dimecres, d’octubre 05, 2011

Toros catalans *


Poc abans d'acabar l'any 2009, en plena discussió sobre la prohibició dels toros al Parlament de Catalunya fruit d'una iniciativa lesgislativa popular, el periodista Manuel Cusachs explicava molt bé a Capgròs quina havia estat la tradició mataronina a la festa, d'acord amb el que explica l'historiador Joaquim Llovet i el testimoni de Ramon Salas. A finals del segle XIX, més o menys on és ara la Plaça de Can Bergada, s'hi instal·lava un 'toril'. També m'havien dit que el desparegut bar anomenat Els Toreros (C. St. Joaquim cantonada amb C. Altafulla, de nom real 'Cafè Popular') rebia aquest nom perquè els toreros que venien a Mataró, de poca categoria, venien ja vestits des del tren i s'hi paraven a prendre el que fos abans de participar en alguna de les 'corridas'. De fet, les primeres dades conegudes situen en temps del rei Joan I (final del segle XIV) l'inici de l'afecció als toros a Catalunya, vinculada sempre a les festes populars i amenaçada, ja des de fa segles, per papes o reis, com els de la dinastia dels Borbó.
La primera reacció davant la festa dels braus, desenganyem-nos, és estètica. El que per uns produeix una gran atracció estètica, és a dir, que posa expressió a quelcom que no podem dir millor de cap altra manera, que ens consola i se'ns escaparia si no ho féssim, en altres produeix repulsió estètica. La sang, el perill i una certa angoixa actua de revulsiu. A continuació, tots hi trobem més peus al gat.
A qui li agrada podrà teoritzar-ho, podrà generar més producció estètica (el pas-doble, les obres de Picasso o Barceló, la poesia taurina, les vinculacions amb les mitologies cretenca i grega, la seducció sexual, la pròpia literatura taurina...) i en defensarà la seva pervivència per dues raons, fonamentalment. Una, per la necessitat simbòlica que tenim les persones en expressar i vehicular segons què, en aquest cas, les lluites, la violència, la relació amb la natura, la tensió humana davant tot... Dues, per combatre la idea que els animals i les persones som més o menys el mateix, molt en boga en societats que ja no tenen els animals com els fidels aliats de l'economia i viuen en ciutats 'desanimalitzades', en teoria (seguim fent l'animal, les persones...). I anirà afegint arguments filosòfics, ètics i estètics al que és una atracció molt primerenca.
A qui no li agrada, insistirà en els arguments contraris, serà incapaç de trobar-li cap gràcia ni cap raonament i vincularà l'espectacle taurí a pràctiques ancestrals de culte a la mort. També teoritzarà i, com s'ha vist, pot arribar a influir políticament fins el punt de fer-ho prohibir, sense risc a perdre massa vots.

Però hi ha un argument pitjor, encara. Franco va fer molt de mal. En sentir-se necessitat de 'normalitzar' i perpetuar un règim com el seu, després d'una guerra incruenta, el franquisme rebuscà en un conjunt de símbols els que permetessin lligar l'Espanya unitària al que havien estat algunes tradicions populars no necessàriament lligades a aquest mite. Bé, deia que Franco havia fet molt de mal perquè hi ha qui associa els toros a aquesta idea, tant si hi participa com si no, especialment si hi està en contra, i argumenta -des d'aquí- que la cursa de braus no és una festa catalana, quasi com si fos dels bàrbars. Però el cert és que mols segles abans de Franco, fins i tot molts segles abans que existís Espanya, ja hi havia toros a Catalunya. Aquella festa que, al Rosselló, s'inicia amb cants patriòtics catalans i ha de vèncer la resistència uniformitzadora de la República Francesa.

* article publicat a la secció "La nova vida", a Capgròs. Il·lustració: dibuix amb tinta de Picasso.
Publica un comentari a l'entrada