Els militants dels partits hem de votar, tot i que el vot sigui secret, les candidatures que han aprovat les organitzacions a les quals pertanyem. Això, que sembla antiquat, crec que és fonamental, i no tan sols en política. Fins i tot quan moltes de les coses que fa el meu partit, avui, no m'agraden gens. Ho sento, però per mi el compromis polític de cadascú no consisteix ni en formar part d'una mena de secta que ho deixa passar tot, o que delega el pensament, però tampoc en un supermercat. Quan no m'agraden els socialistes, miro de canviar-ho, no de deixar de ser socialista. I, si no me'n surto, tranquil·litat i bons aliments, que la vida és molt llarga.
Si entengués la política com un supermercat, reconec que em seria difícil votar el PSC, avui, sí. Sé que això passa a molta més gent, perquè m'ho diu, i els entenc. Alguns, companys estimats que, amb dolor, han deixat el Partit, farts. D'altres que ens votaven i que avui, segurament també amb dolor, em diuen que ja no ho tornaran a fer. Les causes són diverses, i segurament no tothom té les mateixes. I la solució, ho reconec, és difícil. A més, les Europees han estat unes eleccions més adequades per fer el "trapella", tradicionalment, provocant comportament electorals menys ortodoxos. Algunes actuacions ridícules els darrers dies (el sainet de l'agressora de la comunió terrassenca o la impresentable mala bava per la participació del president Maragall en un acte d'ERC, per exemple), poden reforçar la idea de molts de donar un cop de porta i, o bé no votar, o fer-ho per altres, per diverses raons, que comprenc.
Jo no ho faré. En primer lloc, perquè el PSC és tant "meu" com dels que prenen decisions que, almenys jo, crec errònies. En un partit, sobretot si té vocació de partit majoritari (com jo voldria el meu), hi ha de poder haver minories, en les que crec més que no pas en partits satèl·lits... que acaben sortint d'òrbita. En segon lloc, perquè, per primera vegada de forma explícita, el conjunt dels socialistes europeus es presenta amb un programa comú i un candidat comú per presidir la Comissió, el llibreter alemany Martin Schulz. Jo crec que la socialdemocràcia és encara el millor projecte per casa meva i per Europa, que és el meu barri, de manera que hi lluitaré i faré el que sigui perquè sigui majoritària. En tercer lloc, perquè les enquestes donen un marge molt ajustat als dos grans grups (populars i socialistes) i la cosa es decantarà per qui quedi primer, amb tots els respectes pels altres. La mena de coses que s'hi jugen, a Europa, els propers anys, necessiten aquesta majoria. Contra els qui pensen que Europa només tindrà el tema català a la seva agenda, adverteixo al personal que hi haurà altres temes catalans que ni ens imaginem i que ens afectaran molt més. Hi ha una batalla global de l que aquí sembla que no ens n'hem assabentat.
Ja sé que potser són arguments pobres o que, de la manera com els amaneixo, segurament no despertaré cap entusiasme cap a les urnes. Tant me fa. Crec que hauria estat molt pitjor fer el paripé. O el silenci. O no explicar per què, si estic tan emprenyat, faré el gest de votar i de recolzar la candidatura que encapçala Javi López a Catalunya sense que se'm quedi la cara de babau. Tot i que el nano ho fa millor del que em pensava, tot s'ha de dir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada