Després dels esgarrifosos atemptats a París, divendres passat, amb més de dos-cents morts, han sortit experts sota totes les pedres. D'un dia per l'altre tothom sembla tenir clar què cal fer i es veu en l'obligació d'explicar-nos-ho. És un bon motiu per no dir-ne res. No voldria que aquest escrit servís per sumar-m'hi. Es tracta d'una situació molt complexa, que no té temps per a massa anàlisis i que requereix de decisions a nivell de seguretat, polítiques, diplomàtiques, militars i, òbviament, morals. El primer que vull reconèixer, pobre de mi, és que no sabria massa dir quines. Ara, el que sí que sé és que s'han de prendre.
Hi ha, però, dos extrems que em preocupen en casos com aquest i que veig que ara es repeteixen. En primer lloc, hi ha els que de seguida que surt un conflicte només contemplen una solució militar, i a qualsevol preu, ignorant, en aquest cas, que abans d'endinsar-se en un vesper s'han de prendre algunes precaucions (mireu Iraq), entre les quals hi ha superar el repte de mantenir els valors europeus de la llibertat de creences i races després d'embats com aquest. En segon lloc, a l'altre extrem, hi ha els que es neguen en rodó a qualsevol intervenció militar, amb alternatives més pròpies d'un grup d'esplai que d'un món amenaçat per les armes del terror suïcida. Amb aquests senyors, Hitler mai hagués estat abatut.
És curiós com coincideixen els dos extrems, almenys, en tres qüestions. La primera, en no considerar el caràcter "multidisciplinar" de qualsevol conflicte (uns neguen la diplomàcia o la política i els altres neguen la violència, com si n'hi hagués prou ignorant-la). La segona consisteix en desplegar una sèrie de teories de la conspiració ("els poders no volen atacar/negociar perquè tenen interessos ocults"), com si el món fos tot net i clar, començant per mi mateix. I la tercera, crec que la pitjor, és que ignoren les víctimes; els uns, minimitzant les conseqüències inevitables i irreversibles que tota guerra té en la població civil i els altres ignorant que, tant les que ho són com les potencials, tenen tot el dret a la defensa i al restabliment de la seva dignitat.
Facin el que facin els que ho han de fer, em temo que tindran el meu suport com a ciutadà si no cauen en cap d'aquests extrems; és a dir, si contemplen una acció més enllà de la militar, esclar, però que la incloguin.
I els cristians?
Les reaccions de l'Església Catòlica i altres confessions religioses davant l'atemptat, que podeu veure a les notícies de CatalunyaReligió, han insistit en deslegitimar el caràcter religiós de la violència terrorista, en expressar de forma enèrgica el rebuig a l'acció sanguinària i en trasmetre el condol a les víctimes. I han fet bé. Un dia ja en parlarem, però tinc la teoria que la religió fa més bé que mal als candidats a terroristes i que potser una mica més d'educació religiosa els hauria fet més crítics fins i tot amb ella mateixa, més lliures i als antípodes de la violència. No ho sé; haurem de repassar Girard, finat fa poc, i Assmann. Però ja en parlarem, dic.
El que no tinc tan clar és què diran -direm- quan s'hagi de prendre decisions més delicades, com les que deia fa una estona. Hi ha qui, però, tant des de la política com des dels moviments socials, alguns d'ells de l'entorn catòlic, ja adverteix que en cap cas donaran suport a cap intervenció militar, alimentant un dels extrems que anunciava més amunt.
En el cas dels cristians, pels que siguin molt obedients, cal informar-los que la doctrina social de l'Església permet l'ús de la força -la guerra- quan hi ha legítima defensa, per la protecció de les víctimes o per evitar l'atac a pobles i comunitats. Pels que no ho són tant, els demano que pensin cinc minuts en l'amenaça que ha fet l'autoanomenat Estat Islàmic d'envair tot l'antic domini medieval musulmà, inclosa l'actual Catalunya, imposant un sistema que no respecta cap dels drets humans, i repassin les dades de l'atemptat de divendres. Si no creuen en l'infern, hi creuran de cop. I si és aquest el destí que volen pels seus conciutadans, allà ells, però diria que el pecat d'omissió encara existeix, oi?
P.S.
Us recomano l'article de Bernard-Henri Levy "La guerra, manual de instrucciones" (El País,17-11-2015) perquè el trobo encertadíssim. Vaig parlar sobre el pacte antiterrorista a Espanya, el passat febrer, aquí, i en diria exactament el mateix.
