dimarts, d’octubre 11, 2011

Ànima amb renúncies

Vaig acabar, diumenge a la tarda, el llibre de poemes Sense invitació, de Vicenç Villatoro (Proa, Barcelona, 2011), una de les comptades incursions de l'autor al gènere d'un estil molt nu, de caràcter epigramàtic i amb una idea constant que plana en tot el volum: les renúncies. Fatigants renúncies (p. 40). Viure és assistir a nombrosos finals, propis i aliens. Cada dia renunciem a mil coses, a vegades per prendre opcions errònies; no para de morir-se'ns gent propera (i cada vegada més) i la vida és plena de persones, de paisatges, de moments absolutament efímers.

Tot allò que escrivim són elegies
per les coses i les hores que se'ns escapen (...)
(p. 61)

(...) La fi del món és sempre cada dia.
(p. 129)

O que les convoquem quan ens sembla que les expulsem: Això ho sabem de sempre, o o aprenem ràpid o ens ho diuen els més grans. Ho sabem, però no del tot fins que en vivim l'experiència, que sempre ve, que no podem eludir. Que la vida va en sèrio un se'n comença a adonar més tard, com diria Gil de Biedma. Sembla com si Villatoro vulgués dir-nos dues coses, essencialment: que ha viscut aquestes morts i renúncies, i l'ha viscut a fons, i que és molt necessari haver-ho d'explicar, haver-ho de tramsetre a les generacions que -malgrat tot- un dia es trobaran amb el mateix paisatge i amb la mateixa sensació de solitud, de buit. Un buidatge paral·lel a les forces destructives que posseïm dins nostre, amb la metàfora brutal del càncer (p. 80, p. 83), que no acaben mai de sortir-ne, que actuen fins i tot quan no les convoquem.

Sempre hi ha dos camins
No sempre un és el bo.
(p. 134)

(...) Tot t'arribarà barrejat.
(...) Com podríem, llavors, protegir-te del dolor
sense allunyar-te de la vida?
(p. 152)
Com un terrorista suïcida
no poder ferir
sense ferir-me.
(p. 28)
Ja ho diu ara un anunci d'un banc que l'important és desaprendre (a veure si s'ho apliquen). Bé, que les presències van seguides d'absències, però amb l'experiència de la presència ("La vida és del tot irreversible", p. 36) amb els límits de la Llei, la tradició, els altres. La vida, així, sembla com l'acte del despullament. ("Abans amb res no en tenia prou / ara amb tot en tinc massa", p. 73) De la reconciliació amb el jo, tan masegat, tan exposat i alhora tan diluït ("la primera persona del plural / és mentida", p. 104). Que entra els llocs amb la impostura del que no en té invitació (p. 20). I de l'art de viure sense futur (p. 173), ell, que amb només onze anys més que jo, ja s'ho planteja. Glups.

El llibre, que recull poemes elaborats durant sis decisius anys de la vida de Villatoro, inclou també referències a altres poemes, a contes, a llibres. Exclou artificis, va al gra, i provoca la teva implicació sense forçar-la. Només m'interessaria que continués ecrivint poemes, que continués gratant l'ànima, per entrellucar quin és el so del vent que omple la buidor, quin és 'el sentit de la cendra', de la 'pols enamorada', seguint amb el vers de Quevedo que ell cita (p. 164), si podrem recuperar -d'alguna manera- la plenitud de l'experiència que hi ressona. Hi estarem atents. Però, de moment, us convido a llegir-lo.

Publica un comentari a l'entrada