La pàgina de Manuel Cruz

Si alguna vegada us heu preguntat de què coi serveix la filosofia quan hi ha tantes coses per fer, no patiu. probablement s'ho pregunta molta gent, començant pels nostres governants, que van relegant aquesta matèria en el disseny curricular dels instituts. Alhora, la resposta habitual acostuma a ser que és una inutilitat, tot i que molt útil (no us parlaré avui del llibre de Nuccio Ordine, que ja m'he llegit, però que em guardo per més endavant). De fet, ho és tot el pensament, crec, i molts dels nostres objectes aparentment més 'funcionals'. Si mirem de concretar una mica, i busquem una mena de "filosofia aplicada", com si parléssim d'economia, per exemple, ens adonem fins a quin punt ens pot ser útil, la filosofia. Serveix perquè no ens enredin, per intentar ser una mica més conscients del que fem, per no viure com un ramat de bens, per fixar-nos en allò que passa per davant però mai no veiem... En definitiva, per seguir sent allò que ens defineix com a humans. El cul d'en Jaumet, la combinació caòtica d'insatisfacció i joia, la curiosiat que ens fa caminar drets, la consciència de finitud. Això, que ja ho portem programat, segurament ens ajudarà a viure-ho millor un instrument com algú que pensa. Que pensa sobre aspectes molt quotidians de la nostra vida personal i col·lectiva. I ens ho explica. 

Això és el que fa Manuel Cruz en un dels seus últims llibres (Siempre me sacan en página par, Ed. Paidós, Barcelona, 2007), un recull d'articles en premsa, ordenat per temes (i, dins de cada un, cronològicament), en què en cada un d'ells apunta una idea, una determinada opció, amb la pretensió d'obrir una escletxa en força temes de la nostra contingència. A Cruz se'l coneix, darrerament, per les seves posicions federalistes que contrasten amb l'articulisme dominant. Però hi ha vida més enllà d'això per aquest catedràtic de Filosofia de la UB autor ja d'altres treballs de força interès.

En aquest cas, l'autor, en parlar de ciutats, d'atlres autors, de situacions quotidianes, de creences o d'actituds personals, convida al lector a una breu reflexió i una conclusió. En aquestes reflexions hi veig, a més, el rol fonamental que juga l'experiència: l'autor reflexiona sovint sobre l'edat, es nota que ha variat de "posició" en alguns temes a partir de l'experiència (les edats ens canvien de lloc) i, el que és més important, no deixa de mostrar esperança en la nostra espècie. En moltes d'elles hi estic d'acord i en d'altres no, només faltaria, però m'interessa subratllar la capacitat de fer "útil" la filosofia en els debats que tenim sovint a la societat, a la nostra vida professional i amorosa, a la família ...o dins el nostre propi cap. Una invitació que fuig dels tòpics i el dogmatisme, de dretes i d'esquerres, o que intenta fugir-hi, sabent però que en podem trobar de nous en altres camins que emprenguem. Mirant de comprendre cap on anem i, sobretot, en què fallem. I sabent que "la vida en sociedad es conflicto -o hay que temerlo ni huir de él como de la peste- pero también voluntad de vivir juntos" (p. 167).

Recomano la glossa que en va fer Ramon Alcoberro, aquí.