El meu ha estat un temps d'ideologies,
però la idea no és la intel·ligència.
Com l'espurna del foc, la idea salta
i s'apaga en la nit.
Un ideòleg sempre du dins seu
un assassí, deia el meu pare
buscant un bàndol on salvar la vida.
Va nevar el curs següent.
L'autoritat, a classe, cobria com la neu:
queia suau però després glaçava.
Vaig fugir al parc blanc,
al límit de la por, allí on comença l'alegria.
Joan Margarit, fragment de "Mala gent i refugis", a Es perd el senyal, Ed. Proa, Barcelona, 2012, p. 39.
Il·lustració: cartell soviètic.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada