
Tens la força de les coses quecauen amb força, els llamps,les estrelles, els arbres,la veritat.:I ets forta com les coses quepugen amb força,la mar, els volcans,els arbres,la veritat.

Tens la força de les coses quecauen amb força, els llamps,les estrelles, els arbres,la veritat.:I ets forta com les coses quepugen amb força,la mar, els volcans,els arbres,la veritat.

Mentre el meu cos et lliga i et bressola,ton pensament, mai no feixuc, s'envola,i s'esgarria, lluny, el meu desig:..........desemparada, resta al mig..........una abraçada, tota sola.

Carles Riba, "Tannkas del retorn (1943-1946), LIV", a Del joc i del foc, Ed. Empúries, Barcelona, 1984, p. 84.De nou la casa,i en la vetlla concordedels cors, el nuclidolç i pur i el silencidel món on fórem nàufrags.

No és avui que m'amoïna.Ben segur, deu ser demà:per això lluco el diari.Si fos savi, aquest gust foll,ja fa temps que no l'hauria.però sembla que, aquest feix,el duré fins que no em pari.Glopejar i envestir el trotés ben clar que m'extravia.Posar fites? Però com?Si per molt que les enfonso,es calciguen just el tempsque disposo per clavar-les!Si amb ardor, a cremadent,no pensant ni si fa fosca,em disparo a repartir-les,l'errament es fa més grani l'esglai perd la mesura.

Al principi.Tot va ser diàfan, com l'esclatd'un somriure de nadó.Encara somrius d'allò més blancament.:Al principi. T'amoixavaels cabells, però tu no em veies. perquèm'amagava el plugim de l'estiu.T'acaronava de puntetes perquè no em sentissis.T'enyoro les dents.;No vaig saber què era un nas fins que noen vaig fer caure. del caire mateix.Davallada.I vas riure. Vaig ser pessigonyaper uns isntants. Al principi.:Encoixinada la caiguda, creus que ets jaç per sempre.:Al principi. Vaig beure'tla sentor.A glopades.:Fins a l'ennuec.

.............Ara, la nit s'acosta.............tant, al fons del meu cor,que el seu somriure sembla una resposta-una resposta que digués: Estem d'acord-.:
.............Però la ment ignora.............a què em respon així...-Oh, calla, dolça nit enganyadora;no és cert que ara de tot em diries que sí?-

Donde habite el olvido,En los vastos jardines sin aurora;Donde yo sólo seaMemoria de una piedra sepultada entre ortigasSobre la cual el viento escapa a sus insomnios.Donde mi nombre dejeAl cuerpo que designa en brazos de los siglos,Donde el deseo no exista.En esa gran región donde el amor, ángel terrible,No esconda como aceroEn mi pecho su ala,Sonriendo lleno de gracia aérea mientras crece el tormento.Allí donde termine este afán que exige un dueño a imagen
suya,Sometiendo a otra vida su vida,Sin más horizonte que otros ojos frente a frente.Donde penas y dichas no sean más que nombres,Cielo y tierra nativos en torno de un recuerdo;Donde al fin quede libre sin saberlo yo mismo,Disuelto en niebla, ausencia,Ausencia leve como carne de niño.Allá, allá lejos;Donde habite el olvido.

La terra jau, devastada
per la llum del sol de plom.
Cremen als forns de la tarda,
immòbils, els pensaments.La ciutat, ardent, deserta,
reblaneix els seus asfalts.
Ni un alè d’aire transita
Pel desolat laberint.Als cims de l’alta muntanya,
Però, s’hi agrupen castells
de núvols de borra grisos
que congrien tempestats.Retrunyen les valls perdudes.
Al cel serpegen llampecs.
Als alvèols secs de l’ànima
hi neixen somnis humits.
M'agradaria pensar que les declaracions d'avui del conseller primer, Josep Bargalló (d'ERC), potser per ser el primer dia de reunió del Consell Executiu, són un pas important per tornar les coses al seu lloc. Amb els seus elogis a Duran en contraposició a la línia dura de Convergència (recordem que Duran proposava prescindir de la famosa reivindicació dels "drets històrics" per una sèrie de competències) podria obrir ua escletxa d'acord. També descarta un "pla B", creu de totes totes que ara l que cal prioritzar és l'aprovació de l'Estatut. En això, es distancia dels que, des de les files del seu partit, han apostat pel "tot o res"?. (Foto: J. Bargalló, de La Vanguardia)."En una Alemania angustiada y necesitada de referencias (...), paradójicamente, parecen ser los adolescentes cristianos los únicos no sumidos en la cuasi proverbial crisis existencial de la nación. (...) El Foro Mundial de la Juventud ha dado rienda suelta al entusiasmo de unas multitudes jóvenes sin complejos y en búsqueda no de verdades ni dogmas religiosos, políticos o sociales, sino de autenticidad.
Quienes mucho se rieron de Wojtyla y los polacos "meapilas" harán otro tanto con el "inquisidor" Ratzinger y las "masas cantoras" de Colonia. Pero si no quieren volver a tragarse sus chistes fáciles, como antaño, quizás debieran tomarse un poco más en serio lo sucedido estos días en Alemania y, desde luego, no tomarnos el pelo con un revival de las cualidades redentoras de las doctrinas del pensador moroso.
El papado de Karol Wojtyla fue lo peor que les pudo pasar a quienes apostaban por el cinismo y la resignación para perpetuar la dictadura comunista y defender los dogmas chatos del determinismo histórico. (...) El nuevo Papa, mucho más intelectual que su antecesor, ha realizado la primera visita a su país natal y levantado una inaudita oleada de entusiasmo con su llamada a la activación de la valentía y la fuerza del individuo. Si el primero llamó a la insumisión contra la opresión, éste llama a la activación del sentido trascendente del individuo -también del no religioso- en la libertad y la confianza frente a la docilidad que impone el reduccionismo no laico, sino antirreligioso. (...)
Desarticulada la sociedad y desprestigiados los conceptos de autoridad, valores y referencias éticas después de la gran pesadilla nazi y la implicación de todas sus elites con aquel movimiento criminal, en ningún país europeo [com a Alemanya] ha estado la Iglesia católica tan tentada de ganarse aceptación por la renuncia a sus principios y códigos. (...)
El respeto mundial demostrado a Juan Pablo II y la recepción a Ratzinger en Alemania sugieren que los tiempos peores para la Iglesia católica pueden haber pasado, y que su claridad y firmeza la agradecen también muchos ajenos a la misma e, incluso, no creyentes."

Two roads diverged in a yellow wood,
And sorry I could not travel both
And be one traveler, long I stood
And looked down one as far as I could
To where it bent in the undergrowth;Then took the other, as just as fair,
And having perhaps the better claim,
Because it was grassy and wanted wear;
Though as for that the passing there
Had worn them really about the same,And both that morning equally lay
In leaves no step had trodden black.
Oh, I kept the first for another day!
Yet knowing how way leads on to way,
I doubted if I should ever come back.I shall be telling this with a sigh
Somewhere ages and ages hence:
Two roads diverged in a wood, and I—
I took the one less traveled by,
And that has made all the difference.("Dos camins divergien al bosc groc / i, sentint no poder fer-los tots dos / i ésser un sol viatger, vaig aturar-me / a contemplar-ne un fins on se'l veia / despararèixer rere el sotabosc. // Però vaig triar l'altre, igual de bell, / i fins potser amb motius més convincents, / cobert com era d'herba no petjada; / malgrat que, ben mirat, tant l'un com l'altre / havien estat fressats quasi igualment. // Aquell matí se'ls veia ben semblants / amb fulles no ennegrides per cap pas. / Ah, vaig guardar el primer per u altre dia! / Però sé prou que un camí mena a un altre / i vaig dubtar si mai hi tornaria. // D'aquí a molts i molts anys contaré / qui sap on, amb un sospor, el fet: / dos camins divergien dins d'un bosc, / jo vaig triar el menys fressat de tots dos, / això ha fet que tot fos diferent", traducció de Josep Maria Jaumà).

M’han fet llegir realitat descrita
amb únic far, on por, consum, ciència,
són l’ample dot de tant fracàs, l’herència
que ens vol un tremp d’ermot, runa o ermita.
:
Encalço el verb i apunto lluny la fita.
Dret, a cavall del temps i la memòria,
canvio llei per l’art de la cabòria
-bastida en vers per l’enderroc del mite.
:
Amb un cabàs d’intents –lloses, calostres-
sota el tendal, cremant d’uns ulls que lluen,
m’acull, dempeus, l’Amic de tots els rostres.
:
Si el vent s’hi plau i uns llavis insinuen
mots que he estimat, els meus besaran l’aire,
llavi captiu d’amic llavi captaire.
L'assassinat del germà Roger, prior i fundador de la comunitat de Taizé, ha posat de nou de rellevància tant la figura d'aquest curiós calvinista transformat en monjo com d'aquest experiment ecumènic que ha interessat a un munt de joves des de fa uns anys. També crec que el fenomen Taizé (vegeu article recent de Narvarro Arisa a l'Avui) s'ha nodrit de dos elements (els ha positivat, potser). D'una banda, la recerca del sentit més enllà de les institucions (l'Església) i prop de la senzillesa. I d'una altra, els instruments actuals de la seducció publicitària: la simplicitat lingüística, la música quasi new age, la globalització, l'exaltació de la joventut, el compromís simple, els sentiments a flor de pell.
Que la vida no vaya más allá de tus brazos.
Que yo pueda caber con mi verso en tus brazos,
que tus brazos me ciñan entera y temblorosa
sin que afuera se queden ni mi sol ni mi sombra...
:
Que me sean tus brazos horizonte y camino,
camino breve y único horizonte de carne:
que la vida no vaya más allá... ¡Que la muerte
se parezca a esta muerte caliente de tus brazos!...
Un sacerdote apoya el concierto de Marilyn Manson
EL PAÍS - 18-08-2005
Foto: Marilyn Manson. ampliarInsólito, pero real. Un sacerdote ha salido a la defensa de la presentación del concierto del controvertido Marilyn Manson en Croacia. Grupos religiosos del país balcánico se oponen al espectáculo del artista de rock, que está previsto se celebre el próximo 22 de agosto en la ciudad de Pula, al norte del mar Adriático, lugar donde Anton Bobas, religioso católico que apoya al controvertido roquero, ha emprendido una acción contra grupos cristianos de la península de Istrian. Bobas, que dirige una banda de rock heavy llamada Glasnici Nade (Mensajeros de la Fe), se muestra partidario de la libre expresión. En defensa de Manson, argumenta que dos horas de un espectáculo no son suficientes para dar un mal ejemplo a la juventud. El sacerdote ha manifestado que el mejor concierto al que ha asistido en su vida fue uno de Manson en Hamburgo (Alemania). No obstante, definió al intérprete como un cantante oscuro, añadiendo que no recomendaría a los jóvenes a asistir a sus conciertos. La organización protestante Oaza quiere cancelar el concierto con el argumento de que las letras de las canciones y la imagen de la banda promueven el satanismo, el uso de las drogas y la violencia. De lograr su propósito, ya siete sacerdotes católicos ofrecieron pagar los perjuicios a los organizadores de la función. BC.
Llegenda tràgica: els perduts,
els llençats a un somni de cova,
gesticuladors, plec de roba
feta un fardell de manyocs muts.
:
Tota tu només te m’acuts
despullada de la caoba
del teu cos de lloba que roba
al fons dels ulls llampecs aguts.
:
Tota tu, tot jo, la rapinya
de la barata de la vinya
d’amor de cep eixarreït:
:
fem foc dels rostolls de la vida,
però, com la guatlla ferida,
tenim la mort encesa al pit.:Pere Gimferrer, "Amants" a La Llum, Ed. Penísula/Ed. 62, Barcelona, 1991, p. 77.:Foto: Christian Schad, Autoretrat amb model (1927), propietat privada.
He estat fora uns dies, el que m'ha provocat algun desgavell en l'edició dels posts i algunes respostes, ja que no era senzill l'accés a la xarxa. Turisme familiar barrejat amb visites molt recomanables a poblacions del Bages i el Solsonès. Fidel a les meves manies, em plau de recomanar l'article que avui publica La Vanguardia del conseller Joaquim Nadal, expressament pels que enncara pensem que això de l'Estatut val la pena i que, just per això, ens sembla molt greu aquesta mena de coalició dels que volen que fracassi. Parlant de l'Estatut, després que alguns m'ho recomanessin, vaig llegir un clarificador article de l'Imparable López Bofill a l'Avui i que també destaca en Francesc Amat molt encertadament. És a dir, a veure si el que volen els nacionalistes és obrir una escletxa real a la que ells tenen al cap en la societat catalana?
A vegades, a força de donar-ho per sabut, a Mataró s'obvia quin és l'objectiu de la política urbanística. I aleshores semba que l'objectiu sigui ella mateixa. Per aixòp val la pena que de tant en tant recordem de què es tracta, encara que sigui estiu. Es tracta que, sense moure ni un dit els límits de Mataró, s'incrementi el verd, els equipaments i la capacitat d'habitatge protegit (prop de 1500 unitats). Com? reordenant els volums i rebaixant l'impacte industrial. fet, aquest, que permet la instal·lació d'empreses més competitives ja que ara no cal que sigin tan intensives en sòl i, si, a més, tenen una ubicació estratègica i un entorn d'innovació tecnològica (TecnoCampus), realment seran competitives. O sigui que més habitatges protegits i més llocs de treball. Més escoles i més parcs. Tot això ho explica al web del PSC de Mataró el senyor que té els bigotis més peculiars de la ciutat. És una entrevista al regidor Arcadi Vilert (foto, de Ramon Manent).
Quadre: Reminiscència arqueològica de l'Àngelus de Millet, de Salvador Dalí (1933-35)
Yannis Behrakis / Reuters (La Vanguardia d'avui).
Foto: Inauguració del nou temple de l'Església Baptista de Salem a Chicago, el mes passat.