Foc, fred, oblit i signe

© Universitat Pompeu Fabra

Deia que hi dedicaria un post, però potser necessitaria tot un blog. El llibre El pont de foc, de Rafael Argullol, és el llibre que m'hauria agradat fer a mi (si tingués la capacitat d'escriure'l, és clar), o el llibre que sembla que algú hagi escrit per mi. Primer, perquè veig que poca gent en parla, amb la qual cosa dubto si interessa a ningú més. Segon, perquè parla just dels temes que m'interessen a mi. Tercer, perquè els tracta amb una saviesa que ja m'agradaria posseir a mi, ni que fos una miqueta. Quart, perquè és breu i precís. Cinquè, perquè m'he posat a subratllar-lo i pràcticament no hi havia espais "lliures"...

:

És el segon Quadern de travessia (així subtitula el llibre), escrit entre 1996 i 2002, l'anterior, El caçador d'instants, ho era entre 1990 i 1995. Només us puc recomanar vivament que el llegiu, és ple de reflexions (360 entrades en 165 pàgines, comptant el pròleg, que ja t'agafa) del que ell mateix anomena "filosofia nòmada", que abasten des del desig fins la transcendència, des del poder a les passions, des de l'art a les angoixes. Podríem resumir "el que tracta" en aquest aforisme: "entre la ferida i la cicatriu transcorre tota la història del món: foc, fred, oblit i signe" (La història del món, 8).

:
El fragment d'avui:
:

"Ens han estat donats els sentiments perquè els pensaments són massa implacables. Però sense aquesta duresa el que sentim sucumbiria a la inundació del més lleu plaer o a l'huracà desencadenat per la primera ràfega de dolor" (Els pensaments, 111).

L'Esperit de l'èxtasi (Rolls Royce)