Un xicot sense cap mena d’estudis mèdics m’explica que pot curar no sé quina malaltia. Amb les mans, sense tacte, només imposant-les com si fos una benedicció. I diagnostica una mala influència familiar que convindrà posar a ratlla com a origen del mal. La gent se’l creu i ningú el denuncia. Això passa avui a Catalunya, mentre els estudiants de medicina dediquen uns nou anys a formar-se, molts d’ells havent de marxar a l’estranger. No és cas aïllat, i molt menys en l’àmbit de la medicina, on molta gent sosté teories conspiratòries, alternatives i no sotmeses al sedàs de la crítica com a irrefutables.
Una de les característiques que distingeix el temps que vivim és la bona salut que té el pensament màgic. Conviuen, a casa nostra, una descreguda distància amb l’herència religiosa, que duu les seves conseqüències morals i lingüístiques, amb una desconfiança, o pèrdua d’autoritat, del criteri intel·lectual, o merament empíric. I aquesta incredulitat, contrasta amb multitud de tendències crèdules en fenòmens sobrenaturals, o semblants. La crisi del simbòlic arrossega amb ella el seu principal enemic, el científic, de manera que s’imposa, com hem dit altres vegades aquí, un reencantament.
Sovint, el discurs del pensament màgic és tan bonrotllista com ineficaç. No et donaré medecines, però et donaré amor i la teva fortalesa interna (o les ones, o els esperits, o el que sigui) t’ho farà superar. No t’enviaré cap exèrcit que m’embruti les mans, país en guerra, però si vols t’envio pallassos sense fronteres. No aniré a votar la Hillary, però després muntaré moltes manifestacions contra Trump, a veure si li arriba la meva ràbia. No em mouré del sofà, però faré tots els clics solidaris que em sigui possible. Si ens donem les mans, tot serà possible. Si tots som més bons, el món serà millor. I així.
L’angoixa per mirar de cara a la realitat, plena d’obstacles i límits, però també la que alberga les úniques solucions viables a l’ombra d’aquests, ens aboca a crear-nos mons paral·lels amb final feliç, com si diguéssim. L’anhel prometeic de l’home totpoderós, o d’un Deus ex machina que ens ho resolgui tot després de fer-nos patir una mica, no pot admetre que, la realitat, molt sovint, no té solució per tot. D’això se’n diu finitud i és la condició instínseca de la nostra humanitat.
Jo ho entenc, sincerament. Quan un pateix una malaltia terminal, una fonda depressió, la pèrdua d’un ésser estimat… o se li fa agra aquesta vida d’anar fent, la paraula finitud és insuportable i l’atracció per la seguretat fictícia, irresistible. No us puc dir pas què faria, jo. Però mentre no arriba, almenys, preparem-nos i espavilem-nos. Fem l’humil gest d’admetre els nostres límits, d’estimar aquest cos que es degrada, aquest món que ens incomoda, aquesta ciència que no ho cura tot perquè darrere d’ells, i no al damunt rebutjant-ho com a deixalla o imperfecció, hi ha el que val la pena de la vida.
Article per a la revista Valors (febrer 2017)
.jpeg){kind=spacer}
