Catalunya constantina

Aquest cap de setmana, repassant coses per una feina, m'he tornat a llegir una interessant ponència de Jaume Aymar al V Congrés de Congregacions de Setmana Santa, fa un parell d'anys a Mataró, que recomano (vegeu-lo aquí). El director de Catalunya Cristiana i Ràdio Estel, i inquiet sacerdot de l'arxidiòcesi, hi deia:

L’any 2013, ja és a prop, farà 1700 anys del Decret de Constantí que posava fi a la persecució religiosa i  donava al cristianisme carta de ciutadania. L’any 1913 Les festes constantinianes van començar amb un tridu a la Catedral de Barcelona, a principis de maig, també hi hagué un pelegrinatge a Roma, festes parroquials,  actes organitzats per la Joventut Catòlica i d’altres associacions. Es va celebrar un Congrés d’Art Cristià amb una exposició de creus parroquials. Serem capaços de fer una cosa semblant en motiu del 2013? N’estic segur, però cal posar-se ja mans a l’obra.

Aymar té tenia tota la raó. L'Edicte de Milà de 313 és un fet cabdal per a la història europea i universal, que -per bé i per mal- contribuí decisivament a l'expansió del cristianisme en tot el territori de l'Imperi. A banda de les conseqüències que tindria, immediates i posteriors, també afectà això al territori del que avui és Catalunya. Alguns testimonis actuals en són fills (antics cultes de vil·les romanes reconvertits al culte cristià,   esdevingudes més tard els nuclis de moltes capelles que encara conservem, per exemple), i la història n'ha estat ben marcada.

Com ha dit Lluís Duch moltes vegades, i amb ell molts altres, el cristianisme -de fet- no s'ha implantat mai a Catalunya. Ni la història ho demostra ni la seva estreta relació amb el poder és un bon camí, perquè vinculació del cristianisme amb l'Estat li és incompatible. En realitat una de les aportacions més originals del cristianisme consisteix en la separació de la religió i l'Estat com a conseqüència del famós verset “pagueu al Cèsar el que és del Cèsar i doneu a Déu el que és de Déu” (Mt 22, 15-21). O sigui que aquí tindrem ja el primer clarobscur. Però és innegable que l'oportunitat que ens ofereix l'efemèride per pensar-hi, per besllumar les aportacions artístiques, culturals, polítiques i jurídiques o per entrellucar el que ha significat tant com a coartada per la violència com per l'activació de l'esperança humana enmig de molts moments, caldria aprofitar-la. ¿No celebrem efemèrides de copes d'Europa, de poetes nacionals o de batalles perdudes? Doncs, senyors, aquesta és bastant més important.

Dit això, i conscient que no sóc pas de les persones més informades de les interioritats de la nostra benvolguda arxidiòcesi, ni molt menys, no he sabut trobar cap altra referència a l'anunci d'una exposició d'art que pretengués explicar, a partir d'alguns exemples, quina ha estat la petjada cristiana a la nostra història. O la petjada imperial a la nostra Església (que, com bé diu Czeslaw Milosz, podria incloure el dogma de la Trinitat). O, si no volem picar tan alt (hi ha haver ja una magnífica exposició a Roma arran de Gaudí fa una mica més d'un any), ¿podríem fer alguna cosa? ¿Encara que fos un dels centenars de cursets que el conjunt de l'Església catalana organitza cada mes? ¿No creieu que val la pena, sobretot després que comencem a descobrir testimonis importants de la presència de l'Església a la Barcelona visigòtica, és a dir, d'un període just després de la romanització, que tenim bastant oblidat? I ¿no seria bo descobrir què en queda, de les conseqüències d'aquell decret, a la nostra organització i cultura actuals? ¿No creieu que és un molt bon tema arran de l'excepcionalitat d'un canvi al papat com el que vivim aquests dies? ¿O és que en tenen muntada una de grossa i aviat ens donaran una bona sorpresa...?

Doncs aquí ho deixo; la idea és gratis.

Foto: Retrat de l'emperador Constantí el Gran (escultura, ca. 312-325 d. C.), Museu del Prado, Madrid.

Aquí, post en castellà.