Dos dies abans del primer de maig, com que no hi deu haver altres temes per parlar, el grup parlamentari socialista ha presentat una proposició de llei per eliminar tot tret característic de la religió en els actes institucionals que organitzin el Parlament i la Generalitat de Catalunya. El greu problema de país ha aflorat després de descobrir que el President de la Generalitat havia convocat als parlamentaris a la missa en honor de Sant Jordi que es fa el dia 23 d'abril a la capella que porta el mateix nom al Palau de la Generalitat i que presideix l'arquebisbe de Barcelona. L'acte religiós, que ha esdevingut tradicional en una diada on es venera un sant (un tractament que dóna l'Església, per qui no ho sàpiga) en el marc d'una capella de culte catòlic que roman des de fa segles al palau del govern català, és un "greu atemptat", en paraules del portaveu adjunt del grup del PSC, l'amic Jaume Collboni. També ha acusat el president Artur Mas, amb aquesta convocatòria, de "practicar un nacionalcatolicisme vergonyant superat per la història". Els que van patir el nacionalcatolicisme de veres encara riuen.
A mi, què voleu que us digui. Des del punt de vista de les meves creences personals, aquest és un acte completament prescindible. Participo en els cultes de la meva religió al marge que ningú m'hi convidi i, si la proposició tira endavant, no m'afectarà en absolut. Continuaré fent el mateix i santes pasqües, mai més ben dit. I crec que a la majoria de catòlics els passarà el mateix. Passen olímpicament de la missa que es faci o es deixi de fer aquell dia al Palau de la Generalitat. És més, segurament a molts de catòlics que conec ja els semblarà bé, perquè s'estimen més les misses amb gent de la seva comunitat que amb polítics, més en parròquies que en palaus I tenen tanta aversió al nacionalcatolicisme que només el fet que algú estigui pensant que això n'és, en fugirien com del dimoni.
Des del punt de vista d'un ciutadà demòcrata, però, la cosa ja canvia. Perquè l'aconfessionalitat de l'estat (i la Generalitat és estat, no cal esperar a ser independent per considerar-la), i fins i tot el seu caràcter laic, no ha d'impedir de mostrar amb naturalitat el caràcter religiós (i actual) de moltes de les tradicions que ens ha llegat la història, així com moltes de les realitats que es viuen en aquest país. És més, no tan sols no ha d'impedir de mostrar-ho (ja dic, amb naturalitat, sense escarafalls), sinó m'atreviria a dir que a protegir-lo. Com que la dimensió religiosa és consubstancial a l'home i a la seva llibertat de consciència, la seva protecció ho és precisament d'aquesta llibertat de consciència, de l'apel·lació (no clandestina) del transcendent. Si en un palau de govern àrab, en una societat democràtica i aconfessional, hi hagués un antic lloc de culte relatiu a una de les festivitats musulmanes, ¿seria absurd que un primer ministre no convoqués els seus diputats i consellers a sumar-s'hi? ¿És que pensen que tota litúrgia (el text del grup socialista proposa prohibir "litúrgies" -sic) inclou una fórmula màgica que temen?
Bé, doncs això no és tan estrany. Molts alcaldes socialistes fan acompanyar-se per la corporació municipal a la missa que se celebra el dia del sant patró. O visiten mesquites en determinades festes musulmanes, compartint el te i pastes i, això sí, deixant-se fotografiar per la premsa. O, el propi president Montilla, socialista per més inri, convocava exactament amb els mateixos termes que el seu successor a la mateixa missa que ara és fruit de discòrdia. A alguns, la cosa no els hi venia de nou. No ho dic perquè fossin 'de missa', que alguns n'hi havia. No. Ho dic perquè l'Església catalana va obrir les portes a les reunions clandestines de CC OO o de l'Assemblea de Catalunya, per exemple. I, entre moltes altres coses, aquest lligam de respecte i de reconeixement a uns i altres és també el que celebrem en una societat democràtica quan ens criden a missa.
Finalment, des del punt de vista d'un militant socialista de base, la proposta la trobo senzillament aberrant. ¡I mira que hi ha temes per criticar a l'Artur Mas! Sé perfectament d'on neix, em sembla que ho explicava molt bé, avui, Juan Rubio, director de Vida Nueva, qui -poc sospitós de conservador- deia que "En Ferraz han descubierto que ir contra la Iglesia es lo que les dará votos, muchos más que meterse, navaja en la boca, a acabar con los más de seis millones de parados". L'error de la recent deriva jacobina del PSOE, i el PSC al darrere (nostàlgia de la República, anticlericalisme, etc...) crec que és de caire estratègic. S'allunya de ser una opció central de país, "regala" a la dreta (a casa nostra, a CiU) la seva identificació amb el catolicisme (passant per alt la densa tradició de cristians socialistes), es desvia dels objectius que -crec- hauria de tenir un partit d'esquerres en plena crisi i torna a posar sobre la taula el fantasma de bóc expiatori contra tot allò que fa pinta de religiós, és a dir, de catòlic. Per exemple: ¿no hi ha arguments de fons per defensar l'oposició a la reforma de la llei de l'avortament que pretén fer el Govern del PP que no siguin d'acusar-los d'anar a les ordres dels bisbes? 0, ¿com és que no es reclama l'IBI dels edificis històrics de Telefònica o la Casa d'Alba i sí dels temples catòlics?
La deriva, doncs, és pèssima. I perillosa. Atempta, aquesta sí, contra la integritat de l'ésser humà (la dimensió religiosa del qual és posada sota sospita), i assumeix l'aconfessionalitat com si d'un nou puritanisme laïcista es tractés, amb la pretensió d'eliminar la religió de l'espai públic, com aquestes lligues morals que van contra la 'pornografia'. Però això, com dic,és perillós. L'eix religiós, no fa pas massa dècades, ha matat gent a Catalunya i n'està matant no massa lluny d'aquí. No fem broma. Urgeix, doncs, una reflexió seriosa, respectuosa i moderna sobre la religió des de l'esquerra espanyola (i catalana), un fenomen que es diversificarà i que no desapareixerà, potser tot el contrari. I que és i serà present, sobretot, entre les classes populars, més que entre les classes altes, tot i que sembli al revés. Urgeix. I dit això em pregunto: ¿qui assessora el PSC en matèria religiosa, en aquests moments? ¿Un enemic del PSC?
En castellano [aquí]
Altres posts meus sobre temes similars
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada