuidats a l'extrem. En la seva intel·ligència i complexitat més enllà de la primera impressió de bonhomia.

La segona característica és la seva poc ortodoxa manera de fer política, anant on calgui però fugint de segons on, assumint els problemes sempre com a propis però desinteressant-se de les destil·ladíssimes facècies de la vida partidària (em vaig trobar de cap de delegació d'un Congrés perquè la nit anterior havia decidit quedar-se a pintar a casa seva, per exemple). Passant absolutament de la burocràcia si calia resoldre un problema amb certa urgència (compte, la burocràcia, no la legalitat). Hi ha mil anècdotes divertides que sovint ens repetim quan l'evoquem, o quan estàvem amb ell.

I per últim, torno on he començat. M'atreviria a dir que el principal objectiu polític d'en Remigi, o el seu motor, era l'obertura, la no exclusió, no sé com dir-ne. Potser perquè vivia (i patia) les dificultats que tenim a Catalunya per fer una única comunitat nacional, potser perquè l'irritaven les supèrbies (recordo les seves crítiques als "buidis", els mestretites que sempre diuen "vull dir").  Ja em coneixeu (alguns) i no me'n puc estar. El salm 118 anuncia que "la pedra que rebutjaven els constructors ara corona l'edifici". Em ve al cap sovint, en aquest text, quan penso amb ell, i més que el recordaré ara. No per mi, tot i que té nassos que es fixés amb un poca cosa com jo, sinó per la quantitat i diversitat de gent que coneixia quan ens feia de cirerone per la ciutat oculta, per les ganes immenses de sumar sempre, pels hipotètics "la senyora Maria i el senyor Josep" ("i el nen Jesús", responia jo de conya) que sempre posava d'exemple en qualsevol discussió.

M'alegra pensar que les llavors que anava plantant donaven fruit, que molta gent l'ha tingut al costat, s'ha sentit estimada i l'ha estimat. Ara feia anys que ens vèiem menys i no sempre ens hem entès, ni molt menys. Però vaig tenir la sort de veure'l ahir, de rebre una mirada d'humanitat que ara ja no puc treure'm de sobre. Com aquesta pena que, com un txitxarel·lo que encara soc, he d'escriure per mirar de conjurar-la. En honor a ell, a la seva magnífica família i la immensa alegria que ens ha donat.

Epifania

Inocula esperanza
en el corazón de un sabio
y tendrás de nuevo
al hombre que nunca dejó de ser:
aquel que aguardaba
la primera oportunidad de la pasión
para abandonar la frialdad de la sabiduría.

Rafael Argullol, poema "13-XI-2013" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, p. 711.
Foto: Detall del Frontal de l'altar de Mosoll, de l'any 1200, a la Seu d'Urgell (MNAC)

Díptic de cap d'any

Diumenge 5 de gener

Al principi existia

el qui és la Paraula.

La Paraula estava amb Déu

i la Paraula era Déu. [...]

En ell hi havia la vida,

i la vida era la llum dels homes.

La llum resplendeix en la foscor,

i la foscor no ha pogut ofegar-la. [...]

Era present en el món,

que per ell ha vingut a l'existència,

i el món no l'ha reconegut. [...] 

El qui és la Paraula s'ha fet home

i ha habitat entre nosaltres [...]. 

A Déu, ningú no l'ha vist mai:

el seu Fill únic, que és Déu

i està en el si del Pare,

és qui l'ha revelat.

Jn 1, 1-18 (sencer, aquí)

Als que som una mica capquadrats (parlant finament direm que som “cartesians”) aquest inici de l’Evangeli de Joan que llegirem diumenge és el que ens agrada més. Els que tenim por de perdre’ns en la història dels pessebres, dels angelets i en mil-i-un detalls més, de tant en tant ens va bé que algú ens faci un resum diguem-ne “conceptual”. 

La Paraula, diu l’Evangeli, era amb Déu i era Déu. En ell hi havia Vida i la Vida és la Llum dels homes, segueix. “Era present al món, al món que li deu l’existència, però el món no l’ha reconegut” diu més endavant. De manera que “el qui és la Paraula es va fer home i plantà entre nosaltres el seu tabernacle”.

Aquest Evangeli, que està molt influït per la visió grega, és a dir, occidental, de la realitat, situa en dos plans diferents “la Paraula” i “nosaltres”, dos plans que es relacionen però que no es toquen. El món de l’ideal i el món del real, diríem. Per exemple, encara avui dividim la gent, sovint, entre “idealistes” i “realistes”, entre “utòpics” i “pragmàtics”. I, sovint, ens queixem que la nostra societat no s’assembla ni un borrall a cap dels models polítics que la volien salvar. Que el món es regeix massa per interessos i no per ideals. Que el nostre matrimoni no acaba de ser tampoc l’ideal romàntic que sovint el justifica. O que els nostres fills no treuen “tot el potencial”. O ens agafen crisis dels quaranta, o dels cinquanta, veient que la nostra vida s’escola sense acabar de fer el que somniàvem, si és que somniàvem. Aquesta tensió “platònica” entre l’ideal i la realitat marca sovint la història d’occident, la història de les nostres vides i potser de les nostres angoixes.

Nadal, ve a dir l’Evangeli, consisteix en fer-ho exactament al revés. Seguint un verb que fa servir Sant Pau a la carta als filipencs, és l’ideal qui es “rebaixa” al real; és el perfecte el que s’adapta a l’imperfecte. Quan diem que Déu ve a nosaltres vol dir això, em temo. Aquesta vida limitada, no massa heroica, aquesta vida, nostra i dels altres, que sovint mirem amb menyspreu, és la que fa possible Déu al món. No la ideal.

En fi, no sé si ens adonem prou d’aquest escàndol. M’imagino que no, perquè sovint, també molts cristians, volem fer la vida al revés: volem tocar l’èxit, el país perfecte, la família envejable, aspirem a una moral ben neta i a tenir raó. És a dir, a no ser humans. Però “el tabernacle” de Déu trepitja el nostre fang, com si diguéssim. I com que amb la Paraula, amb les paraules (per més maques que siguin), no hem entès res, “no l’hem reconegut”, ell és entre nosaltres. Com nosaltres. Com el pitjor de nosaltres.

Diumenge 12 de gener

Llavors Jesús vingué de Galilea i es va presentar a Joan, vora el Jordà, a fer-se batejar per ell. 

Però Joan s'hi oposava, dient:

--Sóc jo el qui necessita ser batejat per tu, i tu véns a mi!

Jesús li respongué:

--Deixa'm fer, ara. Convé que complim d'aquesta manera tot el que Déu vol.

Aleshores Joan el deixà fer.

Un cop batejat, Jesús sortí de l'aigua. Davant d'ell el cel s'obrí, i Jesús veié l'Esperit de Déu que baixava com un colom i venia damunt d'ell. 

I una veu digué des del cel:

--Aquest és el meu Fill, el meu estimat, en qui m'he complagut.

Mt 3, 13-17

Si diumenge passat, encara prop de Nadal, vèiem que el camí de Déu és el d’assumir la condició humana, una mica en contra de tots aquells que culpen de tots els mals precisament a la condició humana, aquesta setmana llegirem el bateig de Jesús al Jordà, que servirà per instituir aquest sagrament després de la seva mort, com podem llegir a la lectura dels Fets dels Apòstols del mateix diumenge, com a base de les primeres comunitats cristianes.

El bateig, doncs, té aquí tres característiques, que van entrellaçades. La primera, la del canvi de vida. Per exemple, si dèiem que lo normal és atribuir a la condició humana tots els mals del món i Déu s’ha fet home, per veure-ho “a la manera de Déu” hem de canviar, hem de sortir de la inèrcia. I això no és gens fàcil.

La segona característica és la relació entre aquest canvi de vida, el canvi de visió, i l’Esperit. De manera que no només adoptem una visió diferent de la nostra vida i la dels altres sinó que, en fer-ho, fem present Déu a través nostre. De fet, sense aquesta intervenció, Déu no és res (viu “retirat sabàticament”, deduïm del Gènesi). 

I la tercera característica és la de la vida comunitària. Si canviem per dins, si en fer-ho Déu actua, aleshores això s’ha de veure en la comunitat en la qual vivim. No és com una aspirina o una meditació “per sentir-nos bé” 

I com s’ha de veure? La primera lectura és un bellíssim fragment d’Isaïas que, resumint, ve a dir dues coses: amb humilitat (“no crida ni alça la veu, (...) no trenca la canya que s’esberla, no apaga la flama del ble que vacil·la”...) i amb la determinació per alliberar els homes del seu esclavatge, dels seus destins fatals, que Isaïas descriu com a “presó”, “ceguesa” o “foscor”. 

Aquest és el pla dels batejats, doncs. No necessàriament el de “fer cristians”, ni tan sols el “d’anar a missa”, tot i que hem de recordar que tampoc fa cap mal. Però aquest no és el pla de Déu. El Déu d’Isaïas que irromp al bateig de Jesús enviant l’Esperit i assenyalant-lo com a Fill, i ara potser diré una blasfèmia, estarà més content amb els hospitals que amb els temples (de fet, Jesús dirà que “el temple” som nosaltres), i no sé si amb més metges que sacerdots. I encara ho estarà més si pot atendre tothom i no només “els nostres” (qui diu hospitals diu el país, diu la família o fins i tot les creences), com Sant Pere descriu tan bé a la lectura esmentada dels Fets. Potser nosaltres no construïm hospitals ni temples, però segur que tenim al nostre abast persones desateses o situacions que “clamen justícia”, o podem influir d’una manera o una altra perquè “els cecs hi vegin”.

Per resumir, el bateig és un canvi personal, a través del qual Déu actua, i això s’ha de notar a les comunitats on vivim. El que costa més, sens dubte, és el primer pas. Doncs a veure si en som capaços.

Aquests dos comentaris són les intervencions que faré, respectivament, als programes "Creure avui" que s'emetran avui divendres dia 3 i divendres que ve dia 10, a Mataró Audiovisual Televisió. Il·lustració: Sostre del baptisteri arrià de Ravenna (segle VI).

Colau i els seus pessebres

“Destruint la iglésia heu restaurat la Iglésia, la que es fundà per vosaltres, els pobres, els oprimits, els desesperats” deia Joan Maragall a ”La iglésia cremada”, el tercer dels articles dedicats a la Setmana Tràgica a La Veu de Catalunya ara fa 110 anys, sota la censura d’Enric Prat de la Riba. Salvant les distàncies, tinc l’esperança que la crisi de la transmissió de la cultura cristiana a la societat actual, l’incendi contemporani, tingui un efecte similar. El que un acostament tant als evangelis com a la tradició cristiana (intel·lectual, artística, ritual, popular…), sense la connotació que avui les aparta, en restauri el seu sentit original.

En això pensava arran de la polèmica (aviat també tradicional) del pessebre institucional que s’exhibeix a la Plaça de Sant Jaume de Barcelona. Com diuen els crítics a l’alcaldessa Colau, és probable que al principi dels seus encàrrecs hi hagués la voluntat de minimitzar la connotació religiosa del pessebre i, en tot cas, d’allunyar-se de la tradició. Però aquest encàrrec obre, potser sense voler, el debat sobre si amb el llenguatge actual encara podem dir coses al voltant del pessebre, de la seva tradició i, si voleu, del seu misteri. El repte em sembla interessantíssim. I si crea una mica d’escàndol, si remou els esquemes i prejudicis, imagineu-vos com ho va rebre el rei Herodes “el dia de autos”.

Jo no ho he seguit gaire, però les propostes dels dos últims anys em semblen molt eloqüents. El 2018, Sebastià Brossa va plantejar una taula parada, amb els noms de 12 personatges nadalencs a cada lloc. A mi de seguida em van venir al cap les paràboles de Jesús que protagoniza una taula parada, sovint també buida, com a metàfora del Regne. Semblava que ens digués, l’artista, “aneu, doncs, a les cruïlles dels camins i convideu a les noces tothom que trobeu” (Mt 22, 10); o pitjor: “Us asseguro que cap dels qui estaven convidats no tastarà el meu banquet” (Lc 14, 24). Enguany, Paula Bosch ens ensenya les “capses” en les quals guardem la tradició (qui sap si la fe) com a revers, potser fonament, de la ciutat. ¿És Ada Colau una teòloga encoberta?

Article per a la revista Foc Nou, desembre 2019

Jerusalem

Fins al 6 de gener, al teatre Romea de Barcelona, s’hi representa “Jerusalem”, una obra de Jez Butterworth protagonitzada per Pere Arquillué i dirigida per Julio Manrique. El primer que us he de dir és que l’heu d’anar a veure. Prepareu-vos perquè és llarga, tot i que la magnífica interpretació i posada en escena no t’ho fan sentir gens. El títol prové d’un himne molt popular al país, compost per Sir Hubert Parry el 1916 a partir d’un poema de William Blake, que identifica la construcció de la “nova Jerusalem” als “bells prats d’Anglaterra”. El protagonista, que es diu Johnny Byron, malviu en una caravana d’un bosc proper, camellejant, enfadant-se i congratulant-se amb tothom, mig líder d’uns altres nois també mig perduts. L’endemà de la festa de Sant Jordi, patró d’Anglaterra, haurà de fer front a una ordre de desallotjament.

L’obra bascula entre la pèrdua, i l’enyor, dels antics mites anglesos, de la narrativitat, de la força oculta de la natura (Blake, Byron…), del principi del plaer, del dionisíac, de la protecció de la tradició, i la irrupció de l’ordre “racional”, del control del territori i les activitats, de l’absència de narrativitat, del principi de realitat, de l’apol·lini, de la protecció de les lleis. Al mig, aquest (anti)heroi i la seva tropa, perduts.

Aquesta disjuntiva, que no és nova i que és sobre la qual hem bastit això que en diem Occident, la trobem encara, segur, en la societat que vivim, contínuament, perquè l’equilibri és difícil. En podríem posar molts exemples. Però jo he volgut fer aquest article, a banda de fer-vos venir ganes d’anar a veure aquesta obra, per explicar dues coses que m’han fet ballar el cap des que hi vaig anar jo.

És bo tant d’ordre?

La primera, contra la primera pulsió de la bàscula que he descrit i, l’altra, en contra. És fàcil, malgrat totes les experiències que hem viscut al segle XX, que l’anhel d’un món feliç, i d’una humanitat “sense tares” (la Jerusalem celestial), que en retorni l’anhel. Com si el món imperfecte i una mica avorrit de les democràcies o de les vides més o menys normals com les de la majoria sigui un lloc per fugir-ne. Amb les dietes, l’autoajuda i les revolucions a toc de like o de bandereta al balcó, per exemple, que, en principi, són inòcues (de fet, no ho són gens). Alguns, amb més heroïcitat ideològica. Aquesta recerca, sembla dir-nos l’obra, ens perd. Les jerusalems provoquen la desgràcia que en teoria han vingut a conjurar. Em sembla que no cal que posi exemples.

D’altra banda, Butterworth ens adverteix de l’ofegament de l’ordre absolut, del legalisme, del govern de tots els aspectes de la vida i de tota la terra. Sense descampats per jugar amb el risc, ens queden els vídeojocs, per exemple. Amb les regulacions i les exigències ciutadanes (segurament raonables), ens carreguem la música en directe als nostres cascos urbans. Amb la hiperconsciència parental (vegeu l’últim número de Valors dedicat a si tenir fills és immoral, pregunta que hauria de ser immoral) i l’excés d’expectatives i planificació en la nostra vida familiar, tapem tots els forats per l’imprevist, que és per això, en principi, que es van formar els grups familiars a la nostra espècie. Per no parlar del llenguatge i o les contínues limitacions del col·lectiu sobre el privat amb l’excusa de la protecció (contra els ciberatacs, contra els pederastes..). 

¿De veres volem un món on tot el territori estigui parcel·lat, on no poguem fugir, on no poguem pecar, on no quedin lloc per les nostres ombres? Bé, sembla que sí. ¿No hem vist que la vida sorgeix precisament de les diferències, de la fecunditat de les imperfeccions, perfectament assumides? Em sembla que no, que no ens agrada creure’ns-ho. Però aleshores, si el món admet la successiva tendència al perfeccionisme (en el fons, una altra Jerusalem als “bells prats” d’Europa), serem en un món inhumà.

Article publicat a la web de la revista Valors.

La violència

Està molt bé el número de novembre de Valors, dedicat a la violència. Us el recomano. Està molt bé i és oportuníssim quan, amb l’excusa de la famosa sentència, vam viure episodis de violència urbana, sobretot a l’Eixample de Barcelona, amb costos directes i indirectes (econòmics i més) altíssims. Enmig, un debat (és un dir) sobre quina ha de ser la reacció de la societat davant aquests fenòmens. De cop, vaig pensar que, almenys alguns, no havien après res de les violències que hem viscut, també d’origen aparentment polític, com la terrorista. La mínima comprensió i aixopluc social d’aquests fenòmens o la falta de reflexos de l’Estat de Dret i els seus mecanismes (per exemple, la policia) només provoquen la seva legitimitat i extensió. És a dir, dolor i pèrdua. 

