Covard

Com que no té prou valor per enfrontar-s'hi obertament, es limita a elogiar els enemics del seu adversari.

Ferran Sàez Mateu, Estranya forma de vida, A contra vent, Barcelona, 2006, p. 65 (comentari, aquí).

Empatia

Cadascú
sóc jo mateix
en aquelles mateixes circumstàncies.

Màrius Sampere, fragment del poema 73, a Altres presències, Meteora Ed., Barcelona, 2008, p. 89.
Foto: Promoció de la representació de 'El gran teatro del mundo', de Calderón de la Barca, dirigida per Carlos Saura.

Nexes fructífers

El capital social d'un determinat grup no es basa, doncs, en una agregació de talents individuals sinó en la capacitat de crear lligams i nexes fructífers, amb una incidència positiva en la col·lectivitat.

Ferran Sàez Mateu, Estranya forma de vida, A contra vent, Barcelona, 2006, p. 61 (comentari, aquí).
Il·lustració: Perecoll.

Mans

Al gran buit li calen mans,
jo en tinc dues.

per collir no res
entre altres coses,

coses o roses,
roses o punxes,

punxes o espermes
de cadàvers oportunament
substituïts.


Màrius Sampere, poema 72, a Altres presències, Meteora Ed., Barcelona, 2008, p. 88.
Il·lustració: Solón.

L'escàndol d'un "streaptease"

Ara fa uns mesos, a la meva ciutat hi va haver una mica d’enrenou perquè una discoteca tenia com a reclam un striptease amb una mena d’acte sexual inclòs, compost només per dones. A banda dels arguments legals per blasmar-ho, referits a la presència de menors o al tipus de llicència, s’hi van sumar els que criticaven el reclam del cos femení sexualitzat com a publicitat i demanaven prohibir aquest tipus d’espectacles. Entre els qui ho demanaven, o exigien (des de les xarxes fins a l’ajuntament), hi havia gent molt d’esquerres i molt feminista. Com que em començo a fer gran, recordo els esgarips de la gent més conservadora de la generació dels meus avis davant el destape al cinema o la televisió o les cartes que rebia un cinema el local del qual era propietat de l’Església cada vegada que exhibien un fotograma amb centímetres de cuixa fora dels límits de la moral.

Aleshores ens feia riure i, en canvi, ara, ningú gosa dir que la nova actitud progre és tan puritana com la carca. Passen coses semblants amb el llenguatge. La Lliga el Bon Mot cridava contra els renecs a les converses i ara es proscriu no tan sols paraules (moro, subnormal, segons com Espanya, caritat, l’ús del masculí plural...) sinó les realitats que descriuen, que en resten dissimul·lades, o reprimides. No deixa de ser, crec, una reacció un pèl ingènua, impotent i “moralitzant” al que realment passa: l’ús intensiu de les xarxes ha promogut que la banalització de la sexualitat, o dels cossos, sigui universal i absolutament accessible, o que la gent insulti o denigri qualsevol amb total impunitat.

No seré jo qui critiqui que, des de l’esquerra i el feminisme, s’adoptin actituds crítiques a la invasió del laissez faire capitalista al conjunt de la nostra vida, una porta que obre la mateixa esquerra, crec jo, amb la cultura del Maig del 68. Em sembla positiva l’autocrítica. El que em preocupa és que la presa de posició moral només pugui entendre’s traduïda a l’àmbit legal. Per posar el primer exemple: moralment puc tenir una posició contrària a aquesta mena d’streptease, perquè retrata una sexualitat denigrant, ...però ¿l’he de prohibir? ¿He de negar als altres viure amb la pròpia carn aquesta mateixa reflexió? ¿Serà suficient, després, la transmissió -això que està en crisi- per pujar el nivell moral dels que ens succeeixen?

Anthony Burgess, que va escriure la novel·la de La taronja mecànica, un film de Stanley Kubrik, deia que “el bé per decret”, treure els ciutadans la possibilitat de fer el propi camí cap el mal, que és a la mateixa cruïlla que el del bé, i que és personalíssim, genera els éssers violents que descriu al llibre, incapaços de prendre decisions, incapaços de veure el món “sense” el mal. Incapaços de ser lliures.

Article publicat el mes d'abril a la revista Valors. Foto: Espectacle a la discoteca Bot, de Mataró (Nació Digital)

Creure, insuportable

[Avui fa quaranta anys que vaig fer la primera comunió]

Versió senzilla de la qüestió: no creiem, ni creurem, però de tant en tant sospitem que hauríem de creure, si més no per raons d'ordre pràctic. Versió complexa: no podem creure justament perquè no podem permetre que hem de creure, és a dir, perquè no suportaríem la vivència premoderna de l'(auto)imposició mental.

(...) Els il·lustrats, i més tard els seus néts positivistes, van arribar a creure que les persones abandonarien les catedrals per assistir en massa als ateneus. Però resulta que no va ser així. On ha anat a parar tota aquesta gent, doncs? On són? Els trobarem consultant nigromants per telèfon, encenent espelmes de colors per neutralitzar les "energies negatives", comprant llibres d'autoajuda, esperant el missatge dels ovnis, fent meditació trancendental, llegint l'horòscop o guarint-se les gràcies als poders de les Flors de Bach.

Ferran Sàez Mateu, Estranya forma de vida, A contra vent, Barcelona, 2006, pp. 54 i 58 (comentari, aquí).
Foto: Cristina García Rodero.

Només has de mirar

I per què ho vols entendre?
Tu només has de mirar.

Màrius Sampere, fragment poema 56, a Altres presències, Meteora Ed., Barcelona, 2008, p. 69.
Il·lustració: Salvador Dalí, "Noia a la finestra" (1925), Museu Reina Sofia (Madrid).

¿Però els bisbes catalans volen el referèndum o no?

Divendres passat al midia, per casualitat, estava mirant el mataroní Carles Prats a les notícies del canal autonòmic, quan va dir "Després del Barça, uns altres se sumen per demanar el referèndum: els bisbes catalans". Jo, que m'havia llegit per sobre la nota a Catalunya Religió, vaig pensar "a veure si resulta que era en llatí i no l'has entès, o que estava en una clau l'hermenèutica de la qual només comprenen a TV3". Ja m'estranyava que el meu arquebisbe volgués fer un referèndum per declarar-lo estranger.

Efectivament, en cap lloc de la nota hi surt cap menció al referèndum. Una frase enmig d'un context de contínua apel·lació al diàleg i el pacte hi diu: "Per això creiem humilment que convé que siguin escoltades les legítimes aspiracions del poble català, per tal que sigui estimada i valorada la seva singularitat nacional, especialment la seva llengua pròpia i la seva cultura, i que es promogui realment tot allò que porta un creixement i un progrés al conjunt de la societat, sobretot en el camp de la sanitat, l’ensenyament, els serveis socials i les infraestructures." Parla del referèndum? En absolut. L'exclou? Tampoc. La traducció entre escoltar les "legítimes aspiracions del poble català" i sumar-se al Pacte pel Referèndum, tal i com feia la televisió que paguem entre tots, és senzillament errònia. Conscient, però errònia.

Val la pena llegir-se el comunicat perquè diu coses que estan molt bé. A continuació d'aquest paràgraf fa un dur al·legat per combatre la corrupció (la setmana que hem descobert les dots de mare superiora d'una il·lustre senyora) i, a continuació, commina el conjunt del país per a l'erradicació de la pobresa com a prioritat política. Del referèndum, res de res.

¿Hi hauria de ser, però? ¿Que no hi sigui, vol dir que els bisbes hi estan en contra? Esclar que no. L'episcopat català no entra, ci crec que hagi d'entrar, en quins han de ser els mecanismes d'escoltar, ni tan sols quins n'han de ser els interlocutors. ¿Es refereix a escoltar-se una mica més els uns els altres, la setmana que hem vist que el Parlament liquidava comissions d'investigació i processos previs als debats de lleis? ¿O es refereix a escoltar-se més mútuament els presidents dels governs espanyol i català, que des del gener que no es troben... i en secret? Probablement a tot això i a moltes més coses perquè, certament, bona part dels problemes polítics del país (i del món) em temo que es deuen a les incapacitats de relacionar-se, als mons tancats, a les impossibilitats de cercar espais transversals d'intercanvi. I l'Església Catòlica, l'entitat més transversal del país (amb permís del Barça, l'altra religió), probablement és aquí on té més coses a dir.

Tampoc hem de passar de puntetes en les prioritats que marquen: les polítiques socials i el combat contra la pobresa. I no diuen com, perquè tampoc és el seu paper. L'Església no és un partit. Però també de prendre el pols al país en sap molt, la seva presència és amplíssima al conjut del terriroti, en tots els barris i comarques. I el que clama al cel, tot i que als cercles concèntrics en què estem acostumats a viure no s'hi traspassi, són aquestes desigualtats brutals a la nostra societat, per les que ningú fa macromanifestacions ni concerts ni referèndums. A parer meu, és així com l'Església s'ha de "ficar" en política. Sense callar res, alertant dels riscos i oferint, esclar, l'esperança. Inspirant-se de cor amb la Doctrina Social de l'Església (que no diu el que alguns diuen que diu). I deixar als que no som clergues, i als que no mirarem pas quina religió professen, que proposin les mesures polítiques per enfrontar-s'hi, no pas ells.

Ben mirat, els termes en què s'expressen els bisbes de la Tarraconense en aquest comunicat (diàleg, pacte, reformes socials...), s'assembla més aviat a la menyspreada, complicada i avorrida "tercera via", per la que alguns apostem per sortir de l'atzucac en què viu Catalunya, l'espiral de judicis i manifestacions estèrils. Però no s'ens acudirà mai titular una notícia "Després del partit tal, uns altres se sumen a defensar la tercera via: els bisbes catalans". Oi que ens entenem?

Les merles i el mal de queixal

Adorables merles! Són com la vida, com la cosa inaferrable que té la vida. En el moment de fer el pinyol sublim, resulta que es desinflen i fan el ridícul. Quan sembla que hom ho té tot, resulta que tot s'ha diluït. Quan arriba el moment de la temperatura de l'amor, succeeix que la senyoreta té mal de queixal i no està per a res.

Josep Pla, El nord (Ed. Destino, Barcelona, 1974 (2)), p. 104.
Il·lustració: Xtec..

Una sola vida més

Vivim per viure més.
Vivim més per viure més i més.
de tant viure més vivim encara.
han passat tants anys,
que tots aquests anys fan una vida.
Una vida que passa
entre vides, però no són vides,
són més i més
i no són més i més sinó
anys i anys, tants anys
com vides més i més, tantes com una
sola vida. Una sola
vida més.

Màrius Sampere, poema 52, a Altres presències, Meteora Ed., Barcelona, 2008, p. 65.
Il·lustració: Eduard Alcoy, La colla de l'espantall.

El pessebre de Le Pen

El moment més tens del primer debat dels candidats a les eleccions presidencials franceses va ser quan Jean-Luc Mélenchon (França Insubmisa, de l’esquerra radical) va retreure a Marine Le Pen (Front Nacional, d’extrema dreta) la defensa que aquesta última va fer de la llibertat dels municipis per instal·lar pessebres a l’espai públic durant les festes de Nadal. “No, senyora”, li va espetar Mélenchon, “el 60% dels francesos no té cap religió. Deixi’ns tranquils amb les seves històries de religió i les seves ganes d’imposar-nos una manera de viure que no és la nostra”. Val a dir que l’exministre ara insubmís va sortir guanyador del debat i va començar a pujar a les enquestes, que encapçalava Le Pen.

La polèmica venia a tomb per la derogació, el 2015, d’una norma del 1905 que prohibia l’exhibició dels pessebres a la via pública, com a conseqüència lògica de la laïcitat de l’Estat, un dels fonaments de la república francesa. Una derogació precedida per polèmiques anuals de municipis que desafiaven la prohibició i que, ai las, van rebre el suport entusiasta del Front Nacional, per posar de manifest el menyspreu a la identitat pròpia en una Europa que veu créixer les alienes. No és l’únic conflicte d’aquestes característiques, en una França on alguns dels seus mandataris (del conservador Sarkozy al socialista Valls) havien posat en dubte la rigidesa de la laïcitat per resoldre els conflictes que incorporen un component religiós. En deien “laïcitat positiva”.

Dubto molt que posar un pessebre, un element de la cultura popular amb centenars d’anys de tradició, sigui imposar cap “manera de viure que no és la nostra”. A no ser, esclar, que es refereixi a la manera de viure de Jesús de Natzaret, el protagonista, que -efectivament- proposa una manera de viure que no és la nostra i que també provocava escàndol. L’exhibició pública d’elements de la cultura que tenen un origen, un significat i potser un destí religiós equival senzillament a sentir-se lliure. L’espai públic ha de ser l’espai no tan sols del que ens iguala sinó, sobetot, del que ens diferencia. I aquest és el repte de la democràcia. Si no podem fer-ho ni tan sols amb un innocent pessebre, no ens estranyi que la favorita de les eleccions sigui la senyora Le Pen, hereva de Vichy, dels “pessebres” de concentració. El que es reprimeix sempre surt per on menys t’ho esperes.

Article per a la revista Foc Nou (maig 2017), publicat també a Catalunya Religió.

Maig

El cos humà, tan monstruós, estrany i delicat, té, al maig, en rares naturaleses jovençanes, un instant com un somni de perfecció impensada. Sota de les robes complicades s'endevinen meravelloses robes reposades. La perfecció s'hi veu fresca i rosada, plena i emmelada. Formes que duren poc...

Josep Pla, El nord (Ed. Destino, Barcelona, 1974 (2)), p. 23.
Il·lustració: Ramon Casas, Abans del bany, 1895, Museu de Montserrat.

Tot per tu

Sóc fidel, sóc funcionament.
Pròdig, em reparteixo: tot per tu.
M'he muntat un dit, és teu,
M'arrenco el cor, fes-te'n un rellotge.

Màrius Sampere, fragment del poema 42, a Altres presències, Meteora Ed., Barcelona, 2008, p. 55.

La gallineta

A mi, com ja va passar fa poc temps amb l'exsenador Santi Vidal, em sembla més aviat bé que els polítics independentistes aportin una mica de llum a la part més fosca, per opaca, del full de ruta que la coalició de CiU i ERC i la Cup tenen previst pels propers mesos. Ahir a El País es van fer públiques unes conferències del diputat Lluís Llach, conegut com a cantautor, en les quals advertia que els funcionaris que no acatin la nova "llei de transitorietat" cap a la independència que probablement aprovi el Parlament amb els vots dels diputats dels partits citats, seran "sancionats". 

¿Quina és la part més fosca, doncs? Contínuament he demanat als meus eventuals interlocutors independentistes que em diguin, sisplau, amb quina força (no moral, no, força de veritat) obligaran als jutges, al conjunt de forces i cossos de seguretat de l'estat (inclosos els Mossos, que són policia judicial), i a la resta de funcionaris (inclosos els autonòmics) a fer complir una llei que, segurament, serà anul·lada just després de ser aprovada. És a dir, que quan el president de la Generalitat es proposi executar el que disposa la llei, es trobi amb una ordre judicial que li impedeix i, per tant, el seu incompliment l'afecti a ell i a tot funcionari que s'hi presti, amb un risc penal més alt que una sanció. La pregunta pertinent que ens fem tots és, doncs, ¿amb quina força obligarà al poder judicial i els agents que actuen en el seu nom a estripar l'ordre i a posar-se al servei de la flamant república?.

El diputat, autor dels premonitoris "La gallineta" i "El jorn dels miserables", ho té clar: qui no ho faci serà sancionat. No va aclarir quin règim sancionador serà l'establert i, per tant, el nivell d'aquestes sancions, si és "a la coreana" (que seria molt convincent i faria culminar el procés amb l'èxit entusiasta del poble) o es tracta de la típica amonestació a la que estem tan acostumats en aquest país, si hi arriba. 

¿I què passa si la gallineta diu que prou?. Ho dic perquè tampoc va aclarir si, en el cas que el funcionari acudís als tribunals de justícia ordinària per denunciar l'abús de poder dels seus superiors (al cap i a la fi, els servidors públics han promès o jurat defensar la Constitució, no els seus governants), i els jutges admeten a tràmit la denúncia suspenent cautelarment la sanció, si aquests també serien "sancionats". I, en aquest darrer cas, què caldria fer quan la seva paciència hagués arribat al seu límit i enviessin la policia judicial (ergo els Mossos, que ja han dit que defensaran la Constitució) a detenir el responsable de recursos humans que està produint sancions, qui els aturaria. Val la pena saber-ho perquè la cosa, com veieu, pot ser molt xunga. De somriures, vaja.

En fi. Jo demanaria que ens ho acabés d'explicar. Que faci més conferències i que respongui, sisplau, a les preguntes que li fa aquest modest ciutadà, membre d'aquest país que pretén salvar, pensant, sobretot, amb la seva integritat física. Que parli. Si no vol, o no pot, potser haurà de fer com l'altre electe bocamoll i anar-se'n. Una víctima més del procés no es notarà. Aquí anem sobrats de gent, es veu. I qui sap si farà bé al Senegal, on hi té una fundació, que m'han dit que fa falta que els plogui.

Foto: Albert Garcia / EPV

No em toquis

"No em toquis!" ("Noli me tangere" en llatí eclesiàstic). (...) La frase amaga, em sembla, el secret del coneixement. Per conèixer (és a dir, per estimar) cal renunciar, si no literalment a tocar, sí a posseir. Coneix de veritat aquell savi que aconsegueix distanciar-se de l'objecte del seu estudi"

Antoni Puigverd, La finestra discreta, Ed. La Vanguardia, Barcelona, 2014, pàg. 180

Il·lustració: Abraham Janssens, Jan Wildens, Noli me tangere (1620), Musée des beaux-arts de Dunkerque.

Surt i bat aquest lleig drac

La por prèvia et garratiba,
et sangglaça, et fa suar,
i tu et tapes amb flassades
cotonades, de colors,
ruminant que t'han de treure
la paüra, l'hoste brut,
que no vols que t'abassegui...
I és a tort, perquè no saps
com serà aquesta contesa
que ara tems. Ensús! Ensús!
No t'aturis, no t'ajeguis,
surt i bat aquest lleig drac
que has sentit bramar a l'eixida.
veuràs com el pots guanyar...

Miquel Bauçà, En el Feu de l'Ermitatge, 98. Ed. Empúries, Barcelona, 2014, p. 59.
Il·lustració: Sant Jordi, de Josep Llimona, Museu d'Art  de Cerdanyola del  Vallès.

La guitarra de Trapero

Amb motiu del nomenament, ahir, del nou major dels Mossos d'Esquadra, càrrec vacant durant deu anys, en la persona de Josep Lluís Trapero, la premsa ha recordat que, a banda d'un bon guitarrista, es tracta d'un senyor que té les coses molt clares. Diu El País:

Sobre el paper dels Mossos en el procés ha estat taxatiu: els Mossos són policia judicial i han de fer complir la legalitat vigent. Així ho va fer saber als parlamentaris de la CUP quan aquests li van demanar que deixessin en mans de la Guàrdia Civil i la Policia Nacional les ordres de l’Audiència Nacional.

No és que el major Trapero s'ho inventi ni que sigui cap heroi unionista. Efectivament, els Mossos tenen competències de policia judicial, entre d'altres. Compleixen, per tant, les ordres que emanen de les resolucions dels jutges, que passen pel davant de qualsevol altra ordre que eventualment vingués, per exemple, desl seus responsables polítics. Excepte que el Govern de l'Estat recuperés aquestes competències o que la Generalitat hi renunciés (¿us imagineu?), això continuarà així el famós dia D (de la declaració unilateral) en el que els independentistes tenen posades totes les esperances. Bé, si l'Estat les recuperés, tampoc podrien fer res contra una resolució judicial. Això afecta als Mossos, esclar, i a tots els funcionaris dels conjunt de les administracions públiques, inclosa l'autonòmica.

Així que posem que arriba el famós dia D, amb referèndum no autoritzat o sense. El Parlament de Catalunya aprova aquesta declaració, acompanyada d'una llei de transitorietat, dues resolucions de marcat caràcter anticonstitucional. M'imagino que amb els advertiments judicials sobre la taula i els informes negatius dels lletrats de la cambra, que afegeix un senzill delicte de prevaricació als que ja s'hauran comès, de més envergadura. Però, com si sentissin ploure, amb el president pentinat per sortir a la foto de la història, l'aproven i els diputats marxen cap a casa seva. 

El dia D

L'endemà al matí pot passar això.

08:00h. La signatura dels decrets corresponents per fer efectives les resolucions adoptades el dia anterior.

08:10h La Generalitat ordena als Mossos d'Esquadra trametre aquests decrets als organismes oficials anunciant la nova autoritat als que pertanyen a l'administració de l'Estat. Els organismes oficials es neguen a signar la recepció d'aquests documents o, si els accepten, els posen en coneixement dels seus superiors que, òbviament, es negaran a complir les ordres.

09:00h Un jutge (no sé si cal que ho faci l'Audiència Nacional o qui sigui) ordena als Mossos d'Esquadra i a la resta de funcionaris aturar immediatament el desplegament de la llei mentre aquesta no és anul·lada i detenir tot aquell que faci el contrari.

09:10h Els Mossos acaten la decisió judicial (ho ha recordat en seu parlamentària l'actual major, dèiem), que traslladen als seus responsables polítics els quals, si es persisteixen en la seva decisió emparant-se en les resolucions parlamentàries, poden ser detinguts.

09:30h El procés s'ha acabat en una hora i mitja. La fiscalia ha pres nota dels delictes comesos i en donarà curs judicial quan hagi recavat tota la informació.

10:00h. Anem a esmorzar que tinc gana.

Mentretant, d'una banda, ja s'ha convocat l'enèssima manifestació en solidaritat amb les "injustícies" comeses contra polítics que no han respectat la llei. De l'altra, les possibilitats d'una negociació de res (és a dir, de cap avanç del nostre autogovern) van reduint-se encara més. D'ambdues bandes, la sensació de "qui dia passa anys empeny", no fos cas que arregléssim alguna cosa. Del fons, uns penjats de la Cup demanaran armes pel poble per fer el que els Mossos no tenen bemolls de fer, així, a la veneçolana. Res. Un dia més i tothom cap a casa. I diumenge, tortell.

I la gent? ¿I la bona gent que s'ha cregut el miracle de la Marededeu de la Independència? ¿I els bons jans que es pensaven que la manca d'estratègia era astúcia? ¿I els beneits que encara es pensen que tot el que es promet és de franc, o que es pot fer independentment de la llei o els costos només perquè mana "la voluntat"? ¿I els lúcids que veuen que els problemes del món són uns de molt grossos mentre en aquest poblat ens dediquem a fer el que menys falta fa per resoldre'ls? Encara els faran creure que ha estat Trapero qui els ha aixafat la guitarra.

La declaració unilateral. Que la facin, sí. Aviat. I que s'acabi d'una vegada la comèdia.

Foto: El president Puigdemont a la fàbrica de Seat de Martorell. Albert Garcia (El País)

La lectura

La lectura és seqüencial: una frase darrere d'una altra. Una pàgina, un capítol, un llibre rere d'un altre. La lectura obliga a frenar, ajuda a callar, a tenir una actitud receptiva, t'estira cap a les profunditats. El temps lliure tendeix a dispersar-se i a perdre's per les bullicioses escletxes de la cultura del lleure. La lectura, en canvi, predisposa a la concentració i fomenta la intensitat.

Antoni Puigverd, La finestra discreta, Ed. La Vanguardia, Barcelona, 2014, pàg. 179.
Il·lustració: Georges de La Tour, Sant Jeroni, (c.1627-29). Museu del Prado. Madrid.

L'u em multiplica

(...) Lluny
de tu, de l'amor dos, l'u em multiplica
per l'isolament.

Màrius Sampere, fragment del poema 33, a Altres presències, Meteora Ed., Barcelona, 2008, p. 46.
Foto: Las Provincias.

Carregant imatges als carrers de Mataró

Aquests dies de processons a Mataró, una de les preguntes que podríem fer-nos és com és que aquest fenomen compta amb la participació de tants joves. Sí, en alguns passos més que en altres, potser, i cal comptar amb les vinculacions familiars i grupals, i lúdiques, abans de pensar que es tracta d’un retorn en massa de la joventut a la religió. Però sobta, precisament, perquè l’adscripció, la participació o el simple coneixement de tot el religiós són els grans absents a les vides de la immensa majoria dels joves, almenys a Catalunya. No sé si passa (encara) entre els musulmans, però sí molt àmpliament en les famílies de cultura catòlica. En aquest desert religiós, doncs, on fins i tot els actes litúrgics de l’Església en la seva setmana més important de l’any passen completament desapercebuts i dins dels temples, que uns joves decideixin vestir-se de costalero, assajar durant moltes nits, i fer un exercici enorme de força uns dies de festa escolar, ens hauria de fer pensar.

Jo, modestament, tinc dues hipòtesis molt simples, que se m’han acudit llegint L’exili de Déu, el nou llibre de Lluís Duch (Fragmenta, 2017), de qui manllevo alguna idea. La primera parteix de la premissa que el desig de transcendència, la crida espiritual, veure el “més enllà” de les coses o com en digueu és constitutiu dels éssers humans. Que, com tot el que ho és, no es pot suprimir sinó -com a màxim- reprimir. I que el món secularitzat, on el pensament correcte limita tot això a l’àmbit privat, deixa sense recursos als qui desenvolupen aquest desig. Així que una antiga tradició barroca interrompuda en plena fase del desencantament weberià, estocada pel Concili Vaticà II i per l’actual aversió a tota tradició (ergo memòria), sembla útil als millenials àvids de reencantament. Amb la característica important que la seva iconografia remet directament al relat inicial del cristianisme, cultura de la que som fills i religió (encara) viva a casa nostra. I en expansió a l’hemisferi sud.

La selfie del Crucificat

La segona hipòtesi té a veure amb l’imperi de la imatge com a forma de comunicació actual, en detriment de la paraula, un tema molt antic que dóna per molt: la inconofília contra la iconoclàstia, la cultura catòlica contra la protestant, etc. En aquests temes, aquest conflicte es basa en la següent contradicció: el déu amb què creguem (o la ideologia, o el seu substitut) és inabastable, irrepresentable, però només el podem explicar a través de l’abastable i representable. I això darrer, la imatge, serà sempre ambígua i insuficient ja que, si no ho fos, cauríem en la idolatria, en el paradís retrobat sota el qual s’amaguen els totalitarismes, per exemple.

Bé, doncs, en temps, com deia, de l’imperi de la imatge, exactament com si fóssim barrocs de la Contrareforma, omplint de milions de selfies (de “jos”) les amplíssimes xarxes socials, lliurats als nous relats a través de les sèries, amb tot el món en imatges, o somnis, a l’abast d’un clic… no em digueu que carregar imatges a les pròpies espatlles sigui extemporani. I fer-ho en un record (etimològcament, tornar a passar pel cor) que és sempre -de nou Duch- una re-creació, en el doble sentit de tornar a crear i de jugar, amb la base del relat de la Passió de Jesús que narren els evangelis.

L’home contemporani sembla dir: “no entenc massa ni de què va la religió, ni per què coi han de matar Jesús i encara menys la Ressurrecció, i tampoc tinc temps de llegir l’Evangeli, però entenc perfectament aquestes imatges de l’apresament a l’hort, de Maria amb tots els pathos pels quals em medico (angoixes, solitud, dolors, davallament ...i esperança!) o dels soldats romans. És més”, afegirà, “aquestes imatges les entenc perquè són modernes, perquè això (em) passa”.

Fer-se càrrec

Finalment, mentre que el text sempre demana un cert esforç i temps, que es veu recompensat per la comprensió (no existeix, aquesta, sense els primers), les imatges tenen l’avantatge de fer sempre un bon paper simbòlic. Símbol és allò que fa visible el que no ho és, és una trobada entre els dos móns. La imatge és sempre una trobada. Hem trobat una foto de l’avi, diem, i d’alguna manera, hem “trobat” l’avi, l’hem re-cordat, l’he re-creat, com dèiem. Així s’esdevé també amb aquests passos que desfilen aquests dies. Simbolitzen el més profund, alguna cosa que té a veure amb els fonaments i amb les vicissituds de la nostra vida (ja he parlat dels atributs marians). I tot símbol és també una icona, un signe, una indicació per no quedar-se absort en ell mateix.

L’acusat realisme de les talles fa que la icona de la Setmana Santa sigui molt clara: l’atenció màxima de les persones s’ha de fixar en qui pateix i a qui maten, a les víctimes, als nostres veïns, familiars o companys dels que passem olímpicament quan les passen magres. Una atenció que vol dir compadir-se, és a dir “patir junts”; que vol dir fer-se’n càrrec, és a dir “carregar” junts. El que et passa a tu em passa a mi. I tan sols així, no pas amb cap fet miraculós de cap Déu (“Eli, eli…”), hi ha la sortida, l’esperança, la Pasqua. Que des d’aquí us la desitjo ben bona.

Article per al digital Capgròs.com, d'on manllevo la foto, reproduït també a Catalunya Religió.