Balanç a El Tot

Us recomano l'entrevista del balanç de l'any que Joan Antoni Baron ha fet pel setmanari El Tot Mataró, aquí (també us recomano la que li fa Capgròs, una i dues parts, que ha sortit avui, i la de Mataró Ràdio, aquí).Us deixo algunes frases mentre us desitjo un bon any 2011:

• Quan jo vaig entrar d’Alcalde molts es van sorprendre que em preocupés pel teixit econòmic de la ciutat. Llavors no estàvem en l’actual període de vaques grasses, estàvem davant un canvi econòmic que sense haver-lo acabat ens ha enganxat la crisi més important que haguem patit mai. I és el que sempre diem, que es tracta de treballar per tenir la ciutat en les millors condicions a la graella de sortida per quan canviï el cicle econòmic. 

• Ens posa al mapa dels museus mit­jans del país. La col·lecció Bassat se situa entre el MNAC i el MACBA i ha de fer que siguem referents en el mapa de les arts plàstiques. Això no tindrà impacte econòmic de la ciutat, però serà al mapa.

• [El tripartit] (...) m’ha anat bé tant aquest mandat com el passat. Venim d’una llarga tradició de governar en coalició amb partits d’esquerra, primer amb Iniciativa i després incorporant ERC. Els ciutadans seran els que determinaran què passarà l’endemà de les eleccions, depenent de la correlació de forces i amb la intenció de fer un govern estable per la ciutat. El nostre tripartit sí que ha funcionat perquè vam deixar les coses clares i que les qüestions identitàries quedarien fora del pacte. Vam definir bé els acords de govern i hem tingut una bona lleialtat mútua.

• Estan allà mateix. Ni han millorat ni han empitjorat. Amb el cap de l’oposició no hi ha cap tipus de química perquè ofereix pactes a primera hora del matí i s’absté a la tarda al ple quan es vota la vinguda del Corte Inglés. Si vol que vingui, que ajudi i si vol li dic que ho hem fet molt malament. Però quan s’han de prendre decisions t’has de mullar. Si dius que ets del Barça, crida quan surtin els jugadors.

• [Sobre els macro-prostíbuls] Crec que sí, hem fet tot el que podem fer segons ens deixa la llei. Necessitem una regulació seriosa que no deixi els ajuntaments sols davant la prostitució, el debat de la regulació s’ha de tenir ja. Del macro-prostíbul el que espantava era el tamany, perquè l’ubicació no era ciutadana. Nosaltres no volem aquest tipus de negoci i hem treballat a través del planejament urbanístic, que és l’eina més potent que tenim. Nosaltres hauríem pogut fer una ordenança abans, és cert, però no una que prohibís la prostitució perquè el decret de la Generalitat.

• Hem perdut un any en l’arribada del Corte Inglés (...) [per culpa] dels que ens han portat als tribunals, està clar. Tot i que hi ha qui no ens ha dut als tribunals i podrien haver tingut un altre posicionament i no l’han tingut. La querella es va presentar a finals del 2009 i estem allà mateix. S’han fet tots els passos i estem allà mateix. Estem jugant amb un factor que generaria ocupació immediatament, tant en el procés de construcció com després amb l’obertura del Corte Inglés. Que els hi preguntin als veïns i comerciants de la zona, cada vegada que passo per allà em pregunten quan arribarà. Estem parlant de 1.000 llocs de treball, jugar amb això és greu...

L'any de les concrecions *

Aquest 2010 ha estat l'any en què s'han concretat molts dels projectes previstos per aquest mandat. En primer lloc, davant els canvis socials, la ciutat ha desenvolupat un model propi de convivència, reforçat amb polítiques de cohesió per tothom: habitatges accessibles (6 promocions), noves escoles (treballant per 6 més), nous centres esportius (C. Euskadi,...), reformes a carrers i barris, nous equipaments, centres de salut i gent gran...

En segon lloc, davant els canvis econòmics -sobretot amb la crisi-, s'han dut a terme polítiques per a un nou model, basat en el coneixement i la innovació. El 2010 ha estat l'any del Tecnocampus (3 centres universitaris, 1200 alumnes...), estrenem l'Edifici del Rengle (30 mil m² de superfície), hem obert la Nau Minguell o la Pl. de Cuba. En un marc de contenció fiscal. I esperant El Corte Inglés, procés encallat per uns pocs contra la voluntat de la majoria. A més, som a punt d'acabar amb els embussos amb la Rda. de Mataró, s'estan donant els passos per l'ampliació del Port i s'està planificant la Rda. del Maresme i la Línia Orbital, que esperem tinguin continuïtat amb el nou Govern Mas.

Per últim, s'ha treballat per incrementar el valor, l'autoestima i la capitalitat de Mataró. El nou projecte televisiu (reduint costos), el centre d'arts escèniques, l'avanç en el futur Museu a can Marfà, la nova Biblioteca, la Casa Capell, el trasllat del Shakespeare al cor de Mataró o l'elecció de la ciutat com a plató de sèries i films n'és una prova.

* Escrit a Capgròs que surt demà divendres com a Portaveu del Grup Municipal Socialista a l'Ajuntament de Mataró com a balanç del 2010. En digital, aquí.

Nou Govern amb Faust al fons

Algunes pinzellades per saludar el nou Govern de la Generalitat que presideix Artur Mas. El primer que cal dir, crec, és que hauríem de defugir d'apriorismes. S'han donat casos de grans expectatives frustrades i brillants consellers que apareixien de secundaris, en el passat. Tant dels que anunciaven "el govern dels millors" i han fet el que han pogut com pels que ja abans que prengués possessió s'aventuraven a dir pestes d'alguns dels seus membres. S'imposa, especialment pels que ens sentim oposició, la lleialtat al Govern del país, el desig sincer que tingui sort i la mà estesa per treballar en aspectes rellevants. Perquè, recordem-ho, aquest Govern no té majoria i haurà de pactar totes i cadascuna de les iniciatives parlamentàries que impulsi.

Llums i ombres

Hi ha aspectes positius d'aquest Govern: és bo que algú amb experiència municipal i un tarannà dialogant com en Lluís Recoder substitueixi Nadal a Política Territorial, per exemple. O que l'experiència i el rigor de Mas-Colell es posin al servei de l'Economia i les universitats (malgrat s'hagi incomplert, ja va la segona, la promesa de crear un departament propi). I parlo de dos dels àmbits amb els quals els mataronins ens haurem de veure per seguir treballant colze a colze. Voldria pensar que aquest serà també una de les línies de treball, malgrat que no hagi estat citada: la de la col·laboració institucional, no tan sols amb els business.

N'hi ha d'altres que preocupen. Una imatge d'obertura que amaga el control directe de l'aparell de CDC del nucli central de la Presidència i de competències sensibles. Una voluntat d'amplitud que ignora la diversitat del país (es veu que no hi ha gaires dones ni tarragonins entre entre 'els millors'). Uns segons o tercers nivells de l'administració que seran claus, i del que no es parla, per exemple, per conèixer l'abast real de la reducció de càrrecs o per veure fins on arriba el 'repartiment' entre CDC i UDC. Malgrat que es digui que és un govern 'més enllà dels partits', aquest darrer aspecte es reduïrà molt més ençà. Preocupen, però, com dic, confio de veres que es vagin resolent positivament i es posi a treballar de seguida.

Mascarello i Faust

Per últim, també crec que s'ha de respectar la decisió personal de Ferran Mascarell, a qui aprecio, de formar part d'aquest Govern, presidit pel rival electoral que que ha estat el seu partit fins fa unes hores. La gent té dret a sortir d'un projecte polític amb la mateixa llibertat que hi va entrar. I, encara que els sentiments dels meus companys sigui el que és -com el meu, no sóc de pedra-, crec que ens hauríem de contenir i esperar a veure com ho fa Mascarell, que Joan de Sagarra anomena Mascarello per la seva diem-ne florentina manera d'actuar. Aquests dies n'hem vist mostres.

Dit això, un parell de coses. La primera, que el PSC farà oposició al Govern, també a Mascarell; un Govern que no és un regne de taifes sinó que actua col·legiadament i que procurarà tirar endavant el programa de CiU, suposo. La nostra oposició defensarà el del PSC i, ves per on, tampoc en Cultura, els dos programes no són els mateixos. A veure com s'ho fan.

La segona, que per mi el pitjor d'aquesta situació té a veure amb la manera com s'entén, avui en dia, això del compromís. Ja no ens sorprèn en aquesta època del 'jo hipertròfic' alguns entenguin el compromís com quelcom purament instrumental al servei d'un mateix (de les idees d'un mateix, també). A les entitats, a les parròquies, a les famílies, a les feines i -com no- als partits, preval a vegades (més quan més prime time gastes) avui la idea postmoderna que no hi ha d'haver sacrificis (en les idees d'un mateix, per exemple) que justifiquin un major consens o una millor feina pel projecte que compartim. Fent que això de compartir, és a dir, anar amb altres, cada vegades amb més, prevalgui sobre el teu ideal del món o de la botiga que tens al càrrec. Com Faust, ignorem que el desig, l'ideal, conviu amb altres condicionants. El pitjor, doncs, seria que Faust, la liquidesa del compromís, fos avui qui dirigís la Cultura de Catalunya, aspecte clau per un país, com diu Mascarell. Això, i que ningú ho digui, que ningú apel·li als 'valors forts', és el que m'espanta més.

Foto: David Casals

El Nadal dels morts

(...) “¿Qué es para ti la Navidad?”, me pregunta Jordi Sacristán (...) Navidad es el tiempo de mis muertos.

Así consta en un famoso cuento de Joyce. Después de la cena de Navidad en casa de las tías Kate y Julia, después de la abundante comida, de las discusiones políticas, de los brindis, cánticos y conversaciones, y después, claro está, de su aplaudido discurso literario, Gabriel se dispone a salir. Pero Gretta, su esposa, se detiene extasiada en el quicio de la puerta. Aduciendo ronquera, Bartell d'Arcy, que no quiso actuar en toda la velada, está finalmente cantando. Una antigua melodía: La joven de Aughrim. El rostro de Gretta cambia súbitamente y, en el coche, de regreso al hotel, se muestra ensimismada.

Quizás debido al extraño distanciamiento de su esposa, Gabriel siente un poderoso impulso sexual, pero no consigue atraerla. La conversación avanza penosamente hasta que, en un ataque de llanto, ella le cuenta que un joven murió por ella poco después de cantarle, en plena noche, La joven de Aughrim. Era un joven pretendiente de salud precaria. Desafiando la lluvia, se escapó de la cama en la que estaba recluido a causa de la tuberculosis, para cantar bajo su balcón con la esperanza de verla. Ella le dijo que se iba a morir con tanta lluvia, pero él respondió que no quería seguir viviendo. “¡Puedo ver sus ojos ahí mismo!”. Después de contarle la historia de Michael Furey, Gretta, finalmente, se duerme. Gabriel siente una punzada de celos y admira cómo su esposa ha guardado durante tantos años en su corazón la mirada de este joven. Supone que esto, que él nunca ha sentido, es verdaderamente amor. Mira por la ventana. Está nevando. Observa la nieve caer sobre la ciudad, sobre Irlanda entera. Sobre los vivos y los muertos. Cubre la calle y cubre las lomas del cementerio en el que está enterrado Michael Furey.

Nunca se marchan nuestros muertos, propiamente. Descansan en algún cementerio remoto y regresan justamente para estas fechas navideñas. Este es el verdadero significado del anuncio más tópico de estas fechas. Se reúnen en nuestras mesas, nos cuentan sus viejas historias, nos recuerdan sus olores y gestos, el sonido de sus voces, sus miradas. Cuestionan nuestros pasos. “¿Por qué?”. Preguntan por todo. Especialmente por aquello que ya no puede arreglarse.

(...)De esto habla la Navidad: de la extraña manera que tiene el invierno de mezclarse con la primavera. El invierno representa a la muerte, pero empieza con la Navidad, que promete la luz. La luz es ahora corta y débil, pero triunfará dentro de unos meses. La Navidad promete esta luz no sólo a los que siempre ganan, sino a los que siempre pierden. Sobre esta promesa se funda nuestra civilización ahora en crisis. El humanismo.

Antoni Puigverd, "La Navidad de los muertos", a La Vanguardia, 27.12.2010

Vegeu també aquest post meu.

Família, sagrada i líquida

Ahir, dia de Sant Esteve, en ser el primer diumenge després de Nadal, l'Església catòlica celebra la Sagrada Família. Una entrada de Javier Velasco [aquí] em fa pensar en les precarietats 'sagrades' d'aquesta família, la imatge de la qual "está muy lejos de un relato idílico".  I afegeix: "Es la historia de unos padres que deben huir con su hijo pequeño, perseguidos, exiliados a un país extraño. No es la historia de una familia «normal». O quizás sí. Cuantas familias, por desgracia, viven una situación similar".

Sens dubte, la primera 'sacralitat' d'una parella que s'ha de casar i on ella -una noieta en una societat on les dones tenen un paper molt secundari, quasi 'ropietat' dels homes- està embarassada i no precisament del futur marit rau en l'assumpció d'aquesta realitat contingent. I no és una assumpció passiva, sinó disposada a viure-la a fons, amb exili inclòs, de manera que pugués donar acollida (sentimental, educativa, de sociabilitat, de llibertat...) al Deú fet home. 

El text evangèlic del neixement de Jesús en remarca, sobretot, la seva absoluta precarietat. El Messies (en la tradició jueva, l'alliberador) el trobem fora: fora de la ciutat (del poder), fora de les riqueses i el llinatge, fora de la comoditat i fora de l'estructura familiar més convencional. El convencional fóra que Josep l'hagués repudiat.

Avui, una de les institucions que més ha canviat (que més és en crisi, diguem-ho així) és la familiar. Recomano l'anàlisi que en fa Lluís Duch al llibre més imprescindible que he llegit aquest 2010 (Religió i comunicació; Ed. Fragmenta, Barcelona, 2010) de les pàgines 127 a la 144. Per una sèrie de raons, la idea de família nascuda a partir del segle XVIII (que és la que entra en crisi, de fet) es redueix a un àmbit de 'sentiments i lleure', sovint canviant a causa de considerar la vida amorosa com a 'experiment' i, paradoxalment, per l'àmplia demanda i valor que s'atorga a les experiències sentimentals. Aquesta provisionalitat afecta la possibilitat de fer projectes comuns i deriva en més individualisme. A banda, s'incrementa notablement el radi borrós dels vincles familiars: cada vegada hi ha més avis i pares, i més germans de pare o mare, per la qual cosa s'incrementa el nombre de possibilitats d'afecte. I, per últim, la 'normalitat' de projectes familiars com el de persones del mateix sexe o les monoparentals afegeix encara més possibilitats...

El repte, sens dubte, és retrobar la 'sacralitat' en aquesta 'confusió', en aquesta contingència. Allò que per dos jueus fa 2.000 anys fou assumir la seva realitat -enlloc de defugir-la- per construir l'amor més gran ens ensenya encara avui moltes coses a la nostra realitat familiar. Uns vincles un pèl febles (líquids, com diu Bauman*) que podem reforçar si ens fascina (ens enamora de veres) aquell/a a qui estem vinculats. Un jo hipertròfic que dóna molt espai en el precís moment que es retira una mica del centre. Una nova xarxa de relacions que pot eixamplar el nostre entorn més immediat. Un desig d'experiència i d'intimitat que hem d'aprofitar per anar més endins de l'altre, més enllà d'experiments, amb la força de refer-nos a cada caiguda i desengany, que també formen part de l'amor. Aquesta és la lliçó de la Sagrada Família al segle XXI.

Il·ustració: Miquel Àngel, Tondo Doni (c. 1504-05), Galleria degli Uffizi, Florència. 

* N'he parlat aquí i aquí.

Entrevista a Adam Zagajewski

Aquí us deixo amb l'entrevista a Adam Zagajewski, assagista i poeta polonès que acaba de publicar el llibre d'assaigs Solidaridad y soledad (Acantilado, 2010), en la que parla dels seus anys a París, a principis dels vuitanta, quan va escriure'l. La passió i lallibertat d'expressió són altres temes que tracta. Us la recomano.

La mesura de la justícia

[Carrillo] entendía que a menudo los ideales más nobles de los hombres son incompatibles entre sí y que en aquel momento tratar de imponer en España el triunfo absoluto de la justicia era arriesgarse a provocar la absoluta derrota de la libertad, convirtiendo la justicia absoluta en la peor de las injusticias.

Javier Cercas, Anatomía de un instante, Ed. Mondadori, Barcelona 2009, p. 182. Foto: AP.

Absència per presència

:

:

Simone Weil, a La Pesanteur et la Grâce [La gravetat i la gràcia], (...) evoca la teoria jueva de la Creació: Déu hauria creat el món no per una mena d'excrescència o de superpoder, tot produint una cosa nova, sinó al contrari, retirant-se, deixant lloc a l'altre, fent-se "absència d'ésser perquè hi hagi ésser".

:

Luc Ferry a Quin futur per al Cristianisme?, conversa amb Philippe Barbarin, Ed. Fragmenta, Barcelona, 2010, p. 73. Foto: El Guercino, El retorn del fil pròdig (1619 ), Kunsthistorisches Museum, Viena.

:

Bon Nadal a tothom

Tertúlia a Mataró Ràdio

L'altre dia vaig tenir l'honor d'assistir (substituint la meva companya Consol Prados, que era al Parlament) a la tertúlia mensual de política general que es fa a Mataró Ràdio i que podeu seguir sencera aquí.

La foto és de l'Adam Alonso (PP), que surt al meu costat.

La cara d'Orestes i Electra

Dissabte al vespre vaig tenr el plaer de veure Electra, capitanejada per l'excel·lent Clara Segura i dirigida per Oriol Broggi en una producció del TNC estrenada aquesta primavera que recull (adaptada) la versió del mite que fa Sòfocles. L'obra és excel·lent i està molt ben intepretada. Vegeu aquí l'encertada crítica de Marcos Ordóñez.

I val la pena seguir els diàlegs, el munt de justificacions per les quals els homes lliures, un cop abandonats pels déus, descobreixen de cop els límits de la llibertat, l'abisme d'un món de raons enlloc d'un món de Raó. D'entrada, el descobriment de la llosa de la lògica de destrucció: hem de matar per venjar la mort en un espiral brutal que no t'acosta sinó que t'allunya dels ideals pels quals ho justifiques? (La recent reflexió de Felipe González sobre Eta no és pròpia d'Electra?).

El millor moment de l'obra, així, és el darrer. Es  consuma el doble assassinat per part d'Orestes, el de la seva mare i l'amant, alhora responsables de la mort del pare d'Orestes i Electra, alhora responsable del sacrifici d'una filla, que també tenia raons poderoses per dur a matar... L'espiral. Un cop es perpetra, "i serem lliures", com preconitzaven els germans, el millor és la cara d'Electra i d'Orestes, que se situen en el mateix 'pecat' que atribuïen als pèrfids, als "poderosos". Aquesta cara d'espant, de remordiment, de trobar-se de cara amb la veritat és el veritable límit. El que conté la llibertat humana, pel que passegem cada dia, que ens atrapa com a tothom i que demostra fins a quin punt som definitivament humans, com ens havien abandonat els déus.

Foto: David Ruano.

Il·lustració: El remordiment d'Orestes, William-Adolphe Bouguereau, Crhysler Collection, Norfolk, Virginia

Oriol, l'home que lluita *

En primer lloc, en nom del Grup Municipal Socialista he de manifestar la profunda tristesa que tenim en aquests moments, alhora que mostrem la nostra solidaritat i condol a la seva jove família i en reivindiquem el record.

En segon lloc, voldria aprofitar per agrair les innombrables mostres de suport que hem rebut des d'aquest matí. ha estat així per part del conjunt de forces polítiques, de gent senzilla que ens atura pel carrer o ens envia missatges i de nombroses institucions i entitats de la ciutat.

D'Oriol Batista ens quedem amb la manera de ser, sobretot, que ja ha esta glossada per les altres intervencions. També la seva alegria, la seva tendresa i la seva responsabilitat, els tres valors que millor representen la personalitat d'Oriol Batista. Però sobretot ens quedem amb l'exemple -fins el darer dia- del seu compromís. En primer lloc, contra la malaltia, fet que ens ha deixat una gran lliçó: el més rellevant no és guanyar o perdre: el que compta és la lluita, i lluitar amb la dignitat que hem après de l'Oriol.

I també del seu compromís amb els més febles, ja des de la seva joventut amb el treball amb diferents iniciatives socials i després des de l'activitat política. Els socialistes ens vam fixar amb ell per això: ja era "dels nostres" abans de ser dels nostres; ell era el que volem ser i el que representem els socialistes, que som fets per al servei als més desvalguts.

Aquesta mort ens deixa orfes. O, si més no, sembla que tots nosaltres hem mort també una mica. Ens queda una sensació com la que descriu aquest poema de Jaume Subirana amb la que, si em permeten, acabaré:

Tu eres l'escollit. Tu que no saps on vas,

què dus entre les mans ni quin regust tindrà

la mel demà passat. Tu eres l'escollit:

el que confon els noms, l'escrupolós al joc,

el cançoner, l'absort, tu que de nit t'adorms.

Tu eres l'escollit: el dels impulsos prims,

el que té mal als dits, l'amic del plor, del vi,

del juny, de la caseta. Tu eres el profeta.

Què se n'ha fet, eh, tu, d'aquella profecia?

Venia o no venia, qui ens prestaria ajut?

* text / esquema de la meva intervenció al Ple d'aquest migdia, celebrat en sessió extraordinària per donar compte de la mort del meu company Oriol Batista.

** Jaume Subirana, "Tu", a En altres coses (2002)

Foto: Batista, junt amb el periodista F. Santiago, un dia de Les Santes d'enguany (Alícia Romero)

Enllaços d'interès

• Comunicat del PSC de Mataró
• Comunicat de l'Ajuntament de Mataró 
• Comunicat d'ICV-EA
• Article de Joan Antoni Baron
• Article de Manuel Mas
• Article de Mercè Mulet
• Article de Javier Naya
• Article de Joan Salicrú
• Editorial, crònica del Ple (inclou arxiu sonor del ple sencer) i notícia de MataróNotícies (Mataró Ràdio)
• Notícia, crònica del Ple i declaracions de l'Alcalde a El Tot Mataró.
• Notícia, editorial, crònica del ple i declaracions a Capgròs
• Notícia a El Punt

Nadal digital

Aquí teniu una versió del relat nadalenc en claus estrictament de xarxes socials, que he tret del portal CatalunyaReligio.cat, que l'ha mantingut en portada des de fa uns dies. És molt bona.

El mateix portal informa de la iniciativa del Grup Pessebrista de la Capella de Montserrat de Castellar del Vallès que porta per títol “El teu pessebre a la xarxa”, i que consta d'una exposició virtual de pessebre molt 2.0 en el què cadascú hi pot penjar una foto del seu pessebre.  

Tradició renovada, expandida gràcies a la potència de les xarxes i compartida.

Confusió de rols

[Suárez] nunca acabó de entender que en la política de una democracia nada es personal, dado que en democracia la política es un teatro y nadie puede actuar en un teatro sin fingir lo que no siente; por supuesto, és era un político puro y, como tal, un actor consumado, pero su problema era que fingía con tanta convicción que acababa sintiendo lo que no fingía, lo que llevaba a confundir la realidad con su representación y las críticas políticas con las personales.

Javier Cercas, Anatomía de un instante, Ed. Mondadori, Barcelona 2009, p. 136. Foto: El País.

El rei Salomó a la Marató

M'agraden molt els discos de la Marató den TV3. De fet, m'agrada la Marató, i això que, d'entrada, em provocava certa desconfiança. Si falten recursos per la recerca biomèdica o per atendre les malalties i els seus pacients, que es reforcin les prestacions públiques, pensava. I ho penso. I si volem contribuir-hi, fem-ho justament, redistributivament, de manera que qui més tingui més contribueixi, em deia. També ho dic avui.

Però crec que hi ha quelcom més, sempre. Encara que tinguéssim el sistema més just que pugui haver-hi (ja us ho dic, no hi és, però la gràcia és en buscar-lo), no podríem eliminar mai la necessitat dels humans de posar-nos en la pell dels altres si volem ser realment humans. I trobar el sentit en la donació personal, gratuïta, sense res a canvi. Crec que aquesta és la clau de l'èxit de la Marató, i per molts anys la pugui fer la nostra televisió pública.

Però deia que m'agraden els discos que se'n fan. Són versions en català (o en castellà si aquest és l'idioma original, a vegades) de grans èxits, sovint en anglès, de la música pop, interpretades per cantants i grups catalans. Fantàstic. Una de les característiques que he trobat és que la majoria dels temes abunden en el que us he dit i, alguns, explícitament, es basen en textos bíblics o provenen directament de cançons espirituals americanes. Sembla com si un disc de la Marató pugués acompanyar perfectament una missa: cant d'entrada, salm, al·leluia, pregària, cant de pau, sant, parenostre, comunió, final... 

És que, caram, el ritual religiós, almenys el cristià, pretén exactament això: advertir del goig de la donació gratuïta, compartir el que podria esdevenir en cas que provem de fer el pas, sentir-nos part d'un món que odiem i estimem alhora, fugir de l'espiral de tristesa i frustracions com a vegades veiem la nostra vida, confiar que som més que el que som, i que el que som és més del que sembla, i menys del que aparenta. I que els del costat nostre som com nosaltres, amb les seves xacres i maratons. I això, aquest goig encarnat en persones concretes, és precisament el que celebrem per Nadal.

Una d'aquestes cançons, de l'edició d'enguany, és la que us poso en vídeo, una cançó inspirada en el famós text del Cohèlet 3 1-15, atribuït al rei Salomó. La cançó és de Pete Seeger, adaptada per Joan Masdéu, que popularitzaren The Byrds (vegeu vídeo) i que canten el grup Wantun.

Recomanacions pel cap de setmana

Faig avui algunes recomanacions per aquest cap de setmana, absolutament subjectives i sense incloure'n d'altres molt atractives (concerts de Nadal, teatre...), per si us ve de gust anar-hi. En alguns llocs potser ens hi veiem i en d'altres no, ja que em coincideixen vàries coses a l'hora.

Dissabte al matí, a les 12 (abans ja hi ha activitats, vegeu aquí), s'inaugura la casa Capell, un espai per a la sostenibilitat promoguit per l'Ajuntament i per la regidora Quiitèria Guirao especialment. La idea més rellevant és que s'ha recuperat una peça arquitectònica (cataliogada) clau per entendre el moviment modern i d'un autor mataroní a l'hora que s'ha dissenyat un centre per donar a conèixer les iniciatives per a la sostenibilitat del nostre entorn. Jo no hi aniré perquè caso enlloc de l'Alcalde.

A la tarda, a les 6,  hi ha la segona de les visites programades a l'església de Santa Anna de Mataró amb motiu del 50 aniversari dels frescos de Jordi Arenas a la capella del Sagrament, fet que ahir em féu compartir taula amb un brillant Amador Vega (foto). A les 6:30, però, també hi ha la celebració de les vespres del convent de les Carmelites descalces, a l'Av. Torner, a la que -com cada any abans de Nadal- s'hi afegiran una colla de militants de l'Aco. serà un bona estona per compartir amb pregària i visitar l'estimat monestir. Vegeu Facebook.

Dissabte a les 6 de la tarda fins les 9 i diumenge a les 9 del vespre fins les 10, pessebre vivent a l'Hermandad del Rocío-Divina Pastora, a la Torre Palauet (vegeu Facebook), que repetiran per sant Esteve de 7 a 10 del vespre. I el diumenge a les 6 de la tarda a la Parròquia de Maria Auxiliadora, n'hi ha un altre amb els nois de la Mijac.

Per últim, a les 12 del migdia de diumenge teniu dues possibilitats. D'una banda, podeu anar a a la celebració de la Missa de la M. de Déu de l'Esperança a la parròquia que porta el seu nom i el titular de la qual és Mn. Joan Sabé, lector d'aquest bloc. De l'altra, a Les Esmandies (Rda. O'Donnell), hi ha un molt recomanable concert de The Hanfris Quartet (vegeu acte a Facebook i grup al MySpace i també a Facebook), un quartet de cantants mataronins a capella, de l'estil barbershop, que ho fant molt i molt bé i que fa així la seva primera actuació oficial. Us en deixo un vídeo de referència.

13 abr 2010

The Hanfris Quartet | Myspace Music Videos

Quintà adverteix sobre Madí

Us recomano l'article que publica avui el Diari de Girona [aquí] en les que el veterà periodista Alfons Quintà desvela quins podrien ser els propòsits del noble pas de David Madí, cap de campanya de les tres darreres d'Artur Mas i que plegà del darrer Govern de CiU per haver manipulat enquestes, a l'empresa privada, com ha anunciat el mateix dia que se sabia que el secretari de finances de CDC, implicat en el cas Palau, també sortia de l'executiva del partit. Passos, passos, passos al Mas Duran.

Quintà, home informadíssim i que ha treballat tant per la Generalitat de CiU com pel grup Godó (vegeu biografia) destapa l'enfrontament que han viscut la Corporació Catalana de RTV sota el Govern d'esquerres i el grup Godó i, davant, d'això, un ambiciós pla del nou executiu de Mas pel control dels mitjans públics i per la constuitució d'un gran grup informatiu amb la participació d'una manera o altra del grup editor de La Vanguardia, diari que ha estat especialment crític amb el Govern Montilla. I és aquí on situa el paper de Madí gallinablanca els propers mesos. Els propers passos del Mas Duran.

L'esquerra, una secta cristiana

Sort que tenim Sánchez Dragó perquè ens quedin les coses clares a les dretes i esquerres que encara veuen contradicció entre ser cristià i ser d'esquerres. Llegia diumenge a El País que "No puedo ser de izquierdas porque es una secta del cristianismo, ya que recoge la más delirante idea que jamás se haya formulado: el igualitarismo". Així que, "¿En pie los parias de la tierra? ¡Pues anda, que si sucediera eso, estábamos aviados!".

El pare PlayStation

No hay treguas en elmundo on line. Internet es un espacio público, pero sólo en parte porque también está disponible para el linchamiento, el fraude, la extorsión, el golpismo y la ciberguerrilla. Con un clic el internauta se convierten en tricoteuse. Los circuitos para la ciudadanía y el horror se entrecruzan. Ángeles y demonios también batallan en las fronteras galácticas de internet. ¿Cómo iba a ser de otro modo? La tecnoutopía es otro de esos sueños prometeicos que acaban mal (...).

Teóricos de la cibercultura como Pierre Lévy sostienen que con la televisión participamos todos juntos, pero sin podernos poner de acuerdo –en el sueño o la pesadilla– con los demás, mientras que en el ciberespacio ya entramos en la interacción de un universo de informaciones, según procesos que no excluyen el conflicto. En ambos casos, seremos multitud, pero no siempre inteligente y capaz de distinguir entre irrealidad y realidad. Sustitutas de la familia como transmisoras de información y valores, la televisión e internet mantienen en alto grado de exposición a niños y adolescentes. La violencia virtual acaba por anular la real. La PlayStation suplantará la figura del padre. Los intentos por adecuar el acceso de menores a la televisión o a internet raramente mantienen la debida vigencia, entre otras cosas porque la familia ya es el teclado, la red. Entonces el mundo portentoso que representa la red de redes ensancha sus franjas oscuras, pasa de ser una vía de conocimiento y comunicación a una servidumbre de multitudes en estampida.

Valentí Puig, "La sorpresa de cómo somos" (fragment), a La Vanguardia, 12.12.2010.

Jesús i la política

Jesús "no creu en la política". El seu missatge és que el món ha de ser diferent, radicalment diferent, però en aquest canvi que ell proposa i promou no hi intervenen els poders públics ni espera d'ells cap mena d'intervenció que l'afavoreixi (...) i precisa que l'intent de transformar el món per la via de controlar el govern de les nacions era la via pròpia del diable, perquè és el diable el dipositari d'aquest poder (...). [Vegeu-ho a] (Lc 4, 5-7; també Mt 4, 8-9).

(...) Ell denuncia la injustícia, però no proposa cap alternativa social que l'elimini o la redueixi. Sinó que el que proposa és que, en la societat tal com està, cadascú es converteixi, de manera que la seva vida esdevingui un combat contra la injustícia, contra la hipocresia i contra tota mena de dolor i de mal.

(...) Mauro Pesce: "Si bé no era polític en els mètodes, el missatge de Jesús esdevenia polític en els continguts i en les conseqüències indirectes"*.

Josep Lligadas, La política dels cristians, Ed. Cruïlla, Barcelona 2008, pp. 12-14.

Il·lustració: Massys Quentin, Ecce Homo c. 1515, Museo del Prado, Madrid

* Corrado Augias / Mario Pesce, Inhiesta su Gesù, Ed. Mondadori, Milà, 2007, p. 69.

Ara en sabrem la profunditat *

A Catalunya tenim un problema greu amb la cultura de la postguerra i, sobretot, la que van protagonitzar les generacions actives creativament durant el franquisme. Probablement, el mateix fet que les féu valorar més enllà del seu àmbit de creació és la mateixa força que durant molts anys ha restat silenciada. L'oblit d'Espriu i en bona part de la Nova Cançó sembla com un triomf 'post mortem' de l'immobilisme i la manca de sentit crític que el franquisme imposava, i que havia estat un dels motors que impulsaven a la recerca de nous llenguatges, a la d'alternatives fàcilment més suggerents o a la de subterfugis que convidaven a un dels camins més genuïns de la cultura: el de tornar a dir les coses des de perpsectives que ens les facin més profundes, potser més complexes, potser més interessants del que se'ns presenta a simple vista.

Un dels fets més rellevants de la posada en marxa del futur Museu d'Art Contemporani de Mataró, que comptarà amb mil peces provinents de la Col·lecció Carmen i Lluís Bassat, i de la que aquests mesos es pot veure'n un impressionant tastet a la Nau Gaudí, és aquest. Hi ha altres aspectes (les potencialitats de la col·laboració públic / privat, la importància del del col·leccionisme, la suma importància de les ciutats de l'Arc Metropolità en el futur de la regió de Barcelona al món, el paper de l'urbanisme en la cultura, etc...), però per raons òbvies, hi estic massa implicat, preferiria no fer-ho des d'aquí. En termes eminentment artístics, ara podem recuperar un fil conductor del que aporta l'art català d'aleshores lluny de la 'rabiosa actualitat' que mata tot el que és gras.

Un magnífic catàleg que inclou escrits -entre d'altres- de la comissària i directora Núria Poch i del crític José Corredor-Matheos, ja ens dóna idea d'aquesta lectura. I sorprèn, així, un art que encara pot dir moltes coses en una cultura postmoderna mancada justament de referents fiables. Es tracta d'un autors que, sense renunciar a l'esperit d'avantguarda dels seus 'pares' (Miró i Picasso, fins i tot Torres-Garcia, diria, també presents a la col·lecció), i conscients que justament aquesta tradició (encara en la seva etapa més creativa) els porta a formar part dels grans moviments artístics de la segona meitat del segle XX, emprenen tots ells la recerca d'un estil, d'un llenguatge i una poètica pròpies. Amb poques peces, per exemple, veiem el trajecte de Tàpies, de Ràfols-Casamada, Clavé, Guinovart o Hernàndez Pijuan, un trajecte curull de bones mostres de recerca i del caràcter inquiet d'aquesta generació. I podem recuperar personatges com Joan Brotat, molt oblidat i -en canvi- absolutament necessari, o no permetre que li passi el mateix a Joan Ponç.

El temps passa molt de pressa i ho fa en forma d'imatges que se succeixen com en un carrusel imparable i inabastable. O que senzillament il·lustren, o són utilitzades, per determinades urgències que ho deixen de ser... com veiem cada dia als centenars de canals de TV, al Twitter o al Facebook. L'àncora del repòs que ha de significar tota proposta museística, un repòs necessari per a l'entusiasme, fa bé de recuperar un art que fou molt útil i que ara és l'hora de veure'l com a profund.

* Article per la revista valors (desembre 2010)

L'exposició Col·lecció Bassat. Art Contemporani de Catalunya 1947-1969 es pot veure a la Nau Gaudí de Mataró fins el 15 de maig de 2011. Foto: Bedmar.