Jo crec que tots aquells que titllen de 'malalts' els homosexuals no ho fan per homofòbia, cosa que ho faria més senzill. Gent com el bisbe d'Alcalá, Duran Lleida o altres crec que s'apunten a la tendència més general de medicalitzar tot el que se surt d'un patró [vegeu què vaig dir fa poc sobre el biopoder]. Com diu la Teresa Forcades en aquest vídeo, alguns dels medicaments es creen fins i tot abans de descobrir una malaltia. I em temo que hi ha un gruix de malalties, això sí, amb medicació prescrita en tots els casos, que responen a la incomoditat respecte el patró. Per exemple, no creieu que s'usa amb massa alegria el mot "depressió" quan senzillament estem parlant de "tristesa"; és clar, en un món on la tristesa denota desencaix, on senzillament està proscrita (amb conseqüències nefastes cap a l'alegria, doncs), l'hem de considerar una cosa ben grossa, una malaltia. Hi ha un temps per tot, diu el Cohèlet [aquí, tot cantant], i negar-lo ens priva també del seu contrari.
Per tant, sempre que algú es queixa que un altre titlli gais i lesbianes de 'malalts' responc que és tot un avenç, que ja hem millorat i que no n'hi ha per tant (en teoria). Als malalts se'ls cuida, se'ls acull, se'ls respecta, se'ls reconeix la malaltia, no se'ls culpa per tenir-la, interpel·len el cuidador i decideixen ells sobre la seva "medicalització". Millor això que el silenci, el rebuig, la condemna, l'exclusió. Quan és un bisbe qui ho diu penso "molt bé!", ja que els malalts, febles, pobres de salut, són prioritaris a l'Església, i ja m'imagino un tour gai a Lourdes. No sé si m'explico.
D'un temps ençà, però, ja començo a patir una mica. El conseller de Sanitat de la Generalitat, per exemple, en justificar les enormes retallades al sector, va dir que la salut era un afer privat. Molts posen en dubte l'eficiència del sistema de salut a causa de la "mania" de tanta gent a posar-se malalt, de manera que tornen les llistes d'espera eternes, s'exclouen determinades intervencions del sistema, etc... De seguir aquesta lògica, després d'analitzar bé els costos, comprovaran un dia que la majoria de despesa sanitària es fa mig any abans de morir-se i que, és clar, això és molt poc rendible. Aquí, penso jo, s'ajuntaran els 'malalts' de la rendibilitat de la despesa pública, aquest 'neoliberalisme' ferotge (el que ha començat proposant que s'eliminin els festius entre setmana com qui no vol la cosa), amb els 'progres' que defensen l'eutanàsia activa. Ja veig els eslògans: "Aquí no hi cabem tots", "fora ociosos", "qui no treballa, no mama" o "primer, els de casa; després, els de l'asil".
I aleshores, tots aquells que han estat considerats 'malalts' i que potser gent com jo pensa "bé, un avenç" hauran de córrer a dir que ells no, que senzillament són persones i que, per tant, tenen gustos sexuals diversos, tenen moments de tristesa i de goig, viuen com un equilibrista al fil prim de la neurosi, tenen impulsos egoistes i altruistes -a vegades ben barrejats-, s'encostipen, s'apassionen, respiren. I consideren vinculades certa harmonia interna, tan física com anímica, amb l'haromonia que tan desitgem pel món on vivim i que només tastem a vegades. Això és la salut.
Il·lustració: Pablo Picass.o Ciència i caritat (1897)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada