dijous, de gener 26, 2006

L'art que no s'entén

Diumenge passat, un parell d'hores abans dels Tres Tombs, faig cua pels diaris en una papereria propera. La cua es va fent llarga escoltant la conversa d'una senyora que ha comprat El País perquè comencen una col·lecció sobre la Història de l'Art. Mira que bé, pensa el meu tros de cervell il·lustrat (trosset). De cop, diu que a ella li agrada la pintura, però la "que s'entén", parlant clar, que no li agrada ni Miró ("aquelles taques de colors") ni Tàpies ni res d'això i que, si no ho entén, només mira si el color del quadre combinaria amb la paret. Tampoc li agrada la poesia, diu, "no puc", i troba que no s'hauria d'estudiar a l'escola "perquè és una cosa molt personal i tothom pot interpretar el que vulgui". A partir d'aquí he d'usar un altre tros del cervell, la que no tan sols toleri sinó que comprengui les oportunitats i l'abast de la situació.
:
D'una banda, perquè, malgrat tot, tenia la ferma convicció de col·leccionar llibres d'art que, si no els retalles, tant és que combinin o no amb les parets, les obres que s'hi exposen. Ves a saber si la galta del Déu-Pare de Taüll semblarà una taca de Miró, i, de cop, unes fotos semblarà que ens parlin enllà del que veiem. D'una altra, acostumats com estem a una cultura que sospita de tot, que qüestiona tantes coses (l'autoritat, l'Església, etc...), potser ja és hora que sospiti també dels artistes "consagrats". No perquè ho mereixin (no ho crec), sinó perquè la distància i fins i tot la negació esdevé avui una manera de retrobament, de redescobriment de l'objecte blasmat. carrega't-ho i comença de zero, comença mirant si combina o no amb la paret, desfes-te del pes de la història i del coneixement, sembla que digui la cultura actual, més amant del whisky-peach que del whisky. I fa falta educar el paladar per disfrutar del whisky, oi? Bé, una hipòtesi.
:
I encara hi ha un tercer element que valoro d'aquesta actitud, inicialment descabellada. Fixeu-vos que la crítica és "que no l'entenc", o "que no em diu res". Mai no acabem d'entendre ni de copsar totes les capacitats comunicatives d'una obra (o de nosaltres mateixos contemplant-la, de fet), i sempre és agradable cert "itinerari" de recerca, que no tot "quedi clar" de seguida. I que l'itinerari sigui múltiple, no tan sols intel·lectual (d'entrada, algú pregunta sobre si combina amb la paret). Però l'art és també llenguatge, en ell s'articulen elements simbòlics que permetin la comunicació sense la qual no rebem cap emoció, tampoc. I certament, l'art actual es recrea sovint en la buidor, sovint fa el joc a l'esteticisme ("que faci bonic", bo i que amb criteris estèics ben eclèctics) com si fossin purs "efectes especials". I tots volem que, al cap i a la fi, hi hagi quelcom d'interessant, d'íntim, quelcom que parli d'allò que et fa posar-hi els cinc sentits. O el sentit.
Publica un comentari a l'entrada