Hem de parlar més d’això, ara que ha baixat la tensió (toquem fusta). Una societat madura, també madura democràticament, ha de poder acceptar sense embuts l’ús de la força quan algú vol forçar-nos pel seu compte. Aquí, som molt kumbaiàs (ja em perdonaran). El període pacífic de la democràcia, a més, excepte l’esmentat terrorisme, ha situat el rol de l’estat com a força lluny de la nostra memòria, gairebé al franquisme. Vivim en una mena de bombolla que ignora la possibilitat de la violència com una de les dimensions de les persones que no desapareix mai. Excepte que deixem de ser persones, esclar. La crítica per sistema a la policia, o el qüestionament de l’existència de l’exèrcit en són un exemple. Tot i que després són institucions ben valorades a les enquestes.

Com que ens sembla senzillament negant-la desapareix, confiem a una naïf “cultura de la no-violència” el miracle d’eliminar-la com a possibilitat. Molt sovint, a través d’una repressió cultural que després aflora com a agressivitat. Alguns dels entrevistats a l’esmentat número de valors repeteixen que la violència és la “forma cultural” de l’agressivitat animal. Per això, pot ser més perversa, però també educada. 

Em sobta, però, que ningú faci referència a l’actual desprestigi dels mecanismes simbòlics de la violència, que fins fa quatre dies eren acceptats, com un dels possibles factors del seu descontrol. Mireu si no què passa amb els toros, la boxa o la caça. I com la seva marginació engreixa els partits d’extrema dreta. Amagar els nostres mecanismes de relació amb la “lletjor humana” no ens fa menys lletjos, sinó menys mancats de recursos. No és casualitat que als que lideren les protestes contra els exemples que he posat se’ls digui “animalistes”. Efectivament, l’horitzó d’eliminar la violència de la nostra cultura com a possibilitat ens fa més animals, que només coneixen l’agressivitat, sense el sedàs de la cultura que és l’únic que la pot fer suportable, controlable, i, amb ella, ser tots plegats una mica més lliures.

Publicat a la web de la revista Valors. Foto: La Vanguardia.

¿Val la pena el pacte Sánchez-Iglesias?

Quan valoràvem els resultats de les eleccions del dia 10, a la meva agrupació, la secretària d’Organització ens va ensenyar un mapa amb les seccions censals de Mataró que la mitjana de renda de les quals no arriba a la mitjana espanyola, segons l’Agència Tributària. A continuació ens va preguntar “¿sabeu en quantes d’aquestes seccions guanya el PSC?”. “En totes menys en dues”, respongué; dues que són molt a prop de seccions per sobre de la mitjana de renda. Si ja estava convençut de la necessitat del pacte Sánchez-Iglesias ―l’únic possible, si som sincers― la imatge del mapa m’hi va fer estar encara més. Mireu, jo em vaig fer del PSC precisament per això: per posar-me al servei dels que tenen menys i per governar (per fer polítiques possibles). No ens podem permetre no fer el pas.

Ple de riscos

Certament, l’acord entre els socialistes i Unides Podem (UP) té molts riscos. El primer, que aconsegueixi la mínima majoria a les Corts. En aquest tauler, caldrà un acte valent, sobretot, d’ERC, contra el “tot o res”, almenys aparent, dels seus socis i bona part de l’independentisme mobilitzat. Si pensen en un moment quina és l’alternativa (terceres eleccions, govern amb Vox, una “gran coalició”...), tampoc els serà tan difícil decidir-s’hi.

El segon risc recau en la incorporació de ministres d’UP al Govern d’Espanya, el primer de coalició des del restabliment de la democràcia. Els que vam viure el ”Dragon Khan” de Catalunya sabem que mantenir la unitat del govern en un escenari pluripartidista propici a diferenciar les particularitats és costós. D’altra banda, l’adamisme d’algunes polítiques d’UP, els seus prejudicis i l’excés de confiança amb la idea del poder (tant per denostar-lo com per abraçar-lo com a solucionador de tots els mals) portaran força maldecaps i necessitaran d’una ràpida maduració dels seus protagonistes. Que li preguntin a Ada Colau.

Com a conseqüència, el tercer risc que apunto passa per si podran o no enfrontar-se als toros  ―perdoneu la metàfora― que tenen al davant. La possible crisi que ens trobem al final de l’actual desacceleració (amb els efectes devastadors, també per la política, que ens va deixar la de fa deu anys). El nostre rol, i l’europeu, davant les noves batalles mundials, com les guerres comercials i tecnològiques de les grans potències, l’efecte de la robotització al món del treball, les crisis migratòries,etc. O l’embolicat assumpte de Catalunya. Tots ells són temes que, si no es governen, si no s’afronten, el més lleu que ens pot passar seria que Vox guanyés les pròximes eleccions.

Catalunya

El de Catalunya és, potser, el tema que ens queda més a prop. El repte, crec, és com passar d’un espiral que baixa degradant-nos cada dia més (les institucions, l’autogovern, la convivència, la política, l’economia… i segurament la salut mental) a un espiral exactament contrari. Per moltes raons, és dificilíssim. Perquè la justícia no pot fer veure que no hi veu quan es cometen il·legalitats. Perquè la confrontació dona determinats rèdits electorals (tot i que de vegades gallinacis, mireu Ciutadans) i altres rèdits menys confessables. Perquè ningú vol perdre. O tothom tem perdre. I perquè els escenaris d’acord mai satisfan ningú del tot i mai aconsegueixen manifestacions extraordinàries com les que hem viscut a Catalunya. Tampoc pintades ni altres gamberrades, sigui dit de passada.

Però tot i els riscos i les dificultats, tot i que si jo fos Pedro Sánchez ara mateix resaria “Senyor, feu que passi de mi aquest calze”, torno a mirar el mapa del principi, miro la gent que assistia a l’assemblea, molts d’ells residents en aquelles seccions, i penso que valdrà la pena. Reformes que reequilibrin en bona part aquesta desigualtat; mesures perquè sigui possible accedir als recursos educatius, culturals, laborals; polítiques que avancin cap un estat més integrador de la seva diversitat; polítiques federals...cap a Europa!

Que ho digui jo, que vaig votar el PSC, i que en formo part, no sé si té gaire mèrit. Si els que em llegiu heu votat altres opcions, o cap, responeu-me sincerament: ¿no val mil vegades més la pena deixar avançar aquest govern que no pas, buscant el més òptim, i cansant més el personal, se’ns acabin entaulant els bàrbars?

Article publicat a L'Agulla, núm. 117, novembre de 2019.

La capella o el despatx?

A l'agost hi va haver una petita polèmica amb l’elecció de Mn. Turull com a prior de la capella de la Generalitat de Catalunya. Alguns, potser fins aleshores ignorants d’aquest càrrec o d'aquest indret, van dir si no fora l'hora que deixés de funcionar (per la separació Església/estat, l'eliminació de privilegis,etc…). La meva dimensió ciutadana hi està en contra. En general, sóc partidari que les tradicions que hem heretat i que són vives continuïn, tot i que no quadrin massa amb els esquemes actuals. És com si els nostres avantpassats ens haguessin transmès un missatge. La tradició de culte catòlic al Palau de la Generalitat hi és pràcticament des dels seus inicis, al segle XV, i s'ha mantingut ininterrompudament fins avui. A més de fer fires medievals encapsulades als nostres prejudicis kitsch, encara avui podem viure (actualitzada) una tradició de sis-cents anys. A mi, això m'emociona. Si els que van devastar el barri jueu de la ciutat per fer-hi el Palau haguessin mantingut un racó com a sinagoga i encara s'hi celebrés el culte, jo també ho defensaria. Una cultura és el llegat d'una tradició, o de diverses. I que a més de mòmies tinguem una tradició viva em sembla prou important.

Ara bé, com a cristià, de fet, tant me fa. Jo no penso (ni em cal) anar-hi a missa i em fa tot una mica de nosa. A mi ‒com a cristià, dic‒ el que de veritat m'importa és què pensen fer els actuals inquilins del Palau amb els afectats per la supressió de la Llei de Barris, per exemple. O amb els presos que no són “polítics”. M'interessaria més que lluitessin per problemes bastant més importants que el de posar o no una pancarta al balcó. Com a cristià, la pregunta que em faig, i faig als meus conciutadans, és la de sempre, la que encara fa més anys que ens van fer i ens fan cada dia. ”On és el teu germà?”. I les respostes vindran més dels despatxos de feina que no dels de culte.

Publicat a la revista Foc Nou (novembre 2019)

• “Lo mudar” de la Capella de Sant Jordi, per Jordi Llisterri
• L'aconfessionalitat i el prior de la Capella de Sant Jordi, per Jordi Listerri