La moral de les putes

Una idea de la desorientació general que vivim la dóna el fet que quan algú dóna "suport moral" a algú o alguna causa, vulgui dir que no li dóna suport efectiu però que no s'ho prengui malament perquè li dóna la raó. Però resulta que un home tenia dos fills. Va anar a trobar el primer i li va dir: "Fill, vés avui a treballar a la vinya". Ell li va respondre: "No hi vull anar". Però després se'n penedí i va anar-hi. Aquell home anà a trobar el segon fill i li digué el mateix. Li va respondre: "De seguida, senyor". Però no hi va anar. Quin d'aquests dos va fer la voluntat del pare? El que va dir que no, oi? De manera que "fer el que s'ha de fer", la moral, té poc a veure amb el "suport", amb donar la raó, i més amb arremangar-se, tot i que no s'hagi donat la raó. Ja veieu que no sóc gens partidari del "suport moral" a res.

L'altre dia, el ple de l'ajuntament de Mataró va decidir declarar 'persona non grata' als dos últims directors generals de Caixa Laietana pel seu capteniment davant el fenomen de les preferents, que ha fet desaparèixer els estalvis de milers de persones, la majoria de rendes molt modestes. Hi ha qui expressa els dubtes legals d'una iniciativa així (¿pot algú que no ha estat condemnat rebre aquesta taca en el seu honor? ¿els interessats poden al·legar? ¿com es compatibilitza viure a la mateixa ciutat que et rebutja?) i no cal ser massa llarg per veure-hi força oportunisme polític. Però jo em quedaré en els termes, diguéssim, morals.

De la manera com el fill del vinyater ens fa entendre què vol dir "moral", els polítics han de fer política, no fer veure que la fan. Fer política consisteix en objectivar el problema, en aventurar possibles solucions i optar per una d'elles. La més justa, la que més interessi, el que vulgueu, per això dels actors polítics se'n diu "partits", perquè generalment no hi ha una solució bona per tothom. Esclar, un cop feta aquesta opció ningú ni hi acabarà estant d'acord del tot, sobretot quan és bona. En el que no consisteix és en col·leccionar escarafalls, ara indignant-se "amb dolor" amb antics directius bancaris (no m'estranya que dolgui a segons qui), ara fent-se el gallet quan hi ha un accident de tren, ara amenaçant tothom quan cau un casa d'un carrer, ara donant copets a l'esquena de "suport moral". Aquesta pràctica, tan sovintejada per un govern local que comença a presentar un balanç ben galdós, és exactament al revés del que consisteix la política. I, per tant, no en té res, de moral.

Moral, doncs, no seria dur les mans ben netes ni dir el que vol sentir la gent, sinó embrutar-se-les, és a dir, prendre decisions i, per tant, assumir que no agradaran a tothom. A mi també m'indigna, moltíssim, l'engany, la pressumpta estafa i la cobdícia d'aquests dos personatges i també m'avergonyeix que siguin veïns de la meva ciutat. Si li pregunto al meu estómac, vomitaria damunt d'ells. Entenc perfectament, doncs, la demanda del grup d'afectats que ha atès la Corporació del meu ajuntament. Però que ho entengui no vol dir que renunciï al rol polític que atorgo a les institucions democràtiques, a les que demano que resolguin problemes, que no atiïn més el foc, que no facin de jutges aficionats, que no facis coses "espectaculars" que amaguin les "reals", eficients o no, i que, encara que sigui molt demanar, converteixin en alguna cosa constructiva l'energia d'indignació que recorre els nostres carrers i places.

La història que he explicat al principi, la del vinyater, és una paràbola que apareix a l'Evangeli de Mateu (21, 28, 32). Un cop acabada d'explicar, quan els deixebles van assenyalar el primer fill, el que va dir que no, Jesús els va etzibar una de les frases més bèsties que mai s'hauran dit: "Us asseguro que els publicans i les prostitutes us passen al davant en el camí cap al Regne de Déu". Doncs això. Em quedo amb la moral de les putes.