dijous, de novembre 09, 2006

El meu compromís polític *

aco
:
Què faig i per què?

:
Ara mateix sóc regidor de Seguretat i Prevenció a Mataró i presideixo l’àrea municipal de Via Pública. Fa temps que sóc regidor, des del 1991, i he estat en vàries responsabilitats (Joventut, Presidència, Serveis Centrals…). Ho sóc per la candidatura del PSC, partit al que vaig entrar molt jove, a través de la Joventut Socialista, i del que ara en sóc el Primer Secretari a Mataró.
:
O sigui que estic molt ficat en la política, sospito que per diversos motius. El primer, perquè respon a una mena de crida a la responsabilitat, al compromís, al fet una mica il·lús de pensar que la teva intervenció pot ser útil als teus ideals. El segon, perquè m’agrada, deu cobrir part dels meus instints i algun vici, d’una banda, però també deu ser que vaig veient que sí, que val la pena fer aquests petits gestos, que hi ha resultats altament satisfactoris pels que, de fet, som una mica escèptics sobre les capacitats humanes per avançar… I el tercer que se m’acut és perquè els companys i les companyes em tenen confiança (o així ho espero, m’imagino que no m’aguanten per pena). Però anem per ordre.
:
La meva feina
:
En tant que regidor de Seguretat m’ocupo dels àmbits de la Policia Local i de Protecció Civil i, dins l’àrea, tinc també competències sobre un servei jurídic-administratiu. M’acompanya un altre regidor, que duu Mobilitat. Fonamentalment, i per resumir, em toca avaluar i marcar les directrius, a través de la informació que obtinc, així com prendre algunes decisions tàctiques i d’altres amb certa rapidesa. També dedico força temps a parlar amb la gent, els que se m’acosten o els que vaig a veure, d’un en un o grups més o menys organitzats. Val la pena de dir-ho perquè, a vegades, la tasca d’un electe local és “segrestada” per la màquina, pels expedients, per decisions ben poc polítiques.
:
A Mataró, per sort, els índexs de delinqüència són baixos, pel que puc dedicar més temps als “efectes colaterals” de les polítiques de prevenció de trànsit (multes, parlant clar, que precisen de molta pedagogia) o a problemes que podem denominar d’”incivisme”, una nova privatització de l’espai públic contra la que lluito diàriament.
:
Des de la meva militància, com a Primer Secretari del PSC (i portaveu socialista a l’Ajuntament), procuro fer una tasca d’equip per complir amb els objectius que ens vam marcar, tant com d’escoltar la gent que vull representar com d’elaborar propostes per fer-los els protagonistes reals de la política.
:
La crida
:
A vegades penso què va fer exactament que em fixés en el món de la política i, més estrany encara, que m’apuntés als socialistes. No en tenia tradició familiar ni tampoc el meu entorn (social, escolar) anava per aquí. No em fa vergonya reconèixer que, amb una mescla de seducció romàntica i de racionalisme pràctic, m’hi va portar una reflexió sobre l’acció preferent pels pobres que Jesús representa. La meva família és catòlica, això sí que ho he heretat, però, com tot adolescent, també vaig posar en dubte aquesta herència. La sort o l’Esperit Sant van fer que acabés reformulant la meva fe, que la veiés a través del propi camí personal (i intel·lectual). Una de les coses que m’hi va ajudar va ser prendre un compromís polític en aquell projecte que, creia (i crec) representava millor l’opció preferencial pels pobres.
:
El gust
:

També crec que hi sóc per gust, i el gust és ambivalent. La política (com moltes altres coses) té una mica de vici, o de vicis. Sovint, de fet, és l’únic que es transmet: la vanitat, l’enveja, la maledicència, l’ambició de poder, etcètera. I una certa tendènca a l’endogàmia, al caïnisme, a la contaminació… És el que que passa amb les passions, no hi n’hi ha sense aquest torrent de sentiments contradictoris. I també passa, massa sovint, que ens enlluerna tant que oblidem que el món, i nosaltres, som alguna cosa més que política. Reconec que he de lluitar contra això, també. I per això, procuro fer el que sigui per servar la meva vida familiar, el meu grup de Revisió de Vida, la pregària, els amics, les meves aficions. I hauria de fer encara alguna cosa més, en aquest sentit.
:
Però a l’altra banda del morbo i del vici, el torrent passional porta també l’alegria, especialment de conèixer gent fantàstica al teu costat, de saber que ajudes a resoldre problemes ben reals, de participar en les eleccions com si es tractés d’una lliga de futbol, de plorar i de riure junts. Sense això, la política no valdria la pena. I crec que és ben cristià celebrar-ho.
:
La confiança
:
Tots aquests amb qui ric i ploro, amb qui hi estic molt d’acord però sempre hi ha un què que ens fa discutir, m’han donat la seva confiança perquè els representi a l’Ajuntament i perquè dirigeixi la meva formació política. Sort que els tinc a prop, i no m’envien als lleons sol. I sort de la seva comprensió. Molts d’ells són ben diferents a mi, quant a formació, extracció social, creença i, fins i tot, matisos importants de com hem d’encarar les solucions polítiques.
:
Però em tenen confiança. La confiança és una cosa ben estranya, ben poc mesurable. Es té o no es té. Quan una colla et diuen que confien amb tu el primer que fas, interiorment, és pensar si realment tu podràs o en sabràs prou. Saps que no del tot, i que hauràs d’establir més confiances. A mi, aquesta capacitat humana per la confiança (deixar part del teu destí en un altre del que no en tens cap certesa empírica si en farà bon ús) m’impressiona. Exemplifica molt bé allò que Déu vol de nosaltres, crec, ell que ens coneix tan bé i que sap que darrere els vicis i la supèrbia, darrere els errors, hi ha també un pòsit de donació gratuïta i de confiança que ho tomba tot, que ho salva tot.
* escrit sobre el compromís polític publicat a un llibret de formació de l'ACO (oct. 2006).
:

Cap comentari: