¿És més lluny?

Les estrelles són lluny:
¿això encara és més lluny,
en la foscor i dins l'ombra
del pensament mateix?


R. S. Thomas, fragment del poema "La perla", a No hi ha treva per a les fúries (Ed. Proa, Barcelona, 2013, pàg. 375; trad. Anna Crowe / Joan Margarit).

La sèrie "Carlos" i la transparència

El més interessant de la sèrie Carlos, Rey Emperador, que s'emet a TVE1 els dilluns, és l'entreixinat de poders i contrapoders que relatrivitzen el del propi monarca i, amb això, l'aparició de les regles pròpies de la política en clau plenament renaixentista. El rei Carles, que me'l pinten guapo i no ho devia ser gens, expressaria, segons la sèrie, la tensió de l'adaptació d'un home de conviccions cavalleresques al nou paradigma del qual el seu avi, Ferran II d'Aragó, n'era un exponent (serví d'inspiracó a Maquiavel per escriure El Príncep). 

M'imagino que els historiadors s'estiraran els cabells si no cauen en què la sèrie, com tota dramatització, no és una lliçó d'història ni un documental sinó un producte de ficció televisiva. És a dir, no pretén tant el rigor històric com transportar-nos a una història de ficció que corre anàloga a la nostra vida, i és així, crec, com s'ha de llegir. Fet que no exclou, esclar, que sigui molt més fàcil, per als llecs, acostar-se als fets històrics a través de la seva dramatització que a través dels llibres d'història. Jo, que em considero bastant ignorant en qüestions d'història tot i que m'agrada molt, al·lucino per la ignorància encara més gran que hi ha entre força gent dels meus contemporanis. No m'estranya que la manipulació de la historiografia per a finalitats polítiques tingui tant d'èxit. Per cert, parlant d'això, la sèrie està farcida d'actors catalans i una de les productores associades és de Barcelona.

Però anem al que anàvem. La sèrie, doncs, respon a una visió actual, a una interpretació contemporània, d'una part importantíssima de la nostra història, com -amb èxit- va fer la la mateixa cadena fa poc temps amb la sèrie Isabel, explicant la vida de la reina de Castella, precisament la dona de Ferran II a qui ja hem citat. Per fer-ho, com no pot ser de cap altra manera al segle XXI post-Wikileaks, la càmera s'introdueix exactament als llocs que el poder vedava: el procés de la presa de decisions, el càlcul d'interessos davant de cada operació, les relacions d'amor i d'odi entre els actors polítics, les víctimes de les prioritats polítiques, les complexitats internes del món cristià sorgit especialment de la divisió occidental de l'antic Imperi Romà (davant els turcs, davant el protestantisme que l'amenaça interiorment i davant els interessos dels diferents regnes que dividiran la força d'Europa fins avui...), etcètera. 

Per dir-ho d'una manera actual, les càmeres de la sèrie filmen amb criteris de transparència en un món on l'exercici del poder era ocult. Per això, per manifestar-se públicament, calien els atributs simbòlics (la corona, el cetre, el tron, els vestits) i una enorme distància. Ara prima la proximitat, de manera que ens acostarem els personatges de la sèrie a mesura que hi identifiquem atributs de familiaritat: uns homes i dones rendits a les pulsions sexuals i de poder; una absoluta incomprensió dels compromisos, dels lligams sòlids (el destí, els tractats...), a favor de la primacia de la llibertat individual, etcètera.

No cal dir que, al marge dels efectes positius que els valors de proximitat i transparència aporten al nostre sistema polític, cal advertir dels nous riscos si esdevenen valors absoluts i no relatius. Una certa distància és necessària per a l'exercici del poder, per exemple. Si la política té regles pròpies, com ens van ensenyar els renaixentistes que surten a la sèrie, un excés de familiaritat ens en distreurà i, en realitat, farà mé soculta la política. Sense distància també es fa cada vegada més impossible l'equanimitat en la presa de decisions. Amb la transparència en excés, ¿no es fa més difícil la presa de decisions i el famós diàleg que tothom proclama i no arriba mai?

Entendre, doncs, les lògiques de la política fent una mirada de ficció al seu interior, tot i que basada en fets històrics ens hauria de permetre, almenys, dues conclusions. La primera, la de no escandalitzar-nos que la política inclogui renúncies, pactes amb el diable i negociacions al marge d'interessos en joc; si és real i efectiva és així, si no, és una pura paròdia de caràcter moralitzant. La segona és que com tot el que té volum, justament per reconèixer l'objecte en la seva profunditat, es mostra amb llums i ombres; sense ombres, no hi ha volum. De manera que aprenguem a renunciar a part del nostre "dret" a la transparència si deleguem en els nostres representants la gestió entre bambalines dels acords necessaris per poder avançar. I entendre això om un progrés i no com un retrocés. Crec que serà difícil fins que, potser, no arribi un nou reneixement.

Bibliografia

• Innerarity, Daniel: "¿Cuanta transparencia requieren y soportan nuetsras democracias?", dins el seu llibre La política en tiempos de indignación. Galaxia Gutenberg, Barcelona, 2015, pp. 269 i ss
• Torralba, Francesc: ¿Quanta transparència podem digerir?, Pagès Ed. Lleida, 2015.

'Ser' filosofia, el repte

Un adolescent que ha deixat la filo per setembre em pregunta “i a mi, això, per què em servirà?”. Jo, provoco responent “per una cosa que quan la facis, un dia, ja veuràs com t’agradarà: pensar”. No sé si el convenço, però em sembla que no. Algun comensal de la mateixa taula em retopa. Aujda a pensar la ciència, diu: les matemàtiques, la física, la biologia. La filo especula, però no anem enlloc especulant tota l’estona. Sense filosofia, dic, sense preguntar-se per què, tampoc hauria nascut la ciència. Techné, paraula grega que avui designa la tècnica, es referia en principi a la filosofia, penso. Però m’ho agafo amb filosofia i quedem en taules. L’adolescent finalment aprova i potser no cal remenar-ho més.

A les nits de TV3 s’emet la sèrie “Merlí”, on el protagonista fa filosofia en un institut de secundària. Les trames, dirigides al món adolescent, sobretot, es posen al servei de l’autor o el tema que volen tractar en cada episodi, dedueixo. Com en totes les trames de sèries actuals, el “realisme”, especialment l’anodí, preval sobre qualsevol referent, però bé. Mira, almenys la filosofia serveix per un parell de coses més. Una, per fer sèries. I, dues, per ser-ne un correlat.

En força instituts de Catalunya, s’han obert ja les inscripcions per participar a l’Olimpíada de Filosofia que s’haurà de celebrar a Barcelona el proper mes de febrer. Els guanyadors podran participar en els certàmens espanyol i internacional i enguany han de guanyar argumentant sobre la bellesa. Contra el purisme associat a la filosofia, a mi sí que em sembla bé barrejar-la en el món de la competició com si fos un esport.

Aquestes tres anècdotes em van molt bé per il·lustrar el combat, més o menys imaginatiu, més o menys eficaç, que des de diferents fronts està lliurant la filosofia per subsisitr al currículum i per millorar el seu prestigi. La seva utilitat, vaja. Qui diu filosofia diu la resta de matèries humanístiques. ¿Podem encara fer-hi alguna cosa? Sens dubte, plorar i fer manifestos, no, esclar. Associar a la filosofia altres experiències em sembla encomiable, com els que pensen en fer “divertides” les matemàtiques o “fàcil” l’anglès. Però una mica enganyós. Com en tot, la clau crec que és en l’exemple. En deixar d’especular per fer, com ens reclamaven. En posar tant èmfasi en ser tu mateix allò que reclames als altres. En ser filosofia.

Mostra més com vius, doncs, que no pas com dius com vius o com dius com penses. La millor campanya de lectura consisteix en llegir més que cantar l’excel·lència de llegir de la mateixa com les nostres respostes a fets quotidians condicionen la formació moral dels que ens envolten. Pensar, o ajudar a pensar; fer que les coses no siguin tan clares com la mandra (i molta gent) pretén, precisa d’actituds proclius. Aprenem a parlar, i a viure, imitant-nos. Que no us diguin mai més que les persones passen però les idees queden. Les persones són les que queden.

Article per a la secció "Fem un pensament" de la revista Valors (octubre 2015)

Foto: De la sèrie "Merlí", a TV3 els dilluns.

Les minories

No crec pas que sigui necessari remarcar l'èxit popular de l'espectacle, la seva massivitat, perquè no existí. Fou un espectacle de minories, de minories en expansió visible però per ara d'una limitació evident. És normal que sigui així. En definitiva, els espectacles que cauen més bé a les masses són els que han passat pel purgatori de les minories. L'arribar i moldre no és gaire corrent.

Josep Pla, Sobre París i França, Ed. Destino, Barcelona 1971(2), p. 140.

El preu

Sóc aquell (....)

que tu has tallat
i obert per demostrar a la teva audiència,

tan preparada,
que no hi ha perla sense preu.

R. S. Thomas, fragment del poema "La perla", a No hi ha treva per a les fúries (Ed. Proa, Barcelona, 2013, pàg. 375; trad. Anna Crowe / Joan Margarit).

Bordells o biblioteques

Ah, si tingués diners, quina biblioteca hauria format! Hauria col·leccionat llibres com altres col·leccionen senyoretes del bordell. cada u per allà on l'enfila...

Josep Pla, Sobre París i França, Ed. Destino, Barcelona 1971(2), p. 140.
Foto: Una habitació del bordell de Madame Petit, 1932. (Foto: Josep Maria de Sagarra. Arxiu Paco Villar)

Qui sóc jo?

Va ser l'amor que li va fer posar,
com a final també a tots nosaltres,
la cara contra el vidre,
per preguntar-li amb la veu
trencada de l'anònim: qui sóc jo?

R. S. Thomas, fragment del poema "Lunar", a No hi ha treva per a les fúries (Ed. Proa, Barcelona, 2013, pàg. 369; trad. Anna Crowe / Joan Margarit).
Il·lustració: Jenny Saville, Closed contact #8, Gagosian Gallery, Los Angeles.

La Fura a la Pietat

Devia ser cap a la primavera de 1984 que La Fura dels Baus va presentar el seu primer espectacle a Mataró, “Accions”. Jo era molt jove, però amb els amics ens vam acostar al cèntric solar d’un recent enderroc on es feia. Fou una experiència que va complir a l’abast amb les expectatives i que encara recordo. Més a prop de la performance que la manera com entenem el teatre, i amb la implicació “obligatòria” del públic (o et movies o semblava que rebries), el que revolucionà aquell grup sorgit de fer cercaviles i espectacles infantils era sobretot el llenguatge escènic i, també, la recreació simbòlica. Recordo que en cada espectacle trencaven del tot un cotxe (a martellades, arrencant peces o serrant-lo) i n’escampaven els trossos. Però recordo també com, d’una mena de cistelles que rodolaven, hi acabaven sortint, “neixent”, persones. El fang, el color, la música, la dansa, la violència i el goig de viure se’ns apareixien com el veritable bing bang de la nostra existència, amb impacte inclòs.

Em ve tot això al cap perquè L’Albergueria, l’atrevit centre d’art contemporani del Bisbat de Vic, preestrena a mitjan octubre una versió lliure de la Baukernkantate (Cantata dels pagesos) BWV.212 de J.S. Bach, versionada per La Fura dels Baus, que convida a unir la virtut i els plaers mundans. Toma ya. Ho faran a l’Església de la Pietat de la seu osonenca, i coincideix amb l’obertura d’una exposició de Fernando Bravo sobre l’obra teatral de Tadeusz Kantor. Jo, què voleu que us digui, ho trobo genial. A qui primer cal agrair-ho és al director del Museu Episcopal de Vic, de qui depèn el centre, mossèn Josep M. Riba, que és un home visionari. En segon lloc, al seu equip entusiasta, grans professionals. També al Bisbat i al seu titular, esclar. I a la companyia teatral, que ha acceptat el joc que el que podia ser un foc creuat de tendències, estètiques i provocacions sigui una invitació al diàleg, al respecte i a la reflexió que tota trobada “estranya” produeix sempre.

Valgui tot això per reivindicar aquesta feina. I per saludar un nou pas en el camí que l’Església no ha d’abandonar mai en la recerca d’espais comuns entre la seva missió evangelitzadora i el diàleg sincer i admirat dels camins de l’art, amb la fusió de llenguatges nous i antics, per trobar espais comuns. Que hi són. I que buscar-los ja és trobar-los.

Article per a Foc Nou (oct. 2015), avançat a CatalunyaReligió.cat.

Experts

Tothom ara és expert en alguna cosa o altra i la paraula té un èxit immens. Experts de l'economia, de la política, de la indústria, de la cuina, de la moda, de la psicologia individual o col·lectiva... Això no vol dir que les coses no vagin cada dia més malament. La ignorància té molt mala peça al teler.

Josep Pla, Sobre París i França, Ed. Destino, Barcelona 1971(2), p. 115.

Confusió

     No hi ha cap jardiner,
només els cuidadors de la raó tapada
     per la confusió.

R. S. Thomas, fragment del poema "Geriàtric", a No hi ha treva per a les fúries (Ed. Proa, Barcelona, 2013, pàg. 359; trad. Anna Crowe / Joan Margarit).
Foto: Jardí Botànic de Barcelona.

Vuit pinzellades

I

De les eleccions ja fa força dies i no n'he dit res perquè veig que no tinc massa res a dir del que amb molt de seny han apuntat alguns analistes aquests dies. Només vull fer algunes breus consideracions.

Primer. Ja sé que tot es pot llegir de moltes maneres, però qualsevol anàlisi ha de tenir en compte els resultats, que s'han de mirar i remirar abans d'emetre (pre)judicis. Us passo aquest senzill full de Gesop amb les principals dades dels resultats, aquí.

Segon. Ara no em vull fer el mestre tites, però el divendres abans de les eleccions un servidor (no calia ser massa intel·ligent) ja preveia que abans que la independència i el (per mi) ignot camí per assolir-la el primer problema seria més pràctic: la tria de president. Que el candidat a la presidència de la Generalitatd de la formació guanyadora (amb un escó menys que la resta de partits, excepte la Cup), anés de número 4, ja era tot una declaració d'impotència. La (falsa) modèstia del "per tirar endavant el procés jo estic disposat a retirar-me" ara passa factura, de nou.

Tercer. A banda d'altres consideracions, potser més importants, la lluita interna dels partits pro-independència ha estat pel lideratge del "procés", ja des de 2012, quan el president Mas dubtava si assumir o no les tesis del moviment que aleshores prenia una gran força. El resultat, recordem-ho, va saldar-se aleshores amb menys diputats per CiU i, avui, amb menys diputats dels dos partits que integren Junts pel Sí respecte el 2012. El "rum-rum" de la pugna d'ERC i CiU pel lideratge, sumada avui amb els imprescindibles (?) 10 diputats de la Cup, perfectament lògic, d'altra banda, és ja avui una de les principals amenaces del "procés".

Quart. Per mi, el millor titular de la jornada el va donar José Antonio Donaire en un twit: "Un resultat prou ampli com per a no fer res. Un resultat prou estret com per a fer-ho tot". Efectivament, els partits que tenen com a objectiu la proclamació relativament ràpida d ela independència de Catalunya van assolir la majoria al Parlament, de manera prou clara com perquè el tema esdevingui central a l'agenda espanyola i hi hagi moviments, no necessàriament en la mateixa direcció que aquesta majoria, que pretenguin resoldre l'atzucac. Però també és cert que el nombre de vots (fins i tot en el cas psicològic que s'hagués superat el 50%, que no ha estat així) no avala cap proposta de ruptura a curt termini, de manera que la necessitat de "moure fitxa" sigui també un tema central a la política catalana.

Cinquè. Ens trobem, doncs, en un cas típic d'enrocament. De confrontació. Els partits partidaris del diàleg i de les reformes estructurals a nivell espanyol han baixat la seva representació al Parlament, tot i que, almenys així ho espero, estan cridats a fer un bon paper. L'enrocament, a l'espera que un dels dos blocs faci callar l'altre per sempre, és el millor aliat del manteniment de l'statu quo. Qui s'ho juga tot, qui va "a totes", és possible que es quedi sense res ja que, en política, amb prou feines s'obté una part del que es desitja. Sé que hi ha molta gent que ha opta per les opcions independentistes indignat pel comportament del Govern espanyol i amb la pretensió de donar "trumfos" al Govern català per negociar amb més força una posició que acabi, senzillament, amb més respecte pel país. Les posicions negociadores, en temps de confrontació, són preses com a febles. Ara, però, és l'únic que ens pot salvar. Tot i que potser haguem d'esperar més enllà de Nadal.

Sisè. Diuen que demà dijous els dirigents de la Cup explicaran quina és la seva posició respecte a la investidura, conscients que són l'únic grup que la pot fer possible, ara per ara. Jo ja sé que aquests xicots generen molta simpatia, i alguna condescendència. I ja se sap que en tinc una opinió no gaire bona, per dir-ho suaument, que esbiaixa la meva percepció. Però vull advertir que tant l'estratègia que han presentat per assolir la independència, amb crides a la desobediència, a la resistència i a la ruptura, com el pressumpte programa que pretenen portar a terme en cas que mai governin, que semblen les normes d'una casa ocupa manada per soviètics, són una amenaça important per al nostre país. Tothom em diu que res, que "ja es moderaran ara que sabran el pa que s'hi dóna", però jo no les tinc totes. Ho dic perquè l'endemà de l'elecció del president, el Govern haurà de prendre decisions. I no em refereixo a les històriques o èpiques, sinó a les normals, a les de "governar el dia a dia", com diu sovint amb menyspreu l'actual titular. Aquest, per si no en teníem prou, és un altre dels problemes grossos que ens està caient al damunt.

Setè. No estic massa d'acord en què els resultats electorals mostrin una fragmentació del país que, sobretot, passa per una mena de falla entre els partidaris del sí i del no, perfectament perfilables els uns dels altres (per barris, per llengües, per consum televisiu...). Senyors, qui ara descobreixi que la nostra societat és plural, amb interessos diversos i dinàmiques molt diferents és que no ha entès de què va, exactament, aixó de la "nació". I que es pot ser perfectament "un sol poble" amb aquest trencadís tan gaudinià. A mi, el que em preocupa (i ho vaig dir també de les últimes eleccions municipals) és que pràcticament no hi hagi partits transversals. Cosa que em fa pensar si hi ha o no projectes comuns per a tot el país o, almenys, amb presència més o meys regular en vàries de les "caselles" teòricament incompatibles de l'electorat català. El procés d'endogàmia de les relacions humanes (no tan sols a Catalunya i incrementat gràcies a la xarxa) i de la cultura em sembla també un dels advertiments seriosos que caldria començar a abordar.

Vuitè. No vull acabar sense dir que a mi, Miquel Iceta, em va agradar a la campanya i espero que faci un bon paper a partir d'ara. Els resultats, molt per damunt de les enquestes, però, són encara baixant a la tendència del PSC, que no pot ajornar més saber què vol ser quan sigui gran. Per tornar a ser gran, ja m'enteneu. Aprofitem-ho.

I aquí ho deixo. He dit que seria breu i m'he enrotllat com una persiana. Semblo un polític.

Prestigi

Ara es viatja d'una manera més folgada, amb molta més comoditat, però el 1920, encara, els sastres, barreters i sabaters consideraven que una de les seves obligacions era contribuir a fer més difícil del que realment és la vida de la gent i això els donava molt de prestigi.

Josep Pla, Sobre París i França, Ed. Destino, Barcelona 1971(2), p. 8.

Amunt i avall

Avui, trenta anys més tard,
vora l'eternitat, la dissolució,
res més que el jo mirant
cap amunt vers el jo
que mira cap avall,
on cadascun rebutja
esdevenir un objecte.

R. S. Thomas, fragment del poema "Braces", a No hi ha treva per a les fúries (Ed. Proa, Barcelona, 2013, pàg. 363; trad. Anna Crowe / Joan Margarit).
Il·lustració: Mark Rothko, Núm. 2, Blau,, vermell i verd (1953).

Tàpies, la bèstia del poder i la natura barroca

Juan van der Hamen, Cardo y cesta de manzanas, 1622

L’inici d’aquesta temporada barcelonina comença amb tres exposicions que tinc moltes ganes d’anar a veure. De fet, una d’elles ja fa temps que funciona però tenim temps fins després de Reis. es tracta de “Tàpies. Col·lecció d’artista”, una mostra a la fundació que duu el nom del pintor i que presenta una vintena d’obres d’art modern occidental i una quarantena d’obres del propi Tàpies, provinents de la col·lecció particular del pintor, junt amb altres objectes. Hi ha, almenys, tres motius d’interès. El primer, el de comprovar in situ el diàleg possible entre l’obra de Tàpies i dels sues referents artístics. L’altre, el d’investigar quin podria ser el fil (o els fils) conductors de l’interès del pintor per aquestes peces, obres d’artistes de primer ordre del segle XX. I l’últim, per repassar, de nou, la trajectòria de Tàpies, amb les seves diferents etapes. No ens en cansarem mai.

La segona exposició que tinc ganes de veure serà al MACBA i, en el marc de la reflexió general sobre el poder que fa l’art contemporani, presenta una mostra col·lectiva sota el títol “La bèstia i el sobirà”. Una trentena d’artistes “qüestionen i desfan la definició occidental i metafísica de la sobirania política: com proposen noves maneres d’entendre la llibertat i l’emancipació que excedeixen el marc de l’autonomia individual, així com la forma moderna de l’Estat-nació”, segons diu el prospecte. El títol fa referència al poder com a voluntat, sense límits, i la seva complexa relació amb la llei, el límit potestatiu. Jo crec que és molt oportuna.

I la tercera, molt lluny d’aquestes dues (o potser no tant), es diu “Natures mortes del segle XVII” i serveix per anar fent gana de cara a la nova presentació d’art del Renaixement i Barroc, que s’inaugurarà el 2016 al MNAC, i que comptarà amb una selecció d’aquestes obres que el Museu avança. Crec que, tant pels autors -artistes barrocs espanyols- com per la temàtica, és del tot oportuna. Lluny de la seva pàtina decorativa, els bodegons barrocs (tant els de tradició espanyola com els de la flamenca, aleshores sota la mateixa corona) són una expressió molt genuïna de l’aportació de l’art espanyol al pensament barroc ...i contemporani. La celebració del present, la valoració del que -en teoria- és menys insignificant, l’al·legoria humana en forma de fruites, flors o aviram i el tractament tècnic de la pintura en són una contundent mostra. Jo ja hi estic fent cua.

Ramon Bassas.

“Tàpies. Col·lecció d’artista” s’exposa a la Fundació Tàpies fins al 10/01/2016; “La bèstia i el sobirà”, al MACBA del 16/10/2015 al 17/01/2016; “Natures mortes del segle XVII”, al MNAC del 08/10/2015 al 28/02/2016Article per a la revista Valors (setembre 2015)

Matrimoni

   

     En aquest món
esclau del temps,
     l'amor ha estat
aquest instant
     de cinquanta anys.


R. S. Thomas, fragment del poema "Matrimoni", a No hi ha treva per a les fúries (Ed. Proa, Barcelona, 2013, pàg. 351; trad. Anna Crowe / Joan Margarit).

Il·lustració: "El matrimoni Arnolfini", de jan Van Eyck (1434), National Gallery, Londres.

Diumenge de ruta

A tenor de les enquestes que es van publicar fa uns dies, faig aquestes hipòtesis.

Si guanyen els independentistes de Junts pel Sí amb majoria absoluta, aconseguint que els indecisos els facin costat a l'últim moment, previsiblement caldrà aplicar dos documents. Un, que és secret, el pacte entre CDC, ERC, Òmnium i l'ANC que sembla que proposa designar el seu número 4 com a candidat a la presidència de la Generalitat. D'acord. Es vota i es forma Govern (sembla que també hi és, al pacte que han amagat a l'opinió pública). L'altre document és el famós full de ruta cap a la independència que en 18 mesos ha de fer que siguem un nou estat. 

Bé, totes i cadascuna de les fases d'aquest últim programa són impugnables, per il·legals, i qualsevol tribunal les tomba. Aleshores,el Govern què farà? Governar? Ja seria hora. No, no. Si tu l'estires fort per aquí, aleshores jo l'estiro fort per allà. Farem moltes manifestacions, però el procés no avançarà. Els partidaris del diàleg, com que hauran estat marginats (en aquesta hipòtesi), tot i sabent que és l'única solució política a tot aquest enrenou, veuran astorats com les posicions s'enquisten encara més. Però quin seria aleshores el camí del Govern? Dimitir?

Hi ha una altra possibilitat. No fer cas als tribunals i declarar vàlids tots els acords del Parlament, creant una inseguretat jurídica inèdita que, probablement, els mercats agrairan com cal. Així, haurem de pagar els nostres impostos a l'Agència Catalana i les nostres contribucions a la Seguretat Social Catalana, per exemple (això deuen ser les estructures d'estat a crear, oi?). Si em nego, en virtut de la llei que m'assisteix (llei que estarà en un llimb), quedarà per veure amb quina força m'obligaran a complir els dictats il·legals del Parlament. D'això se'n diu conflicte i, com que els tribunals hauran estat burlats, ara estem parlant només de força. M'agradaria sabr com ho resoldran.

Previsiblement, l'Estat haurà fet ús de les seves atribucions per obligar-me a complir la llei vigent i no la que s'imposa per la voluntat il·lícita d'un Parlament que no és competent. Esclar, conec perfectament amb quina força l'Estat em pot obligar. El que no conec és amb quina ho pot fer la Generalitat.

¿Aleshores, què farem?

Més que si ens fan fora o no de la UE, m'inquieta això. I si algun babau diu que tot plegat és per fer por, que primer faci l'esforç de respondre a aquest pobre ignorant.

Més hipòtesis

Bé, segona hipòtesi. Si guanyen els independentistes, però han de sumar la Cup, si fem cas de les declaracions del seu cap de llista, el primer problema del nou Parlament no serà la independència sinó triar president. Tema que, si no es desbloqueja, ens aboca a unes noves eleccions.

Si es desbloqueja (posant-ne un altre o empassant-se el gripau, que és el que s'acostuma a fer en la política democràtica), tornem a la hipòtesi anterior, però amb la variable de la insubmissió legal elevada al cub. Al cub de la Cup. Coneixent-los les amistats, sé perfectament amb quina força -aleshores- actuaria la majoria parlamentària per imposar els seus dictats il·legals. Ja ens han amenaçat: el regidor de la Cup de Mataró ja va assenyalar fa poc un amic meu que havia qüestionat que una fundació pública tingués una estelada a la façana dient que el vol fora de la ciutat. ¿És aquesta la ruptura que volen? En fi. Insisteixo, si hi ha cap altra via, expliqui'ns-la.

I tercera hipòtesi. Si l'independentisme no guanya la majoria absoluta dels escons, em temo que hi haurà noves eleccions, perquè no veig cap majoria alternativa viable. Contra el que diuen, no hi ha front del "no". Ara, com que "no ens deixen votar", ens ha agafat diarrea i no parem de fer eleccions. I així fins ves a saber quan.

Només podria passar que, en aquest últim cas, un gruix transversal de diputats i partits fes un cop de cap i dibuixés un altre full de ruta. El de la negociació i l'acord. El que sempre ha fet forta Catalunya i l'únic possible per desfer l'atzucac ...que dóna tantes rendibilitats electorals.

Veurem què passa. 

Marco, el mirall

S'ha escrit molt sobre l'últim llibre de Javier Cercas, El impostor (Penguin Random House, 2014), de manera que no m'estendré gaire. Sobretot, vull dir que és un molt bon llibre i que recomano. Per la forma i el fons. La forma, com ens té (ben) acostumats Cercas, depassa els gèneres literaris. En aquest cas, podríem dir que és una crònica on l'autor ens explica com va recomposant les peces d'una narració, és a dir, la vida "real" d'un personatge, Enric Marco, que un dia es va saber que l'havia amagat explicant-ne una de fictícia molt més interessant i excitant. Una crònica amb les vicissituds i les reflexions (literàries, morals, polítiques) que necessàriament hi han sorgit en els anys en què ha invertit en el projecte, que inclou, com a treball de camp, una sèrie d'entrevistes mab el propi interessat.

El fons, tot i així, encara és més ric. El gran tema del llibre és, com ha dit l'autor, no tant Marco com la necessitat que tenim tots, en més o menys mesura, de construir un personatge fet de petites o grans impostures, per no dir directament mentides. Aquesta és la gran interpel·lació del llibre. Però com en tota bona novel·la (si ens atrevim a qualificar-lo així), hi ha moltes més salses en les que mullar el pa: les diferències generacionals en afrontar aquest cas, per exemple, amb la participació del fill d el'autor. El papanatisme davant els relats "autèntics" que l'anomenada "memòria històrica" també se'n ressent. O, dit d'una altra manera, la difícil relació entre "veritat" i "realitat", que ens porta sempre tan despistats. L'actualitat del Quixot, també. O, de manera més abstracta, la dificultat de discernir entre el relat necessari a les nostres vides (sense el qual no les comprenem) i l'embelliment d'aquest relat amb l'excusa de fer-lo més atractiu i autèntic, oblidant-nos de la vida real que embolcalla. Els límits de la privacitat. Algunes misèries de la nostra transició (el relat de la vinculació de marco amb la CNT o el món universitari). I moltes més coses. En tot cas, l'autor pretenia (com diu la dita) no tant fixar-nos amb el que assenyala el dit índex quan cacem algú amb una mentida com, de fet, el que assenyalen els altres tres dits discrets. És a dir, fer-nos de mirall. Fer-nos recordar que segurament cadascú de nosaltres té prous motius per no tirar la primera pedra.

El plebiscit de la 'Civitas fracta'

El pàmpol que tinc al món sobiranista em diu que està molt mobilitzat, molt engrescat i poc dat a discutir res, sobretot als riscos evidents d’un procés de ruptura com el que desitgen. Tot són facècies i ens en fotem amb el mateix somriure de la nostra particular revolució cumbaià. El pàmpol que tinc al món no sobiranista em diu que hi ha de tot, encara que la fredor (o la contenció, o la perplexitat, o l’escepcitisme, no ho sé) sembla predominar-hi. Si això són unes plebiscitàries, com demanen els primers, aquest és el meu subjectivíssim diagnòstic dels dos bàndols. El relat independentista amb què Catalunya pensa sortir de la profunda crisi política, econòmica i, potser, moral que hem descobert els darrers anys, que té totes les característiques per esdevenir relat únic, no penetra més enllà del topall que ja ha mobilitzat en cada “esdeveniment històric” de l’últim lustre: manifestacions, consultes, recitals i focs de camp.

Però el topall és alt i, com dic, es troba al davant un grup heterogeni, no exactament un “no”, i que no se sent al·ludit per cap plebiscit. Maquiavel diria que el que falta és un relat alternatiu, un projecte que “sembli” tan viable i fàcil, i segurament tan maniqueu, com l’independentista. Els arguments plens de raons que esgrimim els que veiem que ens n’anem pel camí del pedregar són clarament insuficients. La raó sense emoció, sense una mica de “mentida”, d’aquelles “mentides” que fan dir la veritat, vull dir, és esquifida com els previsibles resultats dels racionalistes el proper dia 27.

Campanya de to baix

Però d’això ja en parlarem un altre dia. A Mataró, que és del que m’han demanat que parli, els meus pàmpols repartits a banda i banda de la Civitas fracta diuen el que diuen. No m’estranya, doncs, que el to general de la campanya sigui baix, reconeguem-ho. Un increment de vot, diuen les enquestes, pot allunyar Artur Mas i els seus aliats de la cobejada majoria absoluta que s’està plebiscitant. No és cap qüestió menor fer les eleccions en un pont a l’àrea metropolitana i començar la campanya amb la manifestació de la Diada. No, no em dóna la sensació d’estar davant unes eleccions “per fer història” com les de Felipe del 1982, les de Pujol al 1984, les d’Aznar al 1996 o les (frustrades) de Maragall el 1999. És com si l’enorme “bossa” de vots moderats, de centre-esquerra, sense massa sensibilitat a l’eix nacional, que és la que fa canviar la truita, estigués en stand by. Pels que es jugen el plebiscit, millor, clar.

Les preguntes que no es fan

Tant és així que, mentre escric aquestes línies, només hi ha anunciada la visita només de dos candidats a la presidència de la Generalitat a la nostra ciutat per fer-hi un míting (o a ballar, no ho sé), Miquel Iceta i Antonio Baños. Tan sols conec l’organització d’un sol debat (el que organitzen la televisió i ràdio locals conjuntament) i no he vist enlloc que ningú es pregunti per temes locals que afectin a les competències autonòmiques que ja tenim al cove. Sí, d’aquestes que fan manifestacions tan sorolloses a La Riera 48. Per exemple: ¿Ja no és un problema l’autopista de peatge? ¿On han anat a parar els diners finalistes que l’estat ens va atorgar pels accessos a la C32 i que amb el projecte actual no s’utilitzaran? ¿Els ajuntaments hauran d’anar fent invents o finalment hi haurà una normativa de la Generalitat que no empari els macroprostíbuls com l’actual? ¿Per què un dels dos partits de la coalició Junts pel Sí té les dues seus de Mataró embargades? ¿El nou Govern Mas continuarà retallant l’atenció sanitària a la nostra ciutat, en cas de ser reelegit? ¿Com pensen resoldre el dèficit de places d’educació secundària l’any que ve?¿Flexibilitzaran les normes perquè a Mataró s’hi pugui instal·lar una universitat privada? Si volen segueixo. Segur que tots tenen moltes preguntes a fer i els puja la mosca al nas quan totes les respostes acaben amb la independència, com una medecina universal infal·lible. Doncs seria ara l’hora de fer-les. La campanya electoral, de fet, és això, és on cal plantejar aquestes preguntes, comparar les respostes i triar. No sobre contes de la lletera que, per més inri, amaguen els costos econòmics, polítics i humans d’una secessió unilateral com pregonen. Per cert, tampoc s’ha plantejat cap debat plebiscitari, a Mataró, amb pros i contres del procés. Curiós plebiscit.

Article per al blog La Riera 48Foto: Debat electoral de 2011 (El Tot Mataró)

El guepard conserge

Arruïnada la imatge de l'intel·lectual progre, protector dels ramats desemparats, va tornar l'intel·lectual aristocràtic, el guepard atrad¡ctiu i implacable. Es burla dels catecismes solidaris, ja caducs, i estableix una necessitat irrefrenable de contradir el políticament correcte. Ara bé, és relament un guepard? Més aviat sembla un conserge del nou déu.

Antoni Puigverd, La finestra discreta, Ed. La Vanguardia, Barcelona, 2014, pp. 302.

El futur

Guardem els estalvis pel futur
i quan arriba som uns insolvents.

De joves, el hobby era assassinar-lo.
De vells preguem per la seva recuperació.

R. S. Thomas, fragment del poema "Temps", a No hi ha treva per a les fúries (Ed. Proa, Barcelona, 2013, pàg. 343; trad. Anna Crowe / Joan Margarit).