Coit matrimonial

La jeia matrimonial, comportant una continuada confessió deslliuradora, pot ensopir i cloroformitzar el dolor del pensament i cicatritzar, en certes persones, el fracàs de la vida.

Josep Pla, La vida amarga, OC 6, Ed. Destino, Barcelona 1974 (2). p. 221.

Gratias

Nosotros, al parecer, ya no tenemos
a nadie a quien agradecer nada.
Tomamos alegremente el botín
sin que se nos ocurra
ofrecer regalos de gratitud.

Rafael Argullol, poema "6-III-2013" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, p. 458.
Vídeo: Deo gratias, Johannes Ockeghem - (c. 1410-1497)

Planiana

I és aleshores quan, si teniu ús de raó, formuleu el programa mínim de la vida, que té l'avantatge de poder servir per emplenar la pedra de la tomba: "No va desitjar, per no patir; no va estimar, per morir". (...)

L'ascendent rural dels meus avantpassats informa tots els meus actes, la meva vida, els meus pensaments. Em sembla tenir de pagès el gust de les coses directes i de les coses una mica vagues, la reserva, la sornegueria, el sentit comú i la necessitat de fer, a vegades, una francesilla. Vaig les tèrboles agitacions dels homes i de les dones, des d'un punt de vista grotesc, remarco la seva menuderia enfebrada perquè porto a la sang l'admiració avial dels fenòmens naturals, del sol i de les llunes, les collites i les estrelles, el beure i el menjar. No puc sofrir els éssers primaris, les criatures, les dones, els artistes ni els personatges màgics: els sacerdots, els prínceps, els grans homes. Em repugnen els declamadors, sobretot aquells que exalten fins a l'aparent adoració la plataforma de material humà, suau i conformat, i sobre la qual exerceixen el parasitisme més àvid".

Josep Pla, La vida amarga, OC 6, Ed. Destino, Barcelona 1974 (2). pp. 217, 218.

Apple

Perdido el fraor de la caza y de la guerra,
la humanidad masculina sólo se seinte segura
en los refugios que le defienden de la vida.

Rafael Argullol, poema "5-III-2013" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, p. 457.

Els pactes, aquí i a la Xina

El mes d'octubre va ser notícia l’acord al qual van arribar el Vaticà i la República Popular de la Xina segons el qual es reprenen les relacions diplomàtiques entre tots dos països, trencades el 1951, és a dir, fa 67 anys! L’acord, que no es va fer públic del tot, obliga el Vaticà a reconèixer els bisbes nomenats pel règim, en una mena d’Església catòlica oficial, i treu de la clandestinitat l’Església fidel a Roma, que no haurà de témer més per la repressió a la llibertat religiosa. Els bisbes xinesos que el Papa nomeni, segons s’ha pogut saber, hauran de tenir el vist-i-plau del govern xinès.

Com el propi Francesc va reconèixer, l’acord provoca dues reaccions. La dels catòlics resistents, alguns d’ells a l’exili a Taiwan, que poden sentir-se profundament decebuts i la dels que, tot i així, hi veuen l’esperança de la reconciliació i, siguem sincers, menys dolor. Els més crítics diran que és, per tant, “anestèsic” (de fet, no era la religió “l’opi del poble”?), i se sumaran si ja no ho han fet a l’onada conservadora per fer fracassar les reformes de l’actual Papa, que cada vegada és més explícita. I que retorna a Roma com un boomerang escàndols com els dels abusos sexuals dels clergues.

Però no és del Vaticà que volia parlar, sinó sobre la naturalesa dels acords i la tendència cada vegada més creixent de l’opinió pública, en general, de malfiar-se’n o decididament de rebutjar-los. Per exemple, el resultat del referèndum sobre els acords de pau a Colòmbia o, sense anar més lluny, les posicions frontistes que manté actualment la política catalana, on qualsevol incursió al terreny de l’altre, o neutral, és llegit com a traïció o quintacolumnisme. Els pactes sempre decebran, sempre. Aquest que vèiem de la Xina, posem per cas, als ulls d’aquí seria inconcebible. Però el pacte no parteix mai de l’ideal, sinó del contingent: què fem amb el que tenim i no què desitgem (el desig, la trampa amb la qual triomfa el capitalisme, sempre acaba tenint danys col·laterals). Òbviament, si s’han carregat els neulers en el desig, molt normal quan l’escenari és de confrontació i s’exigeixen sacrificis, l’exercici de racionalitzar-lo i negociar-lo és, almenys, desencisador.

Daniel Innerarity, al seu últim* assaig (Política para perplejos, Galaxia Guttenberg, Barcelona, 2018), fa una lectura al revés. Si la lògica de la confrontació només permet que un dels dos bàndols guanyi, fent que l’altre se sotmeti (a la força o per majoria, tant és), ¿no és millor un escenari de pacte en el qual totes dues parts allunyen el risc de la submissió i, sobretot, poden introduir els seus principals objectius implícits? De fet, ¿no s’hi guanya més que no pas en el primer escenari, on els problemes subsegüents poden fer la teva victòria pírrica? La diplomàcia més antiga del món ho va tenir claríssim.

• Publicat a la revista Valors (octubre 2018)
• * quan ho vaig escriure era l'últim, ara ja no ho és.

Periodisme

El periodisme, amb la seva vàcua i innecessària xerrameca, us arriba a industrialitzar la intuïció, us cataloga el món de manera esquemàtica i us dona en tot moment el mot just per a fer la impressió que esteu al punt de dalt.

Josep Pla, La vida amarga, OC 6, Ed. Destino, Barcelona 1974 (2). p. 215.
Fotograma: Primera plana, de Billy Wilder (EUA, 1974)

Ratzinger

No serás recordado, Ratzinger, por tus teologías
ni por el ardor guerrero de que careces;
será tu adiós que cautivará el futuro.
probablemente morirás en un silencio hermoso
y, como sabes, "un bel morir tutta una vita onora".

Rafael Argullol, poema "27-II-2013" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, p. 451.

El purità

Pero entonces, en la decisión fatal,
ansioso de la perfección absoluta,
el puritano también degüella su sombra.
Y retumba en el cielo la carcajada de las víctimas.

Rafael Argullol, poema "24-II-2013" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, p. 448.

El ball

Cuando nos rodea el desaliento
porque las puertas aparecen cerradas
u el futuro, vacío,
es cuando nos debemos invitar
a una inminente celebración.
Sobre el filo de una navaja
se baila mejor que sobre alfombras.

Rafael Argullol, poema "5-I-2013" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, p. 397.

Disbauxa

Vivia com un sant, i si de vegades allargava més el peu que la sabata era perquè fer massa bondat m'espantava, car m'agradava massa. Arribar a casa aclaparat, indignat, avergonyit, després d'una nit de disbauxa, era per al meu esperit un exercici absolutament necessari. Sense això m'hauria semblat que vivia fora del món i que les coses dels homes no m'interessaven.

Josep Pla, La vida amarga, OC 6, Ed. Destino, Barcelona 1974 (2). p. 212.
Il·lustració: Wang Quingsong, Mansió xinesa (2003)

27 - O

No es fácil anunciar un apocalipsis satisfactorio.
Pero no podemos vivir si esas fechas mágicas
en las que nuestras frustraciones
queden, al fin, redimidas
por un siniestro y maravilloso fogonazo.

Rafael Argullol, fragment del poema "21-XII-2012" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, p. 382.

Els altres i jo

La confusió mental és molt densa i obscura. La vida és fosca. A judicar pels esforços que fan en mantenir-s'hi, es deu haver de dir que l'obscuritat és divertida. Els altres són incerts, però divertits. Les diversions que es proporciona un mateix tenen, potser, menys interès --i sovint cap interès. Passem per la vida sense saber qui som --i deu ser per això que hi ha tantes sorpreses. Els altres, en canvi, són una mina. Són una mina tan inexhaurible que sovint ens fem nosa mútuament.

Josep Pla, La vida amarga, OC 6, Ed. Destino, Barcelona 1974 (2). p. 185.
Il·lustració: Juan Genovés.

La ciutat és dels desterrats

Antes de que se fundara la ciudad
todos los desterrados del mundo
vagabundeaban de aquñi para allá,
tristes, melancólicos,
acosados por pasiones, dichosos.
Se consideraban dueños del destino.
Pero alguien --un pastor de Mesopotamia
o el mismísimo Caín, asesinado Abel--,
alguien con la astucia del exiliado,
inventó la ciudad, y en ella hallaron cobijo
todos los desterrados del mundo.
En las reciéninauguradas calles y plazas
se juntaron, sin preguntar por el pasado,
asesinos, santos y profetas.
Así se domesticaron las luces y las sombras,
asínació la civilización.

Rafael Argullol, poema "20-XII-2012" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, p. 381.
Il·lustració: Michiel Coxcie, La mort d'Abel (d. 1539), Copyright ©Museo Nacional del Prado, Madrid.

L'orgia de l'ordre

Amb l'excusa que el socialisme l'hauria pogut fer agafar mal d'ull, caigué en l'orgia de l'ordre, en el desfici de la puntualitat, en la bacanal del compliment del deure ---i no cal dir en la satisfacció del deure complert. Arribà un moment en què hagué de posar una certa parsimònia en les seves maneres, perquè els seus superiors ho trobaven indecent. El socialisme el féu caure en un excés de zel.

Josep Pla, La vida amarga, OC 6, Ed. Destino, Barcelona 1974 (2). p. 183.

La bellesa del món

Somos poca cosa,e cierto, en el seno del universo,
una mota de polvo en un mundo infinito.
Pero gracias anuestra minúscula presencia
el universo conoce su belleza.
Sin nosotros desaparecería la belleza del mundo,
y,con ella, el mundo mismo.

Rafael Argullol, poema "30-XI-2012" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, p. 361.
Il·lustració: El Giotto, detall del cel estrellat a la Cappella degli Scrovegni (1303-1306), Pàdua

Un taxi al futur

M’ha sorprès una mica que en els comentaris a la premsa sobre la vaga de taxis de finals de juliol i principis d’agost no s’esmenti gaire un aspecte que em sembla rellevant. Més enllà de com es resol l’enrenou legislatiu i competencial de les llicències de VTC (la no resolució del qual pot portar a noves aturades a la tardor), a mi em sembla un exemple paradigmàtic de l’impacte sobre el mercat de treball en sectors pretesament madurs de dos fenòmens del nostre temps, fruit, en molt bona part, de l’acceleració tecnològica. El primer fenomen ja el coneixem una mica. Amb la proliferació d’ofertes de llocs de vacances “domèstics” al marge de la indústria hotelera, a través d’operadors que tan sols posen en contacte l’usuari i el llogater, Barcelona –per exemple– ha hagut de respondre amb regulacions, sancions i altres mesures que n’evitin els efectes no desitjats (competència deslleial, gentrificació, inseguretat jurídica…). La digitalització del màxim nombre de productes i serveis possibles i el canvi de rol del consumidor, que tendeix a prescindir dels intermediaris, i que prefereix “usar” a “tenir”, provoca, doncs, canvis estructurals als subsectors de de l’oci, el del transport –com veiem–, però també el financer, el del comerç al detall, el cultural…

L’altre fenomen del que s’ha parlat poc és el de la robotització que, més enllà del sector secundari, impacta més del que ens pensem al terciari. ¿Què passarà amb els taxis quan, d’aquí a deu anys –per posar una data llarga– els cotxes autònoms siguin més segurs, més barats, més puntuals i eficients que els taxistes? Si és així ¿qui aturarà les inversions rendibles que pot suposar una expectativa així? ¿I qui se’n beneficiarà? ¿Què passarà amb els treballadors del taxi i els seus deutes descomunals? ¿I com influirà al subsector de l’automòbil, tan rellevant en l’estructura econòmica de Catalunya? Etcètera.

No sé si tenim l’economia, les ciutats o la política prou preparades pel que caurà, molt més enllà del món el taxi. Les conseqüències de la robotització que, anant bé, reduirà la necessitat de mà d’obra a uns nivells especialitzadíssims i reduïts, obliguen a pensar sobre la redistribució dels beneficis (i l’autoritat que ho vetlla), la idea d’ocupació o l’ús del temps, fins i tot la centralitat humana en un món que depèn principalment de robots autònoms, amb el risc d’estralls perillosíssims si no es resol. Les classes mitjanes acostumades al món postindustrial de les societats occidentals ja ho temen especialment, la crisi que fa deu anys que patim ha ensenyat greument les orelles del llop. Sóc dels que pensa que la reacció política de l’anomenat “populisme” (des del fenomen Trump a Salvini, des de l’independentisme al Brexit), respon a aquestes pors, amb solucions pírriques, de replegament. I que amb l’evangèlic “no tingueu por” no en tindrem prou.

Article a la revista Valors (setembre 2018)

Ni oblit ni perdó

Encara que sembli un joc de paraules, em temo que el problema del debat polític a Catalunya, ara mateix, és la seva despolitització. Entre els que pensen que això només es resol judicialment (de fet, judicialment només es resolen -i encara- els ets pressumptament il·legals) i els que pensen que som davant un dilema entre el Bé i el Mal (Junqueras dixit), hi ha cada vegada menys espai per a la política la qual, això sí, tothom diu que és l'únic lloc possible per a la solució del conflicte polític que vivim. La recent crisi esperpèntica (i absolutament incomprensible pels mortals) viscuda en seu parlamentària entre els dos socis de Govern n'és una conseqüència. Així que apareix la necessitat de prendre decisions concretes entre el mal i el pitjor (la política és aquesta elecció, ni més ni menys), qui basa tota la seva estratègia amb les capacitats innates del Bé i en quatre generalitats, s'estavella de morros. Una imitació grotesca Leibniz emborratxant-se de ratafia amb Rosseau abans de conduir a 200 km/h.

Un altre símptoma del que dic és l'èxit del nou lema independentista, corejat aquests últims dies de deriva violenta dels anomenats CDR (el nom i la tàctica, copiades del règim cubà): Ni oblit ni perdó.

El lema es va fer famós, com em recordava fa poc la Rosa Isabel Garí, arran del "terror de la dictadura argentina, amb els milers de desapareguts, torturats, nens robats. Era lògic que no es volgués oblidar o torturar els culpables", em diu, alhora que li produeix vergonya aliena la utilització que se'n fa, ara per ara, per parlar de l'actuació policial de l'ú d'octubre de l'any passat. La  que va incloure càrregues a la població que impedia el compliment de l'ordre judicial contra el simulacre de referèndum que es celebrava, alentat i emparat per un Govern i la seva majoria,que havia aprovat unes lleis absolutament impresentables, democràticament parlant, al Parlament de Catalunya tres setmanes abans. No, no em sembla gens bé aquella actuació... ara, ¿és comparable als assassinats de la dictadura argentina? ¿No estarem banalitzant-los? Si fos així, les càrregues policials que els Mossos van protagonitzar el 2011, proporcionalment més dures, serien l'Apocalipsi.

La mort i la donzella

A banda d'aquesta desproporció, amb conseqüències -com dic- blanquejadores dels assassins argentins, la pregunta que em feia és si el lema "ni oblit ni perdó", que és un lema moral, ens el podem permetre. Precisament sobre el perdó i els crims a l'Argentina hi ha una magnífica pel·lícula de Roman Polanski, La mort i la donzella, de 1994, basada en una obra d'Ariel Dorfman. La protagonista ni oblida ni perdona i, casualment, té a les seves mans la possibilitat de venjar-se del seu antic torturador. Polanski, que en això és un mestre, gairebé ens fa simpatitzar amb la víctima que ha canviat el paper. "Sí, torna-te'n. No oblidis ni perdonis aquest ésser execrable, al qual ningú encara no ha pogut condemnar". Malgrat això, el film mostra que el mateix espiral d'odi que et "davalla als inferns", l'experiència del mal viscuda ara des de tots dos cantons, és el mateix que li obre una nova perspectiva i canvia la seva direcció. De fet, la salva de l'enganyosa "comoditat" de viure amb principis morals rígids, legitimats per la teva condició de víctima i verificats per la maldat del teu Adversari.

Sense anar tan lluny, però, aquest mateix esquema, en aquest cas per buscar el suport incondicional a les tesis de l'independentisme i dels grups al poder a Catalunya, s'ha instal·lat a l'avantguarda del moviment. Si no estàs amb mi és que formes part del mal, de la repressió, etc. La comoditat de la moral, el mapa de bons i dolents que tots voldríem davant la irresistible ambigüitat de la nostra condició humana.

Òbviament, quan diem que la solució al conflicte català és, sobretot, política, doncs, caldrà fer un esforç per rebaixar el to moral dels uns i dels altres, incrementar el dels raonaments, fer l'esforç de pensar en termes de negociació (és a dir, què estic disposat a perdre) i avançar. No hi ha cap altra solució (política) possible. Ara bé, quedarà per fer el més difícil: "desdimonitzar" l'altre, dotar-lo de capacitat reparadora, comprendre que sense ell (sense "els dolents", els "estranys" o "els estrangers") no hi ha país possible, ni món possible. Fer entrar el perdó, doncs. Aquesta "traïció" que els que treuen rèdit polític (o existencial) del conflicte no estan disposats a permetre. "Apreteu, nois, apreteu".

Romanticisme

Tenia un aspecte romàntic perquè potser mirava lleugerament guenyo. (...) 

Josep Maria havia fet catorze fills viables a la seva pròpia senyora i un reguitzell elàstic de fills naturals a altres persones grises i vagues.

Josep Pla, La vida amarga, OC 6, Ed. Destino, Barcelona 1974 (2). pp. 57 i 59.

Els russos

El que més tem la psique col·lectiva dels russos és el caos; el seu gran somni és l'estabilitat, i el que li fa més pànic és un futur inescrutable.

John Le Carré, Volar en cercles (Ed. 62, Barcelona, 2016, trad. Marc Rubió), pp. 172-173.
Foto: Vladimir Putin. Avui fa 66 anys.

Bròquil patriòtic

La gent del seu poble, ell l'entenia, l'entenia sense necessitat d'aclarir res. No era pas un extremista del patriotisme local. No era pas, com tantes i tantes persones segons les quals totes les coses que produeix el terme municipal en què viuen són les millors del món, tant si es tracta de tomàquets com de bròquil, d'escriptors locals com d'aigua de la font, de sardines a la brasa o de pèsols per a fer amb vedella. No, el senyor Peret no era exagerat en res.

Josep Pla, La vida amarga, OC 6, Ed. Destino, Barcelona 1974 (2). p. 35