PSC, fem-ne una de grossa

A raig, sense mirar-m'ho massa i amb el risc de dir més prejudicis que coses interessants, deixo aquí aquests apunts arran de les eleccions al Parlament Europeu celebrades ahir, des de la posició de militant i votant del PSC, que és qui pitjor n'ha sortit parat. Ho faig a beneici d'inventari, sense pretensió de dir-ho tot i, això ho dic pels malpensats, sense postul·lar-me per res, absolutament per res. Deu punts:

1. Només es podrà sortir de la situació en què es troba el PSC fent-ne una de grossa, fugint de resoldre "com sempre" (és un dir) les oscil·lacions de guanyar/perdre que fan tots els partits en una democràcia. La posició cap a la marginalitat d'un partit amb vocació majoritària comença a tenir caire estructural. Una de grossa.

2. La crisi del PSC, que és de múltiples causes, transita junt amb una forta crisi que, a banda de la pèrdua de confiança en les institucions o els indicis de mala qualitat democràtica (la corrupció, per exemple), o de la sagnant crisi econòmica, recau, crec jo, en el pacte constitucional de 1978, o el seu correlat català amb l'acord tàcit catalanista (des del restabiment de la Generalitat fins a la política lingüística com a exemples positius). Una de les claus, em temo, és la resposta adequada a aquesta crisi. Els independentistes en tenen una, que molta gent veu engrescadora i fàcil (tot i que no ho és gens). Ah, i la que proposi el PSC haurà de tenir la perspectiva independentista ben a prop. Un nou pacte democràtic per Catalunya.

3.  Un bon consell seria preguntar-se quin coi d'objectius podria tenir un partit com el PSC avui, és a dir, què pot aportar a Catalunya que, aquesta, sense el PSC, no pugui tenir. Oferir una resposta d'esquerres amb vocació majoritària, penso, adreçada tant a la societat com a l'estat; organitzar les persones que poden simpatitzar-hi, sabent què caram vol dir "organitzar" avui; ser una plataforma útil als sectors socials més desafavorits, la presència dels quals brilla per la seva absència, tot sigui dit, en aquest "somni" català... Bé, anem fent la llista?

4. Un altre camí que no fallaria, tot i que serà pesat, és el de la reconstrucció del socialisme democràtic a Catalunya. Un dels símptomes de la crisi estructural del PSC és la diàspora, en alguns casos més o menys organitzada (el cas del partit d'Ernest Maragall, per exemple), però en la majoria dels casos silenciosa, emprenyada, decebuda, "dimitida". Si ens plantegem en sèrio aquest camí, com ho féu el socialisme durant la transició, caldrà generositat, paciència i una mica més d'alegria. I no atabalar-se en els fracassos puntuals. Però és importantíssim virar el rumb cap aquí.

5. El següent pas, crec, és el de plantejar-se una bona política d'aliances. El pitjor que pot fer l'esquerra és presentar-se fracturada. Jo no sé què celebra la gent d'esquerres quan s'alegra de la fi del "bipartidisme". La fractura de l'esquerra és la gran maniobra que fer perdurar la dreta. Potser és el millor missatge autocrític que els vells republicans van donar als actors de la nostra transició (penso en el POUM). Ara que són morts, qui ens ho recordarà? Serà difícil. La resta de partits d'esquerres (tot i que jo crec que l'aliança ha danar més enllà dels partits) pensen ara per ara exactament el contrari i els seus programes són autèntics brindis al sol. Però s'ha d'oferir-los fer majoria.

6. Per això cal apretar des de sota. Aquí encara està pitjor, em temo. Sense ofendre ningú, i per posar un exemple, els partits amb més èxit en aquestes eleccions són els que tenen estructures de base més primes. Però les coses només quallen "per sota". Apretant, movent, proposant, convencent, animant, cooperant.

7. No és cap brindis al sol, això. És perfectament possible. Hi ha espai per les esquerres, potser més que mai. El nostre teixit associatiu, els nostres barris, els nostres serveis públics, la nostra qualitat urbana estan esperant propostes, no només queixes. L'independentisme, l'11-M, Podemos i tota la pesca són símptomes d'això. Ara caldria que algú fes propostes amb cara i ulls. I cor.

8. Tampoc m'agradaria ofendre a ningú, però l'altre camí que cada dia trobo més imprescindible consisteix en la necessitat que la política, i molt especialment el PSC, "fitxi" la millor gent possible. Una manera de recuperar la credibilitat consisteix en mostrar el gruix dels candidats (no tan sols comunicatiu). Ja he dit alguna vegada que em sembla fantàstic que ERC hagi presentat, per exemple, a Josep M. Terricabres en aquestes eleccions que ha guanyat. Tan li fa si és de l'aparell o no, és del millor que tenen i ho han ofert als electors. Posem tots els millors candidats possibles, al nostre espai polític? Terricabres no va ser elegit per primàries, compte. No n'hi ha prou, doncs, amb els instruments, hi ha d'haver bon tall. Crec que aquest és un aspecte primordial.

9. Dit això, és obvi que cal començar, que ho ham de fer aviat i que Pere Navarro i la seva direcció no pot seguir. No han sabut o pogut trobar la resposta i han fos com un sucre tota expectativa, si n'hi havia, del ja envellit Nou PSC. No només no s'ha aturat, això, sinó que ha anat a pitjor, especialment la manca de credibilitat que va desallotjar-nos de les principals institucions del país, mesos després de governar-les, fins al límit del grotesc. Cada dia que passi és un dia menys per raccionar. Crec que Rubalcaba ho ha entès molt millor. Per cert, no esperem a veure "qui hi posen". Algú podria moure fitxa? És possible que no sigui des de Miami?

10. Qualsevol que llegeixi els resultats electorals, amb tots els matisos que vulgueu, veurà que el principal problema polític a Catalunya és que no s'hagi donat resposta a la pressió independentista. Això ho trastoca tot. Els que volen la independència diria que han d'anar amb molta cura. No ho tenen tot fet i l'alteració no beneficia només la seva causa. I els pensem que la màxima plenitud de Catalunya es troba en les seves aliances, començant pels seus veïns dins d'Espanya, o donem una resposta o ja ho haurem vist prou. I els que s'estimen una Espanya unida, encara hi perdran més, perquè desapareixerà. La consulta del 9-N, maldestra més no poder, té, almenys, una virtut. Obre la possibilitat una mica etèria d'un "estat" que no trenqui. Sisplau, explorem-la. Fem-ne una de grossa.