En efecte, els urbanistes no poden pretendre ser aliens al procés que va engendrar la crisi: a Espanya, l'any 2006, en el punt més alt del cicle immobiliari que tant ha influït en la situació econòmica actual, es varen iniciar més de 800.000 unitats d'habitatge: cadascuna d'elles havia estat dissenyada per un arquitecte i col·locada en el territori per un urbanista. En el camp de l'urbanisme tots tenim responsabilitats: sigui per haver contribuït activament a generar les circumstàncies en les quals ens trobem, sigui per no haver sabut oposar-nos amb prou força a la deriva que ens hi portava.
De la mateixa manera, els qui es dediquen a l'urbanisme no poden assistir impàvids i inactius a la tempesta. El 70% de la població europea viu en ciutats i la situació actual pot tenir efectes notabilíssims -de fet ja n'està tenint- sobre l'evolució de les nostres àrees urbanes: en la degradació dels barris, en l'empitjorament dels serveis, en el finançament del transport públic, en la marginació dels qui menys tenen. Per això és necessari, de forma urgent, debatre la manera d'afrontar aquests reptes des del planejament i la pràctica urbanística. Cal dissenyar un urbanisme per a la crisi que tingui com a preocupació principal evitar la degradació de la ciutat, assegurar l'habitatge, fer front als efectes de la segregació, proveir serveis, contribuir a generar ocupació.
Es tracta, de fet, de posar les bases d'un New Deal per a la ciutat europea. Una visió renovada que, en el marc d'una estratègia econòmica d'abast europeu, permeti l'impuls d'una altra política urbana: la defensa i millora de la qualitat de la ciutat com a mitjà de temperar els efectes devastadors de la crisi i de trencar amb la retòrica i la pràctica de l'austeritat. Només així les nostres ciutats evitaran l'aprofundiment de les fractures socials i esdevindran motors de la recuperació.
Oriol Nel·lo, fragment de "L'urbanisme de la crisi", El Periódico, 19.10.2010
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada