Com un ocell, parat al mig del vol,detura el temps, així la Majestat,
entre la creu i la terra parat,
del meu cos mort fa permanent el dol.
:
No cal plorar, porto segles així,
tancats els ulls, mentre tants van morint,
ploreu per ells, que terra on plou sovint
fa més saó, mes no ploreu per mi.
:
Passeu davant, sóc sempre l'últim mort,
mes no em ploreu, que vaig ressuscitar.
Si a mig Aran us pareu a mirar
no em planyeu pas, que la nau és al port.
:
Parat al temps, arbre d'art adormit,
al meu mirall, freda ja la ferida,
més que la mort podeu veure-hi la vida,
dia que neix ben al fons de la nit.
Llorenç Gomis, "L'últim mort", a Sons i sonets, Ed. 62, Barcelona, 1984 , p. 82. Foto: La Vanguardia.Glossa de Joan Salicrú
