La importància de dir-se Ramon.

Dimarts era sant Ramon. Durant tot el dia ens vam anar trucant, enviant e-mails o sms, o somriures. Érem els ramons amb altres ramons, i persones que ens estimen i ens aprecien a les quals agraeixes el gest, i gent que se sorprèn que tinguis un detall i gent que jo que em sorprenc que el tingui amb mi. Fluxes d’informació, de memòria i de sentiments. Anar i venir de dinar amb els teus més íntims. Moviments de regals i d’agraïment, de petons. Trasbals intel·lectual dels que pensen que la tradició del sant precisa d’una creença prèvia, que no tenen, però que no se’n poden desempallegar perquè forma part del marcatge anual del temps, del dia que les convencions dediquen a tu i a tots els que es diuen Ramon, pobres o rics, creients o no, bons o dolents, sense importar pas l’edat. I el dia en què tot es mou, a través teu, i de la vibració en diem vida.

"Poesia és tot el que es mou. La resta és prosa". Nicanor Parra.
citat a José Laguna, De l’alliberament a la inclusió?, Ed. Fundació Lluís Espinal, Barcelona 2004, p. 22.

Aurora Baena i Informativa

Ahir a la tarda m'arriba la notícia de l'imminent nomenament d'Aurora Baena com a nova Directora General de Serveis del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, que avui algun mitjà ja recull. Ens truquem, li dic que estic molt content pel nomenament, la felicito i li desitjo sort. També n'estic força orgullós. El 2000, essent jo regidor de Serveis Centrals, vam haver de cobrir la baixa del cap de l'àrea (que gestiona els serveis interns, hisenda, recursos humans, tecnològics...), donat que l'anterior titular, l'amic Josep Mª Canals, havia fitxat per un altre lloc.

Amb alguna ajuda, i donat que el càrrec era eventual i de confiança, vam anar a raure en aquesta professional, aleshores en un càrrec directiu a l'Institut de Cultura de Barcelona, i amb una llarga trajectòria que s'inicià a la Generalitat de Catalunya i que s'ha desenvolupat fonamentalment a l'Ajuntament de Barcelona, on tornà, però aquesta vegada a l'equip directiu de Parcs i Jardins, on ara estava.

Amb l'Aurora hem fet moltes coses a l'Ajuntament, per algunes de les quals era absolutament necessari una dosi de professionalitat i valentia que ella va aportar. La millora qualitativa de tots els serveis públics i la seva exigència davant l'eficiència i l'atenció als ciutadans, i per tant, dels processos interns, és del que més content estic.

Barcelona Verda

Avui al matí he rebut, per cert, el darrer número de la revista Barcelona Verda, en la portada de la qual hi surt el conseller Salvador Milà i la regidora Imma Mayol amb una tortuga gegant (diuque es diu tortuga babaua) que és tornada a la platja. Va acompanyada d'un mapa actualitzat dels parcs de Barcelona, on hi ha autèntiques joies que són pràcticament desconegudes. Recordo que un dia d'estiu de fa uns tres anys vaig haver d'anar a Barcelona i havia de passar pel Parc del Laberint. Un dels meus somnis era el de perdre'm un dia en un laberint ....i sortir-ne! O sigui, que m'hi vaig plantificar. Donat que era un dia d'estiu, i casualment d'entrada gratuïta, pensava trobar-m'hi un munt de gent. I no hi havia pràcticament ningú. És un parc meravellós, ben bé per estar-s'hi hores. Bé, això em fa pensar en les magnífiques oportunitats que hi ha, sobre això. Amb les converses amb Aurora, m'explicava força projectes que semblaven igualment molt interessants. Ara en tindrà d'altres. Sort, doncs.

Comissió Informativa

Avui he tingut la primera Comissió Municipal Informativa de Via Pública, a l'Ajuntament. Realment, ha estat molt interessant. Hem parlat sobre la darrera sessió de la Junta Local de Seguretat de Mataró, el passat mes de juliol, i a partir del seu contingut, hem ogut aprofundir en l'estat de la seguretat ciutadana a Mataró que, contra el que les darreres notícies podrien fer pensar, es troba amb bons índexs, en general. Això sí, fent força feina (actuacions policials conjuntes, increment de les detencions, etc...). Hem aprofitat, doncs, per parlar dels darrers esdeveniments, més greus (assassinats i robatoris) i també he apuntat les actuacions policials al respecte.

A banda d'alguns temes més, també hem presentat als grups de l'oposició l'avantprojecte d'una nova Ordenança de Civisme, un instrument que ens permetrà actuar en aquelles conductes menors que no tenen lloc punitiu a la legislació però que creen inseguretat. Som potser el primer municipi en regular-ho. El cap del servei jurídic-administratiu de l'àrea, en Lluís Clemente, que n'ha estat l'autor, i la comissó del Pla de Civisme coordinada per la cap d'Agermanaments i Civisme, la Mª Àngels Briansó, han fet molt bona feina. El company Esteve Terradas, regidor de Presidència sota a direcció del qual treballa la comissió, ens ha acompanyat a la Informativa i ha reiterat la predisposició del govern a pactar una Ordenança el més consensuada possible. Li he dit al cap de l'àrea, en Joan Soler, que havia estat una molt bona sessió d'aquest òrgan municipal. Total: Una hora i mitja de treball i diàleg.

Més documents d'interès:

• Àrea de Serveis Centrals Memòria 2001 (document Adobe Acrobat de 269 KB)
• Àrea de serveis Centrals Memòria 2002 (document Adobe Acrobat de 293 KB)
• Àrea de Serveis Centrals Memòria 2003 (document Adobe Acrobat de 1.107 MB)
• Pla de Qualitat de Mataró (document Adobe Acrobat de 206 KB)
• Carta de Serveis General. Juny de 2002. (document Adobe Acrobat de 658 KB)
• Carta de Servies del Servei d'Atenció Ciutadana. Març 2003 (document Adobe Acrobat de 510 KB)
• Pla d'acció per al Civisme a Mataró. Any 2002. (document Adobe Acrobat de 130 KB)
• Gestió local: innovació i ciutadania. Març 2003 (document HTML de 4 KB)
• 2001 Programa d'Actuació Municipal 2001 (document Microsoft Word de 365 KB)
• 2002 Programa d'Actuació Municipal i Pressupost 2002 (document Adobe Acrobat de 805 KB)
• 2003 Programa d'Actuació Municipal i Pressupost General de l'Ajuntament 2003 (document Adobe Acrobat de 775 KB)

Comença el curs polític

Més o menys tothom ja torna a treballar. I es nota moltíssim, ja que el flux d'informació, les trucades, la feina, les reunions i les demandes comencen a prendre aquell ritme tan taquicàrdic com és habitual. Carregar les piles hauria de voler dir prendre's les coses amb més calma, i no aguantar el que sigui i al cost que sigui. Ho procurarem.

L'Ajuntament també ha reprès des dels primers dies un bon ritme. A partir de demà comencen els períodes per a la llista d'espera de compradors de 13 nous habitatges als entorns de Can Xammar, i també per les places de l'oferta pública d'ocupació. Aquests dies, l'Alcalde està visitant algunes de les obres més importants (avui can Xalant), que avancen a un bon ritme, i que permetran enllestir els compromisos contrets el seu dia. Ahir vam tenir la primera reunió del Grup Municipal Socialista després de les vacances. Els rostres ennegrits (els uns més que els altres, tot sigui dit) mostraven un somriure indissimulat i, realment, se'ns veia amb moltes ganes d'afrontar aquest nou curs polític que ara s'estrena. L'elaboració del Pressupost de 2005 és sens dubte una de les prioritats, bo i que vam fer un repàs a tot plegat. De 5 a més o menys 2/4 de 9: som incorregibles amb això de les reunions.

Un dels temes que marca el nou curs és també el debat sobre la nova estratègia urbana que vol portar a terme l'Ajuntament. En aquest sentit, avui es comencen a reunir els grups de barri del PSC de Mataró per al debat més a fons de les diferents propostes. I és que no estem davant d'un tema menor. La ciutat, Mataró, si vol fer passos endavant i els vol fer sense créixer desmesuradament, ha de readaptar el sòl que, tot i edificable, encara no s'ha desenvolupat o reconvertit. Per guanyar més zones verdes, per transformar sòl industrial en sòl més competitiu i per aconseguir habitatges més accessibles als joves. Tot això perquè no faci falta haver de marxar per viure o per treballar a Mataró, un risc que, si no afrontem, ens pot caure al damunt.

Debat latent a CDC

Em sembla que el debat intern a Convergència sobre la Constitució europea reposa sobre un altre debat latent, no resolt al seu darrer Congrés, sobre la seva posició política actual i la seva estratègia. El no, ara per ara majoritari entre les bases de CDC, sembla més una rebequeria amb el món que no una posició política sòlida davant una oportunitat per fer un pas important en la construcció europea, el vell somni catalanista i democràtic. La radicalització del seu llenguatge i alguns problemes interns (vegi's la situació al Maresme) delaten tensió. Veurem, però. Tots sabem que té limitacions (o no les tenen també la Constitució espanyola i l’Estatut? I Maastricht?), que ens agradaria anar més enllà. Però també sabem que és una oportunitat i que un no seria, clarament, un pas enrere. En fi, veurem.

.

De moment, aquest matí ens hem llevat amb les declaracions d'Ignasi Guardans, eurodiputat de CiU, advertint que CDC no pot votar "com Le Pen" i, en la línia del que deia abans, "segons com vagin les coses, hi ha en joc molt més que la pròpia Constitució: ser un partit o convertir-nos en una tertúlia de cafè".

.

Miquel Iceta, que en parlava ahir al seu blog, diu:

"Mentrestant, a Artur Mas els seus no li fan ni cas. Perdoneu el rodolí, però és que l’espectacle de veure com els principals dirigents de CiU es van pronunciant contra la Constitució europea després que Mas els demanés que no ho fessin, s’ho val. Pujol demana respecte pels que defensen el no, quan el que està per veure és si algú gosarà a defensar el sí dins de CiU. Per ara, els contraris a la Constitució europea han fet una pàgina web en la que donen com a arguments pel no la posició favorable a la Constitució de Borrell i Vidal-Quadras –amb fotos incloses-, podrien haver afegit que Aznar i Le Pen també estan pel no, resultaria molt il•lustratiu...

.

No crec que Mas s’atreveixi a defensar altra cosa que seguir la corrent. A aquestes alçades ja es podrien estalviar el Congrés extraordinari. Però si el fan podrien intentar respondre una pregunta senzilla: com expliquen el seu suport als Tractats de Maastricht, Amsterdam i Niça i la seva oposició a una Constitució que els millora sensiblement en tots els terrenys?"

.

De moment, Iceta ha obert una pàgina sobre la Constitució europea que dóna força arguments més.

Trasbals

Que les coses es trasbalsin. Alguna possibilitat que no contamplaves. Algunes notícies que t'amargen el retorn a la feina. Alguna inconveniència que dius tot sopant i de la que no saps com sortir-te’n. Alguna cosa irresolta que de cop se’t plantifica als morros i et neguiteja. Alguns gestos que et reclamen, que et recorden que la teva vida és més que tu. Alguns trets de tu mateix que no t’agraden, que no t’agraden gens. Que es trasbalsin les coses, però per no estancar-les, sinó perquè corrin avall i respirin, perquè visquin.

"Ama et fac quod vis"

Avui és sant Agustí. Valentí Puig diu que

"No el fa gaire més original que Andy Warhol o Marconi
ser primer maniqueu i després escèptic. Tothom
sap que eren paranys de la raó, abans de trobar el tacte
de la gràcia que salva l’home caigut".

("Agustí d’Hipona". Blanc de blancs. Ed. 62 / Empúries. Barcelona, 2000, p. 40)

Em sento a gust amb Sant Agustí, el subjectiu, el que defineix el coneixement místic que ell proposa com a sobri però embriagador, molt abans que l’opi marxià, molt després del vi de Canaà. El que reconeix els límits del llenguatge per poder dir-ho tot, el que confia en la voluntat dels homes, en el seu cor, bo i travessant pel risc del mal "perquè no existeixi el pitjor". El bisbe d’Hipona amb passat confessat i assumit, amb fill il·legítim d’una dona a la que respectà i tractà sempre amb tendresa, tendresa que inclou haver mantingut el secret del seu nom. Qui passà de l’estímul a l’essencial, del tot al no-res, és a dir, del no-res al tot, en un viatge interior apassionant. El que dialoga amb ell mateix sota la llum de la raó, però sense enlluernar-se, diguem. "Estima i fes el que vulguis".

Parlar cridant

"Todos los hombres que no tienen nada importante que decir hablan a gritos"

Enrique Jardiel Poncela, citat a El País, 26.8.2004.

Robatoris, grues i Seamus Heaney

Ara, robatoris

Quina setmana. Han esbotzat dos bars, un a cada banda de la ciutat i en poc temps de diferència, i se’ls han endut la recaptació de les màquines escura-butxaques. Els robatoris tenen una similitud sospitosa entre ells i amb tres més que hi ha hagut durant el mes d’agost. Això i algunes coses més han estat molt útils a la policia per continuar amb la investigació i a veure si es poden detenir els autors. Tall de veu a TV Mataró, amb qui comentem el cas i la setmaneta off the record. Freqüento de tant en tant un dels bars i els vaig a veure. Pero no hi són, tenen tancat. Lògic.

Seria llarg i segurament em deixaria gent si fes una relació de les persones que m’han trucat aquests dies, o m’han enviat e-mails, amb ànims i solidaritat per la tensió dels fets d’aquesta setmana, però val a dir que em sento molt acompanyat i que això val molt la pena, la veritat. A tots ells, gràcies. En tot cas, però, i no és cap tòpic, els únics que ho mereixen són les víctimes, directes o indirectes. En el seu honor i per la nostra dignitat com a societat ens cal a tots extremar els esforços per reparar el que ens sigui possible de reparar.

L’aturada dels gruïstes és un altre dels focus de preocupació aquests dies. Des de principis de setmana estem mitrant com podem esmorteir els sus efectes amb les grues municipals, i també amb els nostres serveis d’atenció ciutadana, i tot d’acord amb els plans de la Generalitat i del Govern de l’Estat. Avui ho hem concretat amb una ordre de servei de la Policia Local i amb un procediement d’atenció tant pel servei telefònic d’urgències de la policia, el 092, com pel servei d’atenció ciutadana, el 010. Parlo amb capgros.com. A aquestes hores els butlletins noticiaris avancen la bona marxa de les negociacions. Esperem-ho.

Heaney a Compartir

Rebo el número trimestral de Compartir, la revista de la Fundació Espriu a la qual, quasi per casualitat, em vaig subscriure fa set anys i que, malgrat que tracta fonamentalment els temes relatius al cooperativisme sanitari, m’ha doat moltes satisfaccions. Segurament hi té molt a veure que el director sigui un poeta com en Carles Torner, al que segueixo i m’agrada molt. Torner anuncia l’edició dels articles i comentaris sobre poemes de Salvador Espriu, germà del "titular" de la Fundació (ara tots dos ja traspassats), que han anat apareixent a la revista durant els darrers 8 ò 9 anys. En aquesta edició també hi ha una tanka del poeta arenyenc, comentada pel propi director, un altre poema de Víctor Hugo i un tercer de l’irlandès Seamus Heaney, extret del darrer llibre publicat a Catalunya (Llum Elèctrica, Ed. 62 / Empúries, Barcelona, 2004) i que es presenta en la versió bilingüe, fantàstic. Ens parla de la predisposició personal a de la confiança i a la vida, a la responsabilitat davant les vicissituds, a anar sempre més enllà de la mort, tot a través d’una bella imatge del jove mariner que perd els homes en què confiava en una tempesta.

Cadàver a la platja i altres notícies.

Cadàver a la platja

Mentre es van coneixent les darreres notícies, aterradores, sobre la hipòtesi que l'origen de l'incendi de dilluns fos provocat per un acte criminal del marit, un altre fet aberrant m'enxampa a punt de sortir de casa aquest matí, quan m'ha trucat l'inspector en cap per comunicar-me que han trobat el cos d'un home mort, probablement es tracti d'un homicidi. Es tracta del vigilant nocturn d'un conegut xiringuito de la platja de Sant Simó, on ha estat trobat el cadàver.

:

He trucat l'Alcalde i he enviat sengles SMS als portaveus, que, com l'altre dia, han tornat a ser amables i col·laboradors. Davant el mal evident, tots els petits mals -inclosa la política, si se'm permet la broma, que no ironia- prenen una dignitat que és encomiable. La consellera d'Interior ha mostrat a l'Alcalde el suport del Govern de la Generalitat per tot el que faci falta.

:

Parlo amb la premsa, que es fa ressò de la preocupació per la segurtat de la zona. Els dic que, malgrat el fet, el cert és que es tracta d'una zona tranquil·la; que, en aquell moment, els serveis de neteja de la platja estaven treballant-hi i, per tant, pràcticament mai no hi deixa d'haver un cert grau de control. Durant el dia, els agents de platja i els socorristes reforcen la seguretat, especialment dels banyistes. A la nit, entre els responsables privats i els dispositius nocturns de la Polica per la ciutat la seguretat hauria de quedar garantida. El fet que hagin mort un vigilant, vol dir, a més, que l'establiment vetllava per la seguretat de l'espai. Però és clar, la prevenció no és infal·lible, què més voldríem. En tot cas, com sempre, la prioritat ha de ser ara l'esclariment dels fets i la detenció del culpable. El cas ha passat a mans de la policia científica dels Mossos d'Esquadra.

El Barça per dins

Ahir vaig sopar mirant un documental a TV3 sobre els primers passos de la nova Junta Directiva del Barça. M'hi vaig posar pensant-m'hi que ho miraria 10 minuts i em vaig quedar fins el final. És un documental fantàstic. Està molt ben fet des de tots els punts de vista.

:

L'Eloi Aymerich em va dir que aquest documental titulat "FC Barcelona Confidencial", ha estat coproduït per la BBC, TV3, ARTE, Canal Plus i la Televisió Nacional Alemanya i que hi havia treballat com a ajudant de producció del gener al juny del 2004, i ja m'advertia de la seva qualitat. Ja me n'havia parlat mentre s'estava fent, un dia que vam anar a sopar.

:

Li he enviat un e-mail felicitant-lo. En general, al final, la Junta surt bastant ben parada, destacant el caràcter d'aventura apassionant, de repte d'uns quants xicots que han entrat a les golfes de l'avi i volen ser els millors en tot... Em va agradar veure les juntes, s'assemblen tant a totes les altres reunions a les que acostumo a anar.... que penso que, al cap i a la fi, tot més o menys va igual, que es tracta d'un grup humà. Però m'agrada el tractament que hi van donant als problemes que van sorgint (divisions, adversitat...) per la via de la paciència, la confiança (encara que "no paciència, vull confiança" diu Laporta).

En canvi, trobo que hi ha algunes coses preocupants de la nova Junta. D'entrada, ells mateixos reconeixen un cert aire de suficiència arrogant i no es treuen del damunt la imatge de persones benestants (les escenes del casament ho demostren). Queda una mica en evidència el vicepresident Sandro Rossell, que diu "can pitxa" enlloc de "can pixa", i que "hem d'anar a hòsties" i ridiculeses com aquestes... I, per últim, una certa xuleria mal dissimulada de Joan Laporta ("dilluns vam dir que el fitxaríem i dimecres ja estava fitxat, que n'aprenguin!" o "¿te imaginas que después de ser presidente del FC Barcelona fuera el presidente del Gobierno?"). Ah, i una cosa no ha canviat gens al Barça: és una cosa tant d'homes... que les dones són representades com a auxiliars (la dona de...).

:

Més entrevistes i notícies

:

Del web del PSC de Mataró, cal destacar una entrevista a Manuel Mas que fa balanç dels primers mesos del Govern Zapatero. "El canvi consisteix en girar com un mitjó el que estàvem acostumats en els darrers anys de l'Aznar", diu. Dilluns es publicava l'entrevista a Arcadi Vilert en la que el regidor d'Urbanisme recorda que "l'estratègia del PAUM s'aprofita per aconseguir un 30% d'habitatge a preu assequible, més equipaments i més zones verdes". El dia anterior es publicava una nova entrega sobre aquest nou pla urbanístic en les que es parlava d'altres transformacions previstes per obtenir més espais lliures, equipaments i habitatges assequibles a Mataró, als sectors de Can Gassol, El Verdet i Ptge. d'En Matas. Diumenge també teníem una altra entrevista, en aquest casal regidor de Manteniment, el socialista Quico Melero: "Cal donar resposta a una ciutat cada vegada més gran, amb més serveis, equipaments i espais públics que mai", deia. I dissabte, tocava el torn a Alícia Romero, en una altra entrevista en la que la regidora de Joventut i Esports esperava "que al Pla local de Joventut hi hagi força participació i que sigui el de tots els i les joves de Mataró".

:

Per últim, destacar la nota de premsa en la que es dóna compte de la rebaixa dels incidents durant Les Santes i l'increment d'efectius de Protecció Civil (314, l'any passat, 260), qüestió de la que em sento especialment orgullós, gràcies al bon fer del conjunt de serveis professionals i de voluntariat (Policia, Creu Roja, Bombers, Comisió de Festa Major, ADF, personal del Patronat de Cultura...) així com el de la cap del servei municipal de Protecció Civil, la Montse Font.

:

Primer dia de feina

Abans de sortir de casa ja estava parlant per la ràdio. M'he llevat amb el soroll de les sirenes de l'incendi, o una mica més tard. Dues persones mortes en un incendi, i un ferit per inhalació de fums, en una casa del barri de Vista Alegre. Amb la informació que tinc, atenc els mitjans de comunicació i em preocupen dues coses, un cop el noi està hospitalitzat i el fill del matrimoni avisat: què fem amb els veïns del bloc que han estat desallotjats (podran entrar a casa avui?) i quina és la causa de l'incendi. Els bombers (un d'ells anava a treballar quan ha vist l'incendi) extingeixen el foc, l'arquitecte municipal certifica que no ha estat afectada l'estructura i, per tant, els veïns tornen a casa. Per determinar-ne les causes, és el torn de la policia científica i ara cal silenci i concentració. Amb l'Alcalde i Fermí ens arribem al lloc dels fets, just quan s'emporten els cadàvers. Ens atenen els comandaments de Mossos, Policia Local i Bombers destacats. Parlem amb els veïns, que encara no s'han recuperat de l'ensurt i que encara s'espanten més quan pensen que les coses podrien haver anat pitjor. Però se'ls veu serens, cívics. Parlo amb els portaveus dels grups municipals, que han esta molt amables. Més mitjans, TV i ràdio. Des de primera hora ja hi ha publicacions a Internet.

:

Webs d'interès:

• Europa Press
• Agència EFE
• Catalunya Ràdio
• Capgros.com
• La Vanguardia
• El Periódico

Perú i pregària

Tornant del Perú

Ahir al vespre vaig veure QA que fa uns dies qua ha arribat, junt amb altres mataronins, d’Ayaviri, una ciutat a les muntanyes del Perú el bisbe de la qual és mataroní. Aquesta casualitat ha permès d’establir-hi llaços fecunds, i em parla de l’èxit obtingut pels projectes que s’han finançat a través de l’Associació d’Amics del Bisbe Joan Godayol amb subvenció de l’Ajuntament i del Fons Català de Cooperació al Desenvolupament. Famílies que es guanyen la vida gràcies a un tractor o altres elements i que es permeten una vida més digna que molts altres compatriotes. Estan preocupats per la marxa del bisbe cap a les valls, per motius de salut, i de la continuïtat dels projectes inciats per la seva tasca pastoral. En QA em parla del Perú, en general, que han aprofitat per visitar. Diu que l’ha deprimit i que creu que no se’n sortiran. Curiosament, la mateixa visió pessimista que, de refiló, explica avui l’escriptor Jaime Bayly a El País Semanal, de passada, tot parlant de Miami en un article molt ben escrit, per cert.

Diu en QA que se’n va a Bolonya unes dies més, es veu que el bitllet li va costar 2 euros. No sé com s’ho fa, però fidel al seu esperit aventurer, i sempre amb nas per trobar el més barat de tot, té un ritme de viatges al·lucinant i trepidant. Encara ha trobat temps, però, per fer-me alguns suggeriments per e-mail sobre temes municipals que, diu, dilluns em trobaré al meu correu quan arribi al despatx. Gràcies.

:

Quan va fer 60 anys li vaig escriure això: "Els propers deu, vint o trenta anys me l'imagino com aquell corredor veterà de maratons que sempre ens admira. Mentre nosaltres ens queixarem de les nostres febleses, malalties o pobreses, aquest corredor de fons exhibirà de nou les seves forces, les seves fibres, desafiant els temps en aquest llarg viatge. Un viatge al millor d'ell mateix."

Preguem

:

De fet, me’l vaig trobar sortint de missa a Sant Josep. El conjunt de parroquians allí reunits, del primer a l’últim, vam pregar per aquells que són perseguits per la seva orientació sexual. Us asseguro que no era una missa progre (ja no en fan). De fet, fora dels mitjans de comunicació, i amb declaracions de paios de l’estil del bisbe de Mondoñedo (la diòcesi natal de Franco), no tinc massa la sensació d’haver notat, a l’Església que he viscut jo almenys, un ambient contrari a l’homosexualitat ni a molts d’aquests temes de moral sexual que van tan bé per animar les tertúlies de Tele 5. Més aviat, hi he trobat actituds que van des de la indiferència (amb certa hipocresia, això sí) a l’acolliment més sincer. Bo i així, m’ha agradat que recordem amb estimació i companyia els que són perseguits, insultats, parodiats, menystinguts a causa de la seva sexualitat. I com que això no sortirà a cap diari, m’apresso a escriure-ho aquí.

:

Un regal

El regal que he fet a la persona que m’estimo el dia del seu aniversari, de fet, em sembla que me l’he fet a mi. La qual cosa no crec que sigui cap mala notícia, especialment si li ha agradat. Aspiro, de fet, ser-li un regal, i em sembla que no ho aconsegueixo massa sovint. Però reconec que he disfrutat moltíssim escoltant els boleros de Moncho en directe, aquesta nit passada, al Casino de Lloret, una promoció que vaig veure a La Vanguardia fa unes setmanes. Com si el meu esperit volgués més, perseguint l’èxtasi, el cabró, li he permès de degustar una copa d’un conyac fantàstic: Duque de Alba.

:

Els errors

Acabo Els errors, de David Cirici (Ed. Columna, Barcelona, 2003). M’impacta una visió un pèl determinista de la vida, com si una força superior evités que la gent triés el seu propi futur. Dues idees: D’una banda, l’amor que perdura en el temps, d’impossible oblit, l’amor veritable que, malgrat tot, no obté satisfacció real, per la qual cosa la vida esdevé una angoixa insuportable, infecunda. De l’altra, aquest determinisme del laisser passer (els passen més coses per no fer que no pas per fer), provoca més angoixes que seguretats, més incertesa que certeses. I una nostàlgia impossible pel que no hem fet, per allò que seríem si haguéssim optat just pel contrari del que vam optar (i que, sigui dit de passada, ningú garanteix que fos millor). Recordo com hi reflexionava Javier Marías a Negra espalda del tiempo (Ed. Alfaguara, Madrid, 1998) i que em va agradar tant.

:

A Gràcia i en gràcia

Aquest matí hem visitat, amb Joan Antoni, Ivan i Fermí, el Bus de l’Estatut.

:

A la tarda, hem anat a Gràcia, a veure els carrers engalanats d’enguany. Fotos. El meu fill em sorprèn identificant un dels grups d’animació "La gresca i la ventresca", diu, "han actuat tant a l’escola com a l’esplai". També em sorprèn la seva desimboltura a les llibreries que hem visitat, abans de pujar a Gràcia.

:
He fet algunes compres. Destaco dos llibres d’oferta de Donna Leon en català a la Catalònia, Mort a Venècia (no confondre amb la famosa obra de Thomas Mann) i Mort en un país estrany, d’Edicions 62 (Barcelona, 2001). I també, a la Claret, de la col·lecció "Espai obert" que editen a Barcelona Claret i el Centre d’Estudis Francesc Eiximenis, tres quaderns interessantíssims: de l’amic Francesc Grané El consum mediàtic, indicador de la recerca individual. Mitjans de comunicació i experiència cristiana (2003), d’Albert Sàez El rebuig del fet religiós a Catalunya (2003), i de Lluís Duch, Cristianisme i secularització (2004). Per últim, el darrer llibret de Gaspar Mora, Què és ser cristià, editat pel Centre de Pastoral Litúrgica (Barcelona, 2004).

Un parell de comentaris:

:

Del llibret de Francesc Grané em queden dues conclusions bàsiques. Primera: la necessitat de no rebutjar les possibilitats que ens permeten tots els actuals mitjans de comunicació de masses, especialment la televisió, per poder viure l’experiència religiosa. I segona: la necessitat de reivindicació dels elements claus, "forts", que té el cristianisme en un món que no en parla: Déu, Jesús, l’Evangeli... És un llibret molt recomanable I no és perquè sigui amic meu), amb molts suggeriments sobre el nostre quefer quotidià, sobre la crisi de la religió, sobre l’absurd del rebuig als productes de la televisió...

I un altre comentari. No sé si m’agradarà o no el llibre de Gaspar Mora, m’imagino que, com tot el que he llegit o sentit d’ell, serà molt profitós. En tot cas, és un autor al que tinc molt d’apreci des de fa força anys. Mig per casualitat, un amic i jo ens vam apuntar a un curset que feia la parròquia sobre la moral cristiana. Devíem tenir 14 o 15 anys i, per tant, l’esperit més obert als dubtes i a la rebel·lia que no a res més. Jo no sé al meu amic (que, per cert, em sembla que ja no és creient), però sí sé que a mi em va impressionar. Sobretot, em va aclarir molts dubtes i em va ampliar notablement els horitzons intel·lectuals de la meva fe. Parlar de Déu i parlar clarament de Déu, això que volia en Grané, em va servir molt més per a la meva fe (o de colofó, en tot cas) que no anys i panys de catequesi que, això sí, tractava temes d’actualitat, temes pretesament més "propers" als adolescents, o la classe de religió a l'Escola Pia que, després, he hagut de reconèixer com a una font inesgotable de coneixement. No és massa exagerat dir que si avui sóc creient, si vaig superar uns quants anys de risc potencial de deixar de creure (i segurament hauria estat així, conec molt pocs supervivents) , és perquè aquell senyor em va explicar més clarament que mai (amb les claus que segurament aleshores buscava) de què va això de Déu, i quina mena de proposta és la cristiana. Em sembla que tot, des d'aleshores, m'ho explico a través dels paràmetres que vam comentar en aquell curset.

Recomanable.

En Joan Salicrú fa uns interessants articles sobre el seu viatge, fa uns dies, a Israel i Palestina. recomanable, a www.capgros.com. Demà ve el bus de l'Estatut a Mataró.

El paisatge, la bici i l'autobús

Els parcs sentimentals

Vaig amb bici, aquests dies, cap al vespre. Visito els parcs, des del Parc Central. Els centenars de milers de metres quadrats de verd en forma de parcs que Mataró s’ha dotat els darrers anys és impressionant. I permet una mirada amable, de certa satisfacció, a la mena de ciutat que anem fent. També aquí hi ha una mena de mite del bon salvatge quan es critica l’expansió urbana que ha possibilitat l’enllaçament dels diversos barris de la ciutat. En realitat, hi hem guanyat molt i, exspecialment, en aquests parcs, inèdits fins aleshores, que omplen aquests espais: el propi Parc Central, el parc de Roques Albes, el Parc Machado, el Parc de Can Boada, etc... Els parcs tenen de bo això: aquesta nova mirada sobre la ciutat, l’aportació d’espai aparentment no conquerit (però realment conquerit, un oasi conquerit al desert) per poder respirar... però també són escenaris d’història sentimental, formen part del patrimoni inalienable dels nostres records, ja.

Respecte a la idealització del paisatge, així com a la idea de jardí, i des de la crítica a la “verdolatria”, com diu l’autor, recomano d’Alain Roger Breu tractat del paisatge, Ed. La campana, Barcelona, 2000.


Fermí, Oriol, Pilar, Nadal...

Més entrevistes a regidors al web del PSC de Mataró, aprofitant l’estiu. En Fermí Manchado anuncia que es manté el creixement paulatí dels usuaris del Mataró Bus i que, per tant, aviat s’arribarà als 5 milions de viatgers anuals. La dignificació del transport públic és un dels objectius més ambiciosos que els governs municipals de Mataró han tingut fins ara i crec que el creixement paulatí dels seus usuaris demostra que han estat ben assolits. El propi Fermí va tenir un paper importantíssim en la definició de l’actual concessió, el 1998, des de la qual hi ha hagut una millora més que susbtancial. Amb en Joan Antoni Baron com a regidor, el mandat passat, es va consolidar aquesta opció amb un increment quasi a tres vegades més de l’aportació municipal i la introducció de millores qualitatives de gran importància. A més, hi ha altres entrevistes recomanables, com la d’Oriol Batista, l'altre dia, o Pilar Gonzàlez, demà. Mireu http://mataro.psc.es

També és recomanable l'entrevista a El País a Joaquim Nadal posant seny i fent pedagogia en el tema de l'Espanya Plural.

:

L'alegria

Guanyar coses

Quasi també per casualitat, recupero el Diccionari Enciclopèdic de la Llengua Catalana (Ed. . Enciclopèdia Catalana, Barcelona, 1993), que havia extraviat. Un dia es guanya i l’altre es perd.

Magnificat

M’agrada, el dia de la Mare de Déu d’Agost. Maries, mireies, marujes i centenars de poblacions fan festa. Visito la meva àvia per felicitar-la. Tots esperem que la visita li hagi portat l’estimació i l’alegria que tots li volem demostrar, estant com està. L’amor que s’estén “de generació en generació” i que “ha posat els ulls en la humilitat de la seva serventa” (Lluc 1, 50.48). Després, dinem al Port. L’alegria.

:

Cremar tanta vida

“(...) I ara amb tu al costat,
amor de veritat,
companya dels dies,
oblidant records,
segueixo l’esforç
i espero alegries.

Temps i temps patint,
vivint i morint, plens de preguntes,
amb la cara al vent,
la sang nova al vent
i les mans juntes.

I no em sap cap greu,
així, vora teu,
cremar tanta vida,
si és que amb aquest foc
alcem altre cop
la terra adormida.”

Josep Mª Andreu, “Temps i temps”, al disc Poetes, de Lluís Llach (Barcelona, 2004).

El salvatge europeu

Repasso el catàleg de l’exposició El salvatge europeu, que vaig tenir la sort de veure el febrer passat, aprofitant unes hores mortes de Barcelona. L’exposició, produïda pel Centre de Cultura Contemporània de Barcelona i Bancaixa, ara es pot veure (i fins el dia 29) a la Fundació bancaixa de València. El catàleg és preciós, amb il·lustracions molt interessants sobre la visió del mite del salvatge a la cultura occidental, i amb textos dels dos comissaris de l’exposició: el mexicà d’origen català Roger Bartra, fill del poeta Agustí Bartra, i de la toledana Pilar Pedraza.

De Bartra coneixia ja el seus estudis publicats El salvaje en el espejo i El salvaje artificial (Ed. Destino, Barcelona 1996 i 1997). Només tinc el primer, que ja em va interessar moltíssim. En el catàleg, Bartra reprèn el fil i resumeix les seves tesis, que Pedraza recupera amb aproximacions pràctiques en l’àmbit de l’espectacle o la visió femenina, per exemple. El salvatge europeu, segons els autors, és un mite explotat a l’abast per poder configurar la identitat occidental, un artifici de l’alteritat a partir de la qual establim relacions ambigües, d’odi i de curiostat, de rebuig i d’atracció, o de paradigma de maldat o bondat. Aquesta forma de mirar a l’altre, l’altre d’una altra civilització o l’altre que hi ha dins nostre, s’ha vist reflectida en figures reals o mítiques com els indis americans o les bruixes, per exemple. Més modernament, els super-herois o els clochard exemplifiquen la pervivència del mite en la nostra cultura.

El salvatge seria tot allò que hem renunciat a ser a causa de la nostra civilització, una renúncia que provoca sentiments, com deia, ben dispersos. El salvatge és més a prop, doncs, de la natura que no de la cultura, i la nostra relació amb ell és plena de les tensions entre allò que roman (les passions, el que habita en el subconscient, la relació amb els déus) i allò que és passatger i que sovint és malgrat allò que roman (la nostra pròpia vida, en forma de laberint, l’autonomia individual, la raó). Aquest encontre, en la cultura judeocristiana, es realitza fonamentalment en el desert. Bartra fa un excel·lent repàs a la idea de desert, com a metàfora de la mort i de la solitud, com a buidor del sentit de la natura, tan present en la nostra cultura. I també en els éssers mitològics, mescles de natura i cultura.

Tornant a casa, recordo que Bartra posava d’exemple del nou salvatge el comandant Marcos dels zapatistes, posat d’exemple del “bon salvatge” que el mite europeu ha posat tant de moda (a rel de la Reforma protestant, b`pasicament, i a partir de les idees russeaunianes, després) i que, a parer meu, té exactament la mateixa funció que el mite en negatiu i, per tant, els mateixos perills. Els actuals “salvatges”, tenen tant hooligans de l’anatema (políticament incorrectes, sigui dit de pas) com de la seva exaltació. En fenòmens que ja he comentat, com els dels squatters o ocupes, per exemple, la seva defensa argumenta una “autenticitat” contra l’ordre establert. Molt semblant a la mateixa visió que molts europeus tenen de Marcos, doncs, o dels processos revolucionaris d’Amèrica Llatina que, com deia Frei Betto dijous, han estat un fracàs. En els clochard o “sense sostre”, com deia, hi veiem el fracàs i la lletjor, que també té adeptes (encara que pocs). Darrerament, a rel de la presència d’un grup d’indigents en un dels llocs més emblemàtics de la ciutat, hi ha la temptació de referir-nos-hi des de la visió mítica, i proposar mesures típiques dels mites.

En tot cas, els estudis de Batra i Pedraza, i la magnífica exposició que es va fer al CCCB, estic segur que ens permetran veure més críticament alguns fenòmens actuals, més clarament algunes obsessions la funció de les quals és resoldre per la via del mite les tensions que vivim al voltant de l’alteritat i de les opcions de la civilització occidental que, òbviament, no ho expliquen tot.

:

Frei Betto

D’El País d’avui val la pena l’entrevista al dominic brasiler Frei Betto, inspirador del programa “Fam Zero” del president Lula, que és a Barcelona amb motiu del Fòrum 2004. Frei Betto es mostra molt satisfet de la feina del Govern Lula fins avui, especialment en l’objectiu de treure de la fam els milions de famílies que encara hi són. Fins ara han arribat a 4 milions de llars, enguany hauran arribat als 6’5 milions i a continuació esperen arribar als 11, és a dir, a uns 50 milions de persones. El programa consisteix en una mena d’acord amb les famílies, remunerat, a canvi d’obligar a l’escolarització i revisió sanitària dels seus components. La fam, diu Betto, mata cada dia l’equivalent a “10 torres bessones plenes d’infants famolencs sense que ningú protesti”.

Al final de l’entrevista, Frei Betto reflexiona sobre l’experiència de l’esquerra a Amèrica Llatina que, sortosament, aconsegueix els seus objectius en el marc de la democràcia i polítiques de rigor, deixant enrera el paradigma revolucionari que tants neoromàntics (com deia l’altre dia) han ventat des de l’Europa còmoda del benestar, Heus ací algunes perles:

• “Vam cometre un error (...) que fou el d’importar a Amèrica Llatina els paradigmes de l’esquerra europea”.
• “El socialisme no existeix perquè hi hagi un partit comunista o la teoria marxista, sinó perquè hi ha pobresa (...). Cal acceptar d’una vegada que els pobres són subjectes i protagonistes de la història”.
• “No podem partir més de pressupostos religiosos. L’esquerra ha mantingut massa temps els dogmes de fe del materialisme històric”.
• “La revolució (...) avui tan sols interessa a l’extrema dreta i els fabricants d’armes”