 |
| Processó del Crist de los Gitanos pintada per Jorge Apperley |
L’any que vaig néixer van deixar de fer processons a la meva ciutat. Tota la meva formació catòlica ha estat amanida de cançons adaptades primer per Joan Soler Amigó i després per Xavier Morlans i no he sentit dir mai missa en llatí ni he resat mai un rosari. A la meva parròquia, a banda de xerrades magnífiques per mirar d’entendre de què va això de la fe, n’he pogut sentir sobre sexualitat, els joves, el tercer món o la pau mundial. Amb els joves de la parròquia vaig fer moltes activitats i viatges a llocs inimaginables per un adolescent d’aleshores. També m’agraden les capelles diàfanes de Tadao Ando i em molesta l’”horror vacui” d’imatgeria als nostres temples. I sóc subscriptor de Foc Nou.
En aquest ambient postconciliar hard, comprendreu perfectament que quan van aparèixer els primers símptomes de recuperació de les processons de Setmana Santa semblessin una catàstrofe. Tot i que alguns s’ho van prendre de revenja -Déu els hagi perdonat- cal dir que, avui, ni ha acompanyat cap mena de regressió eclesial, aquest fenomen, ni suscita les controvèrsies d’aquell moment. L’Esperit Sant hi deu haver fet molt, però també és cert que no pocs van treballar de valent per arribar fins aquí. Penso en Joan Carrera, per exemple.
Jo, amb el temps, he descobert molts valors darrere les processons. Un d’ells, el de la importància de “participar” en el relat evangèlic. Més enllà d’interpretar les paràboles i els símbols, fins i tot de posar-los al servei de la pròpia experiència, m’agrada la idea de “ficar-se dins” del relat. El cristianisme és, de fet, un relat, un nou relat sobre el món, que sorgeix d’una experiència amb noms i cognoms que ens ha estat narrada. I és a través d’aquest relat, de la Paraula (o la seva germana Imatge), com podem resseguir-la i ens pot impactar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